Nicola Porpora

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Nicola Antonio Porpora.

Nicola (Antonio) Porpora (19 d'agost, 1686, Nàpols, Regne de Nàpols - 3 de març, 1768)[1] va ésser un compositor napolità d'òperes barroques i professor de cant. De la seva escola en sortiren castrats famosos com Farinelli, Senesino i Caffarelli.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Porpora va néixer a Nàpols on es va graduar al conservatori de música. El 1708 va estrenar la seva primera òpera Agrippina. Un any menor que Händel i Bach, va ser professor del Conservatori de San Onofrio (1715-1721) i mestre de capella del príncep d'Hesse-Darmstadt (1711-1725). Durant aquest temps va compondre dues òperes més, Flavio Anicio Olibrio (1711) i Basilio re d'oriente (1713), que s'estrenaren igualment a Nàpols.

El 1726 es va establir a Venècia, on va exercir de professor dels estudiants de l'Hospédale degli Incurabili, traslladant-se més tard a Londres, on va ser nomenat el 1733 compositor líder de l'Opera of the Nobility, competint en celebritat amb Händel. El 1752 es va traslladar a Viena, realitzant classes de cant a diferents alumnes, entre elles na Mariana Martinez (1744-1812), i tenint com a assistent Joseph Haydn.

Va escriure 50 òperes, entre elles Arianna i Teseo (1714), Temistocle (1718), “Berenice reina d'Egipte” (1718), al costat de Domenico Scarlatti; Faramondo (1719), Eumene (1721, obra amb la qual Farinelli va fer el seu debut a Roma amb només 16 anys), “Semíramis reconeguda” (1729), Arianna in Nasso (1733), Ifigenia a Aulide (1735), Il trionfo di Camilla (1740), Filandro (1747) i Il Trionfo di Llitera (1760), la seva última òpera; 12 cantates entre les quals destaca, Or che una nube ingrata (1735); les serenates Angelica a Nàpols (1720), Gli orti esperidi (1721) i La Fiesta de Imeneo (1736); i oratoris, David i Betsabé (1734), Il Gedeone (1737). Només un grapat d'àries de les seves òperes i fragments de la seua música de cambra són disponibles en enregistraments.

Entre els anys 1720 i 1721 Porpora va escriure dues serenates per a llibrets escrits pel poeta Metastasio, la qual cosa va ser l'inici d'una llarga col·laboració entre tots dos.

Va ésser un bon lingüista i un home d'una cultura literària considerable que fou admirat per la seva fluïdesa idiomàtica en les seues composicions. Els últims anys de la seva vida els va passar sumit en la pobresa.

L'any 2006 es va reestrenar la seva òpera Mitridate amb llibret de Filippo Vanstriper, un cop revisada per Bernardo Ticci i Massimo Gasparon.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Nicola Porpora». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nicola Porpora