Moviment Comunista del País Valencià
El Moviment Comunista del País Valencià (MCPV) fou un partit polític d'esquerra radical i nacionalista, que operà al País Valencià i que estava federat en el Movimiento Comunista (MC). Aquest partit, des de l'any 1976, es dotà d'una estructura federal, motiu pel qual a les diverses zones s'adoptaren sigles pròpies, com MCPV, Moviment Comunista de Catalunya (MCC) o Moviment Comunista de les Illes Balears (MCIB). Entre els seus principals dirigents van destacar Cristina Piris o els arquitectes i urbanistes Carles Dolç i Just Ramírez.
El 6 d'octubre de 1977, un grup de militants i simpatitzants del MCPV, amb pancartes en favor de l'Estatut d'Autonomia, fou atacat a pedrades per un militant de Fuerza Nueva, resultant ferit de mort Miquel Grau, un simpatitzant del MCPV de vint anys.
Tractà d'aproximar-se infructuosament al Partit Socialista del País Valencià (PSPV), ja integrat a la Federació de Partits Socialistes, per a presentar-se en coalició a les Eleccions generals espanyoles de 1977. L'any 1978 el MCPV inicia una política de col·laboració amb la Lliga Comunista Revolucionària valenciana, formant Esquerra Unida del País Valencià (creada a la dècada de 1980 -no confondre amb la secció valenciana d'Izquierda Unida (IU), a la qual, posteriorment, se li cedí el nom-). Junt amb altres altres formacions d'esquerra, van concórrer a les eleccions autonòmiques de 1983 com Unitat del Poble Valencià.
Al marge de la presència en les eleccions, que només fou fructífera en alguns ajuntaments on s'aconseguiren alcaldies o regidors en les municipals de l'any 1979 (Aras de los Olmos, l'Olleria, Montaverner, Paterna, Silla) el MCPV fou capdavanter en les mobilitzacions de la transició. Es va integrant en plataformes com la Coordinadora d'aturats, la campanya 'Anti-OTAN' o el col·lectiu 'Mili KK' i es vincula a diversos corrents feministes i nacionalistes. En aquesta diversificació de les línies de treball fou guanyant pes la dimensió de moviment cívic, determinant l'evolució posterior.[1][2] Es posen en primer pla la transformació social des de les xarxes ciutadanes i el pes de l'ètica i la solidaritat en les accions col·lectives i individuals.[3]
L'any 1991, el MCPV i la Lliga Comunista Revolucionària es fusionaren, sota el nom de Revolta, però l'operació fou un fracàs. Posteriorment, els antics militants del MCPV van impulsar Revolta, ja com a col·lectiu cívic, que inaugurà l'any 2001 el centre sociocultural Ca Revolta.
Enllaços externs [modifica]
- Permanecer mutando: Revolta y las transformaciones de un antiguo partido revolucionario, de Josepa Cucó Giner, Universitat de València, Departament de Sociologia i Antropologia Social.
- Article del periodista Javier Ortiz.
- Índex d'institucions de l'Arxiu Linz de la Transició Espanyola (castellà).
- La Mort de Miquel Grau.
- Homenatge a Miquel Grau a Alacant
Referències [modifica]
- ↑ Lo que estaba ocurriendo dentro del MC era interesante, y para muchos desde luego para mí decisivo: nos embarcamos en una reflexión colectiva sobre la necesidad de que la ética sea el principal resorte de la acción política; sobre la preeminencia de la moral sobre la eficacia; o, si se quiere, sobre los diferentes tipos de eficacia que existen. Lo cual nos situó en condiciones relativamente buenas para afrontar la transición del franquismo al régimen parlamentario. No buenas porque fuéramos a sacar una gran rentabilidad política de aquello, sino más bien por todo lo contrario: porque nos preparó para encajar la derrota que nos esperaba. Otros muchos acudieron a esa cita con la Historia convencidos de que iban a comerse el mundo; que iban a ser muy importantes, y llevaron fatal verse marginados." http://www.javierortiz.net/ant/ortizestevez/Conferencias/25anos.htm.
- ↑ http://www.elpais.com/articulo/espana/ESPAnA/MOVIMIENTO_COMUNISTA/congreso/Movimiento/Comunista/suprime/cargo/secretario/general/elpepiesp/19831101elpepinac_7/Tes/
- ↑ Son también años prolíficos en debates sobre lo que algunos denominan el “plano de las ideas”, en el que adquieren relevancia dos líneas de “reflexión crítica”: la ética y la moral por un lado, y la política por otro. Se discute sobre el estilo de hacer política, sobre la relación entre moral y oportunidad política, sobre la relación confianza/desconconfianza, de amigo/enemigo en la praxis militante, pero quizás, por encima de todo, se debate sobre el sentido de la política y sobre la relación de la organización con ella." http://www.euskomedia.org/PDFAnlt/antropologia/11/04/04149169.pdf, pàgina 155
