Norma (Bellini)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Norma
Giulia Grisi com a Norma

Giulia Grisi com a Norma
Títol original: Norma
Llengua original: Italià
Gènere: Opera seria
Música: Vincenzo Bellini
Llibret: Norma, ossia L'infanticidio de Felice Romani
Font literària: Alexandre Soumet
Actes: dos
Estrena: 26 de desembre de 1831
Teatre: Teatro de La Scala de Milà
Estrena a Catalunya: 4 de juny 1835, Teatre de la Santa Creu (Barcelona)
Estrena al Liceu: 16 d'octubre de 1847 (el 3 de febrer de 1838, la Societat del Liceu l'havia fet al Teatre de Montsió)
Personatges:
  • Pollione, procònsol romà (tenor)
  • Oroveso, cap dels druides, pare de Norma (baix)
  • Norma, gran sacerdotessa del temple dels druides (soprano)
  • Adalgisa, jove verge (soprano)
  • Clotilda, confident de Norma (soprano)
  • Flavius, centurió romà, amic de Pollione (tenor)

Norma és una òpera en dos actes de Vincenzo Bellini, amb llibret de Felice Romani, basat en una tragèdia d'Alexandre Soumet. Fou estrenada al Teatre de La Scala de Milà el 26 de desembre de 1831. A Catalunya s'estrenà al Teatre de la Santa Creu de Barcelona el 1835; al Gran Teatre del Liceu no va fer-se fins al 16 d'octubre de 1847, mig any després d'haver-se inaugurat, i va ser la tercera òpera d'estrenar-s'hi.

És una òpera de bel canto, el personatge protagonista de la qual, Norma, es considera com un dels més difícils del repertori de soprano. En el segle XX poques cantants el van poder interpretar amb èxit. Destaquen, tanmateix, les interpretacions de Rosa Ponselle, en els anys 20, Joan Sutherland i Maria Callas en els anys 50 i 60. A finals del segle es va imposar la interpretació de Montserrat Caballé.

No sols és l'obra mestra i més coneguda de Bellini, sinó la més universal i la que millor aguanta el pas dels anys. L'enlluernadora ària casta diva és una de la grans peces del bel canto, i una dura prova per a qualsevol soprano que es preï.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Després de La sonnambula, Bellini canvia de registre i passa a la tragèdia. Norma posa de manifest l'excepcional dot teatral del compositor per a explorar les profunditats del drama romàntic. La figura de Norma ocupa un lloc destacat entre els grans personatges femenins de la història de l'òpera. Els antecedents de l'heroïna belliniana els trobem en les òperes Médée de Cherubini (1797) i en La vestale (1807) de Spontini, la primera desenvolupa el tema de l'infanticidi com a venjança i la segona el de la sacerdotessa que trenca els vots.

En el llibret, Felice Romani va introduir profundes modificacions en la tragèdia de Soumet. En aquesta, Norma donava mort als seus fills. Els models de Soumet van ser les figures mitològiques de Niobe i Medea, així com Lady Macbeth de Shakespeare i la sacerdotessa dels druides Velléda, del poema èpic de Chateaubriand Les martyrs ou Le triomphe de la religion chrétienne. Romani va enriquir aquest món femení, ben complex en ell mateix, en dos aspectes importants: l'amor de la protagonista cap a Pollione i els seus fills. Norma és una dona de sentiments profunds i contradictoris: summa sacerdotessa i mare, amant abandonada i rival venjativa, tot en una mateixa persona. El seu tràgic final és conseqüència inevitable dels seus conflictes emocionals i de la incompatibilitat entre vot religiós, deure envers el seu poble i amor no correspost. La seva mort no és un càstig que s'imposi a si mateixa sinó una solució catàrtica als seus conflictes interns.

Musicalment Norma es caracteritza per les seves melodies llargues, dramàtiques, molt ornamentals i intensament emocionals. Casta diva és potser l'ària de soprano més coneguda de tota la història de la música. En el passat segle, Maria Callas va meravellar interpretant la summa sacerdotessa dels druides.

L'òpera té també una lectura política, ja que el gran sacerdot Oroveso, que espera el senyal diví per a la revolta contra els romans, és un predecessor dels profetes, conqueridors i alliberadors de Verdi en la dècada del Risorgimiento. Els cors de l'òpera tampoc són purament decoratius, sinó que retraten un poble que reivindica la llibertat en la Itàlia de la dècada de 1830. D'altra banda, l'interès del compositor no només se centrava en qüestions purament polítiques, sinó en l'expressió d'un anhel de llibertat, tant individual com col·lectiu, així com una vida exempta de prohibicions i reglaments, amb tots els perills i tribulacions que això comporta.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Interpretació de Norma al Gran Teatre del Liceu l'octubre de 1847

Norma es va estrenar el 26 de desembre de 1831 en el Teatre alla Scala de Milà. Van ser els seus primers intèrprets: Giuditta Pasta, Domenico Donzelli, Giulia Grisi, Vincenzo Negrini.

Argument[modifica | modifica el codi]

Norma és una sacerdotessa que, malgrat el vot de castedat, manté un idil·li amb el governador romà Pollione. Norma, prova d'impedir la rebel·lió contra Roma, confiant que arribi la pau i el retorn de l'estimat als seus braços. Pollione, però, s'enamorarà d'Adalgisa, una altra sacerdotessa druida. Norma, desenganyada, convenç als druides perquè ataquin Roma. Pollione viola el temple per raptar Adalgisa. El duen pres i Norma li proposa una alternativa: morir a la foguera o anar-se'n de la Gàl·lia sense Adalgisa, la qual morirà com a sacerdotessa renegada. Pollione no accepta l'oferta, demana clemència per a la seva estimada i que sigui ell l'executat. En veure que Pollione és lleial a Adalgisa, Norma es fa còmplice de la traïció i explica als druides que ella mateixa és la sacerdotessa deslleial. Pollione penedit pel seu comportament i admirat pel valor i l'amor de Norma, prenent-li la mà, avança cap a la pira.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Norma (Bellini)