Ocupació franquista de Catalunya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ocupació franquista de Catalunya
Guerra civil espanyola
Mapa del front el novembre de 1938, després de la Batalla de l'Ebre i poc abans de l'ofensiva de Catalunya.
Mapa del front el novembre de 1938, després de la Batalla de l'Ebre i poc abans de l'ofensiva de Catalunya.
Data 23 de desembre de 1938 - 10 de febrer del 1939[1]
Territori Catalunya
Resultat Victòria decisiva franquista
Bàndols
Bandera de la Segona República Espanyola Exèrcit Popular Bàndol franquista Exèrcit franquista
Flag of Italy (1861-1946).svg Corpo Truppe Volontarie
Flag of German Reich (1935–1945).svg Legió Còndor
Comandants en cap
Bandera de la Segona República Espanyola Vicente Rojo Lluch Bàndol franquista Francisco Franco
Comandants
Bandera de la Segona República Espanyola Juan Modesto
Bandera de la Segona República Espanyola Juan Perea Capulino[2]
Bàndol franquista Fidel Dávila
Bàndol franquista Alfredo Kindelán
Flag of Italy (1861-1946).svg Gastone Gambara
Flag of German Reich (1935–1945).svg Wolfram von Richthofen[3]
Forces
Grup d'Exèrcits de la Regió Oriental (GERO)

Aviació republicana (FARE)

  • >150 avions operatius[5]
Exèrcit del Nord

Aviació franquista

  • 370+ avions[5]
Baixes
10.000 ferits
60.000 capturats
220.000 exiliats a França
CTV: 565 morts i 2.141 ferits[9]
Seqüència cronològica de les batalles de la
Guerra civil espanyola
Batalla anterior Batalla posterior
Batalla de l'Ebre Batalla de Menorca

L'ocupació franquista de Catalunya, també anomenada ofensiva de Catalunya o batalla de Catalunya, va ser una campanya militar desenvolupada entre el 23 de desembre de 1938 i el 10 de febrer del 1939 al territori català sota control republicà durant la Guerra Civil Espanyola. Fou l'últim gran enfrontament del conflicte i va sentenciar la derrota republicana, que ja no seria capaç d'articular cap resistència.[10]

El 26 de novembre de 1938, acabada la sagnant batalla de l'Ebre, el comandant en cap dels sublevats, Francisco Franco, va ordenar l'atac del territori de Catalunya que encara no controlava, a l'est dels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre. Després d'un seguit de retards pel mal temps, les forces feixistes van iniciar una gran ofensiva el dia 23 de desembre per la zona del Segre, concentrant els esforços als caps de pont de Seròs i de Tremp.

La defensa republicana es va trencar a Seròs i els feixistes van aconseguir crear un esvoranc al front de 6 quilòmetres que va desballestar la línia defensiva. El 4 de gener de 1939, el coronel Juan Perea va ordenar abandonar la línia de fortificacions L-1 perdent les poblacions estratègiques d'Artesa de Segre i les Borges Blanques. A partir d'aleshores la resistència republicana, que havia patit 50.000 baixes, deixaria de ser eficaç i la segona defensiva, la L-2, seria travessada ràpidament pels feixistes. El 12 de gener es va ocupar l'estratègic nucli de Montblanc que va permetre l'assalt a la Costa Daurada i, pràcticament alhora, els franquistes van travessar per l'Ebre. Tarragona i Reus caurien el 15 de gener.

Després d'un avenç fulminant, que prendria la conca del Llobregat el 24 de gener, es va ocupar Barcelona el dia 26 de gener de 1939. El 4 de febrer cauria Girona, que poc abans havia estat bombardejada tres dies seguits, i les tropes franquistes assolirien el control de la frontera amb França el 10 de febrer de 1939, perseguint les columnes de soldats i civils que s'exiliaven. Tot i així, no seria fins 3 dies més tard que assolirien el control de totes les poblacions catalanes.[11]

Contràriament al que es va assumir durant molt temps, en part basant-se en la manipulada propaganda franquista, la victòria no fou fàcil i els combats que hi van haver en alguns moments van ser d'extrema duresa.[12]

El resultat de la campanya, que va suposar la fi de la Segona República Espanyola, va ser terrible per Catalunya en múltiples aspectes. Demogràficament la població va reduir-se de forma important, dels 3 milions d'habitants que hi havia al començament de la guerra se'n van morir 60.000 durant l'ofensiva, com a mínim hi van haver 4.000 execucions per consell de guerra a més a més de les que es van efectuar directament sobre el terreny i 350.000 persones van fugir a França, de les quals 70.000 s'exiliarien permanentment.

La repressió que es va instaurar va abastar tots els aspectes de la societat catalana, des de la política fins a la cultura. Es va prohibir parlar o publicar qualsevol cosa en català, es va empresonar fins a 35.000 persones, 150.000 van anar a camps de concentració o companyies de treball... Políticament es va suprimir qualsevol administració pròpia imposant-ne una de fidel al règim. Simbòlicament, el 15 d'octubre de 1940, es va executar el president de la Generalitat Lluís Companys al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc.[13]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Cronologia de la guerra civil espanyola

El 17 de juliol de 1936 va iniciar-se una revolta militar a Melilla que l'endemà s'estendria a bona part de la península ibèrica. En els propers dies, als principals nuclis industrials i ciutats mediterrànies l'aixecament fracassaria, tot i així els revoltats aconseguirien fer-se amb el control de totes les illes Balears excepte Menorca, que posteriorment servirien de base aèria pels bombarders feixistes.

Després d'un intent fallit d'ocupació de Madrid per part dels facciosos, entre el 8 i el 23 de novembre de 1936, l'ofensiva feixista es dirigiria cap al nord. L'estiu de 1937, després de la Batalla de Bilbao, s'ocuparien ràpidament el País Basc i Astúries.

Després d'unes contraofensives republicanes, l'atac dels revoltats continuaria durant l'hivern de 1937-38 cap al mediterrani, separant Catalunya de la resta de territori republicà i ensorrant el front d'Aragó, ocupant les primeres ciutats catalanes. Inesperadament, el 23 d'abril de 1938, l'assalt prosseguiria cap a València, a l'ofensiva de Llevant, on s'originaria una dura batalla que seria interrompuda per un virulent atac des de territori català.

La Batalla de l'Ebre va ser l'enfrontament més sagnant de tota la guerra, i va durar 115 dies provocant nombroses baixes a ambdós bàndols. La derrota republicana a l'Ebre deixaria exhaust el Grup d'Exèrcits de la Regió Oriental (GERO) que sense armes, homes ni temps havia d'enfrontar a tota la maquinària bèl·lica feixista, molt superior materialment i numèricament.

L'ocupació de Catalunya[modifica | modifica el codi]

A la fi de 1938, un cop acabada la batalla de l'Ebre, el general Franco es va disposar a portar a terme l'ofensiva final contra Catalunya. Franco no va envair el país immediatament. Va esperar fins a tenir totes les divisions de xoc a punt. Per assolir el seu objectiu tenia un exèrcit de 300.000 homes, 565 peces d'artilleria i 500 avions. Al davant seu, l'exèrcit de la República només posseïa 100.000 homes preparats per combatre. Sis exèrcits nacionals es llancen sobre Catalunya en un front que s'estén des dels Pirineus fins al sud de l'Ebre. La desproporció era, doncs, aclaparadora quan Franco el 23 de desembre de 1938 donava l'ordre perquè s'iniciés l'ofensiva final en dos punts del front: en el sector de Tremp i en el de Seròs.[14]

A més, Franco va utilitzar hàbilment la premsa i la ràdio com a eines de propaganda i, en una estratègia inèdita fins aleshores, va fer públics tots els seus moviments de tropes, el nombre de soldats mobilitzats i les seves intencions. L'objectiu era desmoralitzar la població republicana a través d'un ostentós menyspreu a la capacitat militar del Front Popular.

L'ofensiva final[modifica | modifica el codi]

Si en el sector de Tremp l'exèrcit republicà va resistir força bé l'ofensiva, a Seròs es va produir una desbandada generalitzada que va permetre la penetració dels exèrcits franquistes, i cap contraatac republicà la va poder aturar. Sense cap mena de capacitat de resistència, amb plena desorganització i clara inferioritat de condicions, l'exèrcit republicà només va poder optar per un replegament progressiu i una retirada el més ordenada possible.

Tots els intents de recompondre una nova línia de front van fracassar inexorablement. Els franquistes prenen les Borges Blanques, envolten Tarragona el 15 de gener de 1939, el dia 21 Juan Negrín informava Lluís Companys de la conveniència d'abandonar Barcelona, que era ocupada el 26 de gener. Les primeres tropes entren a la capital catalana per l'Avinguda Diagonal. Barcelona va ésser ocupada amb només una baixa per part dels atacants.[15]

Organitzacions com el PSAN, afirmen que Francisco Franco va voler esperar uns dies a ocupar la ciutat de Barcelona per fer-la coincidir amb la data de la batalla de Montjuïc de 1641.[16]

Girona queia el dia 4 de febrer, i el dia 10 els exèrcits franquistes arribaven a la frontera franco-espanyola.[17]

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

"Si ets espanyol parla espanyol", Catalunya, 1940. Retrat del dictador Francisco Franco.

L'exèrcit republicà a Catalunya, el govern i una gran part de la població inicien la retirada. L'ocupació de Catalunya va representar un cop mortal per a la República, que només disposava ja de la zona central i que veia com els problemes polítics s'agreujaven encara més. Azaña dimitia com a president de la República el dia 28 de febrer de 1939, i Negrín i els comunistes confiaven encara en una internacionalització del conflicte.

A partir del mes de febrer de 1939 es va iniciar per a Catalunya una nova etapa de la seva història, en la qual hauria de fer front a la més sistemàtica de les ofensives per posar fi a la seva personalitat nacional. Hi va haver una ruptura històrica, en primer lloc, per l'exili massiu de la població (polítics, intel·lectuals i sectors socials diversos), calculat en mig milió. Per als qui romangueren al país les noves autoritats van imposar ja durant el mes d'abril un nou sistema institucional.[18] A Catalunya es van omplir les presons i els camps de concentració del suspectes de desafecció al nou règim. Tots els partits polítics i sindicats de classe foren proscrits i perseguits, la llengua i la cultura catalanes, prohibides públicament, arreu s'imposava una dura reacció social.[19]

« Pero la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalan plantea el problema estrictamente administrativo, de deducir las consecuencias practicas de aquella abrogacion. Importa por consiguiente restablecer un regimen de derecho público que de acuerdo con el principio de unidad de la patria devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España. »
Boletín Oficial del Estado, Burgos, 8 d'abril de 1938, nº 534[20]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Cronologia de la Guerra Civil espanyola» (PDF) (en català). Universitat Oberta de Catalunya p. 24. Catalunya: Laboratori d’Humanitats. [Consulta: 18 maig 2014].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Villarroya, Joan (L'ofensiva final contra Catalunya) pàg. 20
  3. López Rovira, Carles (La conquesta de Catalunya) pàg. 16
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Hernàndez Cardona, F. Xavier (Història militar de Catalunya) pàg. 258
  5. 5,0 5,1 Gesalí, David; Íñiguez, David (La guerra aèria a Catalunya) pàg. 459
  6. 6,0 6,1 López Rovira, Carles (La conquesta de Catalunya) pàg. 18
  7. 7,0 7,1 Martínez Reverte, Jorge (La caída de Cataluña) pàg. 28
  8. 8,0 8,1 8,2 Hernàndez Cardona, F. Xavier (Història militar de Catalunya) pàg. 259
  9. Hurtado, Víctor; Segura, Antoni; Villarroya, Joan pàg. 346
  10. «batalla de Catalunya». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 29 gener 2015].
  11. Villarroya, Joan (Acaba la guerra, comença l'exili) pàg. 152
  12. López Rovira, Carles (La conquesta de Catalunya) pàg. 11
  13. Hernàndez Cardona, F. Xavier (Història militar de Catalunya) pàg. 260
  14. Pagès, Pelai. La guera civil (1936-1939). Barcelona:Barcanova. 1993. Pàgina 81.
  15. Tusell, Javier. Historia de España. Madrid: Taurus. 1993. Pàgina 664.
  16. PSAN, crònica del Dia del Combatent Català
  17. Pagès, Pelai. La guera civil (1936-1939). Barcelona:Barcanova. 1993. Pàgina 82.
  18. Decret de 5 d'abril de 1938 «personal.auna.com». [Enllaç no actiu]
  19. Pagès, Pelai. La guerra civil (1936-1939). Barcelona:Barcanova. 1993. Pàgina 85.
  20. Moliner Prada, Antonio. Documents de la història contemporània d'Espanya. Universitat Autònoma de Barcelona, 2004, p. 139. ISBN 978-84-490-2339-2. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Hurtado, Víctor; Segura, Antoni; Villarroya, Joan. Atles de la Guerra Civil a Catalunya (llibre). 2a ed. (en català). Barcelona: Edicions DAU i Ajuntament de Barcelona, abril del 2012, p. 505. ISBN 978-84-9850-382-1. 
  • Hernàndez Cardona, F. Xavier; Riart, Francesc; Català i Roca, Pere. Història militar de Catalunya. Aproximació didàctica. Vol. IV Temps de revolta (llibre). Volum IV. 1a ed. (en català). Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 2004 (Història militar de Catalunya). ISBN 84-232-0673-4. 
  • Martínez Reverte, Jorge. La caída de Cataluña (en castellà). Barcelona: Crítica, 2006, p. 549. ISBN 84-8432-725-6. 
  • López Rovira, Carles. La conquesta de Catalunya. Diari d'operacions de l'exèrcit de Franco. 1a ed. (en català). Barcelona: Editorial base, Març del 2012, p. 151. ISBN 978-84-15267-52-2. 
  • Gesalí, David; Íñiguez, David. La guerra aèria a Catalunya (1936-1939) (llibre). 1a ed. (en català). Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 2012, p. 575. ISBN 978-84-232-0775-6. 
  • Villarroya, Joan; [et al.]. Jordi Grau. L'ofensiva final contra Catalunya (llibre). Volum 1. 1a ed. (en català). Girona: El Punt Avui, abril del 2014, p. 159 (75 anys, diari d'una ocupació). DL GI 540-2014. 
  • Villarroya, Joan; [et al.]. Jordi Grau. Acaba la guerra, comença l'exili (llibre). Volum 2. 1a ed. (en català). Girona: El Punt Avui, abril del 2014, p. 157 (75 anys, diari d'una ocupació). DL GI 541-2014. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Ocupació franquista de Catalunya