Monòcit

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Imatge d'un monòcit feta amb un microscopi electrònic de rastreig.

Un monòcit és una varietat de leucòcit agranular de 14 a 20 μm de vida molt curta en el torrent sanguini (8 hores) i moderadament llarga en els teixits (de mesos a 2 anys),[1] té un nucli amb una cromatina lleugerament condensada, sense nucleols i amb forma de ronyó, pel que fa al citoplasma és abundant, molt irregular amb petites i molt fines granulacions[I]. També contenen certa maquinària enzimàtica, com ara hidrolases àcides.

Els monòcits es generen en la medul·la òssia i després viatgen per la sang, per després emigrar a diferents teixits com: el fetge, la melsa, els pulmons, els gangli limfàtics, els ossos, les cavitats seroses, etc. Després de 8 hores d'estar en el torrent sanguini, els monòcits l'abandonen i a travessen l'endoteli dels capil·lars o les vènules poscapulars cap als teixits, on adopten les formes d'histocits amb activitat macrofàgica.[1] Es troben amb una concentració de 3,5 més abundant en els teixits que en el torrent sanguini i formen entre un 3 i un 9% dels leucòcits de la sang donen una concentració de 160-1000 monòcits per mm3.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Els monòcits tenen una esperança de vida d'un a tres dies en el torrent sanguini abans no migrin als teixits. Constitueixen d'entre un 3 a un 7% dels leucòcits totals en sang. La meitat d'ells es troben a la melsa, dins les cordes de Billroth de la polpa vermella.[2] En els teixits, els monòcits maduren fins a esdevenir diferents tipus de macròfags segona la localització anatòmica on es trobin. Són els corpuscles més grans de la sang.

Els monòcits migren des del torrent sanguini als teixits on es diferencien a macròfags o cèl·lules dendrítiques. Són els responsables de protegir els teixits de les substancies estranyes i es creu que també es responsable en la formació d'òrgans importants com el cor i el cervell. Són cèl·lules que posseeixen un nucli gran, així com també un gran citoplasma, i amb moltes vesícules internes per al processament de material estrany.

Els monòcits, els macròfags i les cèl·lules dendrítiques serveixen principalment per tres funcions en el sistema immunitari, les quals són: la fagocitosi, la presentació d'antigens i la producció de citocines. La fagocitosi és el procés d'absorció dels patògens i la seva posterior digestió. Els monòcits poden realitzar la fagocitosi a través de proteïnes intermediàries (opsonització) com ara anticossos o complements que recobreixen el patogen, així com mitjançant la unió a la microbi directament a través de receptors de reconeixement de patrons que reconeixen patògens. Els monòcits també són capaços de matar cèl·lules hoste infectades a través de la citotoxicitat mitjançada per cèl·lules depenent d'anticossos. La vacoulització pot estar present en una cèl·lula que acaba de fagocitar matèria estranya.

Els fragments microbians que romanen després de la digestió poden servir com a antígens. Els fragments es poden incorporar a les molècules del complex d'histocompatibilitat principal i després ja poden tracta amb la superfície cel·lular dels monòcits (inclosos també els macròfags i les cèl·lules dendrítiques). Aquest procés s'anomena presentació antigènica i condueix a l'activació dels limfòcits T, que després realitzen una resposta immune específica contra l'antigen.

Altres productes microbians poden activar directament els monòcits i per tant conduir a la producció de la proinflamació i, amb cert retard, a les citocines antiinflamatòries. Les citoquines típiques són produïdes pels monòcits són els TNF, els IL-1 i els IL-12.

Segons el lloc es queda el monòcit rep un nom diferent:[3]

Formació[modifica | modifica el codi]

D'igual forma que la resta de glòbuls blancs, els monòcits comencen el seu procés de formació a la medul·la espinal i s'originen a partir de les cèl·lules mares mieloides. Segon el grau de desenvolupament la cèl·lula rep un nom o altre:[4]

  • Monoblast: és la primera cèl·lula de l'estirp del monòcit però és físicament irreconeixible, exceptuant alguns casos on es presenten esquerdes nuclears.[4]
  • Promonòcit: és la primera cèl·lula reconeixible del monòcit. El seu diàmetre està comprés entre 15 i 20µm. El seu nucli sol presentar una esquerda i en ocasions és irregular. La cromatina és laxa, en formació grumosa i amb de 2 a 5 nuclèols visibles. El citoplasma és abundant i basòfil. A més a més pot tenir fines granulacions azuròfiques que corresponen a lisosomes primeres.[4]

Tipus[modifica | modifica el codi]

Existeixen tres tipus de monòcits en els éssers humans depenent del grau de maduresa:[5]

  • El monòcit clàssic caracteritzat per tenir una alta expressivitat del receptor de membrana CD14 (monòcit CD14++ CD16-).
  • El monòcit intermedi caracteritzat per tenir una alta expressivitat del receptor de membrana CD14 i una baixa coexpressió del receptor CD16 (monòcit CD14++ CD16+).
  • El monòcit no clàssic caracteritzat per tenir una baixa expressivitat del receptor de membrana CD14 i una coexpressió amb el receptor CD16 (monòcit CD14+ CD16++).[6]

No sembla haver-hi una relació en el desenvolupament dels monòcits clàssics quan es converteixen a monòcits intermedis que a continuació es converteixen en monòcits no clàssics. Després de l'estimulació amb productes microbians els monòcits CD14+ i CD16++ produeixen grans quantitats de citoquines proinflamatòries com ara el factor de necrosi tumoral i la interleucina-12. Un estudi va demostrar que els monòcits activats expressen alts nivells de PD-1 que pot explicar la major expressió de PD-1 dels monòcits CD14+CD16++ en comparació dels monòcits CD14++CD16-.[7]

Funcions[modifica | modifica el codi]

La funció principal dels monòcits és la fagocitosi:[8]

  • Responen a factors quimiotàctics.
  • Actuen contra microorganisme que viuen dins de les cèl·lules.
  • Augmenten la resposta inflamatòria.
  • Manipulen i presenten els antigens als limfòcits i se'ls coneix com a cèl·lules presentadores d'antígens (APC).
  • Sintetitzen substàncies immunitàries.

Els monòcits poden ser usats per generar cèl·lules dendrítiques in vitro mitjançant l'edició de les citocines estimulants de colònies de granulòcits i macròfags i IL-4.[9]

Galeria[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Rubio, García i Carrasco, pag 196
  2. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Swirski
  3. Rubio, García i Carrasco, pag 196
  4. 4,0 4,1 4,2 Rubio, García i Carrasco, pag 195
  5. Ziegler-Heitbrock, L et al (2010): Nomenclature of monocytes and dendritic cells in blood. Blood,116 (16): e74-e80. doi:10.1182/blood-2010-02-258558 PMID 20628149
  6. Ziegler-Heitbrock, L: The CD14+ CD16+ Blood Monocytes: their Role in Infection and Inflammation, Review. J Leukocyte Biology, 81:584, 2007 doi:10.1189/jlb.0806510 PMID 17135573
  7. Elias A. Said et al. 2009, PD-1 Induced IL10 Production by Monocytes Impairs T-cell Activation in a Reversible Fashion. Nature Medicine. 2010; 452-9.
  8. Rubio, García i Carrasco, pag 197
  9. Sallusto F, Cella M, Danieli C, Lanzavecchia A. «Dendritic cells use macropinocytosis and the mannose receptor to concentrate macromolecules in the major histocompatibility complex class II compartment: downregulation by cytokines and bacterial products». J. Exp. Med., 182, 2, 1995, pàg. 389–400. DOI: 10.1084/jem.182.2.389. PMC: 2192110. PMID: 7629501.

Notes[modifica | modifica el codi]

I. ^ El monòcit es considera agranulat tot i tenir granulacions, ja que aquests són tant petites i fines que gairebé no es poden veure amb el microscopi òptic a diferència dels altres cèl·lules que si que es consideren granulades.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Rubio Campal, Faustina & Garcia Espinosa, Berjamín & Carrasco Carrasco, Menuel (2004) Fundamentos y técnicas de análisis hematológicos y citológicos, Editorial : Paraninfo, ISBN 978-84-9732-317-8
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Monòcit Modifica l'enllaç a Wikidata