Obi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Obi
Conca de l'Obi
Cota del naixement  ? msnm
Naixement Muntanyes de l'Altai
Desembocadura Oceà Àrtic
Longitud 3.650 km
Cabal mitjà 12.400 /s
Superfície de la conca 2.972.497 km²
Territoris de la conca Rússia, Kazakhstan, Xina, Mongòlia
Icon river delta.svg Accediu al Portal:Geografia

L'Obi (del rus Обь), també anomenat Ob, és un dels rius més grans de la Sibèria occidental i el quart més llarg de Rússia. La seva conca ocupa uns tres milions de km² i s'estén, a banda de Rússia, per Kazakhstan, Xina i Mongòlia. És el més occidentals dels tres grans cursos d'aigua de Sibèria. Com el Ienissei i el Lena, l'Obi, que neix al massís de l'Altai i desemboca en un golf al mar de Kara, discorre en direcció sud-nord i drena una gran regió caracteritzada per les seves baixes altures.

Junt amb el seu llarg afluent, l'Irtix, constitueix una de les més llargues artèries fluvials del món, amb un curs de més de 5.400 km. L'Obi i els seus principals tributaris ofereixen possibilitats de navegació estacional, representant una via de comunicació molt important per un espai amb un fort potencial de desenvolupament, i també un eix de poblament dominat per alguns grans centres industrials com Novossibirsk, Iekaterinburg i Omsk. Durant les darreres dècades la seva conca s'ha convertit en el principal lloc d'extracció d'hidrocarburs de la Federació Russa.

Noms[modifica | modifica el codi]

El riu Obi és conegut pels khantis amb els noms d'As, Iag, Kolta i Iema; per als nenets es tracta del Kolta o del Kuai, i pels tàtars de Sibèria l'anomenen Umar o Omass.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Cabal mensual de l'Obi a Barnaül.

L'Obi es forma a uns 26 km al sud-oest de Biïsk, al territori de l'Altai, per la confluència del Bia i el Katun. Ambdós rius neixen a les muntanyes de l'Altai: el Bia al llac Telètskoie i el Katun, d'uns 700 km de llargada, a la glacera del Belukha.

El riu es divideix en més d'una branca, especialment després d'unir-se al seu gran afluent, l'Irtix a uns 69° E. Amb origen a la Xina, l'Irtix és en realitat més llarg que l'Obi, ja que fa 4.248 km. Si comptem doncs, des de les fonts de l'Irtix fins a la desembocadura de l'Obi a l'Àrtic, el conjunt fluvial Obi-Irtix és el més llarg de Rússia, amb 5.410 quilòmetres. Altres afluents importants són: per l'est, el Tom, Txulim, Ket, Tim i Vakh, i per l'oest i sud el Vasiugan, l'Irtix (amb els seus tributaris Tobol i Ixim), i el Sosva.

L'Obi zigzagueja cap a l'oest i al nord fins que arriba als 55º N, latitud a partir de la qual vira cap al nord-oest i després al nord un altre cop, acabant en direcció est fins al golf de l'Obi, un llarg entrant de 965 km del mar de Kara, que separa les penínsules de Iamal i de Guida.

La conca de l'Obi recorre principalment zones d'estepes, taigàs, aiguamolls i tundra. Les planes d'inundació de l'Obi es caracteritzen per nombrosos afluents i llacs. L'Obi queda gelat des del sud de Barnaul des de principis de novembre fins a finals d'abril, i al nord de Salekhard, a 160 km de la seva desembocadura, a partir de finals d'octubre fins a principis de juny. El riu Obi creua diverses zones climàtiques. La vall de l'Obi superior, al sud, veu el conreu de la vinya, melons i síndries, mentre que la part baixa de l'Obi és de tundra àrtica.

Ús humà[modifica | modifica el codi]

L'Obi a Barnaül

Les aigües de l'Obi s'utilitzen sobretot per al reg, aigua potable, obtenció d'energia hidroelèctrica, i la pesca, ja que el riu acull més de 50 espècies de peixos.

Les aigües navegables de la de la seva conca hidrogràfica s'acosten als 15.000 km. La seva importància en el transport fluvial fou particularment important abans de la finalització del ferrocarril Transsiberià, ja que, tot i que la direcció principal del riu i els seus afluents és de sud a nord, l'amplada de la conca també permetia un transport en direcció est-oest. Fins a principis del segle XX el principal port fluvial de l'oest era Tiumén, situat al riu Turà, un afluent del riu Tobol, gràcies als quals queda connectat amb el ferrocarril Iekaterinburg-Perm el 1885, cosa que permet tenir un enllaç ferroviari amb els rius Kama i Volga, al cor de Rússia. Tiumén passà a ser una important estació terminal durant alguns anys, fins que el ferrocarril es va estendre més cap a l'est. A l'est dels confins de la conca de l'Obi, Tomsk al riu Tom era un centre important.

A Tiumén arribà el primer vaixell de vapor el 1836, i pel curs mitjà de l'Obi hi naveguen vaixells de vapor des de 1845. El començament de la navegació a vapor per l'Obi no va ser fàcil, i no va ser fins al 1857 quan el vaixell de vapor es començà a desenvolupar de manera seriosa per la conca de l'Obi. La navegació a vapor va començar al Ienissei el 1863 i al Lena i l'Amur durant la dècada de 1870. En un intent d'ampliar el sistema navegable de l'Obi a finals del segle XIX, utilitzant el riu Ket, es va construir un sistema de canals de 900 km per connectar l'Obi amb el Ienissei, però aviat va ser abandonat per manca de competitivitat amb el ferrocarril.

El Transsiberià, un cop completat, proporcionà un transport més directe i durant tot l'any en la direcció est-oest. Però el sistema del riu Obi seguia sent important per connectar les grans extensions de les províncies de Tiumén i Tomsk amb les principals ciutats de la ruta del Transsiberià, com Novossibirsk i Omsk. Durant la segona meitat del segle XX la construcció d'enllaços ferroviaris a Labytnangi, Tobolsk, i les ciutats productores de petroli i gas de Surgut i Nizhnevartovsk proporcionen més estacions, però no disminueix la importància dels cursos d'aigua per arribar a llocs on no pot fer-ho el ferrocarril.

El 1965 es va construir una presa prop de Novossibirsk, que va crear el llac artificial més gran de Sibèria, conegut com l'embassament de Novossibirsk o mar de l'Obi.

Durant les dècades de 1960 a 1980 enginyers i administradors soviètics contemplen un gegantí projecte per desviar part de les aigües de l'Irtix i l'Obi cap al Kazakhstan i les repúbliques de l'Àsia central soviètica, per reomplir el mar d'Aral. El projecte mai va arribar a dissenyar-se i la idea fou abandonada el 1986 degut a consideracions econòmiques i ambientals.[1][2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Douglas R. Weiner, "A Little Corner of Freedom: Russian Nature Protection from Stalin to Gorbachev". University of California Press, 1999. ISBN 0-520-23213-5. On Google Books p. 415 (anglès)
  2. Michael H. Glantz, "Creeping Environmental Problems and Sustainable Development in the Aral Sea...". ISBN 0-521-62086-4. On Google Books p. 174

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Obi

Coord.: 66° 32′ 02″ N, 71° 23′ 41″ E / 66.53389°N,71.39472°E / 66.53389; 71.39472