Nitrat de plom (II)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Nitrat de plom(II)
Nitrat de plom (II)
Estructura
Estructura
Estructura cristal·lina
Altres noms Nitrat de plom
Nitrat plumbós
Dinitrat de plom
Plumb dulcis
General
Nombre CAS [10099-74-8]
RTECS OG2100000
Propietats
Fórmula molecular Pb(NO3)2
Massa molar 331,2 g/mol
Aspecte Sòlid inodor blanc
Densitat i fase 4,53, g/cm3 20 °C
Solubilitat en aigua 52 g/l00 mL
Solubilitat en àcid nítric insoluble
Solubilitat en metanol 1,3 g/100 mL
Solubilitat en etanol Insoluble
Punt de fusió 270 °C (descomposició)
Perills
MSDS [ICSC 1000]
Classificació UE Repr. Cat. 1/3
Tòxic (T)
Nociu (Xn)
Perillós pel medi ambient (N)
Frases R R61, R20/22, R33, R62, R50/53
Frases S S53, S45, S60, S61
NFPA 704
NFPA 704.svg
0
3
3
OX
Punt d'inflamabilitat no inflamable
Altres anions Sulfat de plom(II)
Clorur de plom(II)
Altres cations Clorur d'estany(II)
Compostos relacionats Nitrat de tal·li(I)
Nitrat de bismut(III)
Si no s'indica el contrari, les dades són pels materials
en condicions estàndard (25 °C, 100 kPa)
Avís d'exempció de responsabilitat

El nitrat de plom(II) és un compost inorgànic de fórmula química Pb(NO3)2. Existeix habitualment com a cristall incolor o pols blanca i, a diferència de la majoria d'altres sals de plom(II), és soluble en aigua.

Conegut des de l'edat mitjana amb el nom plumb dulcis, la producció de nitrat de plom(II) a partir de plom metàl·lic o òxid de plom en àcid nítric era a petita escala, per un ús directe en la producció d'altres compostos de plom. Al segle XIX, es començà a produir nitrat de plom(II) amb fins comercials a Europa i els Estats Units. Històricament, el seu ús principal era per la producció de pigments per pintures de plom, però aquestes pintures han estat substituïdes per pintures menys tòxiques a base de diòxid de titani. Altres usos industrials són com a estabilitzador en nilons i polièsters, i en recobriments de paper fototermogràfic. Des de voltants de l'any 2000, s'ha començat a utilitzar nitrat de plom(II) en la cianidació d'or.

El nitrat de plom(II) és tòxic, un agent oxidant, i és categoritzat com a "probablement carcinogen pels humans" pel Centre Internacional de Recerca sobre el Càncer. Per consegüent, cal tractar-lo i emmagatzemar-lo amb les mesures de seguretat apropiades per evitar-ne la inhalació, la ingestió o el contacte amb la pell. Degut a la seva naturalesa perillosa, els usos limitats del nitrat de plom(II) estan sota escrutini constant.

Història[modifica | modifica el codi]

Des de l'edat mitjana, el nitrat de plom(II) ha estat produït com a matèria primera per la producció de pigments colorits en pintures de plom, com ara groc crom (cromat de plom(II)), taronja crom (cromat hidròxid de plom(II)) i compostos de plom similars. Aquests pigments eren utilitzas per la tinció i la impressió de calicó i altres tèxtils.[1]

El 1597, l'alquimista alemany Andreas Libavius fou el primer a descriure el compost, encunyant els noms medievals plumb dulcis i calx plumb dulcis, que signifiquen "plom dolç", a causa del seu sabor.[2] Tot i que originalment no fou compresa durant els segles posteriors, la propietat de decrepitació del nitrat de plom(II) féu que fos utilitzat en llumins i explosius especials com ara l'azida de plom.[3]

El procés de producció era i encara és químicament senzill; es tracta de dissoldre plom en aigua forta (àcid nítric) i després recollir-ne el precipitat. Tanmateix, la producció fou a petita escala durant molts segles, i la producció comercial de nitrat de plom(II) com a matèria primera d'altres compostos de plom no començà fins al 1835.[4][5] El 1974, el consum de compostos de plom als Estats Units, deixant de banda els pigments i additius per la benzina, fou de 642 tones.[6]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nitrat de plom (II)
  1. Partington, James Riddick. A Text-book of Inorganic Chemistry. MacMillan, 1950, p.  838. 
  2. Libavius, Andreas. Alchemia Andreæ Libavii. Frankfurt: Iohannes Saurius, 1595. 
  3. Plantilla:Cite article
  4. «Lead». Encyclopædia Britannica (edició del 1911). [Consulta: 11-10-2006].
  5. Macgregor, John. Progress of America to year 1846. Londres: Whittaker & Co, 1847. ISBN 0665517912. 
  6. Greenwood, Norman N.; Earnshaw, A.. Chemistry of the Elements. 2a edició. Oxford: Butterworth-Heinemann, 1997, p. 388, 456. ISBN 0-7506-3365-4.