Nom romà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Avlia L.F. Secunda
"Aulia Secunda, filla de Lucius

El nom romà seguia unes pautes, acordades socialment, que el va caracteritzar durant generacions.
Des de l'era republicana i durant tota l'era imperial, el nom a l'antiga Roma per a un ciutadà masculí constava de tres parts (tria nomina): praenomen (nom posat, equivalent al nostre nom de pila), nomen (gentilicum) (nom de la gens o clan familiar) i el cognomen (nom de la línia familiar dins la gens, originalment descriptiu d'alguna característica de l'individu que l'iniciava).

El nomen, i més tard el cognomen, foren virtualment hereditaris. Quan el cognomen esdevingué hereditari i perdé per tant el caràcter descriptiu que tenia, aparegué darrere seu l'agnomen, el qual era distintiu i no necessàriament hereditari, llevat que els pares ho volguessin així.

Les dones normalment no disposaven de praenomen ni d'agnomen i se les anomenava feminitzant el nomen del pare (per exemple, la filla de Gai Juli Cèsar fou Júlia). Quan calia especificar més la identificació, durant l'era republicana inicial s'hi afegia l'ordinal que ocupava entre les germanes (per exemple: Júlia Prima, Júlia Secunda o Júlia Tertia) o bé, si només sobrevivien dues germanes, també s'utilitzava la fórmula Maior o Minor. Al final de l'era republicana i durant l'era imperial, en canvi, s'afegí al nomen feminitzat del pare el cas genitiu del cognomen del pare (i si el pare no en tenia, del nomen) o bé el del marit (per exemple, a la filla de Cèsar se l'anomenaria Júlia Caesaris). Durant l'era imperial, les dones anaren heretant el cognomen patern, si bé feminitzat (per exemple: Lívia Drusilla, filla de Marc Livi Drus).

Origen i evolució[modifica | modifica el codi]

"El pastor Faustulus portant Ròmul i Rem a la seva dona", pintura de Nicolas Mignard, 1606–1668

Com passava en altres cultures, els primers habitants de la península Itàlica probablement farien servir un únic nom que, més endavant esdevindria el praenomen.[1]A Marc Terenci Varró se li atribueix haver dit que els primers italians es denominaven entre ells per noms formats per una sola paraula.[2] Aquest tipus de noms solien reflectir uns motius bàsics:[1]

  • podien estar basats en les aspiracions que els pares tenien sobre el seu fill
  • podien estar relacionats amb el nom d'un déu, esperant així honrar el déu i a la vegada invocar la seva protecció cap al fill,
  • podien assenyalar una peculiaritat física del nounat
  • podien servir per recordar les circumstàncies del naixement.

En aquell primer període la quantitat de noms de persona devia ser força gran però aquesta diversitat va anar minvant en crear-se el sistema de la tria nomina.[1] A començaments de la república només es feien servir unes tres dotzenes de praenomina, alguns dels quals ja començaven a ser rars i només uns divuit eren emprats per la classe patrícia.[3] Durant l'imperi el ventall de noms havia quedat reduït a una dotzena de praenomina, tot i que algunes famílies aristocràtiques de vegades revivien antics praenomina en desús o en creaven de nous a partir del cognomen.[1]

L'aparició del nomen com a segon element en la denominació d'una persona no pot atribuir-se a un període en concret. Des de molt antic ja era comú, tant entre la comunitat d'origen indoeuropeu com entre els etruscs. L'historiador Titus Livi relata que els reis d'Alba Longa van adoptar la paraula Silvius com a nomen en honor del seu avantpassat Silvius.[4][4][nota 1]Com que la narració forma part de la llegenda sobre la fundació de Roma, no es pot prendre el relat de Livi com una dada històrica, però si que serveix per donar una idea de l'antiguitat del costum d'heretar noms.[nota 1][4][5]

La majoria dels nomina es formaven afegint un sufix amb caràcter adjectival a l'arrel d'un nom ja existent, generalment: [-ius]. Sovint hi havia també un element d'unió: [-e], [-id], [-il], [-on], que servien per indicar que el nom era el derivat d'una arrel lèxica. Molts nomina eren d'origen patronímic, és a dir, van sorgir a partir del nom del pare, per exemple: Marcius és un nom que va sorgir de la unió de Marci filius («el fill de Macus»), Sextius de Sexti filius, Publilius i Lucilius de Publi filius i Luci filius.[1] Això sembla indicar que, a diferència dels cognoms actualment emprats a europa, en aquell temps no eren necessàriament hereditaris, sinó que podien ser adoptats o desfer-se'n d'ells a gust de cadascú i canviar d'una generació a la següent. Alguns nomina van derivar de praenomen que, més endavant, es van considerar cognomina, com ara Plancius derivat de Plancus o Flavius de Flavus; altres van derivar de topònims, per exemple Norbanus, procedent de Norba.[1]

Amb el temps l'ús d'un binomi (praenomen i nomen) per a designar una persona, es va fer un costum acceptat a tota la península. Van aparèixer variacions entre els nomina característics de les diferents parles de cada regió: A les zones de parla llatina acostumaven a fer servir els acabaments en [-ius], [-us], [-aius], [-eius], [-eus], [-aeus]; en les zones de parla osca els acabaments en [-is], [-iis]; en la parla d'umbre en [-as], [-anas], [-enas], [-inas]; i en la parla etrusca en [-arna], [-erna], [-ena], [-enna], [-ina], [-inna].[3]

A les dues paraules habituals (prenomen i nomen) algunes persones afegien una tercera, el cognomen, que ajudava a situar-los quan es tractava de membres de famílies molt nombroses, era com especificar de quina branca de la família provenien. En un principi el nom d'aquestes branques o cognomen es va formar a partir d'una característica física que ajudava a reconèixer el creador de la branca, o també es podia tractar d'altres fets identificadors: qualitats personals, ocupació, lloc d'origen, o fins i tot el nom d'un objecte amb el qual la gent associava aquella persona. Alguns cognomina van derivar de les circumstàncies que van portar a ser adoptat per una altra família, per exemple un llibert que adquiria el cognomen del seu antic amo; i també n'hi havia que derivaven de noms estrangers, per exemple quan a un esclau se li donava un praenomen romà, que amb el temps derivava en cognomen. Altres cognomina van sorgir de la commemoració d'importants esdeveniments associats a una persona, com ara una batalla en què havia lluitat (Regillensis), una ciutat capturada (Coriolanus) o un fet considerat miraculós (Corvus).[1] Igual com va passar amb els nomina, els cognomen freqüentment passaven d'una generació a la següent. Alguns ciutadans romans tenien més d'un cognomen, uns que havien heretat i altres eren sobrenoms que havien adquirit, això passava sobretot entre els patricis. Hi va haver algunes gentes que, encara que van emparentar amb plebeus, mai es van dividir en branques adquirint diferents cognomina, com és el cas dels Antonii i els Marii.[1]

Es coneix l'existència dels cognomina des dels començaments de la república, però en aquells temps no eren més que uns apel·latius informals, fet pel qual no van constar en documents oficials fins al segle II aC. En algunes inscripcions d'èpoques posteriors que commemoraven fets dels primers anys de la república, es van afegir aquests sobrenoms, però l'autenticitat d'alguns d'aquests cognomina, des del punt de vista dels historiadors actuals, no està clara. En l'època imperial els cognomina van adquirir gran importància, i la quantitat dels que van fer servir l'aristocràcia es va multiplicar exponencialment, fins i tot, de vegades arribant a desplaçar l'ús del praenomen i el nomen. Cap a finals del segle V, pocs ciutadans romans eren coneguts pel seu nomen o pel praenomen i els darrers gramàtics assenyalaven que alguns agnomina (diminutius o noms informals) havien passat a ser un cognomina més.[1]

En els darrers segles de l'imperi també els cognomina es van deixar de fer servir, donant de vegades preferència a altres apel·latius coneguts com signa. Durant el segle VI, amb la desaparició d'un poder central i de les institucions tradicionals romanes, es va abandonar el complex sistema de nomenclatura romà i els habitants de la península italiana van tornar a fer servir un sol nom, la majoria dels quals tenia arrels en l'antiga tradició.[1] L'actual sistema de nomenclatura emprat a europa es va desenvolupar a partir de l'edat mitjana i del renaixement, però alguns dels antics noms van sobreviure en les diverses llengües que van sorgir després.

La tria nomina[modifica | modifica el codi]

Praenomen[modifica | modifica el codi]

Nena romana child.
"En el peristil" (1874), pintura de John William Waterhouse, 1849–1917

El praenomen constituïa el veritable nom d'una persona, era escollit pels pares i se l'imposava el dies lustricius («el dia de la purificació»), en un ritual que es realitzava el vuitè dia si era una nena o el novè dia si era un nen.[nota 2] Com a norma cada fill en una mateixa família tenia un praenomina diferent.[nota 3] Tot i que no hi havia lleis que limitessin l'ús d'un praenomina en concret,[nota 4] l'elecció dels pares tenia a veure pels costums i tradicions de cada casa. El fill primogènit generalment portava el mateix nom del pare, mentre que els altres germans portaven el nom d'un germà del pare o el d'un altre parent mascle per part de pare. D'aquesta forma, un praenomina podia passar dins la mateixa família d'una generació a la següent. Això no tan sols servia per emfatitzar la continuïtat d'una família, sinó a més per distingir els costums d'una gens dels de les altres. Entre els patricis es va tendir a limitar el nombre de praenomina que feien servir, fet que va reforçar la seva exclusivitat social.[6]

Està clar que va haver-hi moltes excepcions: Un fill també podia portar el nom d'un parent mascle de la seva mare i així s'introduïa un nom diferent dins la tradició d'aquella gens.[7] Com que algunes gentes feien ús regular de només tres o quatre praenomina, perquè s'introduïssin nous noms calia que es donés el cas d'haver-hi diversos nens de la mateixa edat, o semblant, dins la mateixa gens. Encara més, unes quantes famílies pertanyents als primers patricis i que, com a tals, eren socialment molt influents, van agafar l'hàbit de triar noms poc sentits, en particular els Fabii, els Aemilii, els Furii, els Claudii, els Cornelii i els Valerii, tots ells van començar a fer servir praenomina que eren poc comuns entre els patricis o que havien caigut en desús. Durant els dos darrers segles del període republicà i a començaments de l'imperi, es va posar de moda entre els aristòcrates reviure els antics praenomina.[1]

A començaments de la república es feien servir unes tres dotzenes de praenomina i d'aquests uns divuit eren els més habituals. Aquest nombre va anar disminuint fins que al segle I només es feien servir una dotzena.[3] L'origen del praenomina i el seu significat va ser motiu de curiositat entre els mateixos romans, motiu pel qual Marc Terenci Varró, al s.I aC, va escriure un llibre titulat "De Praenominibus".[2] El costum d'abreujar l'escriptura dels praenomina estava tan estès que era rar trobar-ne d'escrits sencers.[3]

Als homes generalment se'ls anomenava pel praenomina entre els membres de la família, criats, clientes i amics propers; però fora d'aquest cercle, se'ls anomenava pel nomen o pel cognomen, o també per una combinació de praenomen, nomen i cognomen.[3] En els llibres escrits durant la república i en qualsevol ocasió formal, per exemple quan un senador era cridat a la cúria, s'emprava el praenomen juntament amb el nomen i, si no era prou aclaridor, s'afegia el cognomen.[1][3]

En l'època imperial, el praenomen va ser un terme confús a causa de l'ús que li van donar els aristòcrates. Els emperadors acostumaven a emprar la paraula Imperator com un prefix dels seus noms, de la mateixa manera que es feia amb un praenomen, però sense desfer-se'n del propi praenomen. Com que molts dels primers emperadors havien sigut legalment adoptats pels seus predecessors i havien assumit formalment el nou nom, això també va suposar una alteració en les convencions tradicionals sobre noms. Diversos membres de la dinastia Júlio-Clàudia van canviar els seus originals praenomina pels cognomina. Un emperador podia emancipar o atorgar el dret a vot a grans grups de persones al mateix temps i tots ells automàticament rebien el praenomen i el nomen de l'emperador. Una altra pràctica comuna, que va començar al segle I consistia a donar a tots els fills el mateix praenomen i distingir-los emprant diferents cognomina; una altra innovació va ser annexar la nomenclatura completa d'un avantpassat per línia materna a la tria nomina, de manera que semblava que tingués dos noms.

A causa d'aquestes pràctiques la utilitat del praenomen com a distintiu individual va anar declinant i únicament el pes de la tradició va impedir que es deixés de banda. Al llarg del segle III l'ús dels praenomina entre els romans prominents es va anar fent més i més estrany pel que fa als documents i a partir del segle IV la seva aparició en escrits és força excepcional. Ocupant el seu lloc, els aristòcrates van preferir emprar els noms de les gentes amb més prestigi, especialment Flavius, però també Claudius, Aurelius, Valerius, Fabius, Julius i Junius, que generalment abreujaven com si fossin praenomina.

Nomen[modifica | modifica el codi]

El nomen gentilicum [nota 5] servia per a situar un ciutadà romà dins la gens a la qual pertanyia. Una gens era una família en el sentit ample de la paraula incloent els parents llunyans amb els qui no es tenia relació, tots ells compatien un avantpassat comú i, per tant, tenien un mateix nom. A començaments de la república les gens funcionaven com un estat dins l'estat romà, ja que tenien les seves pròpies normes, seguien els seus propis ritus sagrats.[8]

Els habitants de Roma procedents d'altres comunitats de la península italiana també feien servir nomina, la distinció entre romans i no romans va desaparèixer quan se'ls va considerar ciutadans amb tots els drets i quan això es va estendre als habitants de tota la península (Edicte de Caracal·la), la possessió d'un nomen gentilicum va servir per identificar una persona com a ciutadà romà. Entre els ciutadans nous, molts van afegir el nom Aurelius al seu propi en reconeixement a l'emperador que havia decretat la ciutadania a totes persones lliures del territori imperial, el nom complet del qual era: Marcus Aurelius Severus Antoninus Augustus.[9]

Cognomen[modifica | modifica el codi]

El cognomen, el tercer element del nom romà, va començar com un complement al binomi d'ús habitual. Aquesta mena d'apel·latiu especificatiu de la branca familiar no era exclusiu de la cultura romana, però a Roma va ser on va tenir més èxit, seguint l'evolució de les gens i amb el gradual declivi de l'ús del praenomen com a paraula útil per distingir entre individus el cognomen es va fer cada cop més important tant per distingir individus com per a identificar les branques de les famílies patrícies. A començaments de la república ja hi havia persones de l'aristocràcia romana que havien afegit al seu nom fins a tres cognomina, alguns dels quals els havien heretat mentre que altres els havien adquirit amb un esdeveniment o fet que els caracteritzava davant dels altres conciutadans.

A diferència del nomen, el qual passava invariable de pares a fills, els cognomina podien aparèixer i desaparèixer gairebé a voluntat. Generalment no eren escollits per les persones que els portaven, eren els altres el qui inventaven aquests apel·latius i quan ja estaven escampats i acceptats en les converses, la persona de la qual es parlava els havia d'acceptar també. N'hi havia cognomina que havien sorgit d'una lloança cap al qui el portava, per exemple haver-se destacat en una batalla, però altres havien sorgit d'un retret sobre una característica personal.[1]

Durant l'imperi el nombre de cognomina va augmentar dramàticament. Mentre en un principi només les famílies patrícies més nobles tenien més d'un cognomen, va arribar un punt en què romans de tota mena d'ascendència i estatus social havia de tenir diversos cognomina. En arribar al segle III això s'havia convertit en la norma entre els ciutadans lliures. Davant del dilema de com classificar tots aquests cognomina, els gramàtics del segle IV van optar per designar alguns d'ells amb la paraula agnomina.[3]

Agnomina[modifica | modifica el codi]

La paraula agnomen, formada per la unió del prefix ad- amb el terme nomen, vol dir «unit al nom», és a dir, que designava qualsevol paraula afegida al nom d'una persona amb intenció de determinar la seva identitat. La proliferació de cognomina en els darrers segles de l'imperi va portar que alguns gramàtics fessin una classificació entre tres tipus bàsics d'agnomina: els cognomen ex virtute, els cognomina d'adopció i els cognomina heretats, aquests darrers considerats els autèntics cognomina.[3]
Cal no confondre els agnomina amb els pseudònims, ja que els agnomina eren autèntics noms de la persona i no s'empraven mai com a substituts del nom.

Quintus Fabius Maximus Verrucosus Cunctator.
Maximus era una branca de la gens Fàbia a la què pertanyia; Verrucosus era un cognomen adquirit a partir d'una berruga del seu llavi superior que el caracteritzava; Cunctator («lent, ajornador») era un cognomen ex virtute que feia referència a la seva tàctica d'evitar el xoc frontal amb Anníbal Barca postposant la lluita fins a trobar el moment oportú per a derrotar-lo.
Estàtua als jardins del Palau de Schönbrunn, Vienna

Cognomen ex virtute[modifica | modifica el codi]

El cognomen ex virtute era un sobrenom que havia sorgit a partir d'algun episodi de demostració d'una virtut o heroisme d'un individu. La història de Roma està plena d'exemples d'homes que van adquirir un cognomen com a resultat dels seus mèrits: Aulus Postumius Albus Regillensis es deia així perquè va comandar l'exèrcit romà a la batalla del llac Regillus; Gnaeus Marcius Coriolanus, perquè va capturar la ciutat de Corioli; Marcus Valerius Corvus, per haver derrotat un gegant dels gals amb l'únic ajut d'un corb; Titus Manlius Torquatus, per haver derrotat també un gegant gal i va adquirir el cognom per l'objecte que va reclamar com a recompensa, el torque (en català torca) que duia al coll el vençut; Publius Cornelius Scipio Africanus, el qual va estar al càrrec de la Segona Guerra Púnica i va vèncer Hannibal, el temible cap dels africans. Curiosament els exemples més famosos d'aquesta mena de cognomen són del període republicà, segles abans que sorgís el concepte d'agnomen.

Cognomina d'adopció[modifica | modifica el codi]

L'adopció era un procés formal bastant comú en la cultura romana. El principal propòsit no tenia res a veure amb proveir d'una llar a nens orfes; es tractava d'assegurar la continuïtat en una línia familiar que, altrament, s'hauria extingit. En la primitiva Roma, la continuïtat era especialment important per als patricis, per ells el sentit d'acumular tants privilegis era transmetre'ls als seus fills. Amb l'expulsió dels reis, el nombre de famílies patrícies es va mantenir en unes poques mentre que el nombre de famílies plebees va augmentar i això va fer que s'esforcessin a conservar el seu estatus. Un home que no tingués fills mascles que heretessin les seves propietats i que portessin el seu nom, probablement adoptaria un dels fills menors d'una altra família.[10][11]

Els qui eren adoptats generalment prenien el praenomen i el nomen del pare adoptiu, sense cap cognomen heretat, però de vegades l'adopció no suposava un complet abandonament del nom de naixement. El nomen original (i ocasionalment el cognomen) derivaven en un nou agnomen, que es formava afegint un sufix [-anus] o [-inus] a l'arrel. Així, si un fill de Lucius Aemilius Paullus era adoptat per Publius Cornelius Scipio, passava a dir-se Publius Cornelius Scipio Aemilianus. En el seu testament, el dictador Gaius Julius Caesar va adoptar el seu nebot, Gaius Octavius, el qual va passar a dir-se Gaius Julius Caesar Octavianus.[3][1][10]

Filiació[modifica | modifica el codi]

Una altra manera d'identificar una persona, diferent de la tria nomina era la filiació que consistia a afegir la paraula filius, fent notar qui era el pare, mètode molt emprat des de l'antiguitat per persones amb pares famosos. Així, Lucius, el fill de Marcus es faria dir Lucius, Marci filius; Paulla, la filla de Quintus, es diria Paulla, Quinti filia. Molts nomina i praenomina tenien una correspondència amb el nom d'un pare, com ara Lucilius, Marcius, Publilius, Quinctius, o Servilius. Aquesta mena de noms es diuen "patronímics", ja que procedeixen del nom d'un pater («pare»).[12]

La filiació amb el temps es va fer servir juntament amb la tria nomina, escrita generalment entre el nomen i els cognomina amb una lletra "f." com a forma abreujada o de vegades "n." nepos («nét») o neptis («néta»). Per tant, les següents inscripcions cal interpretar-les així:

  • S. Postumius A. f. P. n. Albus Regillensis vol dir "Spurius Postumius Albus Regillensis, d'Aulus fill, nét de Publius"
  • Ti. Aemilius L. f. Mam. n. Mamercinus vol dir "Tiberius Aemilius Mamercinus, de Lucius és fill i nét de Mamercus"

Com més formal era l'escrit, més generacions calia incloure; un vesnét tenia l'abreviació "pron." o "pronep.", de pronepos o proneptis, un revesnét "abn." o "abnep.", de abnepos o abneptis.[nota 6] Això no obstant, aquestes abreviacions poques vegades es feien constar, llevat de les inscripcions monumentals de persones molt rellevants.[13]

De vegades la filiació feia referència a la mare, i en aquest cas es feia servir la paraula gnatus[nota 7] en lloc de filius o filia. Això passava sobretot en famílies d'origen etrusc. El nom d'una dona casada, anava sovint acompanyada del nom del marit i s'expressava amb la paraula uxor(«esposa»). Per tant les següents inscripcions cal interpretar-les així:

  • N. Fabius Q. f. M. n. Furia gnatus Maximus vol dir "Numerius Fabius Maximus, de Quintus era fill i nét de Marcus, nascut de Furia",
  • Claudia L. Valeri uxor vol dir "Claudia, esposa de Lucius Valerius."
Traducció d'aquesta inscripció llatina:«Dedicat pel fill del diví emperador Caesar Marcus Aurelius Pius, germà del diví Commodus, nét del diví Antoninus Pius, besnét del diví Hadrianus, rebesnét del diví Traianus, conqueridor de Pàrtia, tatara-tatara-nét del diví Nerva, Lucius Septimius Severus Pius Pertinax Augustus Arabicus Adiabenicus, pare d'aquest país, Pontifex Maximus, que fa quatre anys que té el poder tribunici i està en el vuitè any d'emperador i que va ser cònsol pe segona vegada; i és Marcus Aurelius Antoninus Caesar»

Algunes famílies aristocràtiques van posar de moda durant l'imperi la doble filiació, partint del desig de donar-se importància incorporant al seu nom els avantpassats per línia materna, cosa que resultava útil o, de vegades, condició indispensable per a rebre una herència de propietats. Una persona podia exigir formalment al seu testament que la persona designada per a rebre l'herència, adoptés els seus noms. Per exemple, el cònsol suffectus de l'any 118/9, Gaius Bruttius Praesens Lucius Fulvius Rusticus, té un nom compost per dos grups de tria nomina: Era fill natural d'un Lucius Bruttius i va afegir els nomina del seu avi matern Lucius Fulvius Rusticus als nomina per part de pare.[14]

Els esclaus i els lliberts també feien servir la filiació, però en el seu cas la referència no era el propi pare sinó l'amo al qui pertanyien. Les abreviacions emprades eren: "s." de servus o serva («esclau, esclava») i "l." de libertus o liberta. Un esclau podia tenir més d'un propietari i en aquest cas es feien constar els noms de tots els amos. En alguns casos el nomen o el cognomen del propietari es feia servir en lloc del praenomen o en addició a aquest. Les esclaves que havien sigut alliberades de vegades s'identificaven amb una "C" invertida "ɔ", com abreviació del praenomen Gaia, emprat genèricament per a designar qualsevol dona; també hi ha uns pocs casos de "M" invertida "W", però no està clar si s'emprava genèricament o específicament com abreviació del praenomen Marca o Marcia.[15]

Un exemple de filiació d'esclaus i lliberts seria: Alexander Corneli L. s., que vol dir "Alexander, esclau de Lucius Cornelius" qui, si l'haguessin emancipat, s'anomenaria L. Cornelius L. l. Alexander, amb la següent lectura "Lucius Cornelius Alexander, llibert de Lucius". Era costum que un llibert agafés el praenomen del seu antic amo i que fes servir el seu antic nom propi com a cognomen. Un altre exemple podria ser: Salvia Pompeia Cn. Ɔ. l., que es llegeix "Salvia Pompeia, dona lliberta de Gnaeus (Pompeius) i de Gaia"; aquí Gaia tant podia ser el nom de l'esposa del propietari com no, per la raó que ja s'ha explicat abans. Un llibert de l'emperador escriuria en la seva filiació "Aug. l.", abreviació de Augusti libertus.

Tot i que la filiació es va fer servir molt tant en la república com en temps de l'imperi, no hi va haver cap llei que la regulés. El seu ús va dependre directament del costum i de la conveniència, per tant podia ser ignorada per un escriptor si les necessitats ho requerien, per exemple la manca d'espai.

Tribus romanes[modifica | modifica el codi]

A més del nom, els ciutadans s'identificaven per tribus, que eren els districtes electorals, en total 35, i no tenien per què estar basats en orígens ètnics o exclusivament familiars. Per a participar els processos electorals de l'Assemblea Tribal Romana es van fer uns llistats d'ordre de participació .[16][17]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Livi es refereix a això com un cognomen o "sobrenom," que, amb el curs dels anys esdevindria el tercer element de la tria nomina; però cal tenir en compte que la paraula llatina nomen només vol dir "nom" i abans de l'adquisició del costum de fer servir un segon nom, així és com s'hagués anomenat al praenomen; per tant, els primers sobrenoms es van dir cognomina abans que la seva importància portés a fer servir la paraula nomen per a referir-se a ells, mentre que l'apel·latiu original de cada individu passava a dir-se praenomen
  2. En el seu tractat, "De Praenominibus", Valeri Màxim cita a Quintus Mucius Scaevola, considerat una autoritat en lleis romanes, en relació a la proposta de que els nois no rebessin un praenomen fins a assumir la toga viril, que implicava l'entrada en el món dels adults, i que les noies no rebessin un praenomen fins al matrimoni.(ref. nº2)Però sembla que a la pràctica això només era aplicable a una cerimònia formal de confirmació del nom més que a l'acte d'imposició del prenomen. Les inscripcions funeràries de molts romans morts en la infantesa demostren que els nens si tenien praenomina.(ref. nº3)
  3. Com sempre es poden trobar excepcions, per exemple entre els Flavii Sabini, alguns germans de la mateixa família rebien tots el nom de Quintus; en el segle I de la nostra era, tots els Flavii Sabini van portar el praenomen Titus, però es van distingir a cada generació per l'ús de diferents cognomina. També a causa de que el praenomina inclou gènere gramatical, un germà i una germana podien tnir el mateix praenomen i no haver problemes per a distingir-los.
  4. Els historiadors de l'antiguitat citen algunes excepcions, per exemple, es donava per fet que cap membre de la gens Junia portaria el nom de Titus o Tiberius després que dos germans amb aquests noms, fills del cònsol Lucius Junius Brutus, van ser acusats i condemnats a mort per intentar restaurar la monarquia. Es deia també que a la gens Mànlia van deixar de fer servir el nom Marcus després de la condemna de Marcus Manlius Capitolinus;( Titus Livi, "Ab Urbe Condita" VI, 20) i després de la mort de Marc Antoni i del seu fill, es va decretar que cap dels Antonii portés el nom de Marcus. No obstant, totes aquestes prohibicions amb el temps es van trencar.
  5. La paraula llatina gens, que en principi no tenia implicacions religioses ni ètniques, va ser l'origen de la paraula "gentil", emprada pels jueus per a referir-se als no jueus quan Judea era una província romana. També és l'origen de la paraula anglesa gentleman («cavaller») que, en un principi servia per designar una classe social d'homes guerrers amb avantpassats de noblesa i que, amb el temps, va evolucionar fins a adquirir la connotació d'un tipus d'home que actua socialment d'una manera determinada seguint alguns principis entre els què destaquen: el respecte i l'honorabilitat.
  6. També escrit atnepos i atneptis.
  7. També escrit natus, amb les abreviacions "gn.", "gnat.", o "n." i aquesta darrera podia donar lloc a confusions amb l'abreviació de nepos.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 Nicholas G. L. Hammond, H. H. Scullard: "Oxford Classical Dictionary", 2na edició, 1970, article: "Names, Personal."
  2. 2,0 2,1 Valeri Màxim, "De Praenominibus", epítome de Julius Paris.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Harry Thurston Peck (ed.): "Harper's Dictionary of Classical Literature and Antiquities", 2na edició, 1897, article: "Nomen."
  4. 4,0 4,1 4,2 Titus Livi, "Ab Urbe Condita" I, 3
  5. Titus Livi, "Ab Urbe Condita" I, 4,16
  6. August Pauly, Georg Wisowa: "Realencyclopädie der Classischen Altertumswissenschaft", article: "Römische Personennamen"
  7. Sext Pompeu Fest, "epítome de Marcus Verrius Flaccus", "De Verborum Significatu: Numerius."
  8. Nicholas G. L. Hammond, H. H. Scullard: "Oxford Classical Dictionary", 2na edició, 1970, article: "gens"
  9. Salway, Benet: "What's in a name? A survey of Roman onomastic practice from c.700 b.c. to 700 a.d.", 1994, ed.Journal of Roman Studies, Vol.84,p.133-134
  10. 10,0 10,1 Harry Thurston Peck (ed.): "Harper's Dictionary of Classical Literature and Antiquities", 2na edició, 1897, article: "Adoption"
  11. Nicholas G. L. Hammond, H. H. Scullard: "Oxford Classical Dictionary", 2na edició, 1970, article: "Adoption"
  12. Harry Thurston Peck (ed.): "Harper's Dictionary of Classical Literature and Antiquities", 2na edició, 1897, article: "Name"
  13. James Chidester Egbert, Jr.: "Introduction to the Study of Latin Inscriptions", ed.American Book Company, 1896.
  14. Salway, Benet: "What's in a name? A survey of Roman onomastic practice from c.700 b.c. to 700 a.d.", 1994, ed.Journal of Roman Studies, Vol.84,p.132-145
  15. George Davis Chase, "The Origin of Roman Praenomina", en Harvard Studies in Classical Philology, vol. VIII,1897.
  16. Harry Thurston Peck (ed.): "Harper's Dictionary of Classical Literature and Antiquities", 2na edició, 1897, article: "tribus"
  17. Nicholas G. L. Hammond, H. H. Scullard: "Oxford Classical Dictionary", 2na edició, 1970, article: "Tribus"