Nicolás Ruiz Espadero
  |
||
|---|---|---|
 Panorama de la ciutat de L'Havana on va nèixer Nicolás Ruiz Espadero |
||
| Estil: | Clàssic | |
| Naixença: | 15 de febrer de 1832 L'Havana |
|
| Defunció: | 30 d'agost de 1890 (als 58 anys) L'Havana 23° 8′ N, 82° 23′ O / 23.133,-82.383Coord.: 23° 8′ N, 82° 23′ O / 23.133,-82.383 |
|
| Nacionalitat: |  Cuba |
|
| Activitat principal: | Pianista | |
| Altres activitats: | Compositor | |
Nicolás Ruiz Espadero (L'Havana, Cuba, 15 de febrer de 1832 - 30 d'agost de 1890) fou un pianista i compositor cubà.
Fill d'una pianista semi-professional Dolores Espadero (1790-1885), des de ben infant manifestà gran afició a la música, composant acceptables peces musicals, però els seus pares, contrariats per les seves inclinacions filharmòniques, el dedicaren a les lletres, no permetent que estudiés el piano més de mitja hora diària. Als setze anys, havent mort el seu pare, prengué per mestre a Miró, distingit pianista establert llavors a L'Havana, i després al cèlebre Fernando Aristi, del qual rebé lliçons per espai de tres anys.
Després estudià tots els clàssics i travà amistat amb tots els pianistes notables que visitaren L'Havana, entre ells Gottschalk, Fontana i Strakosch. Al primer d'aquests, el seu amic més íntim, li sorprengué el secret del seu mecanisme brillant i del seu elegant i grandiós estil, i amb el segon feu un estudi profund de Chopin, identificant-se amb les composicions del mestre immortal.
Espadero fou un pianista eminent, un compositor original, fresc, elegant; el seu estil recorda el sabor de la música de Gottschalk, però amb quelcom més poderós i més profund, segons diu la Biographie Universelle des Musiciens, que li assegurà un lloc preeminent entre els compositors contemporanis. La casa Escudier de París publica les obres següents d’Espadero:
- Souvenir d'autrefois,
- Chant de l'âme,
- Cantinèle,
- La plainte du poète,
- Partez ingrate,
- Ossian,
- La chute des feuilles,
- Sur la tombe de Gottschalk,
- Plainte de l'esclave,
- Innocence,
- Tristesse,
- Deuxième ballade,
- Scherzo,
- Vals ideale,
- Chants de Guagiro, etc...
A més se li deu:
- Una Ave Maria,
- Una Gran sonata, per a piano,
- Un Quintet instrumental,
- Un Gran vals satànic, per a dos pianos.
- Barcaroles, nocturns i gran nombre de melodies.
El 1876 col·leccionà i classificà les obres de Gottschalk que havien quedat inèdites.
Bibliografia [modifica]
- Enciclopèdia Espasa Volum núm. 20, pàg. 1276 (ISBN 84-239-4520-0)
