Neoclassicisme (música)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El Neoclassicisme va ser un moviment musical desenvolupat a Europa entre les dues guerres mundials, del 1918 al 1939, caracteritzat pel retorn a les formes musicals clàssiques. La seva estètica es centrava en l'objectivitat i la concisió.

El principal representant del Neoclassicisme fou Ígor Stravinski.[1] Altres músics notables que es van adscriure a aquest moviment en alguna etapa de la seva creació són Serguei Prokófiev, Ferruccio Busoni, Gian Francesco Malipiero, Alfredo Casella, Maurice Ravel, Paul Hindemith o Albert Roussel. Malgrat la influència del Neoclassicisme del segle XVIII en la música, palesa en l'obra de Gluck, hom només aplica el terme a aquest moviment.

Introducció[modifica | modifica el codi]

La música "culta" del segle XX es caracteritza per l’aparició d’un conjunt d’estils i tendències d’avantguarda que intenten renovar el llenguatge musical i dotar-lo de nous mitjans d’expressió. Una bona part d’aquestes tendències apareixen pel desig de trobar sistemes d’organització dels sons que superin la tonalitat. El llenguatge tonal, utilitzat a la música culta europea dels segles XVII, XVIII, XIX, és qüestionat al segle XX per molts compositors, que ja no el troben adequat per a les seves obres. Sense arribar a plantejar un trencament tan radical com alguns dels corrents sorgits posteriorment, alguns compositors van crear estils musicals personals i innovadors. En el seu temps, alguns foren titllats d’avantguardistes. Però avui veiem que, malgrat les innovacions, les seves obres estan lligades en certa mesura a la tradició musical dels segles anteriors i al llenguatge de la tonalitat.

Segons la musicologia actual, el terme "música clàssica" es refereix únicament a la música del classicisme (1750-1827 aprox.), inspirada en els cànons estètics grecoromans d'equilibri en la forma i moderació en la dinàmica i l'harmonia. S'anomena "música clàssica" al tipus de música que es contraposa a la música popular i a la folklòrica. Això es pot comprovar en els mitjans de comunicació, en les revistes de divulgació musical i els fullets que acompanyen els CD de música acadèmica. Per definir aquest tipus de música que es relaciona amb els estudis en conservatoris i universitats, els musicòlegs prefereixen el terme "música acadèmica". Com els antics grecs i romans no van poder inventar maneres de conservar la música (mitjançant suports gràfics com partitures o suports sonors com gravadors), el neoclassicisme dels segles XVIII i XIX va servir com ressorgiment de les arts clàssiques grecoromanes (arquitectura, escultura, pintura) però no va arribar a la música (ja que no es conservava). De tota manera els músics de finals del segle XVIII, influenciats sens dubte per l'art i la ideologia de l'època, van tractar de generar un estil de música inspirat en els cànons estètics grecoromans:

  • notable mestria de la forma
  • moderació en l'ús dels artificis tècnics (en el barroc el contrapunt i l'harmonia havien arribat a un punt que el públic considerava extravagant)
  • suma reserva en l'expressió emocional

Quant als instruments musicals, a la segona meitat del segle XVIII re-apareix la guitarra-lira, instrument híbrid inspirat en aquest retorn a la Grècia clàssica i que es va posar de moda entre el col·lectiu femení de la cort de Napoleó, transcendint com a icona neoclassicista en altres arts com la pintura.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Jaramillo Restrepo, Gabriel Eduardo. Introducción a la historia de la música. Curso de apreciación musical. Universidad de Caldas, 2008, p. 170. ISBN 9789588319384.