Mononucleosi infecciosa

Mononucleosi infecciosa
Classificació i recursos externs
Mononucleosi infecciosa: es mostren limfòcits reactius (atípics) en blau.
CIM-10	B27
CIM-9	075
DiseasesDB	4387
MedlinePlus	000591
eMedicine	emerg/319 med/1499 ped/705
MeSH	D007244

La mononucleosi infecciosa o febre glandular, coneguda popularment com a malaltia del petó, és una malaltia que es caracteritza per febre, mal de coll i cansament. És causada pel virus d'Epstein-Barr (EBV), que afecta els limfòcits B, produint una limfocitosi reactiva i limfòcits T anormals (cossos de Downey). El virus es transmet per individus asimptomàtics a través de la sang o de la saliva (d'aquí el nom popular de malaltia del petó).

Història

El terme mononucleosi infecciosa fou introduït el 1920, quan es va descriure una síndrome caracteritzada per febre, limfadenomegàlies, fatiga i limfocitosi en sis pacients. El 1968, Henle va demostrar que el virus d'Epstein-Barr era l'agent etiològic de les síndromes mononucleòsides (SMN) associades amb la presència d'anticossos heteròfils.

Agents causals

Virus Epstein-Barr (VEB) 80-90% • Citomegalovirus (CMV) 5-7% • Primoinfecció VIH infreqüent • Toxoplasma gondii infreqüent • Virus herpes humà 6 (VHH-6) infreqüent

Símptomes

El període d'incubació és de 30 a 50 dies. La malaltia s'expressa clínicament en més del 70% dels adolescents exposats. Per tant, una persona pot estar infectada amb el virus setmanes o mesos abans que aparegui qualsevol símptoma. Les primeres mostres de la malaltia se solen confondre amb símptomes de la grip. Els símptomes més típics de la mononucleosi són:

• Febre. Pot ser més suau o més severa, però es veu en la majoria dels casos.
• Limfadenomegàlies (nòduls limfàtics més grans i més tous). Particularment els nòduls cervicals posteriors de manera bilateral (a ambdós costats del coll).
• Faringitis.
• Cansament que en algunes ocasions pot ser extrem.

A més, alguns pacients també presenten:

• Esplenomegàlia (Melsa més gran).
• Hepatomegàlia (Fetge més gran)
• Dolor abdominal.
• Dolor muscular.
• Mal de cap.
• Pèrdua d'apetit.
• Icterícia.
• Depressió.
• Debilitat.
• Erupcions cutànies.
• Vertigen o desorientació.
• Edema supraorbital (ulls inflats). Sol ocórrer al principi.

Molta gent exposada al virus d'Epstein-Barr no presenta el símptomes de la malaltia, sinó que només porten el virus i el transmeten a altres persones. Això sol passar habitualment en nens, en els quals la infecció sol causar només una malaltia molt suau, fins i tot moltes vegades no s'arriba a diagnosticar. Aquesta característica, més el fet que té un període llarg d'incubació, fa que el control epidemiològic de la malaltia sigui gairebé impossible. Prop del 6% de la gent que presenta mononucleosi infecciosa sol recaure.

La mononucleosi pot fer que la melsa s'infli -esplenomegàlia- (50% casos) i en casos molt estranys pot conduir a la ruptura de la melsa. La ruptura se sol produir sense traumatisme, encara que és un factor important. A causa d'això, se sol recomanar als pacients que pateixen la malaltia que no practiquin esports de contacte mentre la malaltia no hagi desaparegut. Altres complicacions inclouen hepatitis (inflamació del fetge), que causa l'elevació de la bilirubina del sèrum (en el 40% dels pacients), l'icterícia (5% dels casos) i anèmia.

Encara que el virus d'E.B. causa la gran majoria de casos de la mononucleosi, el cytomegalovirus pot produir una malaltia similar, generalment sense faringitis. Independentment del virus, s'inclouen ambdues infeccions sota el diagnòstic de mononucleosi.

Variants atípiques de la mononucleosi

En nens petits, la malaltia sol ser asimptomàtica. El curs de la malaltia pot també ser crònic, ja que alguns pacients sofreixen els símptomes de la malaltia durant mesos o anys. Aquesta pot derivar extranyament a la mononucleosi es coneix com Síndrome crònica de la fatiga o Síndrome d'EBV.

Mortalitat/morbilitat

La mort a causa de la mononucleosi és molt estranya en països desenvolupats. Les complicacions mortals que es poden donar són la ruptura de la melsa, infeccions bacterianes, insuficiència hepàtica i el desenvolupament de miocarditis viral.

Tractament

Autocura

La mononucleosi infecciosa és generalment autolimitada i només s'utilitzen tractaments de suport simptomàtics. Es recomana descans durant la fase aguda de la infecció, es pot reprendre l'activitat una cop que els símptomes aguts hagin desaparegut. No obstant això l'activitat física pesada i els esports de contacte s'han d'evitar per mitigar el risc de ruptura esplènica , com a mínim un mes després de la infecció inicial o l'esplenomegàlia s'hagi resolt, segons el que determini el metge tractant.

Medicaments

Pel que fa als tractaments farmacològics, es poden utilitzar antiinflamatoris no esteroidals (Aines) com l'ibuprofèn, per reduir la febre i el dolor. Els corticoesteroides, generalment hidrocortisona o dexametasona, no es recomanen per a ús rutinari, però poden ser útils en les complicacions, si hi ha un risc d'obstrucció de via aèria, trombocitopènia severa o anèmia hemolítica. Hi ha poca evidència per donar suport l'ús d'aciclovir, encara que pot reduir la propagació viral inicial. No obstant això recentment, el valaciclovir ha demostrat reduir o eliminar la presència del virus d'Epstein-Barr en pacients afectats amb mononucleosi aguda, donant lloc a una disminució significativa en la severitat dels símptomes. Els antibiòtics no s'utilitzen al ser ineficaços contra les infeccions virals. És més, l'ampicilina i l'amoxicilina estan relativament contraindicats en el cas d'infeccions bacterianes coincidint durant la mononucleosi perquè el seu ús precipita una erupció al·lèrgica al voltant del 99% dels casos.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mononucleosi infecciosa