Nicolau de França

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
N... de França

N... de França - dit "Nicolau" per certs historiadors, de manera errònia, vegeu més endavant - nascut el 16 d'abril de 1607 i mort el 17 de novembre de 1611 d'una crisi d'epilèpsia, fou el segon fill d'Enric IV de França i de Maria de Mèdici.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Un príncep sense nom[modifica | modifica el codi]

La tradició determinava ja al començament del segle XVII que el segon fill del rei rebés l'Orleanès (ducat d'Orleans) en herència, i el tercer fill l'Anjou; tanmateix la cosa no es va fer naturalment amb els fills d'Enric IV, segons se sap mercès a François de Malherbe.
Aquest últim indica que del «senyor d'Orleans es va tenir cura de no ser altra cosa que "Senyor d'Orleans" (Monsieur") sense altre afegit, doncs el rei havia dit tan aviat com va néixer que no volia que tingués més de 10.000 lliures de renda en fons de terra i que, si servia bé al seu germà, li donaria pensions. Tanmateix ahir al matí, diu que veia bé que aquest nom de Senyor d'Orleans doncs era ja tant publicat fora i dins del regne, pels despatxos que havien estat fets, que ja no hi calia suprimir-lo; per bé que serà Senyor d'Orleans, però de manera titular i no altrament»
François de Malherbe, Lettres à Peiresc, edició de La Plèiade, pàg. 378).

Aquest ús és ben còmode, ja que permet designar precisament els fills, sobretot mentre no hagessin rebut el bateig sencer però ja han estat onejats, ja que era freqüent que s'esperés fins al bateig complet per donar-los un nom. Tal fou el cas del duc d'Orleans, segon fill de la parella reial. no havia rebut encara el bateig complet, per tant cap nom no li ha estat donat. Diversos biògrafs han avançat, copiant-se probablement uns sobre els altres, aquest error, donant el nom de Nicolas. Lluïsa de Bourgeois, llevadora de la reina Maria de Médicis, afirma que el duc «no ha tingut mai nom».

Un nen feble[modifica | modifica el codi]

Segons L. Batiffol, biògraf de Maria de Mèdici, que es recolza en els relats de l'època, el nen era escanyolit, feble, «dotat d'un cap enorme sobre un cos d'esquelet (...) es va arrossegar, constantment sofrint». A la seva mort el 1611, «se li va obrir el crani, tenia el cervell omplert de catarros i molt fet malbé, ple d'aigua negra i el cerebel que s'esmicolava als dits manejant-lo».

"Una ànima maca"[modifica | modifica el codi]

Per acabar, evoquem el relat de Tristan L'Hermite, que, havent viscut en companyia dels fills de França, ens permet fer coneixement d'un altra aspecte d'aquest nen. En Le page disgrâcié, narra la vivacitat d'esperit del petit duc, que no és només el nen escanyolit i malalt que descriu L. Batiffol.

Reputat pel seu talent de narrador, Tristan L'Hermite, encara infant, narrava freqüentment històries als nens, i sobretot al Duc d'Orleans. Però abans, en fa un retrat dels més afalagadors:

«Aquest jove, sol entre els nostres prínceps, no havia atès encara un lustre, i donava tan grans esperances de les seves divines qualitats, que era una meravella incomparable. Era extremadament bonic de cara, però estava encara més afavorit per a l'esperit i el judici, i deia gairebé sempre coses tan raonables i tan sensates que arrabassava en admiració tot el que era prop d'ell.
(…;) em fixaré només aquí en un tret infantil de la seva naturalesa propensa a la misericòrdia. Un vespre que tenia alguna petita indisposició, la seva majordoma, senyora bona i prudent, i qui va fer el seu nom cèlebre per la seva virtut, va pensar d'enviar-me cercar per divertir-lo algunes hores amb les meves històries fabuloses; (…) jo vaig haver de recorrer a les faules d'Isop (…;) la seva salut demanava que continués alguns dia de repòs, i vaig tenir l'honor de entrevistar-lo diverses vegades (…). Li vaig arribar a explicar una certa aventura d'un llop i d'un xai que bevien conjunt de l'aigua corrent d'una font».

Segueix el relat d'aquesta faula ben coneguda, com el llop acusa el xai d'una certa culpa, «com el xai va al·legar que allò no podia ser, ja que havia nascut no feia més que dos mesos. Allà sobre, aquest jove príncep, veient on tibava la cosa, va treure vivament els seus petits braços fora del seu llit, i em va cridar d'una veu espantadissa, tenint gairebé les llàgrimes als ulls: « A ! petit patge, veig que em direu que el llop es va menjar el xai. Et prego dir que no se'l va menjar». Aquest tret de pietat va ser expressat tan tendrament i d'una manera tan agradable que va encisar d'admiració totes les persones que ho van observar, i per a mi, en vaig ser tan sensiblement tocat que aquesta consideració em va fer canviar sobre el terreny la fi de la meva faula al grat dels sentiments d'aquesta petita meravella. (…)

Aquesta divina flor [el príncep] no va ser d'aquestes flors que es designen eternes, va ser un lliri que no va durar gaires matins. La terra el va tornar al Cel, abans que l'hagués guardat més d'un lustre. I Europa va perdre per la seva mort grans esperances i grans temors. Els més excel·lents metges van ser cridats quan es va iniciar la seva malaltia; i com els d'aquesta professió no coincideixen mai gaire en els seus judicis, van donar diferents opinions sobre la manera de tractar-lo durant el seu mal, i no van acabar la seva discussió fins després que va haver deixat de viure. Tanmateix van ser tots incòmodes de reconèixer que hi havia algun mal principi a la constitució del cos d'aquest jove príncep, qui li impedia retenir més temps la seva bonica anima, que va fer conèixer, poc després d'anar allà dalt, que era molt lluminosa. Tota la cort en va prendre el dol. »