Museu de Belles Arts de Sevilla

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Museu de Belles Arts de Sevilla
Museo de Bellas Artes de Sevilla
Bbaasvq.jpg
Façana principal del Museu de Belles Arts de Sevilla
Fundat 16 de setembre de 1835
Localització Sevilla
37° 23′ 33″ N, 5° 59′ 59″ O / 37.39250°N,5.99972°O / 37.39250; -5.99972Coord.: 37° 23′ 33″ N, 5° 59′ 59″ O / 37.39250°N,5.99972°O / 37.39250; -5.99972
Àmbit museu d'art
N. de visitants 290.742 (2010)[1]
Superfície 7.775 m² aprox
Director/a Antonio Álvarez Rojas
Lloc web web del Museu

El Museu de Belles Arts de Sevilla és el més important museu d'art d'Andalusia, considerat el segon més important d'Espanya, si més no pel que fa referència a pintura d'autors nacionals.

Instituït al setembre de l'any 1835, va ser inaugurat oficialment el 1841. Se situa a l'anomenada Plaça del Museu, que està presidida per una escultura dedicada a Bartolomé Esteban Murillo. És un museu fonamental per conèixer tant la pintura barroca sevillana, especialment de Zurbarán, Bartolomé Esteban Murillo i Valdés Leal, com la pintura andalusa del segle XIX.[2]

Història[modifica | modifica el codi]

L'edifici que allotja el museu es va construir en un principi com a convent per a l'Orde de la Mercè de l'Assumpció, fundada per Sant Pere Nolasc a l'època de Ferran III. Aquest rei, després de la reconquesta de la ciutat, va cedir unes terres amb la finalitat d'aixecar l'edifici conventual, que per l'època de la seva construcció era d'estil mudèjar.

Passadís al Museu de Belles Arts de Sevilla

Després d'uns remodelatges promoguts al segle XVII per fra Alonso de Monroy (General de l'Orde de la Mercè des de 1602) i executades per l'arquitecte i escultor Juan de Oviedo des de 1603, es comença l'edifici que actualment contemplem, després de derrocar l'antic convent que ocupava el solar, acabant-se l'obra principal el 1612, encara que l'obra no va concloure definitivament fins 50 anys més tard, resultant d'això un edifici d'estil manierista andalús, del que és un dels seus principals referents.

El 1625, el dramaturg Tirso de Molina, pertanyent a l'Orde de la Mercè, va ser desterrat de Madrid a Sevilla per dictamen de la Junta de Reformació, residint en aquest antic convent de la Mercè.

L'Orde que ocupava l'edifici va ser expulsada el 1835, després de la desamortització de Mendizábal.

El 1839 va passar a ser museu. Des d'aquesta data ha estat modificat estructuralment a tres ocasions: en primer lloc, entre 1868 i 1898 en què es van restaurar les arcuacions i murs del primer pis, el paviment dels claustres i alicatat amb rajoles de València d'altres convents desamortitzats; per segona vegada es va retocar entre 1942 i 1945. Aquesta ocasió es va actuar sobre l'antiga sagristia, que va passar a convertir-se al pati de les Petxines i sobre la façana principal, que va canviar de lloc, tancant-se la portada barroca per la que s'accedia anteriorment. La tercera vegada que fer-se una modificació va ser entre 1985 i 1993, on es va rehabilitar a la seva totalitat i va condicionar realment perquè servís com a museu, regint-se per les exigències existents per fer-ho.

Edifici[modifica | modifica el codi]

Exterior[modifica | modifica el codi]

La façana principal es presenta enfront de la plaça del Museu, la seva portada, és la primitiva del convent, que estava col·locada a l'extrem contrari de l'edifici i va ser dissenyada per Miguel de Quintana el 1729, presenta arc de mig punt amb un parell de columnes paredas a cada costat, que descansen sobre pedestals. Sobre ella s'obre una gran fornícula a l'interior de la qual es troben les figures de la Mare de Déu de la Mercè, Sant Pere Nolasco, fundador de l'Orde i el rei Jaume I d'Aragó, el seu protector. A ambdós costats la flanquegen dues columnes salomòniques, i sobre seu es troba a manera de coronament un frontó al centre del qual se situa l'escut de l'Orde de la Mercè.

Interior[modifica | modifica el codi]

Vista de la volta de l'antiga església del convent, avui convertida a sala V del Museu

L'estructura actual de l'edifici es correspon amb la reforma portada a terme a partir de 1602 per Juan de Oviedo. L'edifici s'estructura prop de tres patis comunicats per una gran escala i l'església, situada en un dels extrems del convent. El vestíbul es troba decorat amb revestiment de rajola de València, procedents de diversos convents sevillans.

Patis[modifica | modifica el codi]

  • Claustre gran, que consta de dos cossos:
    • Inferior, format per arcs de mig punt que falquen sobre columnes aparionades de marbre
    • Superior, reformat el 1724 per Leonardo de Figueroa, mostren balcons emmarcats per pilastres jòniques.
  • Claustre petit o dels boixos va ser dissenyat per Juan de Oviedo
  • Claustre de l'aljub que serveix com a pati d'ingrés al museu. Destaca el plafó de ceràmica de la Mare de Déu del Roser, realitzat per Cristobal de Augusta el 1577 per al convent de Mare de Déu.

Església[modifica | modifica el codi]

L'església va ser construïda entre 1603 i 1612, projectada per Juan de Oviedo. La nau té forma de creu llatina, amb volta de canó i volta semiesfèrica sobre el creuer. La portada es troba al costat esquerre, és atribuïda a José Álvarez, i va ser executada a l'últim terç del segle XVIII.

Contingut[modifica | modifica el codi]

Sant Sopar de Alonso Vázquez
Sant Hugo al refectori dels Cartuxos, 1630-1635 (262 x 307 cm.), Museo de Bellas Artes de Sevilla

L'origen de la col·lecció va començar amb obres procedents de convents i monestirs desamortitzats pel govern liberal de Mendizábal, raó per la qual el gruix d'obres estava format per pintura religiosa, majorment barroca sevillana. Des de principis del segle XX comença a créixer en varietat gràcies principalment a les donacions de col·leccions particulars, entre les quals destaquen les de Rafael González Abreu (1928), José Gestoso y Pérez (1931) i Andrés Parladé (1945) compostes de pintures, armes, ceràmica, teixits i mobiliari; en aquestes dates, cadascú va tenir dedicada una sala, passant el museu a denominar-se «casa-museo».

Als anys 70, es va normalitzar el contingut del museu, igual que a tots els museus nacionals, reduint-se el seu contingut i depurant-se la presentació de la col·lecció que seria permanent.

Als últims dècades s'ha incrementat la col·lecció per les adquisicions públiques de l'Administració andalusa i les donacions efectuades per descendents d'artistes de primers del segle XX.

Com a resultat de tot aquest procés, està considerada la segona pinacoteca d'Espanya, després del Museu del Prado de Madrid,[3]destacant la col·lecció de pintura sevillana del segle XVII, de la que es poden contemplar obres dels més representatius pintors espanyols com Bartolomé Esteban Murillo, Velázquez, Zurbarán, Juan de Valdés Leal, Valdés Leal,Valeriano Bécquer i Eugenio Hermoso i d'altres pintors com Lucas Cranach el Vell, El Greco i Marten de Vos.

La distribució actual del museu que està composta per 14 sales és la següent:

  • Planta baixa
    • Sala I: Art medieval espanyol.
    • Sala II: Art del Renaixement.
    • Sala III: Francisco de Pachecho i la seva escola, els retaules.
    • Sala IV: Petites obres mestres.
    • Sala V: Antiga església del convent. El barroc sevillà: els grans mestres. Destaquen les obres de Murillo col·locades al front de l'església i el creuer.
  • Planta alta

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Las visitas a los museos de la Junta subieron un 3,3%» (en castellà). El País, 27/01/2011. [Consulta: 28 de juliol de 2011].
  2. Museo de Bellas Artes de Sevilla juntadeandalucia.es| Data d'accés:16-09-2009
  3. «La ampliación del Bellas Artes se inclina hacia Monsalves - 20minutos.es». [Consulta: 16-09-2009 (castellà)].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Museu de Belles Arts de Sevilla