Narcís (mitologia)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Narcís (obra de Caravaggio, ca. 1594-1596).

Segons la mitologia grega, Narcís (en grec Νάρκισσος) va ser un fill de Cefis i de Liríope. Hi ha diverses versions del mite, incloent-hi la d'Ovidi, on es van combinar les històries d'Eco i Narcís.

El mite[modifica | modifica el codi]

Era un jove de gran bellesa. Sobre el seu mite perduren diverses versions, entre les quals es compta la d'Ovidi, que va ser el primer a combinar les històries d'Eco i Narcís, i relacionar-les amb l'anterior història del vident-cec Tirèsias.

Segons aquesta última història, tant donzelles com nois s'enamoraven de Narcís a causa de la seva bellesa, però ell rebutjava les seves insinuacions i era insensible als requeriments amorosos de les nimfes. La que més l'estimava era Eco, la qual havia disgustat Hera i per això aquesta l'havia condemnada a repetir les últimes paraules de tot allò que se li digués. Eco va ser, per tant, incapaç de parlar a Narcís del seu amor, però un dia, quan ell estava caminant pel bosc, va acabar apartant-se dels seus companys. Quan ell va preguntar <Hi ha algú aquí?>, Eco va respondre: <Aquí, aquí>. Incapaç de veure-la, amagada entre els arbres, Narcís li va cridar: <Vine!>. Després de respondre, <Vine, vine>, Eco va sortir d'entre els arbres amb els braços oberts. Narcís cruelment es va negar a acceptar el seu amor i la nimfa, desolada, es va ocultar en una cova i allí es va consumir fins que només va quedar la seva veu. Per a castigar Narcís, Nèmesi, la deessa de la venjança, va fer que s'enamorés de la seva pròpia imatge, reflectida a les aigües d'una font. En una contemplació absorta, incapaç d'apartar-se de la contemplació de la seva pròpia imatge, va acabar llençant-se dins les aigües. Al lloc on el seu cos havia caigut, va créixer una bella flor (narcissus poeticus), que va fer honor al nom i la memòria de Narcís.

El mite (Versió hel·lènica)[modifica | modifica el codi]

Es tracta d'una història moral en la qual Narcís és castigat pels déus per haver rebutjat els seus pretendents masculins. Es creu que és una història dirigida als adolescents grecs de l'època. Fins fa poc, l'única font d'aquesta versió era un fragment de Pausànias (9.31.7), 150 anys posterior a Ovidi. Una versió molt similar va ser descoberta en el "Papir de Oxyrhynchus" en l'any 2004, una versió molt anterior a la d'Ovidi en uns cinquanta anys. En la història hel·lènica, el jove Ameinias estima Narcís però és rebutjat per ell. Com una forma de burlar-se d'Ameinias, Narcís li lliura una espasa, que Ameinias utilitza per suïcidar-se davant les portes de la casa de Narcís, mentre resa a la deessa Nèmesis demanant-li que Narcís un dia conegui el dolor de l'amor no correspost. Aquesta maledicció es compleix quan Narcís s'enamora de la seva pròpia imatge reflectida en un estany i intenta seduir el bell jove sense adonar-se que es tracta d'ell mateix fins que intenta besar-lo. Entristit de dolor, Narcís se suïcida amb la seva espasa i el seu cos es converteix en una flor. (Narcissus poeticus).

Narcís a la cultura[modifica | modifica el codi]

El mite de Narcís ha estat àmpliament representat a les arts plàstiques. Caravaggio o Nicolas Poussin, entre d'altres, van usar el tema per a les seves obres. El narcisisme, trastorn inspirat en el relat mític, és un tret de diversos personatges d'obres de ficció, com ara Dorian Gray. Alguns llibres usen conscientment el nom de Narcís per indicar aquest orgull excessiu, com per exemple el Narcissus de Hermann Hesse.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Narcís (mitologia)
  • Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209. Barcelona, octubre del 1997. ISBN 84-297-4146-1, plana 154.