Moriscos

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Morisc)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Text aljamiat dels moriscos.
Embarcament de moriscos en el Grau de València, de Pere Oromig.

Es coneix amb el nom de moriscos el conjunt d'habitants d'origen musulmà o de creences islàmiques residents a l'antic Regne de Castella i a la Corona d'Aragó, que van ser batejats en la fe cristiana amb la pragmàtica dels Reis Catòlics del 14 de febrer del 1502. Molts conservaven la parla àrab que rebé també el nom d'algaravia.

-Durant el regnat de Felip II es van produir diversos conflictes interns. La població morisca va continuar sent objecte de pressions perquè abandonàs definitivament els seus costums i s'assimilassin per complet als cristians. -El 1568, els moriscos de Las Alpujarras granadines es van rebel·lar. Després de ser vençuts, van ser expulsats de Granada i es van repartir per tot Castella a fi de facilitar-ne la integració.

Morisc deriva de la paraula moro amb els que se'ls emparentava. Vegeu també expulsió dels moriscos i mudèjars.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Els moriscos (paraula que deriva de moro) van ser els musulmans de l'Al-Andalus batejats després de la pragmàtica dels Reis Catòlics del 14 de febrer de 1502. Tant els convertits amb anterioritat al catolicisme romà de forma voluntària com els convertits obligatòriament d'aleshores endavant van passar a ser denominats moriscos. Abans de la conversió forçada, als musulmans que vivien practicant de manera més o menys oberta la seva fe en els regnes catòlics romans la historiografia els anomena mudèjars, encara que en l'època aquesta denominació es referia sobretot als musulmans del Regne de Castella, ja que en el Regne d'Aragó se'ls deia simplement moros i, en el Regne de València, sarraïns ("sarraí").

Van ser nombrosos al sud d'Aragó i al sud del Regne de València. A Castella no van ser abundants, a jutjar per les dades que ens han arribat dels comptes de contribució (un tipus d'impostos), però sí en el Regne de Granada.

Moriscos és la paraula que usa la historiografia per referir-se a aquests musulmans catolitzats, encara que en l'època s'usaven sovint altres denominacions com la de mudèjar (que la historiografia reserva ara als musulmans en territori cristià abans del 1502, és a dir abans de la seva conversió formal al catolicisme), sarraí (en els territoris de la Corona d'Aragó) i cristià nou, o més específicament cristià nou de moro, per diferenciar-los dels jueus batejats, que també eren cristians nous. La paraula morisc té altres usos històrics menys coneguts: a les illes Canàries es deia d'aquesta manera als musulmans d'origen nord-africà i a Amèrica s'usava a vegades com a sinònim de "mestís".

Demografia[modifica | modifica el codi]

Els moriscos es distribuïen en quatre grups, extremadament diferents entre si i amb una àmplia varietat interna.

Regne de Granada[modifica | modifica el codi]

En haver estat l'últim regne islàmic de la Península, en aquesta regió es va concentrar fins als anys setanta del segle XVI el major contingent morisc, majoritari i molt escassament aculturat: parlaven correntment l'àrab, coneixien bé l'islam i conservaven la major part dels trets culturals que els eren propis: vestit, música, gastronomia, celebracions, etc. Després de la rebel·lió de les Alpujarras (1568-1571) els moriscos granadins van ser deportats cap a Castella.

Regne de València[modifica | modifica el codi]

El segon contingent es concentrava en aquesta zona, en la qual era al voltant d'un terç de la població. Protegits pels senyors dels que eren vassalls, a causa dels forts impostos que pagaven, els moriscos valencians també estaven poc aculturats. L'ús de la llengua àrab era corrent, en situació de bilingüisme amb el castellà i el valencià, i la pràctica de la fe musulmana era notòria, tot i la teòrica pertinença d'aquesta comunitat a l'Església. Els moriscos valencians van tenir fama entre els altres moriscos pel seu alt grau de coneixement de l'Alcorà i la Sunna, i per aquesta raó els alfaquins valencians solien viatjar i exercir de mestres dels moriscos d'altres llocs d'Espanya. Van ser principalment els moriscos valencians els que, per la seva situació costanera i pel seu coneixement de la llengua àrab, van establir relacions ocasionals amb turcs i barbarescos.

Regne d'Aragó[modifica | modifica el codi]

A l'Aragó els moriscos constituïen al voltant d'un 20% de la població total del regne, i s'assentaven principalment a la vora de l'Ebre i els seus afluents. Al contrari que els valencians i els granadins, no parlaven àrab, però en la seva situació de vassalls de la noblesa gaudien també del privilegi de poder practicar de forma no excessivament clandestina la seva fe musulmana.

Regne de Castella[modifica | modifica el codi]

A les dues Castelles, Extremadura i Andalusia la presència morisca era escassa, excepte en llocs molt concrets com Hornachos, Arévalo o les Cinco Villas, on constituïen la majoria o la totalitat de la població. Els moriscos castellans no es diferenciaven gaire dels catòlics vells: no parlaven àrab, bona part d'ells eren realment catòlics i els que no ho eren solien tenir un coneixement molt bàsic de l'islam, que practicaven de forma extremadament discreta. No exercien professions específiques ni vivien separats dels catòlics vells, excepte en els enclavaments purament moriscos, de manera que res en el seu aspecte exterior els diferenciava d'aquells. L'arribada dels moriscos granadins desterrats va suposar una revolució a Castella, ja que en conservar intacte tot allò que els podia identificar com a moros (idioma, vestit, cerimònies, costums ...), van provocar que la fins llavors discreta presència morisca es fes molt visible, la qual cosa va tenir conseqüències per als moriscos castellans, malgrat els diversos intents que van fer per distanciar-se ostensiblement dels granadins. Així per exemple, els matrimonis entre moriscos castellans i cristians vells eren més freqüents que entre aquells i els moriscos granadins. La població d'Hornachos constituïa una excepció, ja que no només eren moriscos pràcticament tots els seus pobladors (cosa que passava en altres localitats) sinó que practicaven de forma oberta l'islam i tenien fama d'indòmits i independents. Per aquesta raó, l'ordre d'expulsió dels moriscos de Castella es refereix de manera particular als hornacheros, que van ser de fet els primers moriscos castellans expulsats i que van mantenir la seva cohesió i la seva combativitat en el desterrament, fundant la república corsària de República de les Dues Ribes de Rabat i Salé, a l'actual Marroc.

Història[modifica | modifica el codi]

L'any 1491 Boabdil, l'últim rei nazarí, va capitular davant els Reis Catòlics i va negociar el lliurament de Granada el 25 de novembre. Entre altres coses s'acorda:

« «Que els moros podran mantenir la seva religió i les seves propietats. Que els moros seran jutjats pels seus jutges sota la seva llei, que no portaran identificacions que delatin que són moros com les capes que porten els jueus. Que no pagaran més tribut als reis catòlics que el que pagaven als moros. Que podran conservar totes les seves armes llevat de les municions de pólvora. Que es respectarà i no es tractarà com renegat a cap catòlic que s'hagi tornat moro. Que els reis només posaran de governants gent que tracti amb respecte i amor als moros i si aquests faltessin en alguna cosa serien immediatament substituïts i castigats. Que els moros tindran dret a gestionar la seva educació i la dels seus fills ». »

Immediatament després de l'entrada dels Reis Catòlics a Granada van començar una tasca de conversió per mètodes pacífics. Per això decideixen encomanar al Fra Hernando de Talavera, primer Arquebisbe de Granada, la tasca de convertir els mudèjars a la fe catòlica romana. Aquest es va dedicar a la seva tasca amb gran lliurament: va aprendre l'àrab i predicava amb mansuetud i bondat, tant que els musulmans l'anomenaven «el sant alfaquí».

Al juliol de 1499 els Reis visiten Granada i es sorprenen de l'aire tan musulmà que encara conservava la ciutat, fins i tot en els seus vestits i costums. Decideixen per això encomanar al Cardenal Cisneros, que ja havia participat en la conquesta del regne de Granada, la tasca de persuadir amb més duresa a la conversió. Aquest començaria a forçar les conversions mitjançant un pla amb tres punts: a) tornar a la fe catòlica romana els elches o renegats, catòlica romana convertits a l'islam; b) pressionar els caps musulmans per fomentar la conversió. Normalment els mitjans de pressió eren econòmics: exempció de deutes i suborns; també hi va haver maltractaments físics. S'explica d'un Zegrí que va resistir vint dies, guanyant fama d'home dur, c) presentar al poble l'exemple dels caps convertits.

Aquests mitjans de pressió van ser efectius. Els mètodes repressius emprats pel cardenal van complir el seu objectiu, ja que van ser diversos milers els musulmans que van rebre l'aigua del baptisme, convertint-se en catòlics romans. També es van confiscar molts llibres, i es van dividir en dos lots, un de temàtica religiosa, alcorans, etc., Tots els quals van ser cremats a la foguera, a la plaça cèntrica de Bibarrambla, i l'altre lot, de matèries científiques, que va ser enviat a la universitat d'Alcalà. Aquests fets es van produir en absència dels Reis Catòlics. Posteriorment, a la vista dels resultats, els Reis van declarar que no eren aquestes les seves instruccions. Probablement el Cardenal Cisneros va obrepassar les instruccions rebudes.

La major part d'ells, però, van continuar mantenint la seva llengua, els seus costums i la seva antiga religió. Prova d'això són els textos aljamiats, escrits en castellà però amb grafia àrab.

Heus aquí com veia l'historiador coetani, Luis del Marbre Carvajal, als moriscos:

« «(...) i si amb fingida humilitat usaven d'algunes bones costums morals en els seus tractes, comunicacions i vestits, en l'interior avorrien el jou de la religió catòlica romana, i de secret es doctrina i ensenyaven els uns als altres en els ritus i cerimònies de la secta de Mahoma. Aquesta taca va ser general en la gent comuna, i en particular hi va haver alguns nobles de bona entesa que es van donar a les coses de la fe, i es van honrar de ser i semblar catòlics romans. Els altres, encara que no eren moros declarats, eren heretges secrets, faltant-hi la fe i sobrant el baptisme, i quan mostraven ser aguts i en la seva maldat, es feien rudes i ignorants en la virtut i la doctrina. Si anaven a sentir missa els diumenges i dies de festa, era per compliment i perquè els capellans i beneficiats no els castiguessin per això. Mai trobaven pecat mortal, ni deien veritat en les confessions. Els divendres guardaven i es rentaven, i feien la Zala a casa a porta tancada, i els diumenges i dies de festa es tancaven a treballar. Quan havien baptitzat algunes criatures, les rentaven secretament amb aigua calenta per treure'ls la crisma i l'oli sant, i feien les seves cerimònies de Retaj, i els posaven noms de moros, les núvies, que els capellans els feien portar amb vestits de catòlics per rebre les benediccions de l'Església, les despullaven en anant a casa i vestint com mores, feien les seves noces a la morisca amb instruments i menjars de moros.» »

Durant la primera meitat del segle XVI hi va haver certa tolerància. L'autoritat reprovava aquesta fidelitat a l'Islam, que combatia mitjançant la Inquisició i la tolerava al mateix temps, esperant la conversió.

Molts mudèjars de l'Albaicín van trobar-se estafats per com els estaven enganyant els catòlics, ja que primer els garantiren que podrien seguir amb la seva religió però al mateix temps els estaven «convencent» perquè es convertissin. Els mudèjars granadins començaren a protestar i a demanar la destitució de Cisneros, com a resposta a aquestes queixes, Cisneros va empresonar als mudèjars més respectats de Granada, tenint-los per instigadors dels revoltosos, proposant que si aquests deixaven de sermonejar a la seva gent, aquesta convertiria al catolicisme romà. El gener de 1500 van matar a un oficial de Cisneros, la qual cosa va provocar l'alçament de musulmans i conversos. D'aquesta manera comença el 1500 l'aixecament popular de l'Albaicín. Aquest aixecament s'estén per tota la serra de les Alpujarras, arribant fins a Almeria i Ronda, contestant els reis amb una forta opressió militar de la mà del comte de Tendilla.

Després de sufocar els aixecaments, el 1501, Tendilla va demanar «passar per ganivet a tots els moros que havien participat en les revoltes», al que el rei Ferran II d'Aragó li va contestar: «Quan el vostre cavall fa alguna desgràcia no trobeu mà de l'espasa per matar-lo, abans li doneu un copet a les anques, i li tireu la capa sobre els ulls; ja que el meu vot i el de la Reina és que aquests moros es bategin, i si ells no seran catòlics, ho seran els seus fills o els seus néts».

Amb el motiu de l'aixecament de les Alpujarras, els catòlics van aprofitar per afirmar que els musulmans havien trencat el pacte assolit el 1491. Per això van dictar la Pragmàtica de 14 febrer 1502, que ordenava la conversió o expulsió de tots els musulmans del regne de Granada, exceptuant als homes de menys de 14 anys i les nenes menors de 12, abans d'abril de l'esmentat any. Aquesta Pragmàtica va suposar un trencament dels compromisos signats pels Reis Catòlics amb el rei Boabdil en les Capitulacions per al lliurament de Granada, en les quals els vencedors castellans i aragonesos garantien als musulmans granadins la preservació de la la seva llengua, religió i costums.

Els mudèjars de tota Espanya van haver d'anar a les esglésies a batejar-se. Se'ls preguntava quin nom volien tenir, i si algú no entenia bé el castellà, cosa que passava sobretot a l'antic Regne de Granada, o no se li acudia cap nom, se li posava Fernando si era home i Isabel si era dona. La conversió va ser general a tot arreu. A partir d'aquesta conversió forçada, els mudèjars van deixar oficialment de ser-ho, ja que estaven batejats i se'ls deia moriscos, expressió que en aquesta època tenia un matís clarament pejoratiu.

Per evitar l'exili, la majoria dels musulmans van optar per la conversió al catolicisme. La conversió va ser general a tot el Regne de Granada. Durant el regnat de Carlos V, gràcies al suport que els moriscos van prestar el rei i substanciosos donatius, la corona va adoptar una posició flexible amb ells i els va permetre que conservessin els seus usos i costums. D'aquesta manera, els moriscos es van mantenir com una comunitat pròpia sense integrar-se en la societat espanyola del seu temps.

Amb l'arribada al tron de Felip II, la guerra a la Mediterrània amb els turcs otomans s'intensifica i la manifesta simpatia dels moriscos espanyols amb els pirates barbarescos instal·lats en les seves bases nord-africanes del Marroc, Algèria o Tunísia, posen en major risc a les poblacions costaneres espanyoles, per la qual cosa s'insta novament a la conversió forçada dels musulmans peninsulars. No obstant això, la por a noves revoltes va fer que molt aviat es dubtés de la sinceritat de la seva fe.

En 1566, Felip II va prohibir, alliçonat per Diego de Espinosa, l'ús de la llengua àrab, de vestits i cerimònies d'origen musulmà. En tractar d'aplicar aquest decret, es va produir la rebel·lió de les Alpujarras (1568-1571), sota el comandament d'Abén Humeya. Tot i que durant aquesta última rebel·lió Espanya mantenia una relació molt tensa a la Mediterrània amb els turcs, tensió que va acabar desembocant en la Batalla de Lepant, una vegada dominada la revolta, els moriscos granadins van ser deportats cap a la Manxa i cap a Castella la Vella.

A la fi del segle XVI, s'estima que la població morisca en els regnes peninsulars podia oscil·lar entre les 275.000 i 500.000 persones. Es concentraven fonamentalment en el Regne de València, en la Corona d'Aragó i en l'altiplà: Extremadura, Múrcia, Andalusia i en el regne de Castella. Els moriscos vivien fonamentalment al camp, en qualitat de vassalls dels senyors nobiliaris, en condicions molt més dures que les de la població catòlica. Des de la revolta de les Alpujarras, la predicació es va veure acompanyada de la repressió.

Odiats pels catòlics vells, rebutjats per la corona, que veia amb inquietud la possibilitat d'una nova revolta que actués com una cinquena columna dels pirates berberiscos, els turcs o els francesos, i detestats per l'Església, que amb tota lògica dubtava de la sinceritat de la seva conversió, els moriscos van esdevenir en una massa objecte de tota mena de sospites i d'impossible integració ja que suposava la pervivència dins d'Espanya d'un poble inassimilable i hostil.

En diverses ocasions es va pensar a decretar la seva expulsió, però la mesura es va posposar a causa de les pressions de la noblesa aragonesa i valenciana, beneficiats d'aquest règim de semiesclavitud.

Finalment, després de 117 anys de difícil convivència, Felip III, probablement com a conseqüència de la constatada col·laboració de determinats caps dels moriscos amb el rei de França per organitzar un aixecament general a Espanya, que en aquest moment es trobava en guerra amb els francesos, va decretar l'expulsió el 1609. L'expulsió es porta a terme durant 7 anys, fins al 1616. En aquesta data, acaba l'existència dels mudèjars i dels moriscs a Espanya, que són expulsats o traslladats.

Surten de València 118.000 moriscs, 61.000 d'Aragó, 45.000 de Castella i Extremadura, 16.000 de Múrcia i 32.000 d'Andalusia. Molts van anar a Amèrica, sobretot a Mèxic, República Dominicana, Gran Colòmbia (Equador, Colòmbia i Veneçuela), Perú, Xile i l'Argentina. Com freqüentment eren denominats només «cristians nous», generalment se'ls confonia amb els cristians nous dels jueus.

Les conseqüències van ser greus i van afectar fonamentalment al Regne de València, el qual perd la quarta part de la seva població, la qual cosa va repercutir en la paralització de l'agricultura, especialment la producció de blat i canya de sucre. Els grans senyors, perjudicats per l'expulsió d'un contingent important de la seva mà d'obra, s'acontenten amb la incorporació de les terres confiscades als moriscos. La burgesia s'arruïna, ja que va veure suspesa el pagament de rendes pels préstecs fets als propietaris rurals.

El terme morisc s'imposa de manera absoluta a partir de 1570. Abans hi havia tot un elenc de denominacions: cristians nous de moro, cristians nous de morisc, simplement cristians nous o novament convertits.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Los Siete Alhaicales y otras plegarias de mudéjares y moriscos, Xavier Casassas Canals, editorial Almuzara, Sevilla, 2007
  • Caro Baroja, J. Los moriscos del Reino de Granada. Ensayo de historia social. Istmo. Madrid, 1976.
  • Domínguez Ortiz, A. y Vincent, B. Historia de los moriscos. Vida y tragedia de una minoría. Ed. Revista de Occidente. Madrid, 1978.
  • Marañón, G. Expulsión y Diáspora de los Moriscos Españoles. Ed. Taurus. Fundación Gregorio Marañón 2004.
  • Feijoo, R. Corsarios berberiscos. Ed. Carroggio / Belacqva. Barcelona 2003.
  • Gallego Burín, A. y Gámir Sandoval, A. Los moriscos del Reino de Granada según el sínodo de Guadix de 1554. Universidad de Granada, 1996 (facsímil de la edición de 1968).
  • García Pedraza, Amalia. Actitudes ante la muerte en la Granada del siglo XVI. Los moriscos que quisieron salvarse. Universidad de Granada, 2002.
  • Perceval, J.M. Todos son uno. Arquetipos, xenofobia y racismo. La imagen del morisco en la Monarquía Española durante los siglos XVI y XVII. Instituto de Estudios Almerienses. Almería, 1997.
  • Candau Chacón, M.L. "Los moriscos en el espejo del tiempo". Universidad de Huelva. Huelva, 1997.
  • Bernabé Pons, Luis F., Los moriscos: conflicto, expulsión y diáspora, Catarata, Madrid, 2009.
  • Antonio Moliner, Manuel Barrios Aguilera, Rafael Benítez Sánchez-Blanco, Dolors Bramon Planas, Miguel Ángel de Bunes Ibarra, Mª Luisa Candau Chacón, Eugenio Ciscar Pallarés, Gregorio Colas Latorre, Ignasi Fernández Terricabras, José Mª Perceval, Valeriano Sánchez Ramos, Eliseo Serrano Martín, "La expulsión de los Moriscos" Nabla Ediciones 2009 ISBN 978-84-92461-38-7.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]