Claudio Monteverdi
.jpg)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 15 maig 1567 (Gregorià) Cremona (Imperi Espanyol) |
| Mort | 29 novembre 1643 (76 anys) Venècia (República de Venècia) |
| Sepultura | Santa Maria Gloriosa dei Frari (Venècia) |
| Mestre de capella basílica de Sant Marc | |
| 1613 – 29 novembre 1643 (mort en el càrrec) | |
| Mestre de capella | |
| 1601 – | |
| Dades personals | |
| Nacionalitat | Italià |
| Religió | Catolicisme |
| Activitat | |
| Ocupació | Compositor, cantant i gambista
|
| Activitat | 1582 (Gregorià) – 1643 |
| Gènere | Òpera i música barroca |
| Moviment | Música del Renaixement i música barroca |
| Estil | Barroc |
| Professors | Marc'Antonio Ingegneri |
| Alumnes | Giovanni Rovetta |
| Instrument | Viola da braccio, viola d'arc i orgue |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Família | |
| Cònjuge | Ester Exposito (en)  |
| Germans | Giulio Cesare Monteverdi |
Signatura  | |
            | |
Claudio Giovanni Antonio Monteverdi (Cremona, Llombardia, 15 de maig de 1567- 29 de novembre de 1643) va ser un compositor, cantor, gambista i mestre de capella italià.[1]
L'obra de Monteverdi assenyala el pas de la música del Renaixement a la música barroca. Al llarg de la seva vida va produir obres que poden ser classificades en alguna de les dues categories i va ser un dels principals innovadors que van portar al canvi d'estil. La seva primera obra (òpera) teatral realitzable fou L'Orfeo, i va tenir la sort de gaudir de l'èxit mentre encara era viu.
Biografia[modifica]
Va néixer a Cremona, Llombardia. Durant la seva infantesa va prendre lliçons de Marco Antonio Ingegnieri, que era mestre de capella de la catedral de Cremona.
El 1590, Monteverdi va començar a treballar a la cort de Màntua com a corista i violinista i, cap al 1602, havia esdevingut mestre de capella. Fins que va fer quaranta anys va treballar principalment en els madrigals, dels quals va fer vuit llibres. El vuitè, publicat el 1638, comprèn els anomenats Madrigali guerrieri et amorosi considerats per molts la perfecció d'aquesta forma. En el seu conjunt, aquests primers vuit llibres mostren un desenvolupament de la música polifònica renaixentista a l'estil monòdic que és típic de la música barroca. El novè llibre, publicat pòstumament el 1651, conté fragments més lleugers, probablement composts cap al final de la seva vida i que representen ambdós estils.
El pas de la monodia, amb el seu èmfasi en clares línies melòdiques, text intel·ligible i una música plàcida d'acompanyament, a compondre òperes va ser una pas lògic, especialment per a un compositor inclinat a la dramatització i que estimava, a més, els efectes sumptuosos. El 1607 Monteverdi va fer la seva primera òpera L'Orfeo. En aquella època era normal que els compositors creessin treballs d'encàrrec per a ocasions especials. Aquesta obra va ser concebuda per ser afegida als fastos dels carnestoltes de Màntua. Efectivament, va ser tot un èxit que s'adeia perfectament a l'esperit dels temps. L'Orfeo es caracteritza per la potència dramàtica i per la viva instrumentació. De fet, se'l pot tenir com a primer exemple en què un compositor indicava instruments específics, a les diferents parts. És, a més, una de les primeres composicions que ens ha arribat amb la seua composició exacta. La trama hi és descrita amb vives imatges musicals i les melodies són clares i lineals. Amb aquesta obra, Monteverdi va crear un estil musical del tot nou que va ser anomenat dramma per musica.
Una de les obres principals de Monteverdi és els Vespro della Beata Vergine (Vespres a la Beata Verge) (1610). És un dels seus treballs sacres més coneguts, i és, encara avui, un dels grans exemples de música religiosa. A l'alçada d'obres com ara El Messies de Händel o la Passió segons sant Mateu de Bach. L'abast del treball en el seu conjunt talla el respir. Cada part (i en són 25 en total) està completament desenvolupada ja siga en un sentit musical o en un de dramàtic. L'estructura instrumental és utilitzada per efectes dramàtics i emotius precisos, d'una manera que mai no s'havia vist abans.
El 1613 Monteverdi va ser nomenat director de la Basílica de Sant Marc, de Venècia, on es creu que tingué entre altres alumnes al madrigalista anglès Walter Porter,[2] i on ben aviat va fer renàixer el cor, que havia marcit amb el seu predecessor. Ací va completar el sisé, el seté i el vuité llibre de madrigals. El vuitè és el més gran i conté treballs fets al llarg de trenta anys, inclosa l'escena dramàtica Tancredi e Clorinda (1624), en la qual l'orquestra i les veus formen dues entitats separades que actuen com a parella l'una de l'altra. Probablement, Monteverdi es va inspirar per a fer aquesta prova en les dues balconades oposades de Sant Marc, que havien inspirat músiques semblants a altres compositors, com ara Giovanni Gabrieli. El que va fer que aquesta composició destaqués sobre les altres va ser la utilització per primera vegada del trèmolo (una repetició ràpida del mateix to) i del pizzicato (pessigar les cordes amb els dits) per obtenir efectes especials a les escenes dramàtiques.
Durant els seus últims anys, Monteverdi va estar malalt, però això no el va apartar de la composició dels seus dos darrers treballs més importants, les òperes: Il ritorno d'Ulisse in patria (1641) i l'òpera històrica L'incoronazione di Poppea (1642). L'incoronazione en concret és tinguda com al punt culminant de l'obra de Monteverdi. Conté escenes tràgiques i còmiques (un nou desenvolupament de l'òpera), un retrat més realista dels personatges i melodies més càlides, que no havien estat escoltades abans. Necessitava una orquestra més petita i un paper menys prominent del cor. Aquest treball va tenir una influència considerable en el desenvolupament posterior de la música per a església (misses).
Monteverdi va compondre, almenys, divuit òperes, de les quals només L'Orfeo, L'incoronazione, Il ritorno i la famosa ària "Lamento", de la seua segona òpera, L'Arianna han sobreviscut.
Obra[modifica]
Obra sacra[modifica]
- Litanie della B.V. 1650
- Sacrae cantiunculae 3 v., 1582
- Madrigali spirituali 4 v., Brescia 1583
- Sanctissimae Virginis missa 6 v.. .. ac vesperae pluribus decantandae cum nonnullis sacris concentibus..., 1610
- Selva morale e spirituale 1641
- Messa a 4 v. et salmi a 1-8 v. e parte da cappella & con le litanie della B.V. 1650
Obra vocal[modifica]
- Canzonette 3 v., 1584
- 6 llibres de madrigals a cinc veus 1587, 1590, 1592, 1603, 1605 (amb baix continu), 1614 (amb baix continu. .con uno dialogo a 7 v.)
- Concerto, 7. Llibre Madrigals 1-4 e 6 v. 1619
- Madrigali guerrieri et amorosi. ..libro 8° 1-8 v. amb baix continu, 1638
- Madrigali e canzonette libro 9°, 1651
- 2 llibres Scherzi musicali 1607 u. 1632
- Lamento d'Arianna, 1623; amb text llatí sobre «Pianto della Madonna», in: Selva morale...1641
Obra dramàtica[modifica]
- L'Orfeo Màntua 1607
- L'Arianna Màntua 1608
- Pròleg per L'idroppica (Guarini) Màntua 1608 (perdut)
- Il ballo delle ingrate, Màntua 1608, a aquesta obra li posà música Adolfo Morpurgo
- Ballet Tirsi e Clori Màntua 1616
- Pròleg per a Maddalena, Màntua 1617
- Intermedi Le nozze di Teti e di Peleo, Màntua 1617 (perdut)
- Andromeda, Màntua 1617 (perdut)
- Lamento d'Apollo, ca. 1620 (perdut)
- Il Combattimento di Tancredi e Clorinda, Venècia 1624, a aquesta obra li posà música Adolfo Morpurgo.
- La finta pazza Licori, Màntua 1627 (perdut)
- Armida 1627 (perdut)
- Pròleg i Intermedi, u.a. Gli amori di Diana e di Endimione, Parma 1628 (perdut)
- Torneo Mercurio et Marte, Parma 1628 (perdut)
- Proserpina rapita, Venècia 1630 (perdut)
- Ballo in onore dell'Imperatore Ferdinando III, Viena 1637
- Il ritorno d'Ulisse in patria, Venècia 1640
- Le nozze d'Enea con Lavinia, Venècia 1641 (perdut)
- Ballet La vittoria d'amore, Piacenza 1641 (perdut)
- L'incoronazione di Poppea, Venècia 1642 (n'hi ha dues versions)
Cruda Amarilli (?·pàg.)
Non Si Levav'ancor (?·pàg.)
Lamento della Ninfa dels Madrigali Guerrieri et Amorosi (?·pàg.)
Referències[modifica]
- ↑ «Claudio Monteverdi | enciclopèdia.cat». [Consulta: 3 maig 2020].
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 46, pàg. 620 (ISBN 84-239-4546-4)
