Mustafà Çelebi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre príncep fill de Baiazet I. Si cerqueu príncep fill de Mehmet I, vegeu «Küçük Mustafà».

Mustafà Çelebi (Mustafà el cavaller) o també Düzme Mustafà (Pretendent Mustafà) fou un príncep otomà fill gran de Baiazet I, pretendent al sultanat des del 1402.

Era un dels sis fills de mare esclava (kirnak) i probablement fou nomenat governador d'Hamit i Tekeoğulları. És segur que dirigia les tropes de Tekke a la batalla d'Ankara el 28 de juliol de 1402 en que Tamerlà va derrotar decisivament als otomans. No està clar que va passar: algunes fonts suposen que fou fet presoner i portat a l'Àsia central;[1] i d'altres diuen que el seu cos no es va trobar després de la batalla i fou comptat entre els morts.[2] Però altres fonts otomanes que encara que presoner, va poder tornar al cap d'uns anys amb altres presoners, potser a la mort de Tamerlà (febrer de 1405). De fet no és esmentat a les fonts otomanes abans del 1431f[3] on se'l presenta com un impostor (djali) i el mateix es fa a la crònica d'Ashikpashazade i altres anònimes, però posteriorment aquestes mateixes fonts el reconeixen com a legitim.

Es diu que va estar un temps a Sinope sota vigilància dels Isfendiyaroğullari fins al 1415 quan ja apareix a Trebisonda. Altres suposen que en realitat va romandre presoner del timúrides fins al 1414. El gener de 1415 va arribar una galera procedent de Trebisonda a Venècia amb un enviat seu. L'agost de 1415 estava a Valàquia sota protecció del voivoda Mircea I el Vell i negociant el suport dels begs de Rumèlia, i va començar a fer incursions contra territoris otomans al sud del riu Danubi. El 1416 es va rebel·lar el xeic Bad al-Din, antic lleial de Musa Çelebi, amb ideologia comunista. Mustafà va intentar agafar el poder en cooperació amb Mircea I i el antic beylik d'Aydin, Djunayd, i amb cooperació dels bizantins que estaven en guerra contra Mehmet; Mustafà i Dujanyd van anar a Salònica (bizantina) amb els seus partidaris i des d'allí van ocupar Serres esperant aconseguir el suport de les tropes de frontera però no el van obtenir i van haver de retornar a Salònica (tardor de 1416) sota la protecció del governador bizantí Demetrios Leontarios. Mehmet va assetjar la ciutat i finalment l'emperador bizantí va acceptar retenir als dos rebels durant la vida de Mehmet, a canvi d'un important pagament econòmic (300.000 akçes a l'any equivalents a 10.000 ducats d'or). Badr al-Din mentre seguia la seva revolta a Anatòlia occidental i a Deli-Orman. Mircea I el Vell de Valàquia va donar suport i refugi al xeic i va envair Deli-Orman, atacant Silistra (tardor del 1416) però Mehmet va capturar a Badr al-Din a Zagra i fou penjat a Serres el 18 de desembre de 1416. Durant tots aquestos conflictes els begs d'Anatòlia havien mostrat signes d'hostilitat i a l'inici de 1417 Mehmet va atacar a Isfandiyar de Kastamonu que havia facilitat el pas de Badr al-Din cap a Valàquia.

Mustafà fou enviat a Lemnos, segurament amb Djunayd,[4] passant per Monemvasia. Altres fonts diuen que fou enviat a Egriboz (Negroponte)[5]

Apareix altre cop el 1421/1422. Hauria estat alliberat pels bizantins per obtenir concessions a Rumèlia a canvi del suport. Demetrios Leontarios, antic governador de Salònica, va dirigir la flota que el va portar, junt amb Djunayd, de Lemnos a Gal·lípoli (15 d'agost de 1421). D'alli (o de Salònica segons algunes fonts) va marxar a Edirne, on va entrar i es va proclamar sultà, i es va apoderar també de Yeniçe, Vardar i Serez. A Edirne o pel camí va rebre la submissió dels tövičes i sipähis de Rumèlia i dels principals udj-begis entre els quals Turban Beg, els Evrenos-oğlu i els Gümlü--oğlu. No lluny d'Edirne, a Sazlı-dere, va trobar a un exèrcit manat per Baiazet Pasha, enviat des de Brusa per mar, per intentar mantenir el control d'Edirne, però aquestes tropes es van passar a Mustafa i Baiazet Pasha fou fet presoner i executat. Segons l'acord amb els bizantins havia d'entregar Gal·lípoli a Bizanci (a Leontarios) però es va negar a fer-ho. A finals d'any Mustafà va creuar els estrets i va marxar sobre Brusa. A Ulubad (en grec Lopadion) va trobar el pont de Nilüfer Çayl destruït i l'exèrcit de Murat II a l'altre costat. El sultà Murat va maniobrar hàbilment fent diverses promeses als begs i per exemple a Djunayd li va assegurar la restitució d'Aydin. Molts begs de Rumèlia i el mateix Djunayd van canviar de bàndol. Mustafà sense capacitat de lluita va fugir a Gal·lípoli. Murat el volia perseguir i per poder-ho fer va negociar amb el podestà genovès de Nova Focea, Giovanni Adorno, les naus del qual van transportar a les tropes a l'altre costat dels estrets (15 de gener de 1422). Mustafà es va retirar a Edirne on la seva autoritat ja no fou reconeguda i va intentar fugir a Valàquia però segons algunes fonts fou capturat a Yenidje Kızıl Aghač i reenviat a Edirne on fou penjat, i d'altres suposen que va arribar a Valàquia i va seguir fent incursions durant anys fins que fou capturat pels otomans el 1430 i penjat,[6] si bé el govern otomà negava que fos l'autèntic Mustafà i el considerava un usurpador.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Shukr Allah
  2. Ibn Arabshah
  3. al primer "Takhwin"
  4. segons Calcocònides
  5. segons Enweri
  6. encara que era un sistema d'execució freqüent, el penjament no s'aplicava als membres de la família reial

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Prof. Yaşar Yüce-Prof. Ali Sevim: Türkiye Tarihi Cilt II, AKDTYKTTK Yayınları, İstanbul, 1991 pàgs. 86-96
  • Joseph von Hammer: Osmanlı Tarihi Vol I (condensat per: Abdülkadir Karahan), Milliyet yayınları, İstanbul. pàgs 74 a 78
  • Halil İbrahim İnal: Osmanlı İmparatorluğu Tarihi, İstanbul, 2008,ISBN078-9944-174-37-4