Nitrat de Xile
El nitrat de Xile és una barreja de nitrat de sodi (NaNO₃) i nitrat de potassi (KNO₃).[1] Es troba naturalment en grans extensions d'Amèrica del Sud, principalment a Bolívia (Salar d'Uyuni), i la regió nord de Xile, amb gruixos de fins als 3,6 metres. Apareix associat a dipòsits de guix, clorur de sodi (NaCl), altres sals i sorra, i conforma un conjunt anomenat caliche. Es troba naturalment en grans extensions d'Amèrica del Sud, principalment en Xile, amb espessors de fins a 3,6 metres.
S'utilitza principalment en la fabricació d'àcids (nítric, sulfúric) i nitrat de potassi. A més, és un agent oxidant i s'usa en agricultura com fertilitzant nitrogenat que pot reemplaçar a la urea pel seu alt contingut en nitrogen.
Altres usos són la fabricació de dinamita, explosius, pirotècnia, medicina, fabricació de vidres, llumins, gasos, sals de sodi, pigments, conservants d'aliments, esmalt per terrisseria, etc.
L'auge del salnitre va ser a mitjans del segle xix, perdent importància econòmica a partir de la invenció del salnitre sintètic. Economies com la xilena, la qual es basava principalment en l'explotació d'aquest mineral, es van veure fortament afectades. El salnitre ja no és tan demanat com abans; ara no s'explota tant a Xile perquè ja no és rendible.
Descobriment[modifica]
Sobre el descobriment del salitre en Antofagasta i Tarapacá, explica una llegenda que va passar quan dos indígenes de la zona van fer una foguera, i va començar a cremar la terra, que contenia nitrat de Xile. Assabentat el capellà de Camiña, i portant aigua beneïda, va recollir unes mostres i va reconèixer que contenien nitrat de potassi. Una altra part de les mostres es trobava al pati de la casa del sacerdot, i més tard va observar que les plantes es desenvolupaven extraordinàriament.[2]
L'auge del nitrat de Xile va tenir lloc a mitjans del segle xix, i va perdre importància econòmica a partir del desenvolupament i producció del salnitre sintètic, a finals de la Primera Guerra Mundial. Economies com la xilena, la qual es basava principalment en l'explotació d'aquest mineral, es van veure fortament afectades.
En Perú i Bolívia va existir un monopoli del salitre, és a dir, en diferents etapes van arribar a ser els únics productors. Al Perú i en Bolívia, des de la dècada de 1830 fins a 1884, i després a Xile, des de 1884 fins a la seva decadència en la dècada del 1920. L'explotació del nitrat de Xile en l'etapa peruana va estar en mans d'empreses nacionals, i en la dècada de 1870 en mans de l'estat peruà, en l'etapa xilena va estar en mans d'empreses creades per capitals anglesos, majoritàriament, i en menor proporció, alemanys i nord-americans, el nitrat de Xile de l'antic litoral bolivià va estar sempre en mans de capitals xilens. el 1971 la ja decadent indústria del salitre es va nacionalitzar, i va assumir la seva explotació la "Societat Química i Minera de Xile]", la qual seria posteriorment privatitzada. Actualment és pràcticament l'única empresa dedicada a això.
El nitrat de Xile ja no és tan sol·licitat com abans, la seva explotació és marginal, ja que no és rendible econòmicament. Malgrat això, els processos de producció van deixar un inestimable patrimoni històric i cultural. Les "oficinas salitreras", ubicades al Desert d'Atacama, van reflectir els mitjans i la forma d'explotació que van marcar a generacions de xilens, bolivians i peruans. Les instal·lacions de les Oficinas salitreras de Humberstone i Santa Laura van ser declarades com "Patrimoni de la Humanitat" per la UNESCO l'any 2005.[3]
Història[modifica]
Dos grans fets involucren al nitrat de Xile amb la història d'Amèrica del Sud (Perú, Bolívia i Xile, principalment). Es va deslligar la Guerra del Pacífic (1879 - 1884) entre Xile, d'una banda, i Bolívia i Perú, de l'altra. Va tenir els seus orígens en problemes comercials entorn de l'explotació d'aquest recurs. Com indemnització de guerra, Xile va obtenir les riques províncies de Tarapacá i Antofagasta que concentren la gairebé totalitat dels jaciments salitrers del planeta.
El segon esdeveniment està relacionat amb les complexes condicions laborals dels treballadors del nitrat de Xile, que el 1907 van culminar en una gran vaga nacional i la massacre de milers de vaguistes en l'anomenada "Matança de l'Escola Santa Maria d'Iquique". En aquesta zona de Xile van néixer grans moviments obrers, guiats per dirigents anarquistes i comunistes, com Luis Emilio Recabarren, fundador del Partit Socialista de Xile, que va esdevenir el Partit Comunista de Xile.[4]
Vegeu també[modifica]
- Bernard Courtois, director d'una nitrera (o salpêtrière), descobridor del iode.
- Història de la pólvora a Catalunya
- Mines de nitre de Humberstone i Santa Laura
- Caliche
- Nitre
- Nitratina
Referències[modifica]
- ↑ Pedro Urbano Terrón. Tratado de Fitotecnia General. Mundi-Prensa Libros, 1995, p. 504–. ISBN 978-84-7114-386-0 [Consulta: 28 gener 2013].
- ↑ González Miranda, Sergio. La presència indígena en l'enclavament salitrero de Tarapacá. Una reflexió al voltant de la festa de la Tirana. Centre d'Investigacions de l'Home en el Desert. Universitat Arturo Prat. Iquique: Chungará, 2006 [Consulta: 2007].
- ↑ List of World Heritage in Danger: 2005 UNESCO
- ↑ Labarca Goddard, Eduardo; Corvalán, Luis. El Chile de Luis Corvalán: una entrevista de 27 horas (en castellà). Fontamara, 2011, p. 26. ISBN 8473670191.