Nova Tabarca

From Viquipèdia
Jump to: navigation, search
Nova Tabarca
Mapa de la Reserva Marina de Tabarca
Entitat territorial Municipi d'Alacant
Mar Mediterrani
Superfície 0,3 km2
Llargada màxima 1.800 m d'oest a est
Amplada màxima 380 m de nord a sud
Altitud màxima 15 m
Coordenades 38° 9′ 52.04″ N, 0° 28′ 27.28″ O / 38.1644556°N,0.4742444°O / 38.1644556; -0.4742444Coord.: 38° 9′ 52.04″ N, 0° 28′ 27.28″ O / 38.1644556°N,0.4742444°O / 38.1644556; -0.4742444
Població 61 (2012)
Densitat 416,66 hab/km²
Gentilici tabarquí, tabarquina
Llengua valencià
Distància a terra 4,3 km del cap de Santa Pola

L'Illa de Tabarca, també coneguda com a Nova Tabarca o l'Illa Plana,[1] és una illa de la Mediterrània, la més gran de les illes del País Valencià. Els seus habitants, els d'Elx i els de Santa Pola també la coneixen només amb el nom de L'Illa.

Pertany a la ciutat d'Alacant i, encara que és considerada una partida rural, administrativament és part del districte sud de barris que abasta també el Palmerar, Aiguamarga i Urbanova. Té 61 habitants (INE 2012)[2] i el seu codi postal és 03138.

Destaca la seua església i el conjunt emmurallat en la zona oest de l'illa, que és la part habitada. Originalment les cases eren plantes baixes i les úniques edificacions d'altura eren l'esmentada església i el far. No obstant això, en els darrers anys s'han edificat nous edificis amb planta baixa, primera planta i cambra.

Geografia[edit | edit source]

Vista des de satèl·lit de l'illa de Tabarca, front les costes de Santa Pola

Nova Tabarca constitueix un xicotet arxipèlag format per una illa principal denominada Plana, de Santa Pola o Nova Tabarca, de forma allargada (1.800 m de longitud per una amplària màxima de 400 m) que s'estreta a l'oest i orientació NO-SE. El relleu és pla, amb un desnivell màxim de 15 m pel que fa al nivell del mar. Completen l'arxipèlag, els illots de La Pedrera, de La Galera i de La Nau, al costat de nombrosos esculls (Negre, Roig, Cap del Moro, Sabata o Naveta). Es troba situat a unes tres milles al sud-est del Cap de Santa Pola i a unes 8 milles de la ciutat d'Alacant, terme municipal al que pertany.

Pel que fa a l'illa de Nova Tabarca, la línia de la costa és retallada, formada per petits penya-segats d'escassos metres d'altura, amb platges de cants rodats en la seva base. L'única platja de sorra es troba en la zona de l'istme.

Vista del poble i la platja des del camp

L'illa es troba localitzada en un context geològic molt particular dintre de les zones internes i propera al límit de les zones externes del Sistema Bètic, marcat pel denominat accident Cadis-Alacant. Dintre de les zones internes de la serralada, l'illa representa l'extrem més oriental del complex Alpujàrride, sobre els materials del qual, apareixen en discordança, materials pertanyents al Miocè superior i al Quaternari.

Clima[edit | edit source]

El clima és mediterrani sec, amb una temperatura mitjana anual de 17 °C, màximes de 35 °C a l'agost i mínimes de 5 °C al gener. Les precipitacions són molt irregulars al llarg de l'any, no superant els 300 mm/any. Els vents dominants a la primavera-estiu són el Llevant i el Llebeig; mentre que durant l'hivern predominen els vents de Mestral i Ponent. La velocitat mitja del vent no és molt alta, 21 Km/h durant el dia i 17 Km/h a la nit, que indiquen la bondat del règim de vents imperant en la zona, encara que de vegades es registrin velocitats de 167 km/h (20/1/78).

Història[edit | edit source]

El Far de Tabarca cap a l'any 1865-1867

Abans del 1700 era coneguda com a Illa de Sant Pau, Illa Plana, Alones Insula o illot de Santa Pola.[3] El seu actual és conseqüència de l'assentament de seixanta-nou famílies d'origen italià, durant el regnat de Carles III d'Espanya, procedents de la petita illa de Tabarka, distant uns tres-cents metres de les costes nord-africanes. Dependent de la República de Gènova, la Tabarca africana fou sotmesa el 1741 pel bei de Tunis i el 1756 passà a dependre dels algerians.[3]

El monarca espanyol va redimir-los el 1768, i els va traslladar a la ciutat d'Alacant on, provisionalment, quedaren instal·lats en el Col·legi de la Companyia de Jesús, buit darrere l'expulsió dels jesuïtes. Se'ls va instal·lar definitivament a l'illa de Sant Pau, on --d'acord amb un pla urbanístic de l'enginyer militar Ferran Méndez-- es construïren muralles, bateries, baluards, magatzems i cases, que constitueixen una interessant i singular mostra de l'activitat recolonitzadora de Carles III. A partir del 1770 l'illa passà a denominar-se Nova Tabarca. Hi ha tanmateix una sèrie d'illots i esculls, que envolten Tabarca i que es diuen: Nau, Escull Roig, Cap del Moro, Galera, Sabata i Escull Negre.[3]

Els habitants de la localitat de Carloforte, a l'illa de Sardenya, i amb la qual Alacant està agermanada, també tenen els seus orígens en l'illa tunisiana de Tabarka, i en el mateix context històric. De fet, s'anomenen a si mateixos com a "tabarkini" i, al contrari del cas a l'Illa Plana, encara conserven el seu dialecte tabarquí del lígur.[3]

Demografia[edit | edit source]

En 1970 tenia una població de 242 habitants, que ha anat reduint-se a bon ritme a causa de l'escassetat dels mitjans de vida, que produït una emigració dirigida principalment cap a Elx. En 2003 tenia 111 habitants i en 2012 tan sols 61.[2] Aquest pronunciat descens poblacional és causat, entre altres factors, per una economia precària, la manca de serveis i la possibilitat de trobar millors treballs a la península.

Evolució demogràfica de Tabarca[2][4]
1769 1779 1876 1920 1970 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2012
Població 311 343 634 1055 242 127 125 118 111 112 105 98 92 79 73 61

Urbanisme[edit | edit source]

Plànol original de la fortificació tal com es va projectar.[5]

L'esquema urbanístic de Tabarca respon a la tradició europea de creació de noves ciutats, de la qual existeix una llarga experiència a Amèrica. Formalment arreplega el plantejament utòpic barroc, a l'estar emmurallada al límit oest de l'illa mentre que la resta, denominat el camp, estava destinat a l'agricultura que, juntament amb la pesca, constituirien les fonts de subsistència dels habitants.

Plànol de la ciutat a la primera dècada del segle XXI, amb el recinte emmurallat i el port.

El plànol està integrat per dos eixos principals, un EO i altre NS, que es creuen en la gran plaça central, que es denomina de la Carolina en honor al rei. Aquesta plaça es va projectar amb un pòrtic perifèric que mai va arribar a realitzar-se. La finalitat dels dos eixos es desprèn bastant clarament del plànol original. L'eix EO, de major longitud, és funcional i serveix principalment per a connectar la ciutat amb l'exterior, a l'estar en els seus extrems dues de les tres portes de la fortificació. La seua prolongació imaginària segueix fins a la torre de Sant Josep i més enllà, al far. L'eix transversal és més aviat simbòlic, i hauria d'haver unit l'església amb el castell i la casa del governador que es trobaria en el seu interior. Aquests dos últims edificis, no obstant això, mai es van construir. Els restants carrers es disposen en paral·lel als dos grans eixos, formant un entramat ortogonal amb els costats de major longitud en direcció EO. Està formada per dues fileres d'habitatges amb façanes a carrers oposats, que deixen en el seu interior un pati corregut al llarg de tot el bloc de cases.

El sistema urbà es completa mitjançant una sèrie de places. A part de la plaça central (la Carolina), existeixen la plaça del Comte al costat de la porta de Llevant i la de Baillecourt, al costat de la de la Trancada. Una altra s'obri davant l'església, mentre que la que havia d'obrir-se davant el castell mai va arribar a realitzar-se.

Cultura[edit | edit source]

Edifici de l'Almadrava, seu del Museu Nueva Tabarca.
  • Museu Nova Tabarca: Està situat en l'edifici de l'Almadrava, un antic magatzem usat principalment per a la pesca de la tonyina.[6] El museu, fundat en 2004,[7] se centra en l'estudi i difusió de les relacions que les poblacions costaneres han establit, a través del temps, amb el seu entorn natural, emprant com paradigma l'illa de Tabarca, i així doncs, exposant el seu espai natural, terrestre i marí, juntament amb el seu conjunt històric.[6]

Llengua[edit | edit source]

Tabarca és l'única localitat del terme municipal d'Alacant en la qual es conserva l'ús quotidià del valencià,[8] ja que donat el seu aïllament la substitució lingüística a favor del castellà no ha estat tan acusada com a Alacant. Sorprèn el fet que en tot just dos anys els genovesos que van poblar l'illa substituïren el lígur pel valencià, i que no hagen conservat cap rastre de la seua llengua original, a part dels cognoms.[8] No obstant això, la supervivència del dialecte alacantí a l'illa està molt amenaçada a causa de l'acusada emigració i a l'absència de dotacions educatives.[8]

Tabarca a la literatura i el cinema[edit | edit source]

L'escriptor malagueny Salvador Rueda, precursor del modernisme, es va instal·lar a Tabarca a principis del segle XX per iniciativa de Gabriel Miró i gràcies a les gestions de l'enginyer Antonio Sanchis Pujalte, de qui va dir que havia convertit a Tabarca en l'Illa dels Poetes.[9] Durant la seua estada, al maig de 1908, el Centre d'Escriptors i Artistes i l'Ateneu Científic i Literari li van organitzar un homenatge que es va perllongar durant dos dies, en el qual, entre altres coses, se li va concedir a Rueda el títol de fill adoptiu d'Alacant i se li va regalar un terreny a l'illa en el qual el poeta va manar construir la seua residència.

Reserva marina[edit | edit source]

Aquesta reserva ocupa una extensió de 1.400 hectàrees envoltant a l'Illa de Tabarca i va ser declarada el 9 de gener de 1995. La zona protegida té una forma rectangular ocupant l'illa central. Comprèn tant aigües interiors, que són competència de la Generalitat Valenciana com aigües exteriors que corresponen a l'administració general de l'estat.

Vegeu també[edit | edit source]

Referències[edit | edit source]

  1. CIVIS (Sistema d'Informació Municipal de la Generalitat Valenciana)
  2. 2,0 2,1 2,2 INE - Relació d'unitats poblacionals (castellà)
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 «L'Alacantí». País Valencià, poble a poble, comarca a comarca. Paco González Ramírez, 4/10/13. [Consulta: 19/11/2013].
  4. Estudis d'onomàstica, volum 21. Editorial L'Abadia de Montserrat, 2003. ISBN 9788484155263 (pàgina 154)
  5. L'original es conserva en el Arxiu Històric Nacional d'Espanya, a Madrid
  6. 6,0 6,1 L'edifici de l'Almadrava. Museu Nueva Tabarca.
  7. Museu Nueva Tabarca. Anuariosculturales.com Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF (castellà)
  8. 8,0 8,1 8,2 Els confins de la llengua (3): Illa de Tabarca, per Jordi Palmer.
  9. Tabarca: la isla de los nombres perdidos. La isla posible. Tabarca (Alicante): Actes del Congrés de l'Associació Espanyola d'Estudis Literaris Hispanoamericans. (castellà)

Enllaços externs[edit | edit source]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nova Tabarca Modifica l'enllaç a Wikidata