Nurag

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Nurag de Losa d'Abbasanta

Els nurags (en sard nuraghes) són unes construccions de l'edat del bronze en forma de torre cònica i fetes amb grans blocs de pedra presents a l'illa de Sardenya. Es desconeix gairebé tot sobre el seu significat simbòlic o sobre l'estil de vida de la civilització que els va edificar, però sembla que eren torres de guaita i centres comunals que van anar adquirint funcions religioses. El poblat de Su Nuraxi, a Barumini, ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.[1]

L'abundància de nurags a l’illa de Sardenya és impressionant. El càlcul que es pot fer avui dia és d'uns 6.500, encara que, dissortadament, molts estan en un greu estat de degradació i d'altres han anat desapareixent lentament. Com que molts estaven situats en terrenys particulars cultivables, al llarg del temps els mateixos propietaris agraris els han anat desfent a poc a poc per aprofitar-ne les pedres ja tallades o, simplement, per alliberar els camps per conrear. Durant els darrers cent cinquanta anys, el procés de destrucció ha estat devastador, i la creació i consolidació de la xarxa viària sarda ha contribuït a accelerar aquest procés. Malgrat això, el patrimoni que ens resta encara és molt important, si bé el problema és conservar-lo, a causa del cost que comporta. S'ha de dir que on hi ha una gestió cooperativa per part de persones de la localitat s'aconsegueix conservar en condicions el patrimoni històric i, alhora, es creen llocs de treball per oferir un servei públic a tots els visitants interessats en l’estudi del passat humà.

Les torres nuràgiques s'esmenten moltes vegades en la tradició literària clàssica, tant per part dels grecs, que els anomenen tholoi i dedaléi, com dels romans, que els donen el nom de castro i spelonche. Uns posen més atenció a l’arquitectura, i els altres, a la possible funció. Els grecs i els romans admiraven les construccions nuràgiques; els primers van decidir que eren obra dels seus herois, els segons els tenien un cert temor, ja que consideraven que eren fruit del treball d’un poble misteriós.

En la seva forma més simple, el nurag és una torre amb un tronc cònic construïda amb blocs de pedra que tenen una dimensió variable segons la seva situació dins l’estructura de la torre. Els blocs de pedra no tenen cap mena de lligam, com podria ser el ciment. Es tracta d'una construcció de paret seca, en què els picapedrers de l’època van col·locar en disposició circular fileres de pedres, normalment treballades per l’home per facilitar-ne l'encaix a dins de la mateixa filera i amb les de la fila inferior i superior. Els espais situats entre un bloc de pedra i l’altre eren omplerts amb pedres més petites treballades pels nuràgics per fer-les encaixar de manera perfecta per aconseguir que, amb el pas del temps, el mateix pes de les pedres superiors i laterals, així com les filtracions d’aigua, compactés totalment les diverses parts d’aquest trencaclosques arquitectònic que és un nurag. A mesura que la torre guanya alçada, les pedres és fan més treballades, sobretot a la part superior, que és la més exposada a l'erosió atmosfèrica.

A l’interior del nurag, s'hi accedeix normalment per una entrada situada sovint arran de terra. No hi ha notícia que mai cap excavació hagi trobat una porta d’entrada del nurag i la hipòtesi més generalitzada entre els arqueòlegs és que la porta d’entrada al nurag era de fusta i, per tant, impossible de conservar fins als nostres dies. Els detractors de la idea que els nurags tenien una funció defensiva agafen aquest aspecte com a element important per reforçar la seva posició.

Normalment, l’entrada ens porta a un rebedor o corredor més o menys gran que condueix a la sala principal del nivell baix del nurag. Tot sovint, a la part esquerra de la paret, hi trobem una escala que entre les parets del nurag va pujant en espiral cap als pisos superiors, fins a sortir a l’aire lliure al sostre del nurag.

Quan el nurag té més d’un pis --n'hi pot haver dos, tres o, com a màxim, quatre, comptant-hi el nivell baix--, els superiors tenen, lògicament, unes dimensions més reduïdes, perquè la torre és de forma cònica i, per tant, el diàmetre és més reduït a la part superior. A dins d’una torre nuràgica hi ha una o més cambres superposades i cobertes a vegades amb “tholos”, amb la tècnica d’anar pujant la torre i en cada nou cercle de pedres anar restringint progressivament el diàmetre fins a arribar a la part superior amb un cercle mínim que es tanca amb una llosa de pedra. D'aquesta manera, les pedres es mantenen estables gràcies al seu propi pes i a la pressió que exerceixen les unes sobre les altres.

Galeria interior del nurag de Santu Antine

Els materials utilitzats eren els més propers al lloc de construcció. Les pedreres que fornien les pedres no eren gaire llunyanes, pel simple motiu d’economitzar esforços. Per això trobem nurags construïts amb els materials més diversos, com roca calcària, basalt o granit, que també es fan servir per construir els poblats. Contràriament al que indueix a pensar la indústria cinematogràfica americana, els pobles de l’edat del bronze, com els nuràgics o els egipcis, no desplaçaven els grans blocs de pedra amb una espècie de carretera de troncs sobre la qual els anaven fent lliscar, cosa que feia que, de tant en tant, algun pobre desgraciat caigués sota els troncs i morís esclafat. Aquest efecte resulta molt cinematogràfic per a les pel·lícules amb regust faraònic, però les grans construccions egípcies i segurament també les nuràgiques es van fer intentant economitzar també vides humanes. El transport de les pedres, com està documentat en les escriptures murals egípcies, es feia sobre una mena de trineus gegants que permetien un lliscament ràpid i constant de les pedres, i es creu que algunes de les tècniques utilitzades pels nuràgics no diferien gaire de les que devien utilitzar els egipcis, malgrat que els primers no ens han deixat cap document escrit ni gràfic que ens doni més pistes sobre aquest punt.

Al terra de l’habitació del nivell inferior d’alguns nurags, hi trobem excavat un pou o una sitja, on es podien conservar aliments, fossin líquids o sòlids. De fet, aquests receptacles es poden considerar veritables fresqueres primitives. Aquesta possibilitat de conservació dels aliments ens ve ràpidament al cap quan visitem un nurag en ple estiu, ja que les temperatures exteriors poden arribar alguns dies als 40 graus i el millor lloc per refugiar-se en els moments de màxima calor de l’estiu sard és a l’interior d’un nurag.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.124-125. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 5 de desembre de 2014]. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nurag Modifica l'enllaç a Wikidata
  • AA.VV., Il paesaggio nuragico. Atti del convegno 12 gennaio 2008, Santa Cristina-Paulilatino (OR), Paulilatino, 2010
  • Melis, P. Civiltà Nuragica. Sassari - Delfino editore - 2003. «PDF».
  • Aa.Vv., Ichnussa. La Sardegna dalle origini all'età classica - Milano, 1981.
  • Lilliu, G. La Civiltà Nuragica, Sassari - Delfino editore - 1982.«PDF».
  • Lilliu, G. La civiltà dei Sardi dal neolitico all'età dei nuraghi. Torino - Edizioni ERI - 1967.
  • AA.VV. La civiltà in Sardegna nei secoli - Torino - Edizioni ERI.
  • Pallottino M. La Sardegna nuragica edizioni Ilisso - Nuoro -ISBN 88-87825-10-6 «PDF».
  • Montalbano Pierluigi SHRDN, Signori del mare e del metallo - Nuoro, Luglio 2009 - Zenia editrice - ISBN 978 88 904157 1-5.
  • Navarro i Barba Gustau La Cultura Nuràgica de Sardenya Barcelona 2010. Edicions dels A.L.I.LL ISBN 978-84-613-9278-0
  • Ugas Giovanni L'Alba dei Nuraghi - Cagliari, 2005 - Fabula editrice - ISBN 88-89661-00-3