Nombre (gramàtica)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El nombre és una característica de la morfologia de certes paraules variables que les relaciona amb la quantitat o nombre d'elles.[1] El nombre pot afectar només a la paraula variable o als elements que en depenen (concordança).


Tipus de nombres[modifica | modifica el codi]

Cada llengua té un concepte de nombre propi, n'hi ha que ni tan sols tenen aquest tret gramatical, com el pirahã. L'oposició més freqüent és entre singular i plural.[1] Segueix un llistat de nombres, en el benentès que cap llengua contempla totes aquestes variacions:

  • Singular: representa una sola unitat
  • Plural: representa diverses unitats
  • Singulatiu: representa una unitat seguida d'altres
  • Dual: representa dues unitats
  • Trial: representa tres unitats
  • Quadral: representa quatre unitats
  • Paucal: representa una quantitat petita d'unitats
  • Col·lectiu: representa un conjunt d'unitats
  • Nul·lar: representa zero unitats
  • Partitiu: representa una porció d'unitats (se sol expressar amb el cas gramatical del genitiu)
  • Distributiu: representa diverses unitats que no tenen relació entre elles
  • Invers: segons la classe de paraules, hi ha un nombre marcat i l'altre és l'invers (com en la llengua towa)

Expressió del nombre[modifica | modifica el codi]

El nombre es pot expressar mitjançant flexió, com en la majoria de llengües indoeuropees. Aquesta flexió pot dur-se a terme amb un sufix, una desinència de la declinació, un prefix (com a les llengües bantús), un canvi d'al·lomorf (canvien determinades lletres dins la paraula, com el plural intern de l'àrab) o per reduplicació de l'arrel (com en xinès).

També pot expressar-se amb una paraula totalment diferent, com el cas person-people de l'anglès. En les paraules que no tenen un nombre marcat, pot aparèixer de les que l'envolten, com en adjectius o pronoms. Finalment, pot deduir-se el nombre del context o especificar-se amb numerals i quantificadors, un procediment sintàctic propi de llengües aïllants.

El nombre en català[modifica | modifica el codi]

En català el nombre no marcat és el singular, que s'oposa al plural, el qual es forma amb el morfema -s, si bé hi ha variants fonètiques i ortogràfiques (com en "marroquins" o "textos"). Afecta als noms, els adjectius, els pronoms, els determinants i els verbs, que han de concordar entre ells si pertanyen al mateix sintagma (el nucli del subjecte, a part, ha de concordar amb el verb). Hi ha determinades parauls invariables, com "llapis" o "cactus".

El singular designa una sola unitat i el plural diverses, sense especificar-ne quantes. Excepcionalment, el plural pot designar una sola unitat, és el cas del plural de modèstia o el majestàtic, on l'emissor usa el "nosaltres" per referir-se a si mateix. Una altra excepció és la paraula "ambdós", que és una resta d'un antic nombre dual.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «Nombre (gramàtica)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.