Narziss i Goldmund

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Narziss i Goldmund (originalment, en alemany,Narziss und Goldmund) és una novel·la del premi Nobel alemany Hermann Hesse, escrita en 1930.

Es tracta d'una novel·la de "conciliació" de antagonismes. Els dos personatges protagonistes de la mateixa, Narziss i Goldmund, segueixen, cadascú, els seus propis camins, travessen l'un i l'altre innombrables desventures i descobriments. Els seus punts de vista respectius sobre el món, les seves cosmovisions, esbossen en l'inici trajectòries marcadament divergents, per retrobar-se, després en l'essencial, cap al final de l'obra.

La reconciliació és proposta, cap al desenllaç, pel novel·lista. El que es veu de fet és que tots dos personatges no han deixat de pensar emocionadament, l'un en l'altre, al llarg de tota la vida. Malgrat les diferències d'enfocament, d'objectius, de menesters que els han atrafegat. Hesse buscarà conjugar a la seva manera sense trencar, un dualisme manifest entre esperit i matèria, entre espiritualitat i animalitat, o entre la vocació i la mirada de les ciència si la de les arts.


Personatges principals[modifica | modifica el codi]

Narcís és un novici, un monjo, dotat del coneixement d'una amplíssima saviesa humana. Diligent i contemplatiu, amant del grec clàssic i de les ciències, una persona completament espiritual i consagrada amb unció a la vida religiosa. Tot i ser molt jove ha estat designat com a assistent de grec a l'escola del monestir de Mariabronn, lloc on en un dia amunt un nou alumne: Goldmundo. A poc a poc, en sessions de lenta i mesurada aproximació, Narziss, amb sensibilitat i prudència, mostrarà a aquest noi el seu camí, que no era el que altres-el seu pare-havien conformat i predissenyat per a ell.

Goldmundo, en la polaritat, representarà l'esperit sensible del artista, amb una gran capacitat d'estimar i de commoure davant els esdeveniments de la vida. Durant el seu periple vital afrontarà innombrables aventures i ensopegarà amb la diversitat de tota mena de realitats, entre les quals i no com a cosa menor, hi ha la mort, que se li ha de presentar en una multiplicitat de rostres. Amb una sola mirada entranyable aconsegueix capturar el cor de les dones elegides. Encarna davant la nostra mirada l'esperit del rodamón, i sobretot de l'artista creador, que és herència de la seva mare, a la qual persegueix trobar en les tenebres de la seva inconscient. Aquesta fita, i no una altra, és la comesa de la seva vida sencera. Però en aquest llarg i de vegades tortuós pelegrinatge a la recerca de si, mai s'oblidarà de l'amic més estimat, Narziss, constantment present en els seus pensaments.

Essència de l'argument[modifica | modifica el codi]

El molt ascètic i espiritual Narziss està destinat amb claredat a complir una brillant carrera religiosa. Se'ns presenta com un juvenil mestre al convent de Mariabronn, respectat i fins temut pels seus superiors en virtut del reconeixement de la seva assenyalada saviesa.

L'erudició, els coneixements i el saber, no són les seves úniques capacitats. Té també la molt personal aptitud de llegir amb profunditat i precisió en l'ànima de les altres persones.

Tal lectura, tal empatia, serà exercida i aplicada en Goldmund. Aquest jove i nou alumne dipositat al monestir, fredament, per un pare que aspira a transformar-lo en un erudit i un religiós, tot això en el manifest. En el fons recòndit de la seva ànima aspira a que en el seu fill s'aconsegueixi l'expiació de la culpa de la seva mare, artista devota de la seva llibertat, que els ha abandonat a tots dos.

La mare sempre ha estat en l'ànima d'en Goldmund una figura desproveïda de rivets clars, el seu perfil és el que li ha quedat dels relats i de les referències del seu pare. El seu amic Narziss s'ha de mostrar sensible a aquests oblits, a aquestes llacunes, i ajudarà a tornar a evocar aspectes perduts, així com col·laborarà perquè Goldmund arribi a la certesa que l'erudició i la vida religiosa no conjuguen la seva veritable vocació.

Convençut Goldmund de la certesa de les paraules d'en Narziss, als divuit anys resol abandonar el monestir de Mariabronn. Emprendrà així una nova vida de rodamón en què el jove s'anirà iniciant en l'aprenentatge del amor, sensual i emotiu, de tots els gaudis, de les alegries i sofriments: en una paraula, dels més diversos aspectes de la vida.

Després de nombrosos anys de desesperançada recerca Goldmund descobreix veritablement la seva naturalesa de artista. La mateixa que tan brillantment havia estat entrevista i anunciada pel seu amic Narziss. De aquesta manera es transformarà en alumne del mestre Nicolau, després de la visió d'una estàtua de "Maria", que és obra seva. La seva aspiració serà la de plasmar les imatges configurades dins seu, al llarg del temps, i que sintetitzen la seva experiència del món. Promptament passarà de aprenent a "mestre", passatge en el qual molt tindrà a veure la realització plàstica del apòstol Joan, amb els trets precisos de Narcís.

Anomenat pels seus apetits de vida errant, deixa la seva tasca amb el mestre Nicolau. Reprèn la vida de rodamón i en el curs d'aquest dens pelegrinatge ha de conèixer els horrors multiformes del món, la pesta que arrasa amb les poblacions, els polifacètics rostres de l'amor, es lliura a l'abraçada apassionat de moltes dones, amb el seu gran poder de seducció, però únicament algunes quedaran en el seu cor: la gitana Lisa, Lidia, Julia, Lena-que morirà víctima de la pesta-, Inés, amant d'un comte ... Però entre tants rostres només una figura femenina ha de acompanyar-lo en tota la seva existència, des que partís del monestir: la Mare eterna, imatge viva, contínuament mutable, que, finalment resultarà ser la imatge de la seva pròpia mare. Tota la seva vida ha estat la persecució d'aquesta imatge. Per trobar-la haurà arribar a la vellesa ...

Després d'aquest allunyament, en què progressivament ha anat visualitzant la cara de la seva mare sent la necessitat de tornar al taller del seu mestre, per plasmar en talles en fusta totes les imatges acumulades. Després d'un llarg camí arriba finalment al atelier de Nicolao, però ell ha mort. Goldmundo roman a la ciutat, amb la intenció de continuar la seva feina d'artesà i escultor, però allà coneix a una nova dona i s'involucra en un episodi que li valdrà la condemna a mort. D'això el salva un sacerdot, que és ni més ni menys que Narcís convertit en abat del monestir, qui ho porta de tornada al lloc on tants anys abans ambdós es van conèixer. Al monestir, Goldmund es dedica a l'art, sorprenent Narziss i ensenyant moltes coses que aquest no va conèixer en la seva vida intel·lectual i religiosa. Es reconverteix i viu una vida sedentària i d'alguna manera espiritual, però la seva ànima errabunda li demana una última sortida als camins, on s'acomiadaria de la seva joventut. Buscando en el fons una altra trobada amb una bella dona del seu passat immediat, va patir un accident, i es va dirigir llavors-no sense orgulloses vacil·lacions-de tornada al convent. Narcís haurà d'acollir i cuidar. Evolucionarà mal i la mort se li acostarà. Però ara sap que pot morir serè i en pau. Ha entrevist el perseguit tota la vida, ha cregut comprendre que la imatge de la seva mare és la que li ha permès-amb propietat-estimar, i la que ara li permet morir.

Les seves últimes paraules a Narziss dictaminaran aquesta apreciació. Per estimar i morir, es requereix haver tingut mare.

Perfils dels protagonistes[modifica | modifica el codi]

En veritat, manifesta o implícitament, Narzissés l'eix de tota la història. Ja deixem establert que es tracta d'un jove de gran talent i que, per això, gairebé és temut pels seus superiors. En certa manera la seva figura té dimensions colossals, dins del monestir. Tot el controla ja tots controla amb l'exercici de les seves capacitats. Un abat-l'abat Daniel-se'ns apareix fútil en les seves disputes amb Narcís i en la rutinària defensa de les "jerarquies".

En concloure la novel·la ell haurà arribat a ser l'abat del monestir de Mariabronn. La figura de l'apòstol Joan treballada per Goldmundo operarà com un catalitzador en la seva evolució espiritual. I captarà les incerteses i les debilitats que el conformen, se sent víctima de la filosofia i de la seva pròpia filosofia, de les quals se sentia abans plenament amo, com amo total de la veritat. I així serà gràcies a la contraposició amb Goldmund com prendrà consciència que el ple control de la vida de l'esperit no és l'únic camí, i que aquest camí no és més eficaç que el sender dels sentits.

Goldmundo serà el mitjà de què es val Hesse per expressar les dissidències entre espiritualitat i mundanitat, entre "eros" i "logos". Seran seus versatilitats, les seves incerteses les que el conduiran a una vida d'impertorbable vagabund.

Filosofia de la novel·la[modifica | modifica el codi]

El nucli de pensament fonamental es troba en els dos últims capítols del llibre. Allà, Hesse desenvolupa, amb les paraules de Narcís, les seves idees rectores, en concloure el desenvolupament dels fets concrets.

El contrast entre naturalesa i esperit és el cor de la novel·la, pel que fa a la persecució i la trobada de la veritat. Tant Narcís, que representa l'esperit, com Goldmundo que simbolitza la naturalesa, s'han de sentir insatisfets de les seves respectives recerques. Els seus camins són parcials, i no representen la totalitat humana. D'aquesta manera Goldmund es veurà allunyat de l'espiritualitat i de la fe a Déu, com a Narziss, immers en ambdues, es veurà desproveït del coneixement de la vida sensorial. Finalment, una mica de pau trobaran en sentir que la bifurcació s'ha degut a l'acceptació de la personal idiosincràsia, l' si mateix essencial.