Nanga Parbat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Nanga Parbat
Nanga Parbat
Cota màxima: 8.125 msnm
Coordenades del cim:   35° 14′ 15″ N, 74° 35′ 21″ E / 35.23750,74.58917Coord.: 35° 14′ 15″ N, 74° 35′ 21″ E / 35.23750,74.58917
Serralada: Himàlaia
Situació: Pakistan
Primera ascensió: 3 de juliol de 1953
per Hermann Buhl Àustria
Ruta normal: Ruta Kinshofer (escalada amb neu/gel)
Refuge icone.svg Accediu al Portal:Geografia

El Nanga Parbat és la novena muntanya més alta del món i la segona més alta del Pakistan. El nom de la muntanya significa muntanya despullada en urdú i hindi. El nom es deu al fet que es tracta d'una muntanya aïllada, separada de la resta de grans muntanyes, per la qual cosa destaca sobre el paisatge. Aquest mateix aïllament la fa especialment perillosa pels escaladors.

En caixmiri el seu nom és Diamir, que vol dir Rei de les muntanyes. Aquest és un nom que sols es manté al vessant oest de la muntanya.

Situació[modifica | modifica el codi]

El Nanga Parbat és el vuit mil més occidental del planeta, està situat a la regió dels Territoris del Nord, al Pakistan, al sud del riu Indus.

Els cims del Nanga Parbat[modifica | modifica el codi]

Nanga Parbat 8.125 m
Nanga Parbat, èspatula 8.070 m
Nanga Parbat, cim sud 8.042 m
Nanga Parbat, cim nord-est 7.910 m
Nanga Parbat, cim nord 7.815 m
Nanga Parbat, 2n cim nord 7.785 m
Nanga Parbat, Silberzacken 7.597 m
Nanga Parbat, cim est 7.530 m


Exploració[modifica | modifica el codi]

El primer occidental en visitar la zona del Caixmir fou el britànic G.T.Vigne el 1835. A partir d'aquell moments la muntanya es va anar visitant, dibuixant i descrivint, cosa que fa créixer l'interès per la muntanya entre els millors escaladors dels moment.

El 1895 Albert Mummery, el millor escalador del moment, junt a Geoffrey Hastings i John Norman Collie anaren al Nanga Parbat amb la intenció d'explorar-lo a fons i si fos possible escalar-lo. Arribaren a 6.100 m, però s'hagueren de fer enrere. Intentant travessar d'una vessant a una altra de la muntanya Mummery morí sepultat per una allau juntament amb dos gurkhes.[1]

El 1932 una expedició alemanya, dirigida per Willy Merkl, es plantaren a la base de la cara nord-oest. Les dures condicions meteorològiques i la falta d'experiència els aturaren a 7.000 m.

El 1934 els alemanys, amb Merkl altre cop com a cap, hi tornen, ara amb el suport del règim nazi. L'expedició acabà amb tragèdia, doncs el mal temps atrapà a 16 muntanyencs al camp VII, a més de 7.700 m, nou dels quals moriren (els alemanys Uli Wieland, Willo Welzenbach i el propi Willy Merkl, i sis xèrpes), als quals cal afegir l'alemany Alfred Drexel que va morir al principi de l'expedició, probablement per edema pulmonar.[1]

El 1937 una altra expedició alemanya acabà, de nou, amb tragèdia. 16 muntanyencs moriren sepultats per una allau quan es trobaven al camp IV, sota el pic Rakhiot (set alemanys i nou xèrpes).[1]

Fins a l'inici de la Segona Guerra Mundial els alemanys enviaren dues expedicions més, ambdues sense èxit.

Primera ascensió[modifica | modifica el codi]

El 1953 una expedició alemanya, dirigida per Karl-Maria Herrligkoffer, germanastre de Willy Merkl, aconseguirà fer el cim del Nanga Parbat el 3 de juliol de 1953. L'únic integrant d'aquesta expedició que va fer el cim fou l'escalador austríac Hermann Buhl, convertint-se d'aquesta manera en l'únic muntanyenc en fer una primera ascensió d'un vuit mil en solitari i sense oxigen.[2][3]

La nit del 2 de juliol Buhl i Otto Kempter la van passar al camp V, a 6.900 m. Des d'allí iniciaren l'ascens a dos quarts de 3 de la matinada, però poc després Kempter es retirava. A les 7 de la tarda feia el cim, després de 16 hores i mitja de dura escalada. La nit se li tirà al damunt i hagué de fer un vivac. No serà fins a les 7 de la tarda de l'endemà quan arribi al camp V. De resultes del fred passat, Buhl perdé diverses falanges del peu dret.

Altres ascensions[modifica | modifica el codi]

Ascencions catalanes[modifica | modifica el codi]


Aproximació cap al camp base del Nanga Parbat

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Alpinismonline.com
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 2,9 AdventureStats.com
  3. Buhl, Hermann. Del Tirol al Nanga Parbat. Madrid: Desnivel, 2001. ISBN 9788495760241. 
  4. La expedición cívico-militar holla el Nanga Parbat El Mundo Deportivo 26/08/1987, consultat el 19/02/2012
  5. Sallent, Eduard. Mentre hi hagi llum. Tragèdia al Nanga Parbat. Madrid: Desnivel, 2009. ISBN 9788498291803. 
  6. Pasaban iguala el récord femenino de 'ochomiles', El Mundo 21/07/2005, consultat el 19/02/2012
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nanga Parbat