Muàwiya ibn Abi-Sufyan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Muàwiya ibn Abi-Sufyan o Muàwiya I —en àrab معاوية بن أبي سفيان, Muʿāwiya ibn Abī Sufyān— (602 - 680), califa omeia sufyànida de Damasc (661 - 680). El seu pare Abu-Sufyan ibn Harb era un cap de clan de la Meca. La seva germana Umm Habiba (que era vídua) es va casar amb Mahoma el 630. Poc després Abu Sufyan es va sotmetre al Profeta i es va fer musulmà. Muàwiya potser ja havia adoptar les creences en secret des de el 628.

El 634 el califa Abu-Bakr as-Siddiq el va enviar a Síria on va dirigir l'avantguarda de l'exèrcit manat pel seu germà Yazid ibn Abi-Sufyan, lluitant contra els bizantins. Hauria pres part a la conquesta de Jerusalem el 637. Yazid va morir de pesta a Anwas i el 639 el califa Úmar ibn al-Khattab el va nomenar al seu lloc (potser governador del djund de Damasc, però no està clar si també el d'al-Urdunn; la seva autoritat s'hauria estés a Homs i Kinnasrin, però no al djund de Filistin) i el 640 va dirigir la conquesta de Kaysariyya. El 644 va morir Umar i llavors Muàwiyya era governador de Damasc i al-Urdunn i almenys des d'aquest any Umayr ibn Sad al-Ansari ho era d'Homs (potser també de Kinnasrin); una nota d'al-Baladhuri diu que Uthman ibn Affan va nomenar (ho va confirmar el nomenament) de Muàwiya com a governador "de Síria" i de Umayr com a governador d'Al-Jazira. Umayr es va veure confiar també el djund de Filistin però després fou revocat dels seus governs que van quedar reunits en mans de Muàwiya (vers 646 o 647). El 646 les forces del governador van arribar fins a Amorium en territori bizantí encara que la frontera efectiva va restar a la zona d'Adana.

Síria va quedar lliure de conflictes interns excepte un menor causat per Abu Dharr que fou ràpidament dominat. Contra Bizanci va lliurar combats a la seva flota, i va fer incursions a Xipre, Rodes i Sicília i el 655, amb 200 vaixells, va derrotar a una flota de Constant II formada per entre 700 i 1000 vaixells, en la batalla de Mats.

Entre els oposats al califa Uthman ibn Affan no hi va haver sirians (656). El califa va cridar en ajut a alguns governadors entre els quals a Muàwiya, que va enviar un contingent que va fer mitja volta a Wadi l-Kura quan va saber que el califa havia estat assassinat. Va seguir la guerra civil entre Ali ibn Abi-Tàlib i els seus opositors a Bàssora i la Meca. Ali volia destituir a Muàwiya com a governador i aquest va evitar prestar-li jurament i va fomentar l'hostilitat a Ali al que acusava veladament de ser el responsable de la mort d'Uthman. Llavors Amr ibn al-As va acceptar secretament sostenir Muàwiya contra la promesa de rebre quan fos possible el govern d'Egipte. Sota els seus consells Muàwiya va reunir una aliança de voluntats en favor de la seva causa i l'enviat d'Ali que demanava el jurament de fidelitat fou reenviat amb la notícia de que Muàwiya s'alçava en revolta contra Ali "per haver mort a Uthman". La batalla de Siffin va anar seguida de l'arbitratge que va estar dominat per Amr ibn al-As[1] i el 658 aquest i altres notables van reconèixer a Muàwiya com a califa. El juliol del 658 Egipte era conquerit i Amr nomenat governador. Un intent de revolta favorable al sirià a Bàssora, dirigida per Ibn al-Hadhrami, va fracassar però la situació d'Ali era dèbil i de fet només controlava l'Iraq, Hijaz i Iemen. És possible que a principis del 660 s'hagués ajustat una treva entre les dues parts després de quatre anys de combats de baixa intensitat. El juliol del 660 Jerusalem feia homenatge a Muàwiya i el gener del 661 Ali fou assassinat pel kharigita Ibn Múljam. La pujada al califat del seu germà al-Hàssan ibn Abi-Tàlib fou efímera doncs Muàwiya va avançar cap a l'Iraq amb un exèrcit i al-Hàssan va abdicar amb una compensació. El sirià va entrar a Kufa (entre el juliol i el setembre del 661).

Des de llavors es va dedicar a consolidar el seu poder. Va fortificar les ciutats de la costa siriana i Alexandria (obres acabades el 670). Després de la mort de Constant II el 668 va seguir una política agressiva per mar i Sicília fou atacada (669) al mateix temps que l'exèrcit de terra al nord d'Àfrica agafava Kayrawan com a base de les seves incursions cap al territori de la moderna Algèria. Rodes fou ocupada el 672 i Creta el 674 i després unes expedicions navals van portar al bloqueig de la mar de Màrmara i Constantinoble, bloqueig que va durar set anys (673 a 679), fins que la flota àrab fou destruïda pels genovesos. En aquestos anys es van fer expedicions anuals (as-sayfa) a Anatòlia. Internament els àrabs nòmades Qays Aylan no obeïen als oficials àrabs nomenats pel califa a Al-Jazira. Muàwiya va instal·lar a les tribus dels Múdar i els Rabia a les regions que van rebre el seu nom (Diyar Múdar i Diyar Rabia) i va separar del govern d'Homs el de Kinnasrin-jazira que va formar jund separat; però a l'Iraq les tribus Bakr ibn Wàïl i Banu Tamim només es van establir a Kufa i Bàssora en nombre limitat retornant a les seves pastures originals o establint-se a llocs més llunyans com el Khuzestan, Fars, Kirman i Sistan. El 665 el govern de Bàssora i Orient va passar a Ziyad ibn Abihi; en aquest "Orient" s'incloïa el Khorasan i Sistan, i províncies més llunyanes com Transoxiana, Vall de Ferganà, Zabulistan, Makran i Sind, i eren les tropes de Bàssora i en especial de les tribus de kays, tamim i bakr, les que van portar el pes de la lluita. Ziyad ibn Abih va controlar el seu govern de manera quasi autònoma i va enviar 50.000 guerrers tribals àrabs (amb les famílies) al Khorasan. Arreu els notables tribals (àixraf) que donaven suport als sufyànides, eren la base del poder del califa. Els governadors de les províncies foren els seus parents o persones properes al seu cercle familiar

Cap al final del seu regnat va haver de pactar pagar un tribut als bizantins per poder fer front als mardaïtes. Va obligar a fer jurament al seu fill Yazid I com a successor, que tenia el suport dels kalbites principal suport dels omeies sufyànides; els Banu Hàixim que es podien sentir menyspreats van rebre beneficis del califa. Al jurament es van oposar Abd-Al·lah ibn az-Zubayr i Al-Hussayn ibn Alí ibn Abi-Tàlib al Hijaz que van al·legar que era contrari a la costam àrab.

Va morir el 680. El seu fill Yazid I el va succeir.

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Mikaberidze, Alexander. Conflict and Conquest in the Islamic World: A Historical Encyclopedia (en anglès). ABC-CLIO, 2011, p.836. ISBN 1598843370. 


Precedit per:
Alí ibn Abi-Tàlib
califa ortodox
califa omeia de Damasc
661 - 680
Succeït per:
Yazid I