Muhàmmad Alí Paixà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Muhàmmad Alí Paixà
àrab: محمد علي باشا Muḥammad ʿAlī Bāxā,
albanès: Mehmet Ali Pasha,
en turc: Kavalalı Mehmet Ali Paşa)

retrat de Muhammad Ali, per A. Couder
Naixement 1769
Kavala o Kabala, Imperi otomà
Mort 1849
Alexandria
Conegut/uda per Valí d'Egipte i el Sudan

Muhàmmad Alí Paixà al-Massud ibn Agha (Kavala, Imperi otomà,[1] 1769 - Alexandria, 1849) va ser un militar i un polític d'origen albanès, valí (governador d'Egipte i el Sudan, considerat el fundador de l'Egipte modern. La dinastia que va implantar manà sobre Egipte i el Sudan fins a la Revolució egípcia de 1952.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Era fill d'un oficial otomà d'origen albanès que va arribar a comandant de les forces locals a Kavala. Muhammad va entrar també a l'exèrcit i va rebre el 1801 el comandament de les forces reclutades a Kavala que eren enviades a Egipte contra els francesos. Una vegada al país es va adonar immediatament de com funcionaven les coses i va saber manipular hàbilment els partits. Va saber mantenir un equilibre delicat entre les diverses faccions mameluques, el governador (wali), els regiments otomans i els notables urbans, aconseguint una coalició i enfrontant els que se li oposaven els uns amb els altres. Les faccions mameluques principals eren les dirigides per Uthman (Osman) Bey al-Bardisi i la de Muhammad Bey al-Alfi. El wali era el 1803 Khusraw Pasha i el cap dels albanesos era Tahir Pasha. Muhammad va saber enfrontar uns als altres. L'abril del 1803 els albanesos es van amotinar al Caire reclamant millor sou i Khusrew Pasha va fugir a Damieta; Tahir va agafar el control (3 de maig de 1803) i va fer venir mamelucs des de l'Alt Egipte, però fou assassinat el juny del 1803. Llavors Muhammad Ali fou nomenat cap del contingent albanès i va fer aliança amb els mamelucs; derrotat Khusraw a Damieta el va portar presoner al Caire. Absent al-Alfi (que era a Anglaterra) la coalició estava basada en la cooperació entre Muhammad i la facció d'al-Bardisi. Després d'una breu interinitat com a wali de Khurshid Pasha el juliol la Porta va enviar a Ali Pasha Djazirli, però aquest fou mort per la coalició el 31 de gener del 1804 i va agafar el càrrec de manera interina Uthman (Osman) Bey al-Bardisi. Al-Alfi, que havia retornat, fou derrotat i va haver de fugir a l'Alt Egipte. Muhammad Ali va instigar un motí entre les seves tropes i al-Bardisi va haver d'imposar al poble una nova taxa que va portar a la revolta i Muhammad Ali llavors va aparèixer com a salvador i va fer abolir la taxa i va expulsar a al-Bardisi del Caire fent aliança amb els notables locals (els grans ulemes i grans comerciants). Muhammad va permetre el nomenament d'un wali, que fou Khurshid Ali (març de 1804). Va fer una campanya contra els mamelucs i mentre Khurshid va introduir tropes d'irregulars procedents de Síria, que van alterar l'orde i els notables van cridar a Muhammad Ali i el van proclamar wali el 9 de juliol de 1805. La Porta va comprendre la força del nou wali i va avalar el seu nomenament a contracor com demostren els intents de nomenar-lo poc després governador de Jeddah o de Salònica.

En els anys següents (1805-1811) va eliminar a tots els seus rivals, principalment els mamelucs refugiats a l'Alt Egipte. Va utilitzar alternativament l'aliança, la guerra o l'hostilitat, el que més el beneficiava. Els beys que pactaven debilitaven el seu camp que era atacat, per després ser impulsats a la revolta, aliar-se amb altres i progressivament eliminar tots els obstacles. Al-Alfi i al-Bardisi van morir amb quatre mesos de diferència a la segona meitat del 1806 i la manca d'un líder clar va beneficiar a Muhammad Ali. Finalment el 1811 el mamelucs del Caire foren convidats a un banquet al Caire i allí foren massacrats i llavors es va procedir a l'eliminació dels ja debilitats mamelucs a les províncies. Uns centenars de mamelucs foren no obstant incorporats a l'elit otomano-egípcia i van exercir funcions destacades com a militars o administradors. El 1807 van desembarcar tropes britàniques a Alexandria en auxili dels mamelucs, però no van poder ocupar Rosetta i bloquejades per les forces de Muhammad Ali amb el que van haver de pactar la sortida. Des del 1807, a la deposició del sultà Selim III, el govern otomà va tenir dificultats i Muhammad Ali va poder gaudir de més llibertat en el seu govern. En aquest temps també va eliminar els notables urbans, primer els influents ulemes el cap principal dels quals era Umar Makram; Muhammad Ali va imposar una taxa a les terres del wakf de la que els grans ulemes tenien els seus beneficis; Makran va protestar i fou hàbilment aïllat d'altres ulemes i enviat a l'exili.

En els següents anys es va dedicar a crear una elit lleial. Entre els seus plans hi havia estendre el seu poder a Síria-Palestina. Els seus fills foren enviats a expedicions per a la Porta a Hedjaz, Sudan, Creta i el Peloponès o Morea. També va fer importants reformes al cadastre nacional i el sistema econòmic, i a les forces armades. Les expedicions exteriors foren:

  1. Des del 1811, a petició de la Porta, la campanya contra els wahhabites a l'Hedjaz i Aràbia. El seu fill Tusun Pasha fou nomenat comandant en cap de l'exèrcit expedicionari el 1813 havia restablert l'autoritat otomana a l'Hedjaz, on Muhammad Ali va anar a finals d'any. En la seva absència un alt funcionari va fer córrer el rumor de la seva mort i va intentar ocupar el seu lloc però les forces lleials van derrotar al rebel. El 1815 es va pactar una treva. A la mort sobtada de Tusun (que era a Egipte) va ser substituït pel seu germà gran Ibrahim Pasha que va fer una campanya al Nedjd i va derrotar finalment als wahhabites el 1818. El 1819 el propi Muhammad va fer un tractat amb l'iman del Iemen estenent la influència otomana fins a l'estret de Bab al-Mandeb. Encara que el Nedjd fou recuperat pels wahhabites el 1824, Hedjaz va restar en mans dels otomans.
  2. La campanya del Sudan va comportar l'ocupació de Núbia, el regne Funj de Sennar i Kordofan, arribant al darrer enclavament mameluc a Dongola. Els territoris sudanesos foren conquerits entre 1820 i 1822 sense gaires problemes, sota la direcció del seu fill Ismail Pasha que hi va perdre la vida igual que el seu gendre Mehmed Khusrew conegut com "el Defterdar". L'exèrcit d'esclaus sudanesos que es va formar fou instruït a Aswan pel coronel francès (al servei d'Egipte després de la restauració) Sevés que va adoptar el nom de Süleyman Pasha o Solimà Paixà; l'alta mortalitat va fer canviar el sistema i foren reclutats joves camperols egipcis. L'exèrcit així format fou anomenat Nizam-i djedid.
  3. La campanya del Peloponès o Morea on els grecs es van revoltar el 1821, fou també a petició de la Porta que va demanar ajut a Muhammad Ali al que es va prometre a canvi la cessió de Creta i Xipre; es va iniciar el 1825 i fou dirigida per Ibrahim Pasha. Va conquerir Atenes el juny de 1827 i només la intervenció de les Potències (Rússia, Regne Unit i França) que van destruir la flota otomana a Navarino va poder impedir l'aplanament total dels rebels. Les tropes egípcies foren evacuades el 1828.

El 1824 Muhammad Ali va emprendre una gran reforma administrativa, amb una jerarquia burocràtica civil. Egipte portava anys de guerres (encara que exteriors), i havia patit epidèmies i fams (1813 i 1816) al Baix Egipte. Els impostos eren forts i això va portar a la resistència i van esclatar algunes revoltes rurals armades, que foren reprimides sense gaires problemes.

A la tornada de les tropes de Grècia, es va començar la reorganització de l'exèrcit (1829). Muhammad Ali havia reclamat el govern de Síria en compensació pel seu esforç a Grècia però li havia estat refusat (1827). Muhammad va decidir agafar-los per la força i va teixir les necessàries aliances locals. Amb una excusa[2] va envair Palestina i va assetjar Acre per terra i mar, sota el comandament del seu fill Ibrahim Pasha. A meitat del 1832 va ocupar Acre i dels districtes palestins i després, amb el suport de l'amir del Líban, Bashir Shihab II, va ocupar Sidó, Beirut, Trípoli del Líban i Damasc. El desembre del 1831 els otomans foren derrotats prop de Konya i el gran visir fou fet presoner. Ibrahim va avançar fins a Kutayha. El sultà Mehmet II havia declarat a Muhammad rebel i va fer aliança amb Rússia; això va impulsar a Gran Bretanya i França a intervenir. Es van iniciar negociacions i Muhammad va aconseguir algunes concessions i finalment la retirada però a canvi de la cessió dels governs de Síria, Creta i Adana.

Es van fer reformes en l'educació i la sanitat, però la despesa de al campanya siriana havia esgotat els recursos. Una sequera i epidèmia de colera als anys trenta i una pesta el 1835 va delmar la població de camperols. La centralització de l'administració imposada per Muhammad Ali no funcionava i la manca de quadres per una millor explotació econòmica era evident. Així a partir del 1838 va haver de canviar de política i va començar per una reforma del règim d'explotació de la terra creant els grans latifundis (çiftiliks).

El 1838 Muhammad va anunciar a les potències la seva intenció de proclamar-se independent. La Porta el va declarar rebel. Un exèrcit otomà va sortir de l'Iraq, va creuar l'Eufrates i es va enfrontar als egipcis a Nezib al nord-est d'Alep, però fou derrotat (juny). El sultà va morir a Istanbul sense saber el resultat de la batalla. Khusrew Pasha fou nomenat gran visir i el seu rival, el Kapudan Pasha, es va passar a Muhammad Ali amb tota la flota que fou portada a Alexandria. El sultà Abd al-Majid (Abdülmecit) va oferir a Muhammad Ali el govern hereditari d'Egipte, però aquest va exigir també el de Síria i Cilícia. Les converses van quedar bloquejades i es van reprendre el 1841 després de la destitució de Khusrew el 29 de maig, però les Potències (Àustria, Anglaterra, França, Rússia i Prúsia) van imposar un acord segons els seus interessos. Muhammad Ali havia de renunciar a Síria i Cilícia però rebia el govern d'Acre (de manera temporal) i el tron d'Egipte hereditari. L'acord fou presentat a manera d'ultimàtum i acompanyat del desplegament de la flota aliada als Estrets. Al no respondre el wali, els aliats van ocupar Beirut, el Líban es va revoltar, i els aliats van ocupar altres poblacions de la costa; vaixells francesos i britànics es van presentar a Alexandria. Finalment l'exèrcit egipci va evacuar Síria i Muhammad Ali va acceptar l'acord. Un firman del sultà el va convertir en wali hereditari el juny de 1841.

Va començar llavors una etapa de millora econòmica, de noves relacions amb les Potències, de pau i de descentralització. Els monopolis foren desintegrats. El seu fill Ibrahim Pasha es va preparar per agafar el govern quan el pare morís. El 1847 Muhammad Ali va donar mostres de senilitat i Ibrahim es va fer càrrec efectiu del govern[3] del que fou investit formalment l'1 de setembre de 1848 però va morir el 10 de novembre de 1848. Formalment Muhammad Ali va tornar al càrrec encara que no va tenir cap poder, el qual va passar al nét Abbas Pasha. Muhammad va morir a Alexandria el 2 d'agost de 1849 i Abbas Pasha fou proclamat oficialment. El difunt fou enterrat a la mesquita de la ciutadella del Caire que ell mateix havia començat a construir.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Actualment la ciutat de Kabala forma part de Grècia; a Occident se la coneix per Cavalle nom amb el qual va emetre segells de correus.
  2. el governador d'Acre, Abd Allah Pasha, fou acusat de no haver ajudat al esforç a Grècia i d'haver acollit a centenars d'egipcis que havien fugit del reclutament forçós
  3. «Muhàmmad Alí Paixà». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Ahmed, Jamal Mohammed. The Intellectual Origins of Egyptian Nationalism. Nova York: Oxford University Press, 1960.
  • Berger, Morroe. Military Elite and Social Change: Egypt Since Napoleon. Princeton, New Jersey: Center for International Studies: Woodrow Wilson School for Public and International Affaris, 1960.
  • Dodwell, Henry. The Founder of Modern Egypt: A Study of Muhammad ‘Ali. Cambridge: Cambridge University Press, 1967.
  • Fahmy, Khaled. 1997. All The Pasha's Men: Mehmed Ali, his army and the making of modern Egypt. Nova York: American University in Cairo Press. ISBN 977-424-696-9
  • Fahmy, Khaled. 1998. "The era of Muhammad 'Ali Pasha, 1805-1848" a The Cambridge History of Egypt: Modern Egypt, from 1517 to the end of the twentieth century. M.W. Daly, ed. pp. 139–179, Vol. 2. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-47211-3
  • Goldschmidt, Arthur, Jr. Modern Egypt: The Formation of a Nation-State. Boulder, Colorado: Westview Press, 1988.
  • Hill, Richard. Egypt in the Sudan 1820-1881. Londres: Oxford University Press, 1959.
  • Hourani, Albert. 2002. A History of the Arab Peoples. Londres: Faber and Faber. ISBN 0-446-39392-4
  • al-Jabarti, Abd al-Rahman. 1994. Abd al-Rahman al-Jabarti's History of Egypt. 4 vols. traductors T. Philipp and M. Perlmann, Stuttgart: Franz Steiner Verlag. ISBN 3-515-05756-0
  • Jarvis, H. Wood. Pharaoh to Farouk. Londres: John Murray Limited, 1956.
  • Lacouture, Jean and Simonne Lacouture. Egypt in Transition. Traduït per Francis Scarfe. Nova York: Criterion Books, 1958.
  • Marlowe, John. A History of Modern Egypt and Anglo-Egyptian Relations 1800-1953. Nova York: Praeger, 1954.
  • Marsot, Afaf Lutfi al-Sayyid. Egypt in the Reign of Muhammad Ali. Cambridge: Cambridge University Press, 1984.
  • Pollard, Lisa. Nurturing the Nation: The Family Politics of Modernizing, Colonizing, and Liberating Egypt, 1805-1923. Berkeley, Califòrnia: University of California Press, 2005.
  • Rivlin, Helen Anne B. The Agricultural Policy of Muhammad ‘Alī in Egypt. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, 1961.
  • Vatikiotis, P.J. 1991. The History of Modern Egypt: From Muhammad Ali to Mubarak. Baltimore: The Johns Hopkins University Press. ISBN 0-8018-4215-8
  • Chisholm, Hugh, ed (1911). Encyclopædia Britannica (Edició XI). Cambridge University Press.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Muhàmmad Alí Paixà


Precedit per:
Àhmad Khurxid Paixà
valí d'Egipte i el Sudan
1805 - 1848
Succeït per:
Ibrahim Paixà d'Egipte