Normalització lingüística

La normalització lingüística consisteix a reorganitzar les funcions lingüístiques de la societat per tal de readaptar les funcions socials de la llengua a unes condicions “externes” canviants. És un procés que intenta afavorir que la llengua que ha patit un procés de minorització o que no ha desenvolupat totes les seves potencialitats, recuperi l'estatus i incorpori elements que li permetin construir un instrument de comunicació i de cultura. Lluís V. Aracil va donar una nova forma a aquest terme a final dels anys seixanta, substituint el de "planificació lingüística", que era més usat. Segons les paraules de l'autor: Durant el meu servei militar (1964-65) […] vaig embastar les idees que presentaria poc després a Nancy sota el títol Conflit linguistique et normalisation linguistique dans l’Europe nouvelle […] Una part d’aquella (encara rudimentària) construcció era una noció de “normalització lingüística” inspirada en diverses fonts –com ara la codificació legal, la planificació econòmica, etc. En realitat, era una temptativa de síntesis que tenia molt més a veure amb la sociologia i amb la història que no pas amb cap mena de gramàtica ”. Per tant, la normalització lingüística no comprèn tan sols aspectes purament lingüístics, sinó també ha de considerar factors socials i polítics. Respecte a aquests últims, la subordinació política a una altra comunitat que imposa una llengua dominant provoca que la situació en la qual es desenvolupa el procés de normalització tingui uns paràmetres singulars, considerant que no es té un estat polític propi i que existeix un conflicte lingüístic. Aquest és el cas de Catalunya, el País Basc i el Quebec. Cal considerar que tota normalització comporta elaborar i difondre normes d'ús lingüístic i això implica que l'objectiu és el fet que, des del punt de vista social, hi hagi una actitud favorable envers la llengua i una esperança de futur. Aracil, i més tard Toni Mollà i Amadeu Viana , insisteixen en el fet que el procés de normalització lingüística té caràcter prospectiu de resposta al conflicte lingüístic; per tant, és dinàmic i previsor. No existeix una definició unívoca d'aquest concepte. Es tracta d'un procés amb característiques singulars en cada context sociolingüístic. Per tant, la normalització pot afectar el codi lingüístic, els usuaris d'aquest codi i l'organització lingüística territorial, que seria el mateix que dir que la Normalització Lingüística implica dos processos paral·lels: un social i un altre lingüístic. Així mateix, s'han emprat diferents termes relacionats amb aquest concepte: codificació o normativització i estandarització, més estretament lligat a aspectes lingüístics, i planificació lingüística i política lingüística, lligades a la vessant social i política. La normalització entraria en aquest últim àmbit En els casos en els quals s'ha dut a terme un procés d'aquestes característiques en territoris que vivien un conflicte lingüístic generat per la subordinació política i cultural, com en el cas català, es poden identificar unes fases, més o menys, regulars: la primera es refereix a l'augment del nombre d'usuaris de la llengua per normalitzar, i a l'augment de la seva freqüència d'ús; el segon es refereix a la irrupció d'aquesta llengua en els àmbits fins llavors ocupats per l'altra, normalment els àmbits públics i formals1. Els principals models de planificació lingüística són el model d'Einar Haugen, centrat en els aspectes formals i amb l'objectiu de descriure com un dialecte passa a ser llengua o un vernacle, una varietat normalitzada; el model de Heinz Kloss, centrat en la vessant formal i social, i el model de Joan Rubin, centrat a la vessant social.

El cas català

Els eixos vertebrals de la identitat com a poble català i com a nació són la llengua i la cultura catalanes. El català ha passat a ser la llengua vehicular de l'Administració, com marca la Llei de Política Lingüística de 1998, tot i la permanència de reductes com el camp judicial en el qual en les vistes oral, les instruccions de causes i la publicació d'edictes, sentències i altres documents s'empra, en gran mesura, el castellà (Ferrando i Nicolàs ). De gran èxit han estat les actuacions de lespolítiques de recuperació lingüística en els camps de l'educació i dels mitjans de comunicació. El català és la llengua de l'ensenyament en el nivell no universitari i, en menor grau, la seva presència també és significativa a la Universitat. El sistema educatiu en català i el sistema d'immersió lingüística de reconegut prestigi han provocat una coneguda polèmica. El cas de la sentència del Tribunal Suprem posant en joc el sistema educatiu en català, arran d'una demanda d'una família que volia que els dos fills fossin escolaritzats en castellà, va crear alarma en l'opinió pública. El resultat fou que el Tribunal Superior de Justícia va avalar el sistema d'ensenyament a Catalunya, encara que insta a considerar l'atenció individualitzada en casos com els de la família demandant. D'aquesta manera quedaven també respectats els dos objectius del Pla general de normalització lingüística aprovat pel Consell Executiu de la Generalitat el dia 7 de març de 1995. A grans trets, es poden resumir de la següent manera: que el català serà usat en les institucions públiques i privades en els usos públics, i que siguin respectats els drets lingüístics de cada ciutadà de Catalunya. El 1983, es va crear la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, d'aquesta manera es trencava amb el monolingüisme en els mitjans de comunicació i s'aconseguia arribar a altres territoris de parla catalana en els quals les lleis de política lingüística portaven camins molt diferents al de les del Principat, com ara al País Valencià i les Illes Balears, considerant que el català a la Catalunya Nord començava ja a ser un reducte molt minoritari ja en fase de decadència. El català a la televisió i la ràdio no ha aconseguit contrarestar absolutament la forta competència del castellà en els canals públics i privats, però ha aconseguit la presència del català en un àmbit fins llavors totalment del domini de la llengua espanyola. A més a més, tant la ràdio com la televisió pública a Catalunya han esdevingut un model en la indústria audiovisual i com a mitjà d'informació i model de llengua, no absent aquest últim aspecte de polèmica. En la premsa, tot i ser minoritària l'escrita en català, s'ha aconseguit també trencar amb el monolingüisme i cada cop són més els diaris que editen la versió en català. El tercer àmbit al qual les polítiques de normalització lingüística s'han dirigit amb força és el món de la cultura. Són coneguts, doncs, els espectacles teatrals creats al nostre país i la proliferació de companyies de teatre, de cantants i de grups musicals. Així mateix, la literatura en català també viu un dolç moment d'esplendor i el llibre en català, amb l'impuls de subvencions institucionals, també s'ha fet un lloc en el mercat. Cal esmentar la Fira del llibre en català a Frankfurt. Importants iniciatives intenten també aconseguir que el català sigui present a la xarxa (per exemple, Vilaweb). Malgrat tot això, alguns experts opinen que les lleis de normalització lingüística han estat tan prudents que han resultat ineficients i tot per, com diu Modest Prats , “preservar la unitat de la comunitat que viu a Catalunya, evitant de totes passades que la llengua es convertís en un element de discòrdia” . Aquest tipus d'actitud lingüística porta a pensar a alguns filòlegs que els bilingües a Catalunya acaben sent sempre els catalanoparlants, mentre que un nombre important de castellanoparlants són plenament monolingües (Prats, Rafanell i Rossich) . Aquest fenomen va serdesignat per Aracil amb el sintagma de “bilingüisme unilateral” . La tesi segons la qual el català es troba en procés d'extinció és defensada per notables especialistes com el ja esmentat Modest Prats, i altres com August Rafanell, Albert Rossich, M. Carmen Junyent, etc. Tots aquests lingüistes, qualificats per alguns de pessimistes o apocalíptics, identifiquen el distanciament entre el català institucional, de l'escola i del món de la cultura, d'una banda, i la realitat de la societat, de l'altra. Prats, Junyent i altres han parlat del procés de “llatinització”, és a dir, l'extinció d'una llengua perquè queda limitada a àmbits d'elit cultural i acaba sent incomprensible per a la resta de la societat. Tot i que podria semblar que una possible solució és acostar el català del carrer a aquest àmbits i deixar que sigui aquest el que esdevingui model lingüístic, això suposaria la fi del català com defensa Prats, en El futur de la llengua catalana, i Patrícia Gabancho, en El preu de ser catalans. Una cultura milionària en vies d'extinció, per posar-ne dos exemples. Tot i així, també trobem punts de vista d'altres estudiosos que, tot i que també mostren una preocupació pel futur del català, veuen diverses opcions per mantenir la llengua. Un referent important el trobem a l'article "Per a una sociolingüística prospectiva: de la profecia a la prospectiva" d'Ernest Querol (2011); l'autor ens diu: “No estan dient que el català s'extingirà, sinó que no atenyerà a la situació de monolingüisme a què, continuant fent la inveterada "percepció inútil", sempre han tingut la il·lusió que s'arribarà”. Joan Pujolar, al seu article "Els reptes de la llengua catalana" (2009), fa una crítica a les mostres de dades de la situació del català que sovint es presenten als debats públics, on s'acostuma a mostrar que els percentatges de catalanoparlants pateixen una disminució any rere any. L'autor se situa al moment actual de la llengua i concreta que el nombre de parlants s'ha mantingut, que s'han ampliat els usos de la llengua, que és una llengua d'ús habitual per a una gran part de la població (tot i que hi ha persones que l'usen menys que el castellà), que hi ha persones castellanoparlants que parlen en català als seus fills i filles, que un percentatge elevat d'immigrants coneix el català... Tot i així, Pujolar destaca que és cert que no s'ha acomplert el previst a les polítiques de normalització lingüística en referència al català com a llengua d'ús majoritari al País.

Referències

• Aracil, Ll. V. (1982). Papers de sociolingüística. Barcelona: La Magrana.
• Aracil, Ll. V. (1983). Dir la realitat. Barcelona: Ed. Països Catalans.
• Ferrando, A.; Nicolàs, M. (2002). “La situació actual de la comunitat lingüística catalana.

Dels reconeixements institucionals espanyols (1983) als nostres dies”. Materials de l'assignatura Història de la llengua II. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. Junyent, M. Carmen (1999). “El català: una llengua en perill d'extinsió?”. Revista d'Igualada, 1. [1]

• Mollà, T.; Viana, A. (1989). Curs de sociolingüística. Alzira: Bromera, vol. 2.
• Pradilla, M. À. (1999). La llengua catalana al tombant del mil·leni. Barcelona:

Empúries.

• Prats, M.; Rafanell, A.; Rossich, A. (1990). El futur de la llengua catalana.

Barcelona: Empúries.

• Pujol, J. (1995). Què representa la llengua a Catalunya? Barcelona: Generalitat de

Catalunya.

• Rovira, M. (2007). “El multilingüisme, un valor emergent”. Noves SL. Revista de sociolingüística. Generalitat de Catalunya. [2]
• CONSELL INSULAR D'EVISSA I FORMENTERA. Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera. Pàgina web http://www.eeif.es/significados/n-volum%20IX/normalitzacioLingu.html
• PUJOLAR, J. (2009). “Els reptes de la llengua catalana.” L’Avenç, 350, 41-49.
• QUEROL, E. (2011). “Per a una sociolingüística prospectiva: de la profecia a la prospectiva”. Treballs de sociolingüística Catalana, núm. 21, 141-154. 
• JUNYENT, C. (2004). “El futuro del catalán: Del pesimismo de la razón al optimismo de la voluntad”. Estudios Catalanes. Revista internacional de lengua, literatura y cultura catalanas, 2. Santa Fe, República Argentina, 9-31.

Vegeu també

• Normes d'ús lingüística
• Ús lingüística
• Contacte de llengües