Neoclassicisme (música)

El Neoclassicisme va ser un moviment musical desenvolupat a Europa entre 1918 i 1939 que va retornar en certs aspectes el que havien sigut els estils del Barroc i del Classicisme. La seva estètica es centrava en l'objectivitat i la concisió.

Els músics més notables adscrits a aquest moviment en alguna etapa de la seva creació són Serguei Prokófiev, Ferruccio Busoni, Gian Francesco Malipiero, Alfredo Casella, Maurice Ravel, Paul Hindemith, Albert Roussel i Ígor Stravinski. Malgrat la influència del neoclassicisme del segle XVIII en la música, palesa en l'obra de Gluck, hom només aplica el terme a aquest moviment.

Introducció

La música "culta" del segle XX es caracteritza per l’aparició d’ un conjunt d’estils i tendències d’avantguarda que intenten renovar el llenguatge musical i dotar-lo de nous mitjans d’ expressió. Una bona part d’aquestes tendències apareixen pel desig de trobar sistemes d’organització dels sons que superin la tonalitat. El llenguatge tonal, utilitzat a la música culta europea dels segles XVII, XVIII, XIX, és qüestionat al segle XX per molts compositors, que ja no el troben adequat per a les seves obres. Sense arribar a plantejar un trencament tan radical com alguns dels corrents sorgits posteriorment, alguns compositors van crear estils musicals personals i innovadors. En el seu temps, alguns foren titllats d’avantguardistes. Però avui veiem que, malgrat les innovacions, les seves obres estan lligades en certa mesura a la tradició musical dels segles anteriors i al llenguatge de la tonalitat.

Segons la musicologia actual, el terme "música clàssica" es refereix únicament a la música del classicisme (1750-1827 aprox.), inspirada en els cànons estètics grecoromans d'equilibri en la forma i moderació en la dinàmica i l'harmonia. S'anomena "música clàssica" al tipus de música que es contraposa a la música popular i a la folklòrica. Això es pot comprovar en els mitjans de comunicació, en les revistes de divulgació musical i els fullets que acompanyen els CD de música acadèmica. Per definir aquest tipus de música que es relaciona amb els estudis en conservatoris i universitats, els musicòlegs prefereixen el terme "música acadèmica". Com els antics grecs i romans no van poder inventar maneres de conservar la música (mitjançant suports gràfics com partitures o suports sonors com gravadors), el neoclassicisme dels segles XVIII i XIX va servir com ressorgiment de les arts clàssiques grecoromanes (arquitectura, escultura, pintura) però no va arribar a la música (ja que no es conservava). De tota manera els músics de finals del segle XVIII, influenciats sens dubte per l'art i la ideologia de l'època, van tractar de generar un estil de música inspirat en els cànons estètics grecoromans:

• notable mestria de la forma
• moderació en l'ús dels artificis tècnics (en el barroc el contrapunt i l'harmonia havien arribat a un punt que el públic considerava extravagant)
• suma reserva en l'expressió emocional