Oïda
De Viquipèdia
 |
Per al funcionament fisiològic de l'oïda vegeu Sistema auditiu. |
 |
Aquesta pàgina s'està editant activament en aquest moment. Tingueu paciència ja que el contingut pot estar canviant ràpidament i espereu abans d'editar-la per no provocar conflictes d'edició. Al cap d'unes hores d'inactivitat podeu treure aquest avís o substituir-lo per {{inacabat}}. |
L'oïda és el sentit pel qual hom percep els sons. Aquesta percepció constitueix l'audició i té lloc mitjançant l'òrgan corresponent, l'orella.[1] És un dels cinc sentits externs i conforma els òrgans d'equilibri i l'audició. Dins l'estudi de les ciències mèdiques també se l'anomena òrgan vestíbulococlear.
És un òrgan que està molt desenvolupat principalment en els mamífers inferiors terrestres i aquàtics, com és el cas dels felins i els grans cetacis a on, gràcies a la seva evolució fisiològica i anatòmica, s'han desenvolupat receptors mecànics especialitzats en el sentit de l'equilibri i l'audició. En el cas de l'ésser humà aquesta evolució no està tan desenvolupada.
Degut a una interferència del castellà sobre el català hi ha catalanoparlants que confonen els significats dels mots oïda i orella, fent-los equivalents als espanyols oído i oreja. En català oïda es refereix al sentit auditiu i orella a l'òrgan, a l'aparell auditiu, des de l'orella externa a la interna, passant per la mitjana.[2]
Taula de continguts |
[edita] Estructura de l'orella
L'estudi histològic i anatòmic de l'orella en delimita tres parts: orella externa, orella mitjana i orella interna.
[edita] Orella externa
Es composa en el seu origen pel pavelló auricular o orella, i el conducte auditiu exterior.
El pavelló auricular està revestit per cartílag elàstic recobert de pell tova, i aquesta pell posseeix abundants glàndules sebàcies, denominades com pilositat del trago, i en la seva part més medial posseeix en l'arquitectura cartilaginosa fibres de múscul estriat que es comuniquen amb el conducte auditiu exterior , donant-li fermesa i suport així com certa capacitat de moviments en l'ésser humà. A l'oïda animal, dins l'estudi de l'òrgan vestibulococlear dels mamífers terrestres, es poden apreciar els músculs extrínsecs de l'orella.
El conducte auditiu exterior s'estén des de l'esmentat pavelló cap el timpà. Anomenat meat o conducte mesura en una mitjana del voltant de 3.5 cm de llarg en l'ésser humà, i pot mesurar fins a 7 cm en altres mamífers. Està compost de cartílag elàstic, teixit ossi i pell tova. També es presenten vellositats del trago que són certament més abundants en subjectes masculins. Just en la pell es localitzen glàndules ceruminoses, que són una mena de glàndules sudorípares apocrines, sent les responsables de la producció de cerumen, que té per funcions protegir la cavitat òtiques d'agents estranys, com la pols, agents paràsits, agents virulents i de certs agents bacterians; i evitar la maceració de la pell tova d'aquest meat o conducte.
[edita] Orella mitjana
S'aprecien dins de la seva arquitectura anatòmica: la cavitat timpà, la membrana del timpà, els ossets òtics (ossets de l'orella), sins i cel·lules mastoidees, així com la tuba faríngia (abans denominada Trompa d'Eustaqui).
Dins de la cavitat timpàniques s'abasta un sinus irregular ple d'aire, aquest element arriba des de la rinofaringe per mitjà de la tuba faríngia, i s'encarrega de donar acoblament a l'estructura intratimpànica, així com de servir de mitjà de transport de freqüències acústiques. La cavitat timpàniques està recoberta per una túnica mucosa i una làmina epitelial de tipus pla simple en la seva part posterior, però en l'anterior s'aprecia un epiteli de tipus cilíndric ciliat pseudoestratificat amb abundants cèl·lules caliciformes.
La membrana timpàniques és d'aspecte transparent i separa la cavitat timpà del conducte auditiu exterior. Té una estructura oval amb un diàmetre mitjà d'aproximadament 1 cm. A la membrana timpàniques se li estudien dues porcions; la pars tensis o porció estriada i la pars laxus o porció laxa. Es compon de tres capes:
- Capa intermèdia: Composta per un teixit fibroconectiu conformat en semitotalitat a la membrana timpà, composta per col.lagen a més de fibres elàstiques i fibroblasts.
- Estrat corni: És pell que recobreix la superfície exterior de la membrana timpàniques mancant de pèls i glàndules, composta per epidermis que es posa sobre una capa de teixit connectiu subepidèrmica.
- Mucosa: revesteix a la superfície interior de la capa intermèdia de teixit connectiu, amb un epiteli de característiques plànol simple.
Els ossets òtics són tres diminuts ossos anomenats per la seva arquitectura anatòmica amb el nom de martelus (martell), el anvilus (enclusa), el lenticulens (lenticular), i el estribalis (estrep). L'Estrep és l'os més petit del cos humà. Aquests conformen una cadena que s'estén des de la membrana timpàniques fins a la finestra ovalat. Els ossets estan formats per teixit ossi compacte i cartílag hialí. La funció dels ossets òtics i la membrana timpàniques és la transformació d'ones sonores que viatgen per mitjà de l'aire a la cavitat timpàniques a ones sòniques que viatgin per mitjà del líquid perilimfàtic de l'orella interna.
L'orella mitjana està compost també per uns petits ossos anomenats Martell, Yunque i Estrep. Quan les ones sonores penetren l'orella mitjà el martell colpeja l'enclusa i aquest colpeja l'estrep immediatament; després d'aquest procés el so passa per la finestra oval i la finestra circular.
El tub faringi o trompa d'Eustaqui mesura en l'ésser humà d'edat adulta uns 4 centímetres de mitjana. Es compon d'una porció òssia i una altra cartilaginosa, posseeix una làmina epitelial composta per epiteli rinofaringi o epiteli cilíndric ciliat pseudoestratificat amb abundants cèl·lules caliciformes. Serveix per igualar la pressió a ambdós costats del timpà.
[edita] Orella interna
També anomenat labyrinthus, es divideix a la vegada en labyrinthus osseus (ossi) i labyrinthus captivus (membranós). Al labyrinthus osseus els petits conductes semicirculars pertanyen a l'òrgan propi de l'equilibri, mentre que el coclearis o cargol pertany a l'òrgan de l'audició. El labyrinthus osseus conté un líquid limfàtic anomenat perilimfa que està localitzat a l'espai perilimfàtic.
El laberintus captivus es subdivideix en labyrinthus vestibularis i labyrinthus coclearis. El labyrinthus vestibularis inclou els estatoconis denominats utriculus i saculus localitzats en els petits conductes semicirculars ossis. El labyrinthus coclearis està format pel conducte coclearis ubicat a la còclea òssia. L'òrgan de Corti s'ubica al conducte coclearis i és l'òrgan receptor de l'audició i la propiocepció.
Existeixen també els canals semicirculars són tres tubets arquejats en semicercles, implantats al vestíbul i situats en tres plans rectangulars, segons les tres dimensions de l'espai. Els canals semicirculars ens donen la noció de l'espai i, per tant, contribueixen al manteniment de l'equilibri del cap i del cos.
Després trobem el cargol o còclea és un sistema de tubs enrotllats, amb tres tubs diferents, un al costat de l'altre denominats rampa vestibular, rampa mitjana i rampa timpà. La rampa vestibular i mitjana estan separades entre si per la membrana vestibular (MV), la rampa timpà i la rampa mitjana estan separades per la membrana basilar (MiB). A la superfície de la membrana basilar es troba una estructura, l'òrgan de Corti, que conté una sèrie de cèl·lules mecànicament sensibles, les cèl·lules ciliades. La rampa vestibular i la rampa timpàniques es troben plenes de perilimfa, aquesta és rica en Na i pobre en proteïnes. La rampa mitjana conté endolimfa la qual és rica en proteïnes i conté sobretot Ka. La rampa vestibular es relaciona amb la finestra oval mitjançant el vestíbul i la rampa timpàniques limita amb la finestra rodona. Ambdós conductes comuniquen obertament en el vèrtex del cargol o helicotrema. Les cèl·lules ciliades sostingudes per les cèl·lules de Deiters estan disposades angulars i amb els seus extrems arriben a la membrana tectòria de tipus gelatinós i que està estesa sobre les cèl lules ciliades.
La membrana vestibular és tan prima, que no dificulta el pas de les vibracions sonores des de la rampa vestibular la rampa mitjana. Per tant pel que fa a la transmissió del so, la rampa vestibular i mitja es consideren com una única càmera. La importància de la membrana vestibular depèn que conservi la endolimfa a la rampa mitjana necessària per al normal funcionament de les cèl·lules ciliades.
[edita] Llindar d'audició
Els llindars d'audició considerats estàndard corresponen a intensitats de 0 dB (20 microPa) el d'audició i a 140 dB (200 Pa) el de dolor, per a una freqüència de 1.000 Hz. El llindar de molèstia se situa cap als 120 dB.
El rang de freqüències audibles o audiofreqüència es considera que va, aproximadament, de 20 Hz a 20.000 Hz i al llarg de tot aquest espectre varia la sensació d'intensitat. La sonoritat és la sensació d'intensitat en relació a la freqüència, i per a determinar-la s'empra el gràfic de Fletcher-Munson (corbes isofòniques). La unitat de sonoritat és el fon.
[edita] Alguns fenòmens psicoacústics
- Discriminació de freqüències: En sons de freqüències properes, si un d'ells té molta més intensitat emmascara l'altre (això s'anomena precisament posterior comparació de fase i nivell entre ambdós senyals).
Tenim més desenvolupat el sentit horitzontal que el vertical d'audició.
- Efecte Haas: No es diferencien sons separats en el temps per menys de 40-50 ms (en aquest cas el primer so que es produeix és el que es percep, i el segon s'entén com part d'aquest). A partir de 50 ms ja es processen com sons separats.
Un altre fenomen a tenir en compte és la presbiacúsia (pèrdua d'audició amb l'edat).
[edita] Trastorns i malalties de l'orella
[edita] Referències
- ↑ «Oïda» (en Català). Gran Enciclopèdia Catalana. © Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 25 de juny de 2009].
- ↑ Oïda / orella Recomanacions de Francesc Vallverdú, Assessor lingüístic de la CCRTV
[edita] Vegeu també
- Sistema auditiu per a l'estudi de les parts i el funcionament del sentit de l'oïda.
