Moviment dels Nacionalistes Àrabs

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El Moviment dels Nacionalistes Àrabs (Harakat al-Qawmiyyin al-Arab, àrab: حركة القوميين العرب), també conegut com el Moviment Nacionalista Àrab o Harakiyyin, era una organització panarabista que influí en gran part del món àrab i en el moviment Palestí.

Orígens i expansió[modifica | modifica el codi]

El món àrab

El Moviment dels Nacionalistes Àrabs tingué els seus orígens en un grup d'estudiants dirigit pel palestí George Habash a la Universitat Americana de Beirut que confluïren a finals dels anys 1940s. A mitjans dels 1950s Habash i el seu grup s'uniren al grup de Constantin Zureiq, de qui s'inspiraren en la seva ideologia inicial: revolucionària i panarabista. Donava importància en la formació d'una elit intel·lectual conscienciada nacionalment que hauria de fer d'avantguarda en el despertar de la consciència àrab, portant a l'assoliment de la unitat àrab i el progrés social. Ideològicament, es definia partidari del socialisme i secularisme, si bé no era explícitament marxista. El seu enfocament nacionalista àrab suposava un enfrontament amb l'imperialisme occidental i sobretot de l'Israelià, de manera que el moviment de seguida prengué part activa en la conformació de l'Antisionisme.

El grup creà branques o filials en diversos països àrabs, i adoptà el nom de Moviment dels Nacionalistes Àrabs el 1958. Seguiren camins a vegades diferents. Molts, sobretot a Síria i Iraq, s'aproparen als moviments Nasseristes (seguidors del pensament i la fihura de Gamal Abdel Nasser), i també a les zones més orientals. Altres faccions evolucionaren cap al marxisme, inclòs Habash, que posà moltt èmfasi en el socialisme, a més del nacionalisme pan-Àrab. Els diferents sistemes polítics i governs dels països àrabs, igualment, feren difícil l'actuació comuna, i portaren a les branques locals del MNA a les diferents realitats locals.

Dissolució i llegat[modifica | modifica el codi]

A finals dels 1960s el moviment començà a dissoldre's, i perdé la seva preponderància fins a desaparèixer cap a 1970. En part a causa de la derrota d'Egipte en la Guerra dels sis dies, i el desencant amb el Nasserisme. Entre els anys 1967 i 1969, la divisió de l'ANM es consumà. Les branques del Llevant àrab evolucionaren cap a partits d'esquerres marxistes, especialment al voltant del moviment palestí. La tendència propera a Habash reagrupà part d'aquestes forces formant el Partit d'Acció Socialista Àrab com a nova estructura Pan-àrab. Si bé no tondria la rellevància i influència de l'MNA.

Però del tronc del MNA sorgiren gran part de partits i moviments de l'esquerra política àrab. alguns dels quals, com els que actuaren en el moviment per l'alliberament de Palestina o al Iemen del Sud, foren molt importants en els seus països.

Síria[modifica | modifica el codi]

El 1962 la branca a Síria, fins aleshores un petit grup d'intel·lectuals, molts d'ells d'origen palestí, reaccionaren al trencament de la República Àrab Unida (creada el 1958 entre Egipte i Síria), establint un moviment de masses que reclamava la immediata reunificació amb Egipte. Molt aviat arribaren a ser diversos milers de militants, i la direcció participà en el primer govern dirigit pel Baas establert després del cop del 8 de març de 1963, però com a independents. El Baas i els militars poc després del cop començaren a purgar els nasseristes del poder, amb dimissions, trasllats i arrestos durant la primavera de 1963; el MNA era vist com una de les amenaces més perilloses, per la seva força numèrica i pel seu atractiu ideològic per a la pròpia base del Baas. Les tensions entre el MNA i el Baas acabaren amb l'intent de cop dirigit per Jasim Alwan que fallà el mes de juliol de 1963, i després del qual el MNA i el nasserisme patiren un fort desgast a Síria.

El MNA s'integrà després a la Unió Socialista Àrab, però els partidaris de les diferents faccions més tard es dividiren i formaren els propis partits sirians durant els anys 60s i 70s.

Iraq[modifica | modifica el codi]

Poc després de la caiguda del govern d'Abdul Karim Qassim el 1963, la branca Iraquiana del Baas establí un govern que esdevindria aviat un caos i que seria substituït per una coalició panarabista més àmplia, amb Abd al-Salam Arif com a President. El MNA tornà a fer un paper important en la política iraquiana, al costat dels sectors nasseristes del govern d'Arif, tot i que aquests perderen influència i abandonaren el govern el 1964, el MNA seguí col·laborant-hi i provà un alçament el setembre. Finalment el MNA iraquià s'integrà a la Unió Socialista Àrab iraquiana.

Egipte[modifica | modifica el codi]

A Egipte el MNA també s'uní a la branca egípcia de la Unió Socialista Àrab de Nasser, però fou més tard arraconada i desactivada després d'una purga interna.

Palestina[modifica | modifica el codi]

FPAP

Els sectors marxistes del MNA van reconstruir la seva branca palestina a mitjans dels 60s com al Front Nacional per l'Alliberament de Palestina. El Desembre de 1967 el FNAP s'uní amb dues altres faccions, els Herois del Retorn (abtal al-awda) i el Front d'Alliberament de Palestina (FAP), dirigit per Ahmed Jibril. D'aquesta unió en sorgí el Front Popular per l'Alliberament de Palestina, dirigit per Habash.

FDAP

A començaments de 1968, un sector suposadament maoista, dirigit per Nayef Hawatmeh s'escindí del FPAP per formar el Front democràtic per l'Alliberament de Palestina (FDAP).

Més tard alguns altres grups sorgiren del FPAP o el FDAP, en el marc de les disssensions i dinàmiques pròpies del moviment nacional palestí, com el FPAP-GC, el FAP o la Unió Democràtica Palestina. Molts d'aquests grups formaren l'oposició d'esquerres a Fatah i Arafat dins l'OAP, sobretot a partir del suport a aquests de les monarquies petroleres i règims àrabs que consideraven corruptes i titelles d'occident. La majoria formaren part del Front rejeccionista que rebutjà l'any 1974 al si de l'OAP la resolució dels dos estats que deixava al marge els territoris ocupats el 1948.

Actualitat

Tot i que tant el FPAP i el FDAP segueixen actius, i han participat en la Intifada d'Al-Aqsa contra el règim d'ocupació,[1] el seu suport polític s'ha vist reduït davant l'auge de l'islamisme, sobretot als territoris ocupats, i no tant entre els refugiats. En part per causa de la davallada global de l'esquerra àrab, però sobretot per la pinça entre l'oposició islamista de Hamas per una banda, i el fort suport financer i polític occidental a Fatah.

Líban[modifica | modifica el codi]

Al Líban la facció propera a Hawatmeh es constituí en Organització de Socialistes Libanesos el 1968, i més tard s'uní a Líban Socialista per crear l'organització d'Acció Comunista, que fou activa durant la Guerra Civil Libanesa i participà en la resistència (comandada per Hesbol·là) contra l'ocupació israeliana del sud (1982-2000). La facció propera a Habash formà el Partit d'Acció Socialista Àrab del Líban.

Oman[modifica | modifica el codi]

El 1964 la branca a Oman del MNA participà en la formació del Front d'Alliberament Nacional de Dhofar (Dhofar Liberation Front-DLF). Tot el MNA recolzà la lluita de Dhofar. Que enfrontaria Iran, la Gran Bretanya i el règim local amb els revolucionaris en la Rebel·lió de Dhofar. Més tard s'uniren al Front del Poble per l'Alliberament del Golf Àrab Ocupat (Peoples Front for the Liberation of the Occupied Arab Gulf- PFLOAG), més tard Front popular per l'Alliberament d'Oman Popular (Front for the Liberation of Oman-PFLO).

Bahrein[modifica | modifica el codi]

Els militants del MNA a Bahrain s'uniren també al principi al PFLOAG. El 1974 el grup de Bahrain es convertí en el Front popular d'Alliberament de Bahrain. Que més tard donaria lloc al Wa'ad, important partit de l'oposició secular, democràtica i progressista al país.

Iemen[modifica | modifica el codi]

Al Iemen del Sud la branca del MNA fou decisiva en la formació del Front d'Alliberament Nacional que més tard es convertiria en el Partit Socialista del Ièmen (YSP), el partit governant de la República Democràtica del Poble del Iemen. Al Iemen del Nord, els membres del MNA marxaren de l'organització mare el juny de 1968 creant el Partit Revolucionari Democràtic del Iemen que més tard s'uniria al YSP.

Després de la reunificació dels dos Ièmens el 1990, el YSP és avui el principal partit de l'oposició a la República del Iemen.

Kuwait[modifica | modifica el codi]

A Kuwait la branca del Moviment dels Nacionalistes Àrabs es constituí com als Demòcrates Progressistes, partit polític encara existent.

Aràbia Saudita[modifica | modifica el codi]

La branca saudita donà lloc al Partit Comunista d'Aràbia Saudita i el Partit d'Acció Socialista Àrab de la Península Aràb, patiren una dura repressió a partir de 1982 per part del règim saudita, i finalment es dissolgueren els anys 90s a canvi d'una amnistia pels seus membres.

Personalitats sorgides del moviment[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]