Nikolai Nekràssov
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 28 novembre 1821 (Julià) Nemíriv |
| Mort | 27 desembre 1877 (Julià) (56 anys) Sant Petersburg |
| Causa de mort | Causes naturals (Càncer colorectal ) |
| Sepultura | Cementiri de Novodévitxi, Sant Petersburg |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat Imperial de Sant Petersburg (1839–1841) Universitat Estatal de Sant Petersburg |
| Activitat | |
| Ocupació | poeta, crític literari, periodista, autobiògraf, escriptor, periodista d'opinió |
| Ocupador | Otechestvennye Zapiski (en)  |
| Gènere | Poesia |
| Família | |
| Cònjuge | Zinaida Nekrasova (en) (1877 (Julià)–1877 (Julià)), mort de la persona |
| Parella | Avdotya Panaeva (en) |
| Germans | Anna Alekseyevna Butkevich (en) |
Signatura  | |
      | |
Nikolai Alekséievitx Nekràssov, rus: Никола́й Алексе́евич Некра́сов, (10 de desembre del 1821 – 8 de gener del 1878, Sant Petersburg) fou un poeta rus, escriptor, crític i editor associat amb Vissarion Belinski i autor del famós poema titulat Les dones de Rússia.
Biografia[modifica]
Neix en la família d'un militar retirat, terratinent autoritari, brutal i inculte, que aterria tant els pagesos com la pròpia família. Durant la infantesa, passada al Volga, prop de Iaroslavl, Nekràssov coneix els sofriments dels serfs de la gleva, i els sofriments de la seva mare, dona cultivada i sensible, esclavitzada pel marit. Dostoievski va dir d'ell: "Era un cor ferit en néixer a la vida, i d'aquesta ferida que no es tancà mai era d'on brollava tota la seva poesia, tot el seu amor apassionat fins al sofriment per tot allò que pateix víctima de la violència i de la crueltat del poder sense límits, víctima d'allò que oprimeix la nostra dona russa, el nostre infant dins la família russa, el nostre home del poble en el seu destí, sovint tan amarg." Contra la voluntat del seu pare, que el volia fer seguir la carrera militar, es matriculà com a alumne lliure a la Facultat d'Història i Filologia de la Universitat de Petersburg. El pare li retirà aleshores tota ajuda, i Nekràssov va conèixer la misèria de l'intel·lectual pobre obligat a guanyar-se la vida a la capital. Ser d'origen noble només li va servir per tenir mala consciència de ser-ho. Va escriure molt per guanyar-se la vida. Des de començaments dels anys 40 es dedica a l'activitat editoiral. Publica unes miscel·lànies que es converteixen en el manifest literari de l'Escola natural, el moviment realista rus que s'inicia en aquella època i de la qual ell és un dels promotors. Des del 1847 dirigeix la revista El Contemporani -fundada per Puixkin-, que es converteix en l'òrgan d'expressió dels escriptors progressistes (liberals i socialistes utòpics) i de tendències realistes; té una gran influència en la vida literària i social de l'època, en la maduració de l'ambient que fa possible l'abolició de la servitud de la gleva. Tancat El Contemporani el 1866 per les autoritats, dos anys després Nekràssov passa a dirigir Els Annals de la Pàtria, tot convertint-la, al seu torn, en la revista més important del moment. Socialista utòpic, relacionat durant els anys 60 i 70 amb els populistes, Nekràssov partia, com a literat, d'una posició profundament ètica. Considerava l'escriptor amb el deure moral de reflectir els sofriments del poble, i sentia admiració pels revolucionaris. Amplià el marc temàtic de la poesia en introduir-hi els temes propis de la prosa realista de l'època. Revitalitzà els gèneres, continuant el treball d'afebliment de fronteres entre ells, començat per Puixkin i els seus contemporanis. Èpica, lírica, sàtira, se li entrecreuen; dedica formes velles a continguts nous; irromp en el llenguatge poètic tradicional amb prosaismes, dialectalismes i neologismes; s'inspira en la tonalitat, formes i llenguatge de la poesia popular. Va ser un gran experimentador dels ritmes i de la sonoritat del vers. Personatge polèmic, molt influent en la seva època, sobrevalorat o subvalorat en funció dels seus continguts, després de la revisió a què fou sotmès a cavall de segle per simbolistes i formalistes, avui ningú no li discuteix un dels primers llocs dins de la història de la poesia russa.
Obra[modifica]
- Les dones de Rússia
- La Troica (1846)
- Ahir vaig veure al capaltard... (1848)
- El taüt (1850)
- La teva vena irònica (1850)
- Som tots dos d'una mena insensata (1851)
- Oh, calla, musa de tristor i revenja! (1855)
- Reflexions al portal d'una casa (1858)
- Cavaller per una hora (1862)
- El ballet (1865)
- Rússia (1869)
- Glaç del nas vermell (1864)
Bibliografia[modifica]
- Poesia russa. Antologia. Les millors obres de la literatura universal. A cura d'Elena Vidal i Miquel Desclot. Edicions 62: Barcelona.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nikolai Nekràssov |