Motivació

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La motivació és la causa que explica una determinada conducta, sobretot el motiu pel qual una persona es comporta d'una manera o l'interès que la porta a intentar aconseguir algun objectiu.[1] La motivació neix de les experiències anteriors, de la creença o expectativa sobre un fet futur i de les emocions associades a una tasca. Com que és un procés intern, no és directament observable, sinó que s'ha de jutjar per les accions o expressions del subjecte. Algunes de les motivacions més profundes es relacionen amb l'inconscient.

La motivació és una de les àrees d'estudi de la psicologia. Les seves aplicacions se centren en les esferes productives de al vida, l'educació i el treball, on l'individu ha de rendir i ha d'estar motivat per fer-ho. L'interès millora l'atenció, augmenta l'esforç i la productivitat, esmena errors més ràpidament i permet dedicar més temps a una tasca sense fatiga.

Graus de motivació[modifica | modifica el codi]

La motivació és sempre una escala, una persona està més o menys motivada per fer alguna cosa. El grau més baix és el rebuig actiu, que sorgeix de l'enuig o descontentament cap aquella activitat o situació. Després segueix la amotivació o apatia. A continuació ve la motivació externa (per por al càstig o per voler una recompensa), la identificació progressiva amb les metes proposades i el grau més alt correspon a la motivació interna, quan els motius sorgeixen del propi jo. La motivació pot ser intrínseca si és per la pròpia tasca i extrínseca o instrumental si es veu allò com un mitjà per aconseguir un estat propici o una altra cosa. El procés de desmotivació implica perdre el valor de la tasca.

Teories sobre la motivació[modifica | modifica el codi]

Article principal: Psicologia de la motivació

La motivació sorgeix per satisfer necessitats (si una persona té ganes de ser estimada, farà el possible per guanyar afecte dels altres i per tant estarà motivada per aconseguir-ho, per exemple). Abraham Maslow dividia les necessitats en una piràmide per explicar com en canviar les metes canvia la motivació. Una persona no està motivada per aconseguir allò que ja té o que dóna per suposat.

David McClelland precisà que les metes més altes corresponen a necessitats psicològiques i són les més motivadores. Es redueixen a la necessitat d'èxit, de poder i de pertinença. La majoria d'emocions que experimenta el subjecte estan relacionades amb aquestes tres àrees bàsiques.

Ford, per la seva banda, les agrupa en sis àrees: afectives (aconseguir el benestar, cercar la felicitat, entretenir-se, estar tranquil....), cognitives (comprendre l'entorn, curiositat....), d'organització subjectiva (necessitat de coherència interna, afany de trascendència...), autoasertives (sentir-se únic, exercir la llibertat, obtenir aprovació...), integradores (responsabilitat social, sentir-se part d'un grup....) i de tasca (dominar un exercici complicat, guanyar quelcom material...) Afirma que cada persona estableix una jerarquia entre els tipus de metes i necessitats i que es motiva per unes més que per les altres.

Elements per considerar en la motivació[modifica | modifica el codi]

La motivació es pot estudiar en quatre fases:[2] el context, que forneix d'experiències al subjecte; el procés de cognició, que el fa percebre la situació d'una manera determinada; la creença que es crea sobre la situació o tasca i per últim la conducta que manifesta.

Del context s'ha de considerar l'experiència prèvia amb situacions similars, per exemple si un nen ha tingut un moment de diversió llegint és més probable que tingui ganes de tornar a llegir que si s'ha avorrit, encara que l llibre variï. També s'ha de considerar l'actitud de l'entorn sobre aquella activitat: un encoratjament actua com a reforçador, el subjecte tendeix a estar més motivat per accions considerades bones pel seu grup social per tal d'aconseguir l'afecte dels altres i d'ajustar-se al patró de valors imperant. No obstant això, en determinades situacions és justament la trangressió la que porta a actuar, com per exemple les conductes de risc dels adolescents. En aquest cas és la desaprovació i el desig de trencar la norma o diferenciar-se el que actua com a reforçador.

La ment llavors processa la informació disponible sobre la nova situació i la compara amb el conjunt de creences de què disposa. Aquestes creences tenen a veure amb l'autoconcepte (especialment sobre si es podrà realitzar exitosament o no determinada tasca en funció de les pròpies vàlues), les atribucions causals, els valors desitjables i l'escala de necessitats que experimenta el subjecte en aquell moment.

Aquests elements augmenten o disminueixen la motivació per la situació, que es manifesta en l'elecció d'activitat (es fa o no una cosa i es fa de determinada manera), l'esforç i persistència (hom tendeix a posar més interès i esforç quan està més motivat), la implicació emocional i el judici explícit sobre la tasca.

Augmentar la motivació[modifica | modifica el codi]

Algunes de les pautes per augmentar la motivació passen per:

  • proporcionar experiències d'èxit o agradables relacionades amb la tasca
  • examinar l'escala de necessitats i prioritats i focalitzar la situació per afavorir les que ocupin una posició més elevada en la consideració del subjecte
  • establir un sistema de recompenses i càstigs (només quan la motivació és merament externa, ja que en cas contrari té l'efecte oposat) basats en aquestes necessitats
  • potenciar els reforçadors de la conducta
  • organitzar la feina per passos asequibles, de manera que complir la llista o agenda sigui un dels objectius
  • permetre l'intercanvi de parers entre els membres de l'organització per compartir objectius i creences comunes
  • deixar marge de llibertat amb pautes que possibilitin l'èxit

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Motivació Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Geen, R. G. (1995), Human motivation: A social psychological approach. Belmont, CA: Cole.
  2. Pintrich & Schunk (2006), Motivación en contextos educativos, Pearson Prentice Hallm