Obertura de l'alfil

Obertura de l'alfil
7	7
6	6
5	5
4	4
3	3
2	2
1	1
Moviments	1.e4 e5 2.Ac4
ECO	C23–C24
Origen del nom	L'alfil a 2.Ac4
Classificació	Obertura oberta
Chessgames.com	Fitxa

L'obertura de l'alfil és una obertura d'escacs que comença amb els moviments:

1.e4 e5

2.Ac4

Les blanques ataquen la casella f7 i eviten que les negres avancin el peó-d a d5. Mentre ignoren una regla dels principiants, «desenvolupeu els cavalls abans que els alfils», les blanques mantenen desbloquejat el seu peó-f, mantenint per tant la possibilitat de jugar f2–f4.

L'avanç f2–f4 dona a l'obertura de l'alfil certa similitud amb el gambit de rei i l'obertura vienesa, dues obertures que es caracteritzen precisament per això. L'obertura de l'alfil pot transposar a qualsevol d'aquestes altres, i en particular a una versió favorable del gambit de rei, tot i que anant amb compte les negres poden evitar-ho. També són possibles transposicions al Giuoco Piano o a la defensa dels dos cavalls.

L'Encyclopaedia of Chess Openings (ECO) assigna a l'obertura de l'alfil els codis C23 i C24.

Aquest article empra la notació algebraica per descriure moviments d'escacs.

Història i utilització[modifica]

L'obertura de l'alfil és una de les obertures més antigues que fou analitzada; fou estudiada per Lucena i per Ruy Lopez. Posteriorment fou jugada per Philidor. Larsen fou un dels pocs Grans Mestres que l'ha jugada sovint, després de fer-la servir per primer cop a l'Interzonal de 1964. Tot i que aquesta obertura no és freqüent avui en dia, ha estat feta servir ocasionalment com a sorpresa per jugadors com ara Kaspàrov. Nunn la fa servir per evitar la defensa Petrov (1.e4 e5 2.Cf3 Cf6),^[1] i Lékó la va jugar al Campionat del món de 2007 contra Kràmnik, conegut per jugar la Petrov de manera consistent

Weaver Adams a la seva obra clàssica White to Play and Win hi afirmava que l'obertura de l'alfil és guanyadora per les blanques per força, a partir del segon moviment.^[2] De tota manera, no li va ser possible de provar-ho guanyant jugadors més forts que ell mateix, i posteriorment va abandonar l'obertura en favor de l'obertura vienesa, de la qual va afirmar el mateix.^[3] El Gran Mestre Nick de Firmian, a la 14a edició de Modern Chess Openings conclou que l'obertura condueix a la igualtat amb el millor joc per ambdós bàndols,^[4] i remarca que, "Entre els jugadors moderns només Bent Larsen l'ha jugada bastant, però fins i tot Kaspàrov li va donar una oportunitat (guanyant contra Baréiev)."^[5]

Variants principals[modifica]

Com que el segon moviment blanc no crea cap amenaça directa, les negres tenen moltes possibles respostes al segon moviment. Tal com es veu a continuació, l'obertura de l'alfil ofereix oportunitats de transposar a diverses altres obertures obertes.

Defensa berlinesa (2...Cf6)[modifica]

Probablement el segon moviment negre més popular sigui 2...Cf6, que força les blanques a decidir com volen defensar el seu peó-e.

	a	b	c	d	e	f	g	h
8									8
7									7
6									6
5									5
4									4
3									3
2									2
1									1
	a	b	c	d	e	f	g	h

3.d3

	a	b	c	d	e	f	g	h
8									8
7									7
6									6
5									5
4									4
3									3
2									2
1									1
	a	b	c	d	e	f	g	h

gambit Ponziani 3.d4

	a	b	c	d	e	f	g	h
8									8
7									7
6									6
5									5
4									4
3									3
2									2
1									1
	a	b	c	d	e	f	g	h

gambit Boden–Kieseritzky 3.Cf3 Cxe4 4.Cc3

Després de 3.d3 les negres han de vigilar de no caure en una variant inferior del gambit de rei refusat. Una continuació que ho evita és 2...Cf6 3.d3 c6 4.Cf3 d5 5.Ab3 Ad6. També és possible 3...d6 (en comptes de 3...c6) 4.f4 exf4 5.Axf4 Ae6! neutralitzant l'alfil de rei blanc.

Les blanques de vegades trien l'ordre de jugades de l'obertura de l'alfil per transposar al Giuoco Piano alhora que eviten que les negres plantegin la defensa Petrov. Per exemple, 2...Cf6 3.d3 Cc6 4.Cf3 Ac5 arriba al Giuoco Pianissimo per transposició.

El gambit Urusov s'anomena així en honor del príncep rus Serguei Semionovitx Urusov (3 d'agost de 1827 – 20 de novembre de 1897). Després de 2...Cf6 3.d4 exd4 (3...Cxe4 4.dxe5 dona a les blanques cert avantatge) 4.Cf3, les negres poden transposar a la defensa dels dos cavalls amb 4...Cc6, o poden declinar el gambit amb 4...d5 5.exd5 Ab4+ 6.c3 (6.Rf1 és recomanada per Michael Goeller, guanyant un peó a expenses del dret a l'enroc) 6...De7+ 7.Ae2 dxc3, quan 8.bxc3 i 8.Cxc3 ofereixen ambdues oportunitats més o menys igualades. En lloc d'això, les negres poden acceptar el gambit amb 4...Cxe4 5.Dxd4 Cf6 (5...Cd6? 6.0-0 dona a les blanques un atac aclaparador) i les blanques seguiran amb Cc3, Ag5, Dh4, 0-0-0, i normalment intenten enfrontar-se a ...0-0 i ...h6 amb el sacrifici de peça Axh6, exposant el rei negre. Les negres no tenen debilitats evidents, però la majoria d'autors pensen que l'activitat de les peces i les oportunitats d'atac signifiquen suficient compensació pel peó.

El gambit Boden–Kieseritzky s'anomena així en honor del jugador i escriptor d'escacs anglès Samuel Boden i Lionel Kieseritzky. Boden en va publicar les primeres anàlisis el 1851. Els teòrics de les obertures consideren que després de 2...Cf6 3.Cf3 Cxe4 4.Cc3 Cxc3 5.dxc3 f6, l'atac blanc no val un peó. La partida podria continuar 6.0-0 Cc6 (no 6...Ae7? 7.Cxe5! amb gran atac, però 6...d6 també és jugable) 7.Ch4 g6 8.f4 f5 9.Cf3 (9.Cxf5? d5!) e4 10.Cg5 (10.Ce5 De7! amenaçant Dc5+ és forta) Ac5+. A la pràctica, l'endarreriment negre en el desenvolupament i la no possibilitat d'enrocar al flanc de rei poden ser molt problemàtics.

Són més segures per les negres la sòlida (de Paul Morphy) 5...c6 6.Cxe5 d5, retornant el peó amb igualtat, i 4...Cc6!? (en comptes de 4...Cxc3) 5.0-0 (5.Cxe4 d5) Cxc3 6.dxc3 De7! quan, segons Bobby Fischer a My 60 Memorable Games, «les blanques no tenen compensació pel peó».^[6]

Les negres també poden declinar el peó amb 3...Cc6, transposant a la defensa dels dos cavalls. Poden, nogensmenys, estar disposades a oferir també un gambit després de 4.Cg5. Les blanques poden convidar a una mena de gambit Boden–Kieseritzky Gambit amb 4.0-0 Cxe4 5.Cc3.

Alguns ordres de jugades irregulars són 2.Cc3 (partida vienesa) Cf6 3.Ac4 Cxe4 4.Cf3 i 2.Cf3 Cf6 (defensa Petrov) 3.Ac4 Cxe4 4.Cf3.

Sumari després de 2...Cf6[modifica]

	a	b	c	d	e	f	g	h
8									8
7									7
6									6
5									5
4									4
3									3
2									2
1									1
	a	b	c	d	e	f	g	h

gambit Greco 3.f4

3.Cc3 (obertura vienesa, per transposició)
3.d3
3.d4 (Ponziani's Gambit)
- 3...exd4 4.dxd4 Cc6 (obertura del centre, per transposició)
- 3...exd4 4.Cf3 (gambit Urusov)
  - 4...Ac5 5.0-0 Cc6 (atac Max Lange, per transposició)
  - 4...Cc6 (defensa dels dos cavalls, per transposició)
  - 4...Cxe4 5.Dxd4 (gambit Urusov acceptat)
3.Cf3 (defensa Petrov, per transposició)
- 3...Cxe4 4.Cc3 (gambit Boden–Kieseritzky)
3.f4 (Greco Gambit)
- 3...Cxe4 4.d3 Cd6 5.Ab3 Cc6 o 5...e4
- 3...exf4 (gambit de rei, per transposició)

Defensa clàssica (2...Ac5)[modifica]

	a	b	c	d	e	f	g	h
8									8
7									7
6									6
5									5
4									4
3									3
2									2
1									1
	a	b	c	d	e	f	g	h

gambit de l'ala 3.b4

	a	b	c	d	e	f	g	h
8									8
7									7
6									6
5									5
4									4
3									3
2									2
1									1
	a	b	c	d	e	f	g	h

variant Philidor 3.c3

	a	b	c	d	e	f	g	h
8									8
7									7
6									6
5									5
4									4
3									3
2									2
1									1
	a	b	c	d	e	f	g	h

3.d3

La defensa clàssica està constituïda per la resposta simètrica de les negres, 2...Ac5. Les blanques poden llavors transposar a l'obertura vienesa (3.Cc3) o al Giuoco Piano (3.Cf3), o bé romandre a l'obertura de l'alfil amb el gambit de l'ala (3.b4) o la variant Philidor (3.c3). La línia principal de la variant Philidor continua: 3. c3 Cf6 4. d4 exd4 5. e5 d5! 6. exf6 dxc4 7. Dh5 0-0 8. Dxc5 Te8+ 9. Ce2 d3 10.Ae3 També són possibles transposicions al gambit de rei refusat i al Giuoco Piano, després de 3.d3.

El gambit de l'ala produeix posicions similars a les del gambit Evans. Pot transposar a l'Evans, per exemple amb 3.b4 Axb4 4.c3 Aa5 5.Cf3 Cc6.

La resposta més enèrgica de les negres a la variant Philidor és el contragambit Lewis, 3.c3 d5, que deu el seu nom al jugador i escriptor d'escacs anglès William Lewis (1787–1870), qui va publicar anàlisis d'aquesta línia el 1834.

Entre els aficionats, 3.Df3 i 3.Dh5 són també populars, amenaçant l'immediat mat del pastor. Però l'amenaça és fàcilment aturada (per exemple 3.Dh5 De7) i aquests moviments es consideren inferiors perquè interfereixen en el desenvolupament blanc o deixen la dama exposada, cosa que conduirà a pèrdues de temps.

Sumari després de 2...Ac5[modifica]

3.b4 (gambit de l'ala)
3.c3 (variant Philidor)
- 3...d5 (contragambit Lewis)
- 3...d6
- 3...Cf6
3.Cc3 (partida vienesa, per transposició)
3.d3
3.Cf3 (Giuoco Piano, per transposició)
3.Dg4 (partida vienesa, per transposició)

Altres respostes de les negres[modifica]

	a	b	c	d	e	f	g	h
8									8
7									7
6									6
5									5
4									4
3									3
2									2
1									1
	a	b	c	d	e	f	g	h

Contraatac Philidor 2...c6

Altres segons moviments de les negres són rarament jugats. Si les negres volen transposar a la defensa hongaresa amb 2...Ae7?, llavors 3.Dh5 guanya un peó.

El contragambit calabrès (2...f5?!) duu aquest nom per ser el lloc d'origen de Gioachino Greco, Calàbria. Es considera dubtós perquè la línia recomanada per Carl Jaenisch, 3.d3 Cf6 4.f4 d6 5.Cf3, dona l'avantatge a les blanques.

Sumari d'altres respostes negres[modifica]

2...c6 (contraatac Philidor)
2...Cc6
2...d6
2...f5?! (contragambit calabrès)
- 3.d3 (variant Jaenisch)

Notes i referències[modifica]

↑ Reuben, Stewart. Chess Openings — Your Choice!. Cadogan Chess, 1992, p. 59. ISBN 1-85744-070-6.
↑ Adams, Weaver. White to Play and Win. David McKay Company, 1939, p. 9–12.
↑ Evans, Larry. Chess Catechism. Simon and Schuster, 1970, p. 147, 153. ISBN 0-671-21531-0.
↑ de Firmian, Nick. Modern Chess Openings. David McKay Company, 1999, p. 144–45. ISBN 0-8129-3084-3.
↑ Id. a 143.
↑ Fischer, Bobby. My 60 Memorable Games. Faber and Faber, 1972, p. 280–81. ISBN 0-571-09987-4.

Bibliografia[modifica]

Hooper, David i Kenneth Whyld. The Oxford Companion to Chess. Oxford University, 1996. ISBN 0-19-280049-3.
Lane, Gary. The Bishop's Opening Explained. Batsford, 2004. ISBN 0-7134-8917-0.
Weaver W. Adams, White to Play and Win, ISBN 978-0-923891-83-1

Enllaços externs[modifica]

Goeller, Michael. The Bishop's Opening Arxivat 2008-10-25 a Wayback Machine..
Harding, Tim (agost del 1998). The Kibitzer: What Exactly is the Bishop's Opening?. ChessCafe.com.
Harding, Tim (setembre del 1998). The Kibitzer: The Eternal Appeal Of The Urusov Gambit. ChessCafe.com.
Harding, Tim (octubre del 1998). The Kibitzer: Is the Urusov Gambit Sound?. ChessCafe.com.

[1] Reuben, Stewart. Chess Openings — Your Choice!. Cadogan Chess, 1992, p. 59. ISBN 1-85744-070-6.

[2] Adams, Weaver. White to Play and Win. David McKay Company, 1939, p. 9–12.

[3] Evans, Larry. Chess Catechism. Simon and Schuster, 1970, p. 147, 153. ISBN 0-671-21531-0.

[4] Firmian, Nick. Modern Chess Openings. David McKay Company, 1999, p. 144–45. ISBN 0-8129-3084-3.

[5] Id. a 143.

[6] Fischer, Bobby. My 60 Memorable Games. Faber and Faber, 1972, p. 280–81. ISBN 0-571-09987-4.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]