Museu Tèxtil i d'Indumentària

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Museu Tèxtil i d'Indumentària
Museu del Disseny de Barcelona
Disseny Hub Barcelona
Palau Reial Pedralbes.jpg
Façana principal del Palau Reial de Pedralbes, on tingué seu del 2008 fins al 2012
Fundat 1961
Dissolt 2012
Localització Palau Reial de Pedralbes
Àmbit Arts Decoratives
Xarxa Disseny Hub Barcelona
Transport públic L3 -Estació de Palau Reial
Lloc web Pàgina sobre l'antic museu
Museu de Disseny de Barcelona
Disseny Hub Barcelona

El Museu Tèxtil i d'Indumentària fou un museu que formava part del Disseny Hub Barcelona (DHUB), un centre de l'Institut de Cultura de Barcelona dedicat a promoure el coneixement, la comprensió i el bon ús en el món del disseny.[1][2]

El fons patrimonial del Museu es componia d'objectes relacionats amb la moda i l'ornamentació del cos humà: vestits, joies, complements i accessoris, i també d'una rica col·lecció tèxtil, des de teixits coptes fins a tèxtils industrials. Destaquen les col·leccions de puntes, brodats, indumentària litúrgica i tapissos. També hi havia estris per crear peces de moda i sistemes d'estampació.[3] Aquest fons actualment està integrada al Museu del Disseny de Barcelona.

Edificis[modifica | modifica el codi]

Palau del Marqués de Llió[modifica | modifica el codi]

El Palau del Marquès de Llió, al carrer Montcada de Barcelona, va servir de seu del museu des del 1982 al 2008. Abans d'allò (del 1969 fins al 1982), aquest edifici ja albergava el Museu d'Indumentària, amb la col·lecció Rocamora d’indumentària civil (s. XVI-1930), entre altres fons. L'edifici data del segle XIV, amb reformes i afegitons als segles XVI i XVII, i una important reforma al segle XVIII. El 1955 fou adquirit per l'Ajuntament de Barcelona, i el 1969 adequat com a museu.[4]

Palau de Pedralbes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Palau de Pedralbes

El 2008, es traslladà el museu al Palau de Pedralbes (Diagonal, 686), on ja hi havien altres museus - el Museu de les Arts Decoratives, el Gabinet de les Arts Gràfiques i el Museu de Ceràmica de Barcelona - a l'espera del seu trasllat a la nova seu del Museu del Disseny de Barcelona (DHUB), que s'estava construint a la plaça de les Glòries i que fou inaugurat el 14 de desembre del 2014.[5][6] Romangué obert al públic fins al 2012. El Palau té el seu origen a l'antiga masia de Can Feliu, del segle XVII. La finca fou adquirida el 1862 pel comte Eusebi Güell, juntament amb la veïna Can Cuiàs de la Riera. Unides formaren la Finca Güell, de gran extensió (30.000 m²). La reforma de la torre Can Feliu s'encarregà a l'arquitecte Joan Martorell i Montells, que construí un palauet d'aire caribeny, acompanyat d'una capella neogòtica i rodejat de jardins magnífics. Més tard, s'encarregà a Antoni Gaudí la reforma de la casa i la construcció d'un mur de tanca i els pavellons de porteria.

Història[modifica | modifica el codi]

Els antecedents del Museu Tèxtil i d'Indumentària es remunten a l'any 1883, quan l'Ajuntament de Barcelona va adquirir els primers fons tèxtils amb l'objectiu de formar un museu monogràfic. Durant bona part del segle XX, les col·leccions de teixits, d'indumentària i de puntes es van trobar separades en museus diferents.

El 1902, les adquisicions de tèxtil entraren a formar part del Museu d'Art Decoratiu i Arqueològic, ubicat a l'antic arsenal del Parc de la Ciutadella, i el 1932, el fons es traslladà al nou Museu d'Arts Decoratives al Palau de Pedralbes, que el 1949, el museu es mudà de nou, aquesta vegada al Palau de la Virreina. Durant aquest temps es feren adquisicions tan importants com ara la col·lecció de teixits coptes de l'enginyer i col·leccionista Macari Golferichs (el 1904), la de teixits artístics de l'artista i col·leccionista Josep Pascó i Mensa (el 1913), i la col·lecció de l'industrial, polític i col·leccionista, Lluís Plandiura i Pou (el 1932), amb els seus famosos terns de l'època gòtica.[7]

No seria fins a l'any 1961 què es va inaugurar el Museu Tèxtil com a entitat separada, ara a la capella de l'Antic Hospital de la Santa Creu. El 1968 obria les portes el Museu de les Puntes al Palau de la Virreina i el 1969 naixia el Museu d'Indumentària-Col·lecció Rocamora al Palau del Marquès de Llió, gràcies a la donació del pintor, historiador i col·leccionista Manuel Rocamora, de la seva col·lecció d’indumentària civil (s. XVI-1930).[8][7][9]

Fusions[modifica | modifica el codi]

Més endavant, el 1982, els tres Museus referenciats es van unificar en un de sol: el Museu Tèxtil i d'Indumentària, que s'ubicava al Palau del Marquès de Lió, al carrer Montcada. L'any 1993, el Museu Tèxtil i d'Indumentària va inaugurar una nova exposició permanent de la col·lecció històrica de teixits i d'indumentària, i des de l'any 2003 les exposicions que s'hi realitzen estan dedicades a propostes relacionades amb la cultura de la moda.

Tancament[modifica | modifica el codi]

El 2008 el Museu traslladà el seu fons al Palau de Pedralbes, on s'aprofità per fer una nova presentació de la col·lecció permanent amb la mostra El Cos Vestit,[10] que explica com el vestit modifica el cos al llarg de cinc segles, des del segle XVI al segle XX. Fou una relectura de la col·lecció del Museu, amb 100 vestits originals. Va compartir espai amb el Museu d'Arts Decoratives fins que va tancar les seves portes a finals del 2012.

Les col·leccions del museu es traslladaren i adequaren durant el 2013-2014 a la nova seu del Museu del Disseny de Barcelona,[11] a l'edifici de la plaça de les Glòries,[12] que s'inaugurà el desembre del 2014.[13]

Integració en el Museu del Disseny de Barcelona[modifica | modifica el codi]

El desembre del 2014, amb l'obertura del Museu del Disseny, el Museu Tèxtil i d'Indumentària perd el seu caràcter de museu independent (junt amb un nombre d'altre antics museus) i el seu fons passa a formar part de les col·leccions del nou museu del disseny. Ara el seu legat tèxtil (i de fotografia de moda) es reparteix entre la Col·lecció d'Arts Tèxtils i Indumentària Històrica, i la Col·lecció de Disseny de Moda, amb les joies passant a formar part de la Col·lecció d'Arts Decoratives.[14]

Col·lecció permanent[15][modifica | modifica el codi]

El Museu Tèxtil i d'Indumentària conservava col·leccions de vestits (indumentària i col·leccions de moda), de teixits, d'estris tèxtils i sistemes d'estampació, de fotografia de moda, i de joieria.

Peces destacades[modifica | modifica el codi]

Entre les diverses col·leccions, destaquen els teixits coptes i hispanoàrabs, els terns de sant Valeri[19] i de sant Vicenç, el penó de Sant Ot, uns tapissos de Tournai (s. XVI), blondes catalanes fetes el s.XIX, la col·lecció Rocamora d’indumentària civil (s. XVI-1930) i diverses col·leccions de moda.[16]

Exposicions permanents[modifica | modifica el codi]

El cos vestit[modifica | modifica el codi]

L'exposició, feta en part amb el fons del Museu Tèxtil i d'Indumentària, analitza com, al llarg de la història, el vestit ha afectat i modificat la imatge del cos humà, tot comprimint-lo o alliberar-lo depenent dels codis morals, socials i estètics de cada època. El vestit modifica la imatge del cos mitjançant unes accions que tendeixen a comprimir-lo i alliberar-lo alternativament des del segle XVI fins ara. Des de l'antiguitat, els homes i les dones han alterat la forma i l'aparença del seu cos amb pentinats, joies, tatuatges i sobretot, amb vestits. La manera de vestir-se de cada època té a veure amb codis morals, socials i estètics. L'exposició El cos vestit explica les transformacions que ha sofert el cos amb els canvis en la indumentària a partir de cinc accions diferents que tendeixen alternativament a comprimir-lo o alliberar-lo:

  • Ampliar: Crear volum, mitjançant estructures o bé teixits rígids i amples, que separen el vestit del cos: enagos, crinolines i polissons.
  • Reduir: Disminuir les formes naturals del cos, especialment el tòrax i la cintura: cotilles, sostenidors, cinturons i gipons.
  • Allargar: Estirar la imatge perquè el cos sembli més alt: sabates de taló i plataforma, pentinats, barrets i vestits de cua.
  • Perfilar: Resseguir les formes del cos i marcar la silueta: mitges, guants, bodis de teixits elàstics i gèneres de punt.
  • Destapar: Insinuar la silueta, mostrar cames i braços i ensenyar la pell: teixits transparents, vestits curts, escotats o sense mànigues.

A partir d'aquests cinc conceptes, El cos vestit proposa un recorregut inèdit per la història del vestit, des de la col·lecció de vestits i complements del Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona i una selecció de materials gràfics: fotografies i gravats d’època, i textos explicatius, que ajuden a comprendre el procés de la moda.

La mostra es complementa amb una selecció de material gràfic (fotografies, gravats d'època...) L'exposició va ser nomenada una de les 116 icones turístiques de Catalunya, un recull dels símbols més representatius de la identitat catalana dut a terme per l'Agència Catalana de Turisme, la Direcció General de Turisme i Artesania Catalunya del CCAM, el Foment de les Arts i el Disseny (FAD), el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).[20][21]

Exposicions temporals[modifica | modifica el codi]

El museu ha acollit diverses exposicions temporals que tenen a veure amb la moda i la indumentària. Una d'elles fou "El laboratori de la joieria, 1940-1990" (2001-2003), primer exposada al Museu de les Arts Decoratives a Pedralbes, després al Museu del Tèxtil i d'Indumentària els anys següents al carrer Montcada, i també itinerant (al Museo del Traje de Madrid el 2006, per exemple, o al Museu Tèxtil de Terrassa el 2007).[22][23][24][25] Una altra exposició temporal: "Outumuro LOOKS. Vint anys fotografiant moda" (22/01/2010 - 23/05/2010)[26][27] Una altra era "Què em poso? El guarda-roba de Maria Brillas per Pedro Rodríguez" (10/03/2011 - 28/08/2011). Vegeu la secció a sota.

Què em poso? El guarda-roba de Maria Brillas per Pedro Rodríguez[modifica | modifica el codi]

La complexitat que comporta l'acte de vestir-se és major del que a primera vista percebem. El Disseny Hub Barcelona feia una reflexió entorn de la pròpia identitat a través de "Què em poso?", una exposició formada per una cinquantena de peces escollides de la donació de Hilda Bencomo, néta de Maria Brillas, confeccionades totes elles per Pedro Rodríguez, un gran mestre de costura del segle XX.

Recreant l’experiència quotidiana de posar-nos davant l’armari per a escollir quines peces de roba ens posarem, aquesta mostra pretenia plantejar qüestions vigents als nostres dies, oferint-nos l’oportunitat d’explorar el paper del vestit en la construcció de la pròpia identitat, la diversitat de factors que hem de considerar a l’hora de crear la nostra imatge, o el caràcter autobiogràfic que el nostre guarda-roba pot arribar a adquirir al llarg de la vida.

Les peces que constitueixen l’exposició formen part d’una col·lecció donada per Hilda Bencomo, néta de Maria Brillas, al Museu Tèxtil i d’Indumentària, i que es compon de 341 peces, 183 vestits i 158 complements. Aquest conjunt refà l’originari i ric món de referències amb les que el dissenyador de moda Pedro Rodríguez va concebre la seva obra, bona part de la qual s’inscriu en majúscules dins el món de la Costura espanyola, en una trajectòria brillant del 1919 fins als 1980 a Barcelona, Madrid i Donòstia / Sant Sebastià. La història de Maria Brillas a través dels seus vestits, creats per Pedro Rodríguez, forma part de la història de la ciutat, i pertany al patrimoni cultural de Catalunya i de l’Estat espanyol.[28]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 36. ISBN 84-393-5437-1. 
  2. Fitxa del museu a l'antiga pàgina del Museu de Disseny de Barcelona. Accedit el 8 de febrer del 2015.
  3. Guia de Museus de Catalunya, Eulàlia Jardí i Glòria Juncosa. Barcelona: Generalitat de Catalunya i Edicions 62, 1999, p. 133.
  4. Jardí, Eulàlia; i Juncosa, Glòria: Guia de Museus de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya i Edicions 62, 1999, p. 130-133.
  5. Museu del Disseny de Barcelona - Presentació. Accedit el 8 de febrer del 2015.
  6. del Museu del Disseny 2014 - Nota de Premsa. Accedit el 8 de febrer del 2015.
  7. 7,0 7,1 Guia de Museus de Catalunya, Eulàlia Jardí i Glòria Juncosa. Barcelona: Generalitat de Catalunya i Edicions 62, 1999, p. 131-132.
  8. Fitxa del museu a l'antiga pàgina del Museu de Disseny de Barcelona. Accedit el 10 de febrer del 2015.
  9. Acta de donació - Expedient 3408 - Ajuntament de Barcelona (Negociado de Patrimonio)
  10. El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2015) - l'exposició en la seva forma actual al nou Museu del Disseny. Accedit el 8 de febrer del 2015.
  11. "Els museus Tèxtil i de les Arts Decoratives tanquen per traslladar-se a les Glòries", Barcelona Televisió, notícies. Accedit el 8 de febrer del 2015.
  12. Entrada sobre l'Edifici DHUB a l'antiga pàgina del Museu del Disseny de Barcelona. Accedit el 8 de febrer del 2015.
  13. Sobre el trasllat del museu de Pedralbes a l'edifici DHUB de Glòries, a l'antiga pàgina del Museu de Disseny de Barcelona. Accedit el 8 de febrer del 2015.
  14. Museu del Disseny de Barcelona - Col·leccions del museu. Accedit el 8 de febrer del 2015.
  15. 15,0 15,1 Jardí, Eulàlia; i Juncosa, Glòria: Guia de Museus de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya i Edicions 62, 1999, p. 132-133.
  16. 16,0 16,1 «Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  17. Biografia de Rosa M. Martín i Ros, a Magistri Cataloniae. Accedit el 13 de febrer del 2015.
  18. Visita el fons de la col·lecció de joieria en línia
  19. Per saber-ne més, vegeu: "Sant Valeri i Roda, una història de pugna i dispersió", d'Eulàlia Morral, a "Retalls d'ahir i d'avui". Accedit el 13 de febrer del 2015.
  20. DDAA, 116 icones turístiques de Catalunya El cos vestit, número 86, pàgina 352
  21. Patrimoni.GenCat sobre l'exposició, amb enllaços al Dossier de l'exposició (en pdf) i les fotos de l'exposició al Flickr (el vídeo sembla que no està disponible ara per ara). Accedit el 8 de febrer del 2015.
  22. "El laboratori de la joieria, 1940-1990", sobre el catàleg de l'exposició, a l'antiga pàgina del Museu de Disseny de Barcelona. Accedit el 8 de febrer del 2015.
  23. "El taller de joieria, 1940-1990, al Museu Tèxtil", vídeo a la pàgina de Televisió Ciutat Vella. Accedit el 8 de febrer del 2015.
  24. "Laboratorio de joiería, 1940-1990", Museo del Traje, Madrid. Accedit el 8 de febrer del 2015.
  25. "El laboratori de la joieria, 1990-1940, a Terrassa", a CatRàdio. Accedit el 8 de febrer del 2015.
  26. "Outumuro LOOKS. Vint anys fotografiant moda", sobre l'exposició, a l'antiga pàgina del Museu de Disseny de Barcelona. Accedit el 8 de febrer del 2015.
  27. Llista d'exposicions temporals del DHUB des del 2008 fins al 2012, i algunes de les exposicions permanents. Accedit el 8 de febrer del 2015.
  28. Què em poso? El guarda-roba de Maria Brillas per Pedro Rodríguez. Accedit el 8 de febrer del 2015.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Guia dels museus de Catalunya 2013 (guia digital). Barcelona: Departament de Cultura de la GenCat i Sàpiens, 2013, fitxa 47, pàgina 27. Es pot consultar en línia o descarregar de franc (en pdf) a: Sàpiens - Guia de museus de Catalunya.
  • Guia de Museus de Catalunya, Eulàlia Jardí i Glòria Juncosa. Barcelona: Generalitat de Catalunya i Edicions 62, 1999, p. 130-133. ISBN 978-8439350446
  • A Guide to the Museums of Catalonia. Barcelona: Department of Culture, Generalitat de Catalunya, 2000, p. 62. ISBN 84-393-5437-1.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Coord.: 41° 23′ 6.21″ N, 2° 10′ 51.19″ E / 41.3850583°N,2.1808861°E / 41.3850583; 2.1808861