Mononucleosi infecciosa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mononucleosi infecciosa
Classificació i recursos externs

Mononucleosi infecciosa: es mostren limfòcits reactius (atípics) en blau.
CIM-10 B27
CIM-9 075
DiseasesDB 4387
MedlinePlus 000591
eMedicine emerg/319 med/1499 ped/705
MeSH D007244

La mononucleosi infecciosa o febre glandular, coneguda popularment com a malaltia del petó, és una malaltia que es caracteritza per febre, mal de coll i cansament. És causada pel virus d'Epstein-Barr (EBV), que afecta els limfòcits B, produint una limfocitosi reactiva i limfòcits T anormals (cossos de Downey). El virus es transmet per individus asimptomàtics a través de la sang o de la saliva (d'aquí el nom popular de malaltia del petó).

Història[modifica | modifica el codi]

El terme mononucleosi infecciosa fou introduït el 1920, quan es va descriure una síndrome caracteritzada per febre, limfadenomegàlies, fatiga i limfocitosi en sis pacients. El 1968, Henle va demostrar que el virus d'Epstein-Barr era l'agent etiològic de les síndromes mononucleòsides (SMN) associades amb la presència d'anticossos heteròfils.

Agents causals[modifica | modifica el codi]

Virus Epstein-Barr (VEB) 80-90% • Citomegalovirus (CMV) 5-7% • Primoinfecció VIH infreqüent • Toxoplasma gondii infreqüent • Virus herpes humà 6 (VHH-6) infreqüent

Variants atípiques de la mononucleosi[modifica | modifica el codi]

En nens petits, la malaltia sol ser asimptomàtica. El curs de la malaltia pot també ser crònic, ja que alguns pacients sofreixen els símptomes de la malaltia durant mesos o anys. Aquesta pot derivar extranyament a la mononucleosi es coneix com Síndrome crònica de la fatiga o Síndrome d'EBV.

Mortalitat/morbilitat[modifica | modifica el codi]

En els països desenvolupats la mort a causa de la mononucleosi és molt estranya. Les complicacions mortals que es poden donar són la ruptura de la melsa, infeccions bacterianes, insuficiència hepàtica i el desenvolupament de miocarditis viral.

Tractament[modifica | modifica el codi]

Autocura
La mononucleosi infecciosa és generalment autolimitada i només s'hi utilitzen tractaments de suport simptomàtics. Es recomana descans durant la fase aguda de la infecció, i l'activitat es pot reprendre un cop els símptomes aguts han desaparegut. No obstant això, s'han d'evitar l'activitat física intensa i els esports de contacte per reduir el risc de ruptura esplènica, com a mínim un mes després de la infecció inicial o l'esplenomegàlia s'hagi resolt, segons el que determini el metge tractant.
Medicaments
Pel que fa als tractaments farmacològics, es poden utilitzar antiinflamatoris no esteroidals (Aines) com l'ibuprofèn, per reduir la febre i el dolor.[1] Els corticoesteroides, generalment hidrocortisona o dexametasona, no es recomanen per a ús rutinari, però poden ser útils en les complicacions, si hi ha un risc d'obstrucció de via aèria, trombocitopènia severa o anèmia hemolítica. Hi ha poca evidència per donar suport l'ús d'aciclovir, encara que pot reduir la propagació viral inicial. No obstant això. recentment el valaciclovir ha demostrat reduir o eliminar la presència del virus d'Epstein-Barr en pacients afectats amb mononucleosi aguda, cosa que dóna lloc a una disminució significativa de la severitat dels símptomes. No es fan servir antibiòtics perquè són ineficaços contra les infeccions virals. És més, l'ampicilina i l'amoxicilina estan relativament contraindicades en el cas d'infeccions bacterianes que coincideixin amb la mononucleosi, perquè poden provocar erupcions al·lèrgiques.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «Glandular fever». NICE Clinical Knowledge Summaries. cks.nice.org.uk, 2010. [Consulta: 15/6/2013].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mononucleosi infecciosa