Ocupació franquista de Catalunya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ocupació franquista de Catalunya
Guerra civil espanyola
Data del 25 de desembre de 1938
al 10 de febrer del 1939
Localitat Catalunya
Resultat Decisiva victòria franquista
Fronts de la Guerra Civil Espanyola el novembre de 1938
Bàndols
Bandera de la Segona República Espanyola Exèrcit Popular Bàndol franquista Exèrcit Nacional
Comandants en cap
Bandera de la Segona República Espanyola Juan Hernández
Bandera de la Segona República Espanyola Enrique Líster
Bandera de la Segona República Espanyola Juan Modesto
Bàndol franquista Juan Yagüe
Bàndol franquista Rafael García-Valiño Marcén
Forces
Entre 300.000 i 90.000 segons les fonts Entre 350.000 i 300.000 segons les fonts
Baixes
10.000 ferits
60.000 capturats
220.000 exiliats a França
Seqüència cronològica de les batalles de la
Guerra civil espanyola
Batalla anterior Batalla posterior
Batalla de l'Ebre Batalla de Menorca

L' ocupació franquista de Catalunya va ser l'avanç de les tropes feixistes sobre Catalunya a la fi de l'any 1938 i principis de 1939 durant la guerra civil espanyola.

L'ocupació de Catalunya[modifica | modifica el codi]

A la fi de 1938, un cop acabada la batalla de l'Ebre, el general Franco es va disposar a portar a terme l'ofensiva final contra Catalunya. Franco no va envair el país immediatament. Va esperar fins a tenir totes les divisions de xoc a punt. Per assolir el seu objectiu tenia un exèrcit de 300.000 homes, 565 peces d'artilleria i 500 avions. Al davant seu, l'exèrcit de la República només posseïa 100.000 homes preparats per combatre. Sis exèrcits nacionals es llancen sobre Catalunya en un front que s'estén des dels Pirineus fins al sud de l'Ebre. La desproporció era, doncs, aclaparadora quan Franco el 23 de desembre de 1938 donava l'ordre perquè s'iniciés l'ofensiva final en dos punt del front: en el sector de Tremp i en el de Seròs.[1]

A més, Franco va utilitzar hàbilment la premsa i la ràdio com a eines de propaganda i, en una estratègia inèdita fins aleshores, va fer públics tots els seus moviments de tropes, el nombre de soldats mobilitzats i les seves intencions. L'objectiu era desmoralitzar la població republicana a través d'un ostentós menyspreu a la capacitat militar del Front Popular.

L'ofensiva final[modifica | modifica el codi]

La bandera del bàndol franquista és hissada a l'Ajuntament de Tarragona el 15 de gener de 1939. La fotografia és d'autor desconegut del llibre Alerta los pueblos de Vicente Rojo

Si en el sector de Tremp l'exèrcit republicà va resistir força bé l'ofensiva, a Seròs es va produir una desbandada generalitzada que va permetre la penetració dels exèrcits franquistes, i cap contraatac republicà la va poder aturar. Sense cap mena de capacitat de resistència, amb plena desorganització i clara inferioritat de condicions, l'exèrcit republicà només va poder optar per un replegament progressiu i una retirada el més ordenada possible.

Tots els intents de recompondre una nova línia de front van fracassar inexorablement. Els franquistes prenen les Borges Blanques, envolten Tarragona el 15 de gener de 1939, el dia 21 Juan Negrín informava Lluís Companys de la conveniència d'abandonar Barcelona, que era ocupada el 26 de gener. Les primeres tropes entren a la capital catalana per l'Avinguda Diagonal. Barcelona va ésser ocupada amb només una baixa per part dels atacants.[2]

Organitzacions com el PSAN, afirmen que Francisco Franco va voler esperar uns dies a ocupar la ciutat de Barcelona per fer-la coincidir amb la data de la batalla de Montjuïc de 1641.[3]

Girona queia el dia 4 de febrer, i el dia 10 els exèrcits franquistes arribaven a la frontera franco-espanyola.[4]

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Al Castell de Figueres van tenir lloc la darrera sessió de les Corts de la República. A la fotografia es pot apreciar que està parlant en Negrín i assegut darrere Martínez Barrio. Fotografia del llibre "Alerta los pueblos" de Vicente Rojo.

L'exèrcit republicà a Catalunya, el govern i una gran part de la població inicien la retirada. L'ocupació de Catalunya va representar un cop mortal per a la República, que només disposava ja de la zona central i que veia com els problemes polítics s'agreujaven encara més. Azaña dimitia com a president de la República el dia 28 de febrer de 1939, i Negrín i els comunistes confiaven encara en una internacionalització del conflicte.

A partir del mes de febrer de 1939 es va iniciar per a Catalunya una nova etapa de la seva història, en la qual hauria de fer front a la més sistemàtica de les ofensives per posar fi a la seva personalitat nacional. Hi va haver una ruptura històrica, en primer lloc, per l'exili massiu de la població (polítics, intel·lectuals i sectors socials diversos), calculat en mig milió. Per als qui romangueren al país les noves autoritats van imposar ja durant el mes d'abril un nou sistema institucional.[5] A Catalunya es van omplir les presons i els camps de concentració del suspectes de desafecció al nou règim. Tots els partits polítics i sindicats de classe foren proscrits i perseguits, la llengua i la cultura catalanes, prohibides públicament, arreu s'imposava una dura reacció social.[6]

« Pero la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalan plantea el problema estrictamente administrativo, de deducir las consecuencias practicas de aquella abrogacion. Importa por consiguiente restablecer un regimen de derecho público que de acuerdo con el principio de unidad de la patria devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España. »
Boletín Oficial del Estado, Burgos, 8 d'abril de 1938, nº 534[7]

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Wikiquote A Viquidites hi ha cites, dites populars i frases fetes relatives a Ocupació franquista de Catalunya
  1. Pagès, Pelai. La guera civil (1936-1939). Barcelona:Barcanova. 1993. Pàgina 81.
  2. Tusell, Javier. Historia de España. Madrid: Taurus. 1993. Pàgina 664.
  3. PSAN, crònica del Dia del Combatent Català
  4. Pagès, Pelai. La guera civil (1936-1939). Barcelona:Barcanova. 1993. Pàgina 82.
  5. Decret de 5 d'abril de 1938 [1]
  6. Pagès, Pelai. La guerra civil (1936-1939). Barcelona:Barcanova. 1993. Pàgina 85.
  7. Moliner Prada, Antonio. Documents de la història contemporània d'Espanya. Universitat Autònoma de Barcelona, 2004, p. 139. ISBN 978-84-490-2339-2.