Museu Arqueològic Nacional d'Atenes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Museu Arqueològic Nacional d'Atenes
Εθνικό Αρχαιολογικό Μουσείο
National Archaeological Museum Athens 09.jpg
Façana del Museu
Fundat 1829
Localització Atenes
Àmbit museu d'art
N. de visitants 299.691 (2008)[1]
Lloc web Museu, ministeri grec de cultura

El Museu Arqueològic Nacional d'Atenes (en grec, Εθνικό Αρχαιολογικό Μουσείο) allotja molts dels objectes arqueològics més importants trobats a Grècia des de la seva prehistòria fins a l'antiguitat tardana. Se'l considera un dels grans museus del món, i conté la col·lecció més bona d'objectes de l'antiga Grècia que es pot trobar a tot el món.[2] Està situat al centre d'Atenes, al barri d'Eksarhia, encara que la seva entrada es troba ubicada a l'Avinguda Patission, adjacent al també edifici històric que allotja la Universitat Politècnica Nacional d'Atenes.

S'organitza en cinc temes més o menys cronològics: la col·lecció prehistòrica (del segle VI aC al 1050 aC), la col·lecció d'escultures (segle VII aC al segle V aC), la col·lecció de ceràmiques (segle XI aC a la Grècia romana), la col·lecció de bronzes, i les col·leccions egípcia i d'Orient Pròxim.

Tanmateix el museu allotja una extensa col·lecció de fotografies, una biblioteca d'investigació, laboratoris de conservació dels objectes en metall, terra cuita, pedra i matèria orgànica, un laboratori fotogràfic i un laboratori químic. El museu acull també exposicions temporals. Disposa d'una sala d'actes, d'una gran botiga[3] i d'un cafè instal·lat en un atri.

Història[modifica | modifica el codi]

L'edifici de l'«Hephaisteion», que va allotjar durant un temps al museu

L'Assemblea nacional de Trozen, el 1827, durant la guerra d'independència grega, va votar un article constitucional que prohibia tota exportació d'antiguitats. El 1829, la quarta Assemblea nacional va refermar aquesta prohibició i el nou κυβερνήτης (governador) Ioannis Kapodistrias va prendre disposicions legals per fer-lo aplicar. Va decidir també fundar el primer museu nacional arqueològic de Grècia el 21 d'octubre de 1829. El qual es va instal·lar a l'edifici d'un orfenat sobre Egina i el seu primer director principal va ser l'erudit de Corfú Andreas Moustoxydis. Des del 1830, es va publicar un primer catàleg, realitzat pel arximandrita L. Kambanis. El museu va seguir el desplaçament de la capital i es va instal·lar successivament a Nàuplia després, des del 1834, a Atenes al «Hephaisteion», la Torre dels Vents o la Biblioteca d'Adrià. La primera de les lleis gregues relatives a l'arqueologia, votada el 1834, preveia la construcció d'un edifici específic per allotjar el «Museu públic central d'antiguitats», com es va decidir aleshores anomenar-lo. Tanmateix, això va trigar, ja que es van anar rebutjant els projectes un darrere de l’altre. L'augment de les col·leccions, en gran part a causa dels treballs de les escoles arqueològiques estrangeres que es trobaven treballant a Grècia, va tornar més urgent la seva construcció que va començar finalment el 1866.[4][5][6]

Edifici[modifica | modifica el codi]

Estàtua de bronze de Zeus o Posidó anomenada Déu del cap Artemísion, trobada enfront de la costa del Cap d'Artemísion a Eubea. Zeus estén el seu braç esquerre davant el seu cos i sembla que sostenia a la mà dreta un trident o un llamp. La definició de Zeus o Posidó és controvertida, la primera sembla la més probable. Es tracta d'una de les escasses estàtues originals d'estil sever conservades, notable pel seu moviment i anatomia. (~ 460 aC, altura de 209 cm x 210 cm d’amplada. Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.

El primer museu arqueològic nacional d'Atenes va ser creat pel primer ministre de Grècia Ioannis Kapodistrias mitjançant un concurs arquitectònic nacional que va ser anunciat per a la ubicació i disseny arquitectònic del nou museu.[7] La seva construcció va començar el 1866 i va finalitzar el 1889 amb fons provinents del govern grec, la societat arqueològica i la societat de Micenes. El principals benefactors van ser Eleni Tositsa, que va donar el terreny en què s'ubicaria l'edifici del museu, i Demetrios i Nikolaos Vernardakis, de Sant Petersburg, que van donar una gran quantitat de diners per a la terminació del museu.

El nom inicial del museu va ser el de Museu Central, rebent la seva actual denominació el 1881, per orde de l'aleshores primer ministre de Grècia, Kharílaos Trikupis. El 1887 Valerios Stais, prominent arqueòleg, va ser nomenat director del museu.

Durant la Segona Guerra Mundial el museu va tancar les seves portes, i les antiguitats allotjades en aquest lloc van ser tancades i enterrades a càixes protectores, amb la finalitat d'evitar la seva destrucció i saqueig. El 1945 el museu va reobrir les seves portes sota la direcció de Christos Karouzos.

A la part frontal de l'edifici hi ha un gran jardí d'estil neoclàssic decorat amb estàtues.[7]

Construcció[modifica | modifica el codi]

Leo von Klenze (fotografia de Franz Hanfstaeng, 1856).

Es va confiar un primer projecte des de 1834 a Leo von Klenze, l'arquitecte de Lluís I de Baviera, pare del rei Otó I de Grècia. Von Klenze era l'arquitecte de l'Alte Pinakothek de Munic. Es va inspirar en una part en aquest últim edifici per a una «Galeria nacional d'escultura» prevista a l'angle sud-est de l'Acròpoli d’Atenes (a on es va crear més tard el museu de l'Acròpoli). Però, el projecte es va jutjar massa auster. Von Klenze va proposar un nou edifici, més imponent, que va anomenar el «Pantechneion» i que preveia construir sobre el pujol Aghios Athanasios, a la Ceràmica (allà on aquest mateix arquitecte temps enrere havia previst edificar el palau reial). El projecte proposava dos edificis asimètrics: un rectangular i una rotonda connectats per un pòrtic, que havia de recordar el Propileu i el Erectèon de l'Acròpoli d'Atenes. El cost massa elevat del projecte va impedir la realització.[8][9]

Altres arquitectes europeus van proposar aleshores els seus propis projectes, tots rebutjats. Finalment, el rei Otó I va organitzar des del 30 de juny de 1858 un ajut internacional, revisat per l'Acadèmia de Belles Arts de Munic. Novament, es van rebutjar els projectes, catorze en resum, presentats al públic el 1861, encara que el públic va sotmetre a plebiscit el projecte d'un arquitecte italià, Arturo Conti. El rei el va concedir aleshores la Creu del Salvador.[8][9]

Ludwig Lange, professor d'Arquitectura a l'Acadèmia de Munic i autor del museu de Leipzig, va proposar per pròpia iniciativa, un nou projecte: un edifici quadrat, organitzat al voltant de dos cossos, amb una columnata a la façana. La caiguda d'Otó I i els problemes financers del país van impedir novament que el projecte es realitzés i es va oblidar la proposta de Lange. Una campanya de premsa des de 1864 va demanar la construcció d'un museu. Es va crear un comitè per tal de reflexionar des dels plànols de Conti. Els de Lange es van redescobrir aleshores i es van jutjar superiors. El 24 de febrer de 1865, un decret reial de Jordi I de Grècia va decidir la construcció, confiada a l'arquitecte Panagiotis Kalkos, d'un «Museu arqueològic nacional», sobre el pujol d'Aghios Athanasios, des de plànols de Lange. Els treballs van començar, però el lloc, al centre d'un jaciment arqueològic va plantejar problemes i els treballs es van aturar. Eleni Tositsa va oferir un terreny, al costat de la Univertat Politèncica Nacional d'Atenes, per tal de construir el museu. Es va signar un nou decret reial el 23 de març de 1866 i es va col·locar la primera pedra el 3 d'octubre de 1866 en presència del sobirà, el govern, dels diputats i els membres de l'Església Ortodoxa Grega.[10]

Plànol del museu el 1881

La construcció es va endarrerir tanmateix a causa de la mort de P. Kalkos, substituït després d'uns problemes de finançament per Harmodios Vlachos. La part central de l'ala occidental es va acabar el 1874. El principal canvi amb relació al projecte de Lange era la desaparició de la columnata. Es va contactar amb Theophil Hansen i se li va proposar de prosseguir la construcció. Es va negar: no li agradava el projecte de Lange per la qual cosa va suggerir reprendre-ho de zero, al sud de l'Acròpolis, amb un cost de set milions de dracmes. L'Estat grec es va negar. Finalment, el seu alumne Ernst Ziller va acceptar prendre el relleu. Va alterar els plans de Lange i va donar al museu el seu aspecte neoclàssic. Va reprendre la proposta que havia presentat per al museu arqueològic d'Olímpia: un pòrtic amb quatre columnes jòniques a la façana i una a cada costat de la porta; dues galeries laterals amb pilastres quadrades acabades per un pòrtic amb un frontó buit i de les estàtues de terracota sobre el porxo. L'ala meridional es va completar el 1885 i l'ala septentrional el 1889. Començat el 1866, l'edifici principal que va ser acabat el 1889 gràcies als finançaments de l'Estat grec (que des de 1854 va reservar sobre el seu pressupost anual la insuficient suma de 10.000 dracmes), de la Societat arqueològica d'Atenes i de mecenes com Eleni Tositsa que va oferir el terreny, Dimitrios Bernardakis, un grec que vivia a Sant Petersburg, que va donar 200.000 dracmes el 1856 i després el seu fill, Nikolaos, que va oferir 100.000 francs a començaments dels anys 1870.[3][4][9][11][12]

Des dels primers anys, el museu es va revelar insuficient per acollir les col·leccions cada vegada més abundants. Es va realitzar una primera ampliació del 1903 a 1906: es van afegir tres sales, creades per l'arquitecte grec Anastásios Metaxás, cap a l'est, a l'eix de l'entrada principal. Novament, van ser ràpidament insuficients. Es va realitzar una nova extensió, important aquesta vegada, entre 1932 i 1939, per l'arquitecte grec George Nomikos, sempre cap a l'est. L'ampliació de 1903-1906 va ser demolida i substituïda per un edifici de dos pisos on es va instal·lar les oficines i els laboratoris, així com magatzem al soterrani. Es va donar al museu la seva organització actual, amb prop de 8.000 m² d'exposició.[3][4][9][11][13]

Primeres presentacions i renovació[modifica | modifica el codi]

Cap pintat de pedra calcària d'una deessa procedent de Micenes vers 1300-1250 aC

La transferència de les col·leccions nacionals va començar des del 1874, al mateix temps que l'edifici era fins i tot en construcció. El primer ministre Kharílaos Trikupis va suggerir el 1881 batejar definitivament el «Museu central» en «Museu Nacional arqueològic». A les col·leccions ja reunides a Atenes van venir a adjuntar-se objectes de tot el país. El 1884, la Societat arqueològica d'Atenes va començar a transferir les seves col·leccions. El col·leccionista grec Ioannis Dimitriou va fer subvenció de la seva col·lecció d'antiguitats egípcies l’any 1890. Altres col·leccionistes van fer el mateix: Eleni Stathatou, Konstantinos Karapanos i Grigorios Empedoklis. La primera presentació de les col·leccions va ser realitzada per Panagiotis Kavvadias principalment, de les antiguitats, ajudat de Chrístos Tsoúntas per a la prehistòria i Velerios Stais per als objectes petits. Amb les temàtiques de: escultura, ceràmica, petites estàtues en terracota i en bronze, inscripcions (ara desplaçades al Museu épigrafic d'Atenes), col·lecció micènica i col·lecció egípcia. La mida del museu, relativament petit a començaments del segle XX segle feia que s'amuntegués força les col·leccions: les esteles per exemple es penjaven a la paret com a quadres.[4][11][14]

Durant la Segona Guerra Mundial, es va dispersar una gran part de les col·leccions per evitar els saquejos: ocultades sota sorra a les reserves del museu, sota les sales mateixes del museu, als clots cavats per a l'ocasió, a les caixes del Banc de Grècia o també a grutes de la Perifèria d'Àtica. El propi edifici es va utilitzar aleshores per allotjar l'orquestra nacional, i al Ministeri de Salut. Durant la Guerra Civil Grega, va ser fet malbé pels combats i va servir de presó. Va ser necessari restaurar l'edifici, i principalment el seu sostre. Durant els treballs, finançats pel pla Marshall, es va concentrar una presentació reduïda de les col·leccions a deu sales de l'ala occidental. La reobertura parcial va tenir lloc en 1946 amb una exposició que va celebrar el centenari de l'Escola francesa d'Atenes. Tot seguit, el director del museu Christos Karouzos i la seva esposa Semni Karouzos van reorganitzar les col·leccions en un ordre cronològic de la prehistòria a la Grècia romana, en col·laboració amb l'arquitecte Pátroklos Karantinós que va reorganitzar els espais. El museu va obrir novament enterament el 1964. La col·lecció egípcia es va exposar novament des del 1994.[4][15]

El museu actualment[modifica | modifica el codi]

Plànol de la planta baixa

El museu es va tancar de l'1 d'octubre de 2002 a l'1 de juny de 2004 per a una nova renovació, a arrel en part del terratrèmol de 1999 i també com a preparació dels jocs Olímpics d'estiu de 2004.[11][16] Les sales van obrir a continuació a poc a poc. Des de juny de 2008, la col·lecció egípcia és novament visible. Amb aquest motiu, es van allargar els horaris d'obertura, el museu, que tancava fins aleshores a les 15:00, roman obert fins a les 20:00, l'objectiu és invertir la tendència a la baixa de les visites (-25% entre 2007 i 2008), i també de respondre a les sol·licituds de les agències de viatge que vulguin poder mostrar dos llocs o museus al dia als seus clients durant d'un viatge organitzat.[17]

El 26 de febrer de 2009, es van obrir quatre noves sales, finançades per la Unió Europea, donant per finalitzada aquesta última renovació. S'exposen fins a 2.500 objectes: ídols en ceràmica, joies en or, objectes de vidre així com dels objectes xipriotes i la col·lecció Blastou-Serpieri.[18]

Col·lecció[modifica | modifica el codi]

Bust del Minotaure al Museu Arqueològic Nacional d'Atenes
L'ídol d'Amorgós (2800 aC-2300 aC)

La col·lecció del museu està organitzada en seccions:[19]

Col·lecció de la prehistoria[modifica | modifica el codi]

La col·lecció de la prehistòria està composta per objectes que daten del neolític (6800 - 3000 aC), començaments i a mitjans de l'edat del bronze (3000 - 2000 aC i 2000 a 1700 aC respectivament), i objectes classificats com a art micènic o ciclàdic. Els objectes, organitzats de manera cronològica, procedeixen d'hàbitats i cementiris de Grècia continental i les illes de la Mar Egea, les importants descobertes dels qualses van realitzar al nord-est de l'Egea.[20]

D'aquesta època daten les descobertes d'objectes de ceràmica trobats a importants assentaments del neolític com Dimini i Sesclo, així com ceràmiques que daten del helàdic mitjà, procedents de Orcomen (Beòcia), la Perifèria d'Àtica i Phthiotis. També es mostren alguns objectes procedents de l'excavació d'Heinrich Schliemann a Troia.[20][21]

Els objectes exposats són sobretot objectes de la vida diària: atuells, vaixella, eines, armes i joies. La presentació és cronològica per tal de permetre de comprendre les evolucions tècniques, com, per exemple, la introducció del torn de terrissaire. Es poden també veure algunes petites figures masculines i femenines, en argila.[20]

Col·lecció d’art ciclàdic[modifica | modifica el codi]

La col·lecció d'art ciclàdic conté algunes de les més famoses figures de marbre trobades a les illes de la mar Egea de Delos i Keros. Aquestes misterioses representacions de figures humanes que se semblen tant a l'art modern i han arribat a inspirar a molts artistes com Henry Moore,[22] procedeixen d'antics cementiris de les illes de la mar Egea que daten del tercer mil·lenni abans de Crist. També procedeixen d'aquestes excavacions diverses eines i contenidors de bronze.

Les descobertes a Phylakopi o Filakopi a Melos pel British School at Athens són objecte d'una presentació particular. L'ídol d'Amorgós és l'escultura més gran trobada: mesura 1,50 metres (2800 aC - 2300aC). Aquesta sala conté també els músics de flauta i lira procedents de Keros, de les paelles, dels gots de marbre i la ceràmica ciclàdica, així com els fragments dels frescs de Phylakopi.[23][24][25]

Col·lecció d'art micènica[modifica | modifica el codi]

La Màscara d'Agamèmnon (segle XVI aC), és una de les peces més conegudes del museu.

La civilització minoica està representada al museu a través de diversos objectes, entre els que es poden citar atuells de pedra, bronze i ceràmica, petites figures, objectes d'ivori, vidre, segells d'or i anells procedents de les tombes de Micenes i d'altres llocs del Peloponès (Tirint a l'Argòlida, Pilos de Messènia i Vaphio a Lacònia). Són especialment interessants d'aquesta col·lecció dues copes d'or de Vaphio que mostren l'escena de la captura d'un bou del segle XV aC descobertes l’any 1889. Es troba un fragment d'un fresc conegut com la Dama de Micenes, que està considerat com la primera representació naturalista de l'Occident i està datada del segle XIII aC.[26][27]

Dins de la col·lecció micènica s'inclouen també les grans descobertes d'Heinrich Schliemann a Micenes al segle XIX. Són de gran interès les màscares funeràries d'or que cobrien les cares dels líders micènics enterrats. Per entre elles, la més famosa és la que va ser denominada erròniament com la Màscara d'Agamèmnon, remuntant-se al segle XVI aC, martellejat a partir de la cara del finat abans del seu enterrament, pot considerar-se com una classe de retrat. A la mateixa vitrina d'exposició es troba un punyal en bronze damasquinat en or i argent i que representa una escena de caça de felins.[26][27]

Descobertes procedents de la ciutadella de Micenes, també hi ha entre les quals s'inclouen relleus, contenidors d'or com la copa de Nèstor, cristall, alabastre i joies i eines d'àmbre. També ressalta un grup d'ivori on apareixen dues deesses amb un nen, un cap pintat de pedra calcària d'una deessa i el famós atuell del guerrer, que data del segle XII aC.[26][27]

Col·lecció d'escultures[modifica | modifica el codi]

Koúros del cap Sounion de tres metres d'altura (cap a 600 aC)

Escultura arcaica. Les escultures del temps arcaic (segle VIII aC- segle VI aC), principalment dels koúroi, de tipus més o menys inspirat a Egipte i els xóanon antics, figures de fusta en forma de columna, i les kore, unes estàtues de dones joves amb peples.[28][29]

Es troben al museu el koúros del cap Sounion amb data a la ratlla del 600 aC és una colossal estàtua votiva, mesura més de tres metres d'altura i és procedent de la plaça del temple de Posidó; el koúros de Milos o el koúros de Volomandra (en marbre de Paros), permet d'informar-se de les evolucions del mil·lenni del segle VI aC amb l'aparició del famós «somriure arcaic». L'estela en l'honor d'Aristion, per Arístocles de Cidònia, que representa un hoplita o el koúros d'Anavyssos, descoberta el 1936 l'estàtua i el 1938 la seva base, tots dos datats del 520 aC. El mateix succeeix amb el koúros d'Aristodikos circa 500 aC, descobert durant la segona Guerra Mundial a Keratea.[28][29][30]

Escultura clàssica. L'escultura clàssica acull l'art sever, amb escultures procedents del temple Afea al nord-est d'Egina, així com dels petits bronzes del principi del segle V aC.[30][31]

L'estàtua en bronze del Déu del cap Artemísion (cap a 460 aC), que podria representar Zeus o Posidó segons les interpretacions i que podria esgrimir un llamp o un trident, trobada al fons del mar, enfront de la costa del cap Artemísion al nord d'Eubea és un dels símbols del Museu Nacional Arqueològic d'Atenes. És un dels rars bronzes originals del segle V aC i podria assignar-se a Calamis. Una còpia romana de l'Apol·lo Omphalos, assignat al mateix Calamis, està visible al seu costat al museu. A la mateixa sala es troba també el disc de Milos (cap a 460 aC) i el relleu de la Iniciació (440 aC - 430 aC), procedent d'Eleusis i representant Demèter, en companyia de Persèfone tornant a posar els grans de blat a Triptòlem.[29][30][31][32]

S'exposen esteles funeràries, datades principalment del final del segle V aC. Es creu que el final dels treballs de l'Acròpoli haurien quedat lliures nombrosos artistes que aleshores s'haurien posat al servei dels particulars. Les esteles guanyen en monumentalitat amb el temps, fins al decret de Demetri de Falèron de l'any 317 aC que tractava de limitar la mida.[33] Les sales exposen també lékythos, vasos funeraris blancs, com el lékytho de Myrrhinè (cap a 420 aC), trobat sota la plaça Sintagma d'Atenes i donat al museu el 1960, representant Hermes psychopompe guiant Myrrhiné cap a l'Aqueront.[30][31][34]

Una altra de les estàtues pertanyents al museu és l’Atena de Varvakéion, còpia romana de l'escultura criselefantina del Partenó, trobada el 1880 prop de l'escola atenesa del mateix nom. L’Athéna Lenormant també és una còpia (inacabada) en marbre pentèlic, va ser trobada prop del Pnyx i datada probablement del segle I, tot seguit, es troba el Genet de l'Artemísion del 140 aC, trobat als anys vint del segle XX, a trossos dispersos enfront de la costa del cap Artemísion (Eubea). Va ser restaurat parcialment el ventre i la cua del cavall, es troba gravada sobre la cuixa dreta del cavall, una Niké amb una corona a les mans. A la mateixa sala es troba la còpia romana del segle I, Diadumen original de l'escultor Policlet del 430 aC. Es poden veure els elements de decoració del temple d'Asclepi a Epidaure, on la «Victòria alada», era figura central del frontó.[30][31][32][35]

Les sales següents es consagren al «segon classicisme», considerat com més dramàtic, després de la decadència d'Atenes, sobretot davant la potència del regne de Macedònia. Es troben les esteles funeràries més tardanes com l'estela de l'Ilissos o del caçador, datada del 340 aC i atribuïda al taller de Escopes de Paros, representa un jove, amb una arma llancívola per a la caça de la llebre a la mà, als seus peus, es troba el seu gos i el seu esclau. Una altra estela, en forma de naiskos, és del guerrer Aristonautes, datada de 350-325 aC i que per l'expressió dramàtica del rostre recorda el treball de Escopes de Paros, es va trobar a la necròpoli del Ceràmic d'Atenes. Bronzes trobats al fons del mar comels efebs: L'efeb de Marató (330-325 aC) assignat a l'escola de Praxíteles per la seva suau musculatura i el seu exagerat contrapposto i L'efeb d'Anticitera (340 aC).[30][31][32][35]

Escultura hel·lenística i romana. Entre les escultures hel·lenístiques es troben estàtues monumentals de la deessa Temis o el déu Posidó (130 aC). El famós grup d'Afrodita i Pan (circa 100 aC), en marbre de Paros, procedent de Delos, a moltes de les seves parts encara es pot apreciar restes de policromia.[30][36][37]

D'escultura romana es poden veure retrats imperials, un fragment d'una estàtua eqüestre en bronze d'August, una col·lecció de pilastres d'Hermes i una sèrie de busts d'efebs i d'entrenadors que supervisaven als efebs als gimnassos procedents tots ells del gimnàs de Diògenes a Atenes.[30][36]

Col·lecció de petits bronzes[modifica | modifica el codi]

L'exposició de petits objectes de bronze, una bona part procedeix de la «col·lecció Karapanos», fruit de les excavacions fetes per aquest últim a Dodona el 1875-1877. Es presenten objectes de l'època geomètrica: figures humanes i d'animals, les joies col·locades en una tomba reconstruïda i les calderes (segle IX aC). Planxes votives i màscares procedents del santuari de Zeus a Dodona es troben també, junt petites estàtues del segle VI aC i el segle V aC: Zeus que sosté el seu llamp, una figura identificada com un dels Dioscurs formant una parella amb una estatueta similar del museu del Louvre, un tocador de flauta i una divinitat femenina podent representar Afrodita. El santuari d'Olímpia va proporcionar la majoria dels següents objectes: uns plafons cap a 600 aC amb àguiles, Hèracles sobre un centaure i una «deessa dels animals», armes i armadures i un cap de Zeus (circa 520-510 aC). En una altra sala estan habilitats les descobertes fetes sobre l'Acròpoli d’Atenes inclosa una Atena Promacos del principi del segle V aC i criatures mitològiques. Es pot també veure el mecanisme d'Anticitera (cap a 80 aC) que va ser trobat enfront de la costa d'aquesta illa, entre Citera i Creta, amb altres objectes exposats a la mateixa sala. És el més antic mecanisme d'engranatges conegut se l'han proposat nombroses interpretacions, el museu considera que es tracta d'un instrument de navegació. Una reconstrucció moderna s'exposa al seu costat al voltant dels fragments d'origen.[32][38][39] L'estàtua hel·lenística anomenada «dama de Kàlimnos», que havia estat exposada ha estat retornada a la seva illa d'origen el 1994 i és la peça principal del museu local de l'illa de Kàlimnos.[40]

Col·lecció Santorini: frescs de Thera[modifica | modifica el codi]

Els frescs policroms d'Akrotiri (Santorí), així com la vaixella, les armes i les eines s'exposen al museu. Akrotiri es va destruir en el seu apogeu durant el segle XVI aC i està considerat com una Pompeia de la mar Egea. Va ser coberta per una gruixuda capa de pedra tosca d'origen volcànic que conserva intactes les seves cases en pisos. Estava aleshores la ciutat sota influència de la civilització minoica com s'aprecia als motius decoratius sobre les ceràmiques, frescs murals i l'adopció de l'escriptura «lineal A». Els frescs es van descobrir a les excavacions dels anys 1967-1974 per Spyridon Marinatos, el fresc de la primavera (amb flors de safrà i hirundínids) cobreix tres parets, però el més famós fresc és l'anamonat dels boxejadors. Es van pintar sobre parets cobertes de guix humitejat, el que va permetre la seva conservació. Es van afegir alguns detalls després de sec. Les ceràmiques són vasos policroms amb motius florals (lliri i safrà) i animals (cabres i dofins), motius importats del continent o de Creta.[41][42][43]

Frescs dels Boxejadors i els antílops (segle XVI aC)
Fresc de la primavera (segle XVI aC)

Ceràmiques[modifica | modifica el codi]

Estatueta en terracota (segle VII aC) que va servir de model per a una de les dues mascotes dels Jocs Olímpics d'estiu de 2004, en aquest cas «Athená».

A més a més d'una presentació cronològica de les ceràmiques antigues del segle XI aC a l'època romana, els objectes s'agrupen per temes: santuaris importants, hàbits funeraris i la dona i l’infant.[44]

Les ceràmiques àtiques que van del final de l'època micènica a l'època geomètrica, permeten de veure la desaparició progressiva de les decoracions naturalistes que deixen el lloc a formes geomètriques. Els seixanta-vuit vasos trobats a la tomba, anomenada «d'Isis» a causa de la presència d'una estatueta d'aquesta deessa, a Eleusis són representatius del període protogeomètric (segle X aC) on els motius només es fan a base de línies, rombes o cercles. Un dels píside contenia una substància blanca a base de caolí que hauria pogut tenir una funció cosmètica. Al geomètric, la figura humana reapareix, estilitzada. Els vasos del «mestre de Dipilon» (anomenats així, ja que el seu taller es trobava a la vora d'aquesta porta monumental d'Atenes) o els del «pintor d'Hirschfeld» són exemplars característics.[44][45][46]

Àmfora del «mestre de Dipilon» (760-750 aC)

S'exposa també la producció de ceràmica procedent de les altres regions de Grècia així com dels gots d'«estil oriental». Es troba l'estatueta femenina en terracota que va servir de model per a una de les dues mascotes dels Jocs Olímpics d'estiu de 2004, en aquest cas «Athená». Es poden també veure vasos cuits de Tessàlia, Santorí o Xipre. Es troben gran quantitat de vasos procedents de les illes Cíclades en general, de Corint, Eubea i la Perifèria d'Àtica i presentant les primeres «figures negres» com l'àmfora del pintor de Nessos (segle VII aC).[44][46][47]

De les ceràmiques amb «figures negres» s'exposen tres àmfores (segle VI aC) i una crater pel pintor Sophilos representant Hèracles que s'enfronta a Nereu i una copa que porta la signatura d'Exequies. Es poden veure també plaques de fusta pintada (segle VI aC) procedent de la gruta de Pitsa a Corint, completament úniques, que representen una processó femenina. Es troben les ceràmiques de Beòcia (segle VI aC), les «copes d'ocells» anomenades així a causa del seu motiu principal un ocell amb les ales obertes. Els petits objectes trobats al santuari d'Hera de Argos (segles VI i V aC) mostren el que era la vida diària d'aleshores. Elements dels temples d'Apol·lo a Termos i d'Àrtemis a Laphria completen aquesta col·lecció.[44][48][49]

Amb la visita al museu es pot seguir el pas de les «figures negres» a les «figures vermelles», entre el segle VI aC i el segle V aC, potser per iniciativa del pintor d'Andòcides que treballava en aquest moment al Ceràmic d'Atenes. Aquesta sala exposa gots d'Eufronis i Durides així com rítons amb forma de cap de «Etiòpic». S'exposa el pèlice del pintor de Pan (470 aC), que representa Hèracles matant Busiris així com les ceràmiques amb el fons blanc (principalment els lecites). Per fi, les ceràmiques de figures vermelles (segles V i IV aC) procedents de l'Àtica, Beòcia i Corint així com ceràmiques del final del segle IV aC, policromades i abundants en detalls, anomenades de l'«estil de Kertx» (de Crimea). Les escenes de competicions esportives adornen les àmfores àtiques. Es pot també veure un épinétron (objecte que serveix per filar i que les dones col·locaven sobre la seva cuixa), àmfores panatenaicas (utilitzades com a premi per als vencedors d'aquestes competicions) i l'enòcoe que s'usaven a les Antesterias (festes en honor de Dionís).[44][50][51]

Col·lecció d'art de l'antic Egipte[modifica | modifica el codi]

La col·lecció d'art de l'antic Egipte data dels últims vint anys del segle XIX. Encara que és important la donació del govern egipci de 1893, que va regalar al museu nou mòmies de l'era dels faraons, la col·lecció es nodreix principalment dels articles lliurats per dos donants: Ioannis Dimitriou originari de Lemnos (el 1880) i Alexandros Rostovic (el 1904). En resum, la col·lecció inclou més de 6000 objectes, encara que avui dia només estan exposats al públic uns 1100.[52][53]

L'exhibició mostra estàtues, eines, joies, mòmies, una placa corporal de fusta per a una mòmia, una impressionant estàtua de bronze d'una princesa, ous d'ocell intactes i un pa rodó de 3000 anys d'antiguitat amb l'empremta d'una mossegada. La peça central de l'exposició és l'estàtua de bronze de la princesa sacerdotessa Takushit, que data a la ratlla de l'any 700 aC, de 70 centímetres d'altura i coberta amb una toga amb jeroglífics, l'estàtua va ser trobada al sud d'Alexandria el 1880. Es pot també veure una estàtua d'Isis procedent d'un temple a Marató i dels retrats de Madinat al-Fayyum.[52][53]

Col·lecció Stathatos[modifica | modifica el codi]

Diverses joies d'or al Museu Arqueològic Nacional d'Atenes

La col·lecció Stathatos pren el seu nom d'Antonis i Eleni Stathatos, donants dels objectes que la componen. La col·lecció està composta de mil objectes, principalment joies i alguns altres objectes de metall, i ceràmica des de mitjan de l'edat del bronze fins i tot l'era postbizantina. Les peces més importants són les joies d'or procedents de Karpenisi i Tessàlia que daten del període hel·lenístic.[54]

Noves col·leccions[modifica | modifica el codi]

Recentment s'han afegit nous objectes a la col·lecció del museu, per entre els que es pot destacar una corona funerària d'or que data del segle IV aC i una estàtua en marbre d'una figura femenina, del segle VI aC. Aquests objectes van ser tornats pel Museu J. Paul Getty a Grècia el 2007, després d'un litigi de deu anys de durada després del qual es va considerar provat que es tractava d'objectes que al seu moment van ser robats.[55] Un any abans, i pels mateixos motius, la Fundació Los Angeles va accedir a tornar una làpida del segle IV aC procedent de les proximitats de Tebes i un relleu del segle VI aC que va ser trobat a l'illa de Tassos.[56]

Biblioteca arqueològica[modifica | modifica el codi]

A l'interior del museu també s'allotja una biblioteca de 118 anys d'antiguitat, on es poden trobar antics llibres i publicacions d'art, ciència i filosofia. La biblioteca compta amb uns 20.000 volums, incloent-hi rares edicions que poden datar fins i tot del segle XVII.[57] La biblioteca abasta els camps d'arqueologia, història, art, religions antigues i filosofia grega, així com literatura romana i literatura grega antiga. Tenen un valor molt especial els diaris de diverses excavacions arqueològiques, entre els quals s'inclouen els diaris d'Heinrich Schliemann. En general, la col·lecció de llibres d'arqueologia és la més important de tota Grècia.

La biblioteca ha estat renovellada recentment amb fons procedents de la Fundació Alexander S. Onassis, renovació que es va completar el 26 de maig de 2008. Des d'aleshores, la biblioteca rep el nom d'Alexander Onassis.[58]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. General Secretariat of the National Statistical Service. Entrées 2008
  2. Ministerio de Cultura griego, Museo Arqueológico Nacional
  3. 3,0 3,1 3,2 Ministeri grec de la culture.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Història del Ministeri grec de cultura.
  5. Kaltsas, pàg. 15-16.
  6. Barber pàg.162-163.
  7. 7,0 7,1 The National Archaeological Museum (2000) Euangelia Kypraiou Archaeological Receipts Fund Direction of Publications, Athens Greece
  8. 8,0 8,1 Kaltsas (2007) pàg.16
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Grèce. Guide Gallimard. (1998) pàg.233
  10. Kaltsas (2007) pàg. 17-18
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 Athens Infoguide
  12. Kaltsas (2007) pàg. 17-19
  13. Kaltsas (2007) pàg.20
  14. Kaltsas (2007) pàg.19-20
  15. Kaltsas (2007) pàg.20-22
  16. General Secretariat of the National Statistical Service.
  17. Athens Plus, suplement semanal en anglès a Kathimerini, 13 de juny 2008 i 20 de febrer de 2009.
  18. Athens Plus, 27 de febrer de 2009.
  19. Sculpture in the National Archaeological Museum, Athens (2002) Nikolaos Kaltsas Getty Trust Publications: Museu J.Paul Getty, Califòrnia, USA
  20. 20,0 20,1 20,2 Neolític. Ministeri grec de la cultura
  21. Barber (1987) pàg.165.
  22. Early cycladic sculpture: its aesthetics and its influences on Henry Moore and Constantin Brancusi DEB Lercher - 1979 - State University of New York at Binghamton
  23. Grèce continentale. (2006) pàg. 202.
  24. Barber (1987) pàg. 165.
  25. Cycladique. Site du Ministère grec de la culture
  26. 26,0 26,1 26,2 Grèce continentale (2006) pàg.200-202.
  27. 27,0 27,1 27,2 Barber (1987) pàg. 163-165.
  28. 28,0 28,1 Grèce continentale (2006) pàg.202-203
  29. 29,0 29,1 29,2 Barber (1987) pàg.165-167.
  30. 30,0 30,1 30,2 30,3 30,4 30,5 30,6 30,7 Escultura. Ministeri grec de Cultura
  31. 31,0 31,1 31,2 31,3 31,4 Grèce continentale(2006) pàg.203-206
  32. 32,0 32,1 32,2 32,3 Objets en metall. Ministeri grec de cultura
  33. Blanco Freijeiro (1998) pàg.77
  34. Barber (1987) pàg. 168.
  35. 35,0 35,1 Barber (1987) pàg. 169-170.
  36. 36,0 36,1 Grèce continentale., pàg. 206-207.
  37. Barber (1987) pàg. 172-173.
  38. Grèce continentale., pàg. 207-208
  39. Barber (1987) pàg. 171-172.
  40. Athens Plus., 10 d’abril de 2009.
  41. Frescs de Thera. Ministeri grec de cultura
  42. Grèce continentale., pàg. 208-209.
  43. Barber (1987) pàg. 173-174.
  44. 44,0 44,1 44,2 44,3 44,4 Ceràmiques. Ministeri grec de Cultura
  45. Grèce continentale., pàg. 209-210.
  46. 46,0 46,1 Barber (1987) pàg. 174-176.
  47. Grèce continentale., pàg. 210.
  48. Grèce continentale., pàg. 210-211.
  49. Barber (1987) pàg. 176-177
  50. Grèce continentale., pàg. 211-212.
  51. Barber, (1987) pàg. 177-178.
  52. 52,0 52,1 Athens Plus, 21 de novembre de 2008.
  53. 53,0 53,1 Egipte. Ministeri grec de cultura
  54. «El Museo Arqueológico de Atenas vuelve a exponer su valiosa colección de arte egipcio y de joyas de oro». ABC.es, 2008. [Consulta: 18-10-2009].
  55. BBC NEWS | Europe | Ancient wreath returns to Greece
  56. CBC.ca Arts - Greece closes net on antiquities smuggling
  57. ekathimerini.com | Rares edicions
  58. [enllaç sense format]http://www.ekathimerini.com/4dcgi/_w_articles_politics_100020_09/07/2007_85456 ekathimerini.com

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Blanco Freijeiro, Antonio. El arte griego (en castellà). Madrid, Grupo Anaya, 1998. ISBN 84-207-3730-5. 
  • Andronicos, Manolis. Musée National (en francès). Atenes, Ekdotike Athenon, 1993. ISBN 960-213-185-3. 
  • Kaltsas, Nikolaos. The National Archaeological Museum (en anglès). Atenes, Olkos, 2007. ISBN 978-960-89339-2-7. 
  • Gallimard. Grèce. Athènes et le Péloponnèse. Guide Gallimard (en francès). Paris, Gallimard, 1998. ISBN 2-7424-0179-2. 
  • DDAA. Grèce continentale. Guide bleu (en francès). Paris, Hachette, 2006. ISBN 201243892 X. 
  • Barber, Robin. Greece. Blue Guide (en anglès). Lond, A & C Black, 1987. ISBN 0-393-30372-1. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Coord.: 37° 59′ 21″ N, 23° 43′ 57″ E / 37.98917°N,23.73250°E / 37.98917; 23.73250