Naxos (illa)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Naxos (illa)
Νάξος
Ubicació de Naxos
Ubicació de les ciutats de Naxos
Geografia
Capital Naxos
Arxipèlag Cíclades
Superfície 415 km²
Coordenades 37° 03′ 11″ N, 25° 28′ 35″ E / 37.05306°N,25.47639°E / 37.05306; 25.47639
Demografia
Població 20.000

Naxos (grec Νάξος ['nacos] o Αξιά, llatí Naxus) és una illa de Grècia, la més gran de les Cíclades. Té 415 km² i més de 20.000 habitants. A l'est de Naxos hi ha l'illa de Paros, de la qual la separa un canal. Administrativament formava part de l'antiga i ja desapareguda prefectura de les Cíclades, però a partir de l'1 de gener de 2011 és una de les 74 unitats perifèriques de Grècia després de la divisió de l'antiga prefectura.

Naxos, ciutat i illa[modifica | modifica el codi]

La ciutat de Naxos

La ciutat de Naxos és a la costa nord-oest, al mateix lloc on era l'antiga ciutat. Les ciutats principals són Apollona (nord), Engares i Naxos (nord-oest), Mikra Vikla, Aliky i Pyrgaki (sud-oest) i Koronos, Melanes, Halki, Apeiranthos i Filoti.

La muntanya principal de l'illa és el puig Zia (Zeus), antigament anomenat puig Drios, que té uns 1.001 metres i des del cim del qual es veuen 22 illes; la segona muntanya principal és el Koronon, de 947 metres. A l'extrem nord de Naxos hi ha el cap Stravri; al sud, el cap Kalomeri; a l'est, la península Stravros, i a l'oest, el cap Hàgios Prokopis.

Una de les atraccions de l'illa és una figura colossal, inacabada, que hi ha en una pedrera de marbre de la part nord de l'illa; fa més de 10 metres d'altura i els habitants l'anomenen la figura d'Apol·lo.

Història[modifica | modifica el codi]

Antiguitat[modifica | modifica el codi]

L'entrada al temple d'Apol·lo

Antigament fou anomenada Strongyle (per la seva forma arrodonida), Dionysias (pel seu excel·lent vi) i Dia. Suposadament va ser habitada pels tracis i després pels caris, un cap dels quals es deia Naxos i li va donar el seu nom. Després fou colonitzada pels jònics d'Àtica i va esdevenir la més poderosa de les Cíclades. Originalment el govern fou oligàrquic, però fou enderrocat per Ligdamis, que va assolir la tirania. Ligdamis no va conservar el poder gaire temps i després apareix ajudant Psistratos en la seva tercera restauració al front del poder a Atenes, favor que aquest li va retornar ajudant Ligdamis a recuperar la tirania de l'illa. Després van seguir noves revolucions en les quals el partit aristocràtic va aconseguir imposar-se, fins que finalment fou enderrocat gràcies a l'ajut que va rebre el partit democràtic d'Aristàgores de Milet.

Els perses, a suggeriment d'Aristàgores, van enviar una força militar important per sotmetre l'illa el 501 aC, però l'atac fou un fracàs. Poc després esclatà la revolta de Jònia. En aquests anys Naxos disposava de 8.000 infants (hoplites), nombrosos vaixells i molts esclaus, cosa que indicaria que tenia una població d'unes cinquanta mil persones més els esclaus. El 490 aC els perses, sota Datis i Artafernes, van desembarcar a l'illa i la van assolar. Els habitants es van refugiar a les muntanyes i els que no van poder fugir foren fets esclaus. La ciutat principal va ser incendiada, i des de llavors fou dependència de Pèrsia i els seus vaixells es van incloure a la flota persa, de la qual van desertar a la primera oportunitat, lluitant del costat atenenc a la batalla de Salamina. Alguns habitants de Naxos també van prendre part a la batalla de Platees.

Torre veneciana a Naxos

Després de la guerra, amb la derrota persa, les ciutats gregues van esdevenir independents, i Naxos va ingressar a la Confederació de Delos, dominada per Atenes, però el 471 aC es va revoltar; els atenencs la van sotmetre i van fer els ciutadans subjectes atenencs, establint a l'illa 500 propietaris atenencs. Des de llavors va romandre en poder d'Atenes. A Naxos el general Khàbries va aconseguir una assenyalada victòria sobre els espartans el 376 aC, que va restaurar per a Atenes el seu imperi marítim.

Durant les guerres civils romanes Naxos fou cedida a Rodes i per un temps va dependre d'aquest estat, amb el qual va passar a domini romà i després bizantí.

Domini bizantí[modifica | modifica el codi]

Va patir diverses ràtzies àrabs, les més importants procedents de l'emirat de Creta; el més greu fou el del 904 en que es van efr molt captius insular i l'illa va haver de pagar tribut a l'emir. Els àrabs van restar a l'illa un temps però el 910 torna a aparèixer en mans dels bizantins.

Ducat de Naxos[modifica | modifica el codi]

Article principal: Ducat de Naxos

El 1207 el venecià Marcos Sanudo, un croat nebot de l'antic dux de Venècia Enric Dàndolo, cap de la flota veneciana, amb vuit galeres, es va apoderar de l'illa i hi va establir el ducat de Naxos o de l'Arxipèlag.

Domini otomà[modifica | modifica el codi]

El primers atacs turcs foren obra de l'amir Aydin, a l'entorn del 1300. El duc Marc II Sanudo (1262-1303) i el seu fill Guillem I Sanudo (1303-1323) va ajudar als genovesos a ocupar Quios (1303/1304) a als Cavallers Hospitalaris a ocupar Rodes (1309), illes de les que foren expulsats els turcmans. Ràtzies de turcs s'esmenten el 1324 i 1326 i després ja es van intensificar a partir del 1340 quan el duc va participar en una croada (prevista pel 1343) contra Aydin. El 1341 Umar I Beg Baha al-Din Ghazi (1334-1348) es va emportar 6000 presoners i va aconseguir un tribut. Però després del saqueig d'Esmirna de 1343 l'amenaça d'Aydin es va esvair.

Els Crispo van heretar el ducat el 1383 i aviat es van haver d'enfrontar a atacs turcs. El 1416 es va fer el primer atac otomà dirigit pel kapudan Pasha Çali Beg. Vers 1420 la despoblació de l'illa era tan gran que les dones no es podien casar per manca de marits. Després els sultans Mehmet I, Murat II o Mehmet II van reconèixer la sobirania veneciana sobre el ducat en els tractats de 1419, 1426, 1446, 1451 i 1454, sempre mitjançant un tribut. El 1431 l'illa fou ocupada temporalment pel genovès Spinola.

A la guerra turco-veneciana de 1463-1479 l'illa va patir diversos atacs otomans sent el més greu el de 1477. Naxos i Paros estaven sota domini turc el 1479 quan es va acabar la guerra i foren retornades. Baiazet II (1481–1512) va protestar diverses vegades perquè el duc Joan III Crispo permetia la presència de pirates europeus. En la guerra turco-veneciana de 1499-1503 hi va haver un atac turc a l'illa, que s'esmenta en el tractat de 1503 però no es dóna la data. Joan IV Crispo va fer desesperades crides als venecians per ajudar-lo contra els pirates (1521, 1523, i 1532) i finalment el 1532 va haver de pagar un fort tribut al pirata Kurtoghlu per evitar el saqueig de l'illa. En la gran expedició de Khayr al-Din Barba-rossa a les Cíclades (1537), la ciutat de Naxos va capitular l'1 de novembre de 1537 i va pagar un tribut evitant el saqueig. El 1538 Khayr al-Din va percebre el tribut.

El 1540 el tractat amb Venècia va reconèixer la sobirania otomana sobre el ducat. Jaume IV Crispo va obtenir un reconeixement explícit del sultà (ahd name) el 29 d'agost de 1565, però el 1566 fou deposat i el ducat concedit al jueu Josep Nasi (que va enviar com a governador al castellà Francisco Coronelo). Jaume IV va fugir a Venècia i el turc Piyale Pasha es va apoderar al mateix temps de Keos i d'Andros. Els venecians van recuperar breument l'illa (1571-1573) reposant al duc, però va tornar als otomans a la pau del 1573. El 1572 l'otomà Uludj Beg ja hi havia fet una ràtzia devastadora que va afectar també a Paros. A la mort de Josep Nasi el 2 d'agost de 1579, quan ja havia perdut tota la seva influència, el ducat fou confiscat i per decret de 1580 va esdevenir un sandjak que era llogat a un sandjakbegi, el primer dels quals fou Süleyman Bey, duc de Naxos i senyor d'Andros; l'illa fou llogada a diversos turcs i a senyors greco-italians com Constantí Cantacuzè (1582), Joan Choniates (duc de Naxos, Paros i Andros i voivoda de la mar Egea, 1598), Otural Bey, que per les seves exaccions fiscals fou deposat el 1606, i Gasparo Gratiani (1616-1618) entre altres.

A partir del 1640 van arribar diversos caputxins i jesuites expulsats d'Istanbul per Murat IV i va començar un període d'intensa vida monàstica cristiana. El 1651 o 1652 els venecians van derrotar entre Naxos i Paros a una flota otomana que venia d'avituallar als assetjats de Creta durant la guerra turco-veneciana de 1645-1649. El domini otomà sobre Naxos es va esvair el 1646 després del decret que organitzava el govern local per mitjà d'un voivoda i un consell de sis notables de l'illa de designació anual. Una sèrie d'atacs de pirates francesos a l'illa entre 1675 i 1679 van fer que una part de la població cristiana i musulmana emigrés a Esmirna, tendència que va continuar un temps.

El 1718 el tractat de Passarowitz va liquidar la presència dels llatins a les Cíclades: els venecians van perdre Tenos, la seva darrera possessió. L'illa va restar semi-autònoma. El 1770 durant la guerra russo-turca de 1768-1774, els russos van ocupar l'illa, junt amb Paros i Antiparos i hi van restar fins al 1774. Naxos va participar en la guerra de la independència grega (1821), però a diferència de Paros ho va fer amb poc entusiasme segurament a causa de la influència de l'element llatí. Els pirates de Creta i Cos van atacar l'illa el 1825, 1826 i 1827; nombrosos refugiats i van anar des de Quios, Psara i altes; fou a partir d'aquí quan alguns naxiotes es van distingir a la lluita nacional; fou reconeguda com a part de Grècia en la pau de 1830.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Naxos (illa)