Muzaffàrida

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa de Pèrsia a la meitat del segle XIV

La dinastia muzaffàrida o dels muzaffàrides fou una nissaga que va governar Pèrsia central i occidental quan es va desfer l'imperi mongol ilkhànida.

Té com a origen a Ghiyath al-Din al-Hadjdj, presumpte membre d'una família àrab de Khwaf al Khurasan, que havia emigrat a Yedz durant la invasió dels mongols i va servir als atabegs locals. Va tenir almenys dos fills, Muhammad i al-Muzaffar. Aquest segon fou qui va donar nom a la dinastia i el seu primer membre important. Va governar les ciutats de Maybud i Nadushan, i després, presentat al Il-khan fou nomenat camarlenc i comandant de mil (hazara) homes. Va rebre l'encàrrec de vigilar les rutes d'Ardistan a Kirmanshah i d'Harat (no Herat) a Marwast i Abarkuh, però el 1307/1308 l'hostilitat del gran visir ilkhànida Rashid al-Din, el va obligar a tornar a Yedz. Portà el lakab de Sharaf al-Din i devia morir el 1314.

El seu fill Mubariz al-Din Muhammad va rebre les seves funcion com herència. El 1318/1319 es va aliar al injúida de Fars, Kay Khusraw ibn Mahmud Shah, per enderrocar al darrer atabeg salghúrida de Yedz, Hadjdji Shah ibn Yusuf Shah, i a l'any següent el Il-khan Abu Said Bahadur Khan el va reconèixer com a governador de Yedz. A la mort d'Abu Said el 1335, va rebutjar un atac injúida contra Yedz i es va aliar al amir cobànida Pir Husayn que en recompensa li va concedir el govern del Kirman que el 1339 va arrabassar al seu governador Kutb al-Din ibn Nasir al-Din ibn Burhan. Aquest va fer llavors aliança amb els kart d'Herat i la va poder recuperar temporalment però en fou finalment expulsat el novembre o desembre de 1340. Bam, sotmesa a un llarg setge, fou ocupada alguns anys després. Els governants d'Ormuz li van pagar tribut tot i que també en pagaven als injúides. El atabeg d'aquesta dinastia, Shaykh Abu Ishak, va fer diversos intents per ocupar Kirman i Yedz, però Mubariz va aconseguir la victòria i el 1353 va arrabassar Shiraz al seu rival; el 1354 Mubariz va conquerir el principat dels Shabankara; en aquest mateix any va llegir la khutba en nom del califa abbàssida del Caire i va rebre un diploma d'investidura; el 1356 Mubariz va ocupar també Isfahan i Shaykh Abu Ishak fou capturat i executat. No va poder treure partit de l'eliminació del cobànides per l'Horda d'Or i encara que va atacar Azerbaidjan el 1357 i va derrotar al general Akhičuk de l'Horda d'Or, va haver d'abandonar la regió davant els jalayàrides i cap dels territoris cobànides va passar a les seves mans.

La successió fou letal per Mubariz; va afavorir al seu nét Shah Yahya, fill de Shah Muzaffar (governador de Yedz, mort el 1353), en perjudici dels fills propis els quals aliats a un cosí, Shah Sultan, nét de Muhammmad ibn Ghiyath al-Din, el van deposar i cegar a Isfahan (agost de 1358) i va morir als darrers dies del 1363 o primers del 1364. Shah Shudja, el segon fill, governava Kirman (des de 1353) i fou el successor però altres membres tenien territoris en feu, especialment el seu germà Shah Mahmud (governador d'Isfahan i Abarkuh) i l'altra germà Sultan Ahmed (governador de Kirman des de 1358 quan Shudja va passar al Fars amb Shiraz, la capital). El fill de Shah Muzaffar, Shah Yahya, governava a Yedz. El 1363 Shah Mahmud d'Isfahan es va revoltar, es va aliar a Shah Yahya i als jalayàrides i va rebutjar una campanya de càstig de Shah Shudja que pretenia atacar Isfahan, i va entrar a Shiraz ocupant la direcció suprema de la dinastia (1364). Shah Shudja es va apoderar llavors del Kirman en perjudici del seu germà Sultan Ahmed i l'estiu de 1366 va reconquerir Shiraz i Shah Mahmud va haver de retornar a Isfahan. Degut a l'amenaça de Shah Shudja de marxar sobre Isfahan, Sha Mahmud finalment va reconèixer la supremacia del seu germà. El 1368/1369 Shah Shudja va rebre també un diploma del califa abbàssida del Caire.

El 1374 Sultan Uways es va revoltar contra el seu pare Shah Shudja i Shah Mahmud li va donar suport. Per un moment Sultan Uways va dominar Shiraz però mort Shah Mahmud el 13 de març de 1375, Shah Shudja la va recuperar sense lluita. Llavors, ja senyor de Fars i Isfahan, aprofitant la mort del jalayàrida Shaykh Uways, el 1375, va fer campanya contra l'Azerbaidjan i va ocupar Tabriz, Karabagh, Arran i Nakhitxevan, però a l'arribada de l'hivern es va haver de retirar al Fars. La seva següent campanya fou contra Yedz on governava Shah Yahya, i va posar al capdavant de l'expedició a Shah Mansur, germà de Shah Yahya, que durant la campanya es va passar al seu germà. Shah Shudja va haver d'anar personalment a Yedz on va derrotar a Shah Yahya. Shah Mansur mentre havia buscat l'ajut dels jalayàrides i amb aquest suport es va poder instal·lat a Shushtar des d'on va combatre al atabeg de Lur-i Buzurg, aliat de Shah Shudja. Aquest va fer una campanya desafortunada contra Shah Mansur i va morir a la tornada el 9 d'octubre de 1384.

El seu successor a Shiraz fou el seu fill Zayn al-Abidin però en les disposicions successòries retornava el Kirman al seu germà Sultan Ahmad que el 1385 va reconèixer la sobirania de Tamerlà. Zayn al-Abidin va perdre Isfahan davant Shah Yahya amb el suport de la població i va atacar Shiraz si bé no la va poder ocupar. Però Zayn al-Abidin va atacar Isfahan, el va derrotar i hi va posar un governador de confiança. El 1387 Tamerlà es va presentar a la zona i Zayn al-Abidin va fugir cap a l'Iraq però fou fer presoner per Shah Mansur de Shushtar i empresonat. Tamerlà va nomenar al seu lloc a Shiraz a Shah Yahya; Sultan Ahmed fou confirmat al Kirman i Sultan Abu Ishaq, fill de Sultan Uways va rebre Sirdjan, sempre com a vassalls.

Però al retirar-se Tamerlà, Shah Mansur de Shushtar, va ocupar Shiraz expulsant a Shah Yahya que va fugir a Yedz. Shah Yahya es va aliar a Sultan Ahmad de Kirman i a Zayn al-Abidin, que s'havia escapat del captiveri i s'havia fet amb el poder a Isfahan. La coalició, des-coordinada, fou derrotada per Shah Mansur, el gener o febrer de 1391. Zayn al-Din fou capturat i cegat i Isfahan fou ocupada. Va passar uns mesos atacant els territoris de Yedz i Kirman i va buscar una aliança contra Tamerlà que no va aconseguir. Finalment va morir en combat contra les forces de Tamerlà el 1392/1393.

El 1393 Tamerla va donar orde d'executar a tots els prínceps (Sultan Ahmad, Sultan Abu Ishaq i Shah Yahya). Dos prínceps van salvar la vida: Zayn al-Abidin i el seu germà Sultan Shibli, que havien estat cegats, però foren enviats presoners a Samarcanda. Fars i Isfahan foren donats al fill de Tamerlà Umar Shaykh. Kirman fou cedit a l'amir de la tribu Barlas (la tribu de Tamerlà) Edigü.

El 1405 a la mort de Tamerlà, un fill de Zayn al-Abidin, Sultan Mutasim, va intentar conquerir Isfahan però va morir em combat vers 1409.

Llista d'emirs[modifica | modifica el codi]

  • Mubariz al-Din Muhammad ibn al-Muzaffar (1314-1358) de Yedz des de 1319, de Kirman des de 1339, de Fars des de 1353 i de Isfahan des de 1356
  • Shah Muzaffar de Yedz, mort 1353
  • Abu l-Fawaris Djamal ad-Din Shah Shuja (de Kirman des de 1353 a 1358, a Shiraz 1358-1364, 1366-1374, 1375-1384)
  • Kutb al-Din Shah Mahmud (a Isfahan 1358-1366, a Shiraz 1364-1366, a Isfahan 1366-1375)
  • Sultan Uways (a Shiraz 1374-1375)
  • Mujahid ad-Din Zayn Al-Abidin Ali (a Shiraz 1384-1387, a Isfahan 1389-1391)
  • Imad ad-Din Sultan Ahmad (a Kirman 1358-1365 i 1384-1391 confirmat per Tamerlà el 1387)
  • Mubariz ad-Din Shah Yahya (de Yedz 1353-vers 1381, a Isfahan 1385-1386, a Shiraz 1387-1389, a Yedz 1389-1393)
  • Sultan Abu Ishaq (a Siradjan) 1387-1391
  • Shah Mansur (a Shustar vers 1382-1393, a Shiraz 1389-1393, a Isfahan 1391-1393)

Genealogia[modifica | modifica el codi]

  • Ghiyat al-Din al-Hadjdj
    • Muhammad
      • Badr al-Din Abu Bakr
        • Shah Sultan
    • Sharaf al-Din al-Muzaffar
      • Mubariz al-Din Muhammad
        • Shah Muzaffar
          • Shah Yahya
          • Shah Mansur
        • Sha Shudja
          • Sultan Uways
            • Sultan Abu Ishak
          • Zayn al-Abidin
            • Sultan Mutasim
          • Sultan Shibli
        • Shah Mahmud
        • Sultan Ahmad

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Muzaffàrida Modifica l'enllaç a Wikidata
  • M. Ismail Marcinkowski, Persian Historiography and Geography: Bertold Spuler on Major Works Produced in Iran, the Caucasus, Central Asia, India and Early Ottoman Turkey, with a foreword pel Professor Clifford Edmund Bosworth, Singapur: Pustaka Nasional, 2003, ISBN 9971-77-488-7.
  • Roemer, H. R. "The Jalayirids, Muzaffarids and Sarbadars." The Cambridge History of Iran Volum 6: The Timurid and Safavid Periods. Editada by Peter Jackson. Nova York: Cambridge University Press, 1986. ISBN 0521-20-094-6