Odin

De Viquipèdia

L'article o secció necessita algunes millores en el seu format. (Col·laboreu!) Pot necessitar retocs en negretes, cursives, capçaleres, enllaços, imatges, categories, interviquis, infotaules ...

Odín (nòrdic antic Oðinn) és considerat el déu principal de la mitologia nòrdica.

El seu paper, igual que el de molts déus nòrdics, és complex. És el déu de la saviesa, la guerra i la mort. Però també és considerat, encara que en menor mesura, el déu de la màgia, la poesia, la profecia, la victòria i la caça.

Odín residia a l'Asgard, en el palau de Valaskjálf, que va construir-ho per a ell i on es troba el seu tron, el Hliðskjálf, des d'on podia observar el que succeïa en cadascun dels nou mons.^[1] En la batalla brandava la seva llança, anomenada Gungnir, i muntava la seva cavall de vuit potes, anomenat Sleipnir.

Era fill de Bor i de la geganta Bestla, germà de Vili i Vé,^[2] espòs de Frigg i pare de molts dels déus^[3] tals com Thor, Baldr, Vidar i Váli. En la poesia escáldica es fa referència a ell amb infinitat de kenningar i un dels quals s'utilitza per esmentar-ho és Allföðr ("pare de tots").^[4]

Com a déu de la guerra, s'encarregava d'enviar a les seves filles, les valquíries, a recollir als guerrers heroics morts en batalla,^[5] els einherjer, que se sentin al seu costat en el Valhalla on presideix els banquets. En el final dels temps Odín guiarà als déus i als homes contra les forces del caos en la batalla del fi del món, el Ragnarök. En aquesta batalla el déu serà mort i devorat pel feroç llop Fenrir, el qual serà immediatament mort per Vidar, qui li estriparà les gargamelles i col·locarà un peu en la gorja.^[6]

Taula de continguts 1 Etimologia 2 Característiques 3 Saviesa 3.1 Runes 3.2 Poesia 3.3 Màgia 4 Guerra 5 Viatges 6 Creació 7 Genealogia 7.1 Ancestres 7.2 Descendència 8 Possessions 9 Animals 10 Noms 11 Culte 11.1 Orígens 11.2 Sacrificis 11.3 Blóts 11.4 Proscripció pel cristianisme 11.5 Similituds entre Odín i Jesús 11.6 Actualitat 12 Cultura popular 13 Toponímia 13.1 Escandinàvia 13.2 Resta d'Europa 13.3 Resta del Món 14 Bibliografía 15 Referències 16 Vegeu també 17 Enllaços externs

[edita] Etimologia

Odín representa l'evolució de la deïtat protogermànica *Wōđinaz o *Wōđanaz^[7][8] el nom del qual va derivar en Oðinn, en nòrdic antic i en Woden, en anglosaxó.

El cronista germà Adam de Bremen, en la seva obra Gesta Hammaburgensis ecclesiae pontificum, fa referència al déu que adoraven els pagans escandinaus del segle XI com Wodan aneu est furor ("Wodan, que significa furor").^[9][10] Una alternativa etimològica obsoleta a la qual es van adherir molts dels primers escriptors incloent Cornelius Agrippa en el seu Libri tres d'occulta philosophia, és donar-li la mateixa arrel que la paraula "god" (déu), de la seva forma protogermànica *ǥuđ-. Aquesta no és una teoria sostenible, segons la majoria dels acadèmics moderns, excepte para el nom llombard Godan, que pot tenir les seves arrels en *ǥuđanaz.

Oðinn està relacionat amb la paraula oðr, que en nòrdic antic té dos significats. Com adjectiu significa "boig, frenètic, furiós o violent"^[11] i és cognat de la paraula anglosaxona wōd. El substantiu significa "ment, saviesa, ànima o sensibilitat" i "cançó o poesia"^[11] i és cognat amb la paraula anglosaxona wōþ.^[12] En paraules compostes, oð- significa "violentament enèrgic" (i.g. oð-málugr "parlar de manera violenta o molt excitat").

[edita] Característiques

Odín és una deïtat ambivalent. Les connotacions nòrdiques antigues de la edat víking per Odín estan relacionades amb la "poesia i la inspiració" així com amb la "fúria i la bogeria".

És el déu del coneixement; va sacrificar un dels seus ulls en el pou de Mimir, per d'aquesta manera poder accedir a la saviesa dels anys, i era qui donava als poetes valerosos la hidromel de la inspiració feta pels nans, de l'atuell anomenat Óð-rœrir.^[13]

També és associat amb el concepte de la cacera salvatge, Asgardreid, un estrepitós i rugent moviment a través del cel, on lidera les hosts dels guerrers morts.^[14]

En consistència amb això, Snorri Sturluson, en la Edda prosaica, descriu a Odín donant-li la benvinguda als guerrers que han mort heroicament en batalla, en la seva residència, el Valhalla, que interpretat literalment significa "saló dels morts en combat".

A més és el déu de la guerra, apareixent a través de molts mites nòrdics com qui portava les victòries. En les sagues nòrdiques, Odín de vegades actua com un instigador de conflictes bèl·lics, i es deia que era capaç de començar-los amb tan sol llançar la seva llança, Gungnir. També enviava a les valquíries per influir en les batalles i obtenir el resultat que desitjava. En ocasions podia aparèixer en els camps de batalla com el líder dels nòrdics, portant en les espatlles dos corbs, anomenats Hugin i Munin (pensament i memòria respectivament), i acompanyat per dos llops, anomenats Geri i Freki.

Odín està associat als paranys i enganys. És un transformista, capaç d'alterar la seva forma a gust.^[15] Es relata que va viatjar per la terra com un home vell, borni, amb barba grisa, usant un barret d'ala ampla i amb un abric blau fosc.^[16] També realitza pràctiques màgiques, com l'és el seid.^[17]

[edita] Saviesa

Essent un dels déus més antics, creador del món i dels homes, Odín és el senyor de la saviesa, expert en totes les coses des del principi dels temps. Ha après totes les arts i després els homes han après d'ell. Entre els molts epítets d'Odín, molts fan referència al seu gran sapiencia, i ha estat anomenat Fjölnir i Fjölnsviðr ("gran savi"), Sanngetall ("qui intueix la veritat"), Saðr o Sannr ("qui diu la veritat"), Forni ("coneixedor de l'antic") i Fornölvir ("sacerdot antic").

La saviesa d'Odín és fruit del coneixement, la màgia i la poesia, tot alhora. És coneixedor dels misteris dels nou mons i dels seus orígens, però també del destí de cadascun dels homes, així com del seu propi destí i el de l'univers.

Odín gaudeix competint en discussions amb els individus més savis. Sota la disfressa de Gágnraðr ("victòria"), va arriscar la seva vida quan el gegant Vafþrúðnir, l'erudició del qual era àmpliament reconeguda, el va desafiar en un duel de saviesa sobre el passat, el present i el futur del món. El gegant va contestar ràpidament a totes les preguntes, però Gágnraðr al final va preguntar què va ser el que el déu Odín va mormolar a cau d'orella al seu fill Baldr en la seva pira funerària. Vafþrúðnir, en aquest punt, va reconèixer la identitat d'Odín, ja que una regla era que qui feia una pregunta havia de conèixer la resposta, i aquesta resposta era coneguda solament pel propi déu. Així, el gegant va perdre el duel.^[18]

En una altra ocasió, fent-se passar per un home anomenat Gestumblindi ("hoste cec"), el déu va desafiar a un rei anomenat Heiðrekr, a un duel d'endevinalles. Després d'una sèrie de preguntes que ambdós van contestar sense dificultat, Odín va realitzar la mateixa pregunta que havia fet a Vafþrúðnir. Davant aquesta pregunta, el rei va intentar matar-ho, però el déu va escapar sota la forma d'un falcó.^[19]

Odín es va aventurar fins al pou de Mimir, prop de Jötunheim, la terra dels gegants sota l'aparença d'un caminant anomenat Vegtamr. Mimir, que vigilava el pou, per permetre-li beure'n li va demanar que sacrifiqués el seu ull esquerre, sent això un símbol de la seva voluntat per obtenir el coneixement. Mentre bevia va veure tot el sofriment i els problemes que els homes i els déus haurien de suportar, però també va albirar per què era necessari que això succeís.

El sacrifici del més gran de tots els déus és un tema recurrent en la mitologia nòrdica. Referent a això cal esmentar que també Tyr va sacrificar la seva mà per així poder encadenar a Fenrir. L'ull d'Odín roman en el fons d'aquesta font, de la qual el mateix Mímir beu cada dia. D'aquella mutilació autoinfligida deriven els epítets de Bileygr ("borni") i Báleygr ("ull faltant"). Odín conserva el cap de Mimir, que va ser decapitat pels Vanir durant el seu enfrontament amb els Æsir, i aconsegueix fer-lo parlar per mitjà de la màgia, sent una font inesgotable de coneixements que li revela les notícies del que succeeix al voltant del món.^[20]

Allt veit ek, Oðinn, hvar þú auga falt, í inum mæra Mímisbrunni -; Drekkr mjöð Mímir morgun hverjan af veuði Valföðrs. Vituð ér enn iða hvat?	29 Sigues on, Odín, va ocultar el seu ull, profund en la famosa font de Mímir -; Mímir beu hidromiel cada matí de la peça pagada per Valföðr (Odín). Podries saber més?
Edda poètica - Völuspá, estrofa 29[21][22]

[edita] Runes

Odín coneix el secret de les runes. Aquestes són l'eina dels poetes i els caràcters tallats en fusta, pedra, en les fulles de les espases, en els cascs dels cavalls i són l'origen de tot coneixement i de tota força. Odín obté aquests coneixements convertint-se en el primer Erilaz, o "savi de les runes".

De fet, per aprendre l'art de les runes i de l'endivinació, es va penjar d'un arbre (probablement Yggdrasil) travessat per la seva llança durant nou dies i nou nits, en un sacrifici que es va oferir a si mateix.

Segons Hávamál, 138, en la secció coneguda com Rúnatal:

Veit ek, at ek hekk vindga meiði á nætr allar níu, geiri undaðr ok gefinn Oðni, sjalfr sjalfum mér, á þeim meiði, er manngi veit, hvers af rótum renn. Vaig veureð hleifi mik sældu né vaig veureð hornigi, nýsta ek niðr, nam ek upp rúnar, æpandi nam, fell ek aftr þaðan.	138 Sé que vaig penjar en un arbre bressolat pel vent nou llargues nits ferit amb una llança i dedicat a Odín, jo ofert a mi mateix, en aquell arbre del com ningú coneix l'origen de les seves arrels. No em van donar pa, ni de beure d'una banya, vaig mirar cap al profund, vaig prendre les runes les vaig prendre entre crits, després em vaig desplomar a la terra.
Edda poètica - Hávamál, estrofa 138[23][24]

Rúnar munt þú finna ok ráðna stafi, mjök stóra stafi, mjök stinna stafi, er fáði fimbulþulr ok gerðo ginnregin ok reist hroftr rögna.	142 Aprèn les runes i aprèn els signes, els caràcters de molta força, els caràcters de molt poder, que tenyí el tulr suprem (Odín). i els alts poders van fer i el senyor dels déus (Odín) gravà.
Edda poètica - Hávamál, estrofa 142[23][24]

[edita] Poesia

La fúria espiritual que caracteritza a Odín no només es manifesta en la batalla sinó que també es veu reflectida en les composicions literàries. És per aquest motiu pel que Odín també és considerat el déu dels poetes.

Es diu que sempre parla en vers i que va ser ell qui va iniciar l'art de la poesia en l'Europa del Nord. La poesia és considerada un poder sobrenatural proper a la màgia, ja que la qualitat del poeta que improvisava estava reflectida en la seva capacitat de predicció, la qual cosa no era llunyà a la tasca que realitzava un mag.

Segons ho relata Hávamál, Odín va treballar com a ajudant de la granja de Baugi durant un estiu per aconseguir la hidromel de la poesia que el seu germà, Suttung, havia obtingut dels nans. Aquest l'havia amagat en el centre d'una muntanya amb la seva filla Gunnlod com a guardiana. El déu va treballar en la granja fins que va saber on es trobava la hidromel, després seduí la filla de Suttung perquè li permetés beure un glop i quan per fi va tenir accés a la hidromel la va beure de cop, es va transformar en una àguila i escapà. La hidromel de la poesia juntament amb el coneixement de les runes el va dotar de la seva capacitat poètica. Quan robà la hidromel, part va ser vessada a terra i això va donar als homes l'habilitat del cant.^[25]

[edita] Màgia

Odín és el déu de la màgia i es deia que havia après els misteris del seid de la deessa Vanir i völva Freyja, segons la saga dels Ynglings,^[15] malgrat les connotacions poc guerreres que tenia l'ús de la màgia. En el Lokasenna, Loki acusa a Odín de la pràctica de "seid", condemnant-lo com una art que no era considerat propi d'un home. Snorri explica que una justificació per a aquesta acusació pot trobar-se en la saga dels Ynglings, on el practicant de seid era considerat com un individu feble.^[17]

[edita] Guerra

De totes les figures de la mitologia nòrdica que posseeixen el caràcter de divinitat guerrera, Odín es caracteritza per ser de vegades anomenat Sigrföðr ("pare de la victòria"), ja que és l'ésser que decideix la sort de les batalles i qui sortirà victoriós. També és anomenat Valföðr, ("pare dels triats"), perquè es considera que es converteixen en els seus fills adoptius tots aquells guerrers que cauen heroicament en el camp de batalla. Sota aquests dos noms, Odín distribueix en la batalla la victòria i la mort: ambdues coses són bé rebudes pels guerrers.

Odín és a més un guerrer per excel·lència i combat amb arts màgiques. Molts dels epítets utilitzats per descriure el seu caràcter belicós són: Gunnarr ("senyor de la batalla"), Göllnir (" [qui] està en la contesa "), Þróttr ("poderós"), Foyersðr (" [qui] cavalca en la batalla") i Fráríðr (" [qui] avança cavalcant").

La infalible llança que subjecta en el seu puny va ser creada per uns nans, els famosos artesans coneguts com els "fills d'Ivaldi", i s'anomena Gungnir.^[26] Quan Odín va llançar la llança va donar lloc a la primera guerra del món, el conflicte entre els Æsir i els Vanir.^[27]

La vetlla de les batalles es gira cap a la formació que ha decretat que serà derrotada. Per tant és anomenat Dörruðr (" [qui] combat amb llança"), Dresvarpr (" [qui] llança la llança") i Biflindi (" [qui] agita la seva llança"). A més posseeix un casc d'or, raó per la qual de vegades és anomenat Hjálmberi (" [qui] porta casc").

Odín resulta aterridor per als seus enemics ja que és un expert en l'art de la transformació. En la guerra té el poder d'encegar, ensordir o provocar el pànic en els enemics així com d'aterrir les seves formacions i de transformar objectes senzills com branques en armes mortals. Ningú és capaç de llançar-li una llança amb suficient força que ell no pugui detenir amb la mirada. Les seves habilitats per a la guerra tenen com a base la màgia i els seus coneixements d'encanteris i de les runes. El propi déu ho admet en el Hávamál:

Það kann ek þriðja: ef mér veureðr þörf mikil hafts vaig veureð mína heiftmögu, eggjar ek deyfi minna andskota, bíta-t þeim vápn né velir. Þat kann ek it fjórða: ef mér fyrðar bera bönd að boglimum, svá ek gel, at ek ganga má, sprettr mér af fótum fjöturr, en af höndum haft. Þat kann ek it fimmta: ef ek sé af fári skotinn flein í folki vaða, fýgr-a hann svá stinnt at ek stöðvig-a-k, ef ek hann sjónum of sék.

148 El tercer sé: si necessito molt deixar travat l'enemic esmusso els talls de les espases enemigues i al meu adversari, ni armes ni astúcies li valen. 149 La quarta sé: si homes imposen ceps en els meus membres, canto un conjur que em fa lliure les cadenes salten dels peus i de les mans els llaços. 150 El cinquè sé: si dard jo veig que busca blanc entre la meva gent: cap vola amb prou força, que no pugui detenir-la amb la mirada.

Edda poètica - Hávamál, estrofes 148-150[23][24]

De vegades tria a algun guerrer devot i el protegeix durant la batalla convertint-lo en invulnerable pels seus enemics perquè pugui acabar la contesa sa i estalvi.

Þat kann ek it ellifta: ef ek skal til orrostu leiða langvini, und randir ek gel, en þeir emð ríki fara heilir hildar til, heilir hildi frá, koma þeir heilir hvaðan.	156 L'onzè sé: si a la batalla he de conduir als meus Canto un conjur rere l'escut i així avancem victoriosos entrem sans a la batalla, sortim sans d'ella, i tornem sans de la contesa.
Edda poètica - Hávamál, estrofa 156[23][24]

Els devots a Odín dipositaven la seva confiança en ell durant la guerra i l'invocaven com Sigföðr ("pare de la victòria"), Sighöfundr ("jutge de la victòria"), Sigtýr ("déu de la victòria"), Sigþrór ("[qui] obté victòries") i diversos noms similars. En la tradició hi ha molts exemples de guerrers que realitzaven sacrificis i invocacions a Odín per tenir èxit en les batalles.

Però per a aquells escollits pel déu, la victòria i la mort gloriosa eren desitjades d'igual forma. Els guerrers morts de forma heroica eren adoptats per Odín com els seus fills i els rebia al Valhalla, on participaven en un etern banquet que ell presidia. Igualment se l'invocava com Valföðr ("pare dels escollits"), Valtýr ("déu dels escollits"), Valkjósandi (" [qui] tria als escollits"), Valþögnir (" [qui] rep als escollits") i més noms d'aquesta naturalesa. A una völva aixecada del regne dels morts, Odín se li presenta com el fill de Valtamr^[28] ("[qui] acostuma a triar els escollits "), que també és un dels seus noms.

El déu establia a qui tocava morir en el camp de batalla i eren triats per formar les files dels einherjar, els guerrers destinats a formar l'exèrcit que lluitaria al seu costat el dia del Ragnarök. Així formava l'armada d'ànimes guiades pel propi Odín, que per això és anomenat Herföðr i Herjaföðr (" pare de la formació"), Hertýr ("déu de la formació") i Herjann (" senyor de la formació").

Relacionat amb el culte a Odín es trobaven els grups de guerrers que entren en un estat d'èxtasi durant la batalla, els úlfheðnar i els berserker, (literalment "homes llop" i "vestits d'ós", respectivament). Aquests grups de guerrers eren devots del déu i abans de la batalla entren en un estat d'èxtasi furiós, anomenat berserksgangr, en el qual començaven a rugir, bavejar i a mossegar la vora dels escuts. Després es llançaven a la batalla, cridant, agitant les seves espases i destrals, matant a tots els que s'apropessin, insensibles al dolor i a la fatiga, fins que queien extenuats.

[edita] Viatges

Amb un barret vell, un abric fosc i de vegades amb un bastó, Odín és descrit com el déu caminant que transita pels camins del món. Per això de vegades és anomenat Vegtamr ("caminant") o Gagnráðr ("coneixedor del camí"). Per això Odín és el déu dels viatgers i de tots els que es desplacen pels camins del món.

Es desplaça pels camins com un pelegrí, ocultant el seu aspecte i la seva veritable naturalesa. Alguns epítets que ho descriuen són Grímnir ("encaputxat"), Lóðungr (" [qui porta] capa ") o Hrani ("espellifat"). Apareix generalment com un home d'edat, amb una llarga barba, motiu pel qual també se li crida Hárbarðr ("barba grisa") o Langbarðr ("barba llarga").

Durant els seus viatges molt sovint succeïa que per poder passar la nit demanava hostalatge tant en residències de sobirans com en cases de persones humils. Aquesta és la raó per la qual de vegades és cridat també Gestr ("hoste") i de fet en el passat tots els caminants que reclamaven hospitalitat eren rebuts per temor al fet que es tractés del déu ocult sota alguna de les seves tantes aparences.

Sota el nom de Grímnir, Odín va arribar com a hoste al palau del rei Geirrøðr, qui va sospitar d'ell i el torturà cruelment mantenint-lo encadenat entre dos intensos focs. Després de revelar-li alguns secrets de naturalesa divina i part dels seus nombrosos epítets, Odín es va mostrar com qui en realitat era; el rei Geirrøðr va córrer penedit a alliberar-lo però va ensopegar amb la seva espasa i va morir travessat per aquesta.^[29]

En la saga de Bárðr, escrita en el segle XIII, es relata que un genet borni amb un ample barret i una capa blava es va trobar amb un ferrer i li va demanar que ferrés el seu cavall. El ferrer, malfiant-se, va preguntar al genet on havia passat la nit anterior; i aquest li va esmentar llocs tan distants que el ferrer el prengué per un mentider. El viatger relatà que havia passat molt temps al nord i que havia combatut en moltes batalles, però que ara es dirigia a Suècia. Quan el cavall va estar ferrat, el genet muntà i va dir "sóc Odín" al sorprès ferrer i es va allunyar veloçment. L'endemà tingué lloc la batalla de Lena (any 1208). Aquesta fou l'última batalla en la qual els escandinaus atribuïren llur victòria a Odín. El rei suec deposat Sverker va arribar amb un gran exèrcit de danesos i els suecs liderats pel nou rei Eric es trobaren superats en nombre. Es deia que aparegué Odín cavalcant en Sleipnir i es col·locà al capdavant de la formació sueca i els donà la victòria. El context en el qual es relata aquesta saga és durant un tractat de pau a Noruega i Odín, un déu de la guerra, ja no tenia gaire feina allí.

[edita] Creació

A Odín i als seus germans, Vili i Veu, se'ls atribueix la mort de Ymir, el gegant primigeni, en la creació del món. De la carn de Ymir, els germans van crear el Midgard i dels fragments dels seus ossos i les seves dents van fer les roques i les pedres. De la sang de Ymir van crear els rius i els llacs. Amb el seu crani es va crear el cel, assegurat en quatre punts per quatre nans: Est, Oest, Nord i Sud. Del cervell de Ymir, van formar els núvols i de les seves celles es van crear les barreres entre el Jotunheim (la llar dels gegants) i Midgard, el lloc on ara habiten els homes.^[30]

Després de crear la Terra amb les restes de Ymir, els tres germans es van trobar amb dos troncs (o un freixe i un om). Odín els va donar l'alè i la vida; Vili els va donar un cervell i sentiments; i Veu els va donar l'oïda i la vista. Amb això, els troncs es van convertir en el primer home, Ask, i la primera dona, Embla, i a partir d'ells descendeixen tots els homes. Molts reis i cases reals clamaven la seva descendència fins a Odín a través d'Ask i Embla.^[31]

[edita] Genealogia

[edita] Ancestres

Els ancestres i els germans d'Odín, segons el que relata Snorri en Gylfaginning, són:^[32]

Plantilla:Arbre genealògic/inicio

Plantilla:Arbre genealògic/fi

[edita] Descendència

La descendència d'Odín és difícil de traçar i bastant confusa ja que en diferents textos s'esmenten diferents fills i fins i tot algunes dinasties reals traçaven la seva genealogia per diferents personatges fins a Odín. Els tres fills universalment reconeguts en diferents poemes éddicos i escáldicos són Thor, Váli i Baldr. No obstant això pot agregar-se a Höðr que en molts relats figura com a germà de Baldr i és esmentat en Skáldskaparmál amb el kenningar de "fill d'Odín". Vidar és esmentat com a fill en Skáldskaparmál, i en el Gylfaginning se li esmenta com el fill silenciós d'Odín. Hermod és esmentat com a fill en diversos poemes, però en el Codex Regius se li interpreta com a servent d'Odín, encara que al final de l'obra se li esmenta com a germà de Baldr. En el poema éddico Hárbardsljód, Meili és esmentat per Thor com el seu germà. Tyr figura en l'Edda prosaica com a fill d'Odín, no obstant això en l'Edda poètica, en Hymiskviða se li esmenta com a fill de Hymir.

Una genealogia probable seria:^[33]

Plantilla:Arbre genealògic/inicio

Plantilla:Arbre genealògic/fi

Plantilla:Arbre genealògic/inicio

Plantilla:Arbre genealògic/fi

[edita] Possessions

La mort d'Odín per Fenriren un segell postalferoès.

Odín tenia tres residències en el Asgard. Primer estava Glaðsheimr, un ampli saló on presidia sobre els dotze diar o jutges i on es regulaven els assumptes de l'Asgard. Després estava, Valaskjálf, que era on es trobava el seu tron, Hliðskjálf, construït enterament de plata. Finalment estava el Valhalla, on rebia les ànimes dels guerrers morts.^[34]

Les ànimes de les guerreres i d'aquelles dones fortes i belles que Odín afavoria es convertien en les seves filles, les valquíries, que recollien les ànimes en els camps de batalla i servien en el Valhalla ("saló dels caiguts en combat"). Aquest enorme palau tenia cinc-centes quaranta portes i per cadascuna d'elles podien passar vuit-cents guerrers en formació. A més estava cobert d'or, amb llances i escuts daurats penjant de les seves parets.^[35]

També tenia nombrosos objectes màgics que eren associats amb ell, com la seva llança, Gungnir, que mai fallava en el seu blanc i un anell d'or, Draupnir, el qual cada nou nits produïa vuit nous anells. Aquestes dues últimes possessions van ser regalades a Odín per Loki.

[edita] Animals

Odín assegut en el seu tron, amb la seva llança i envoltat pels seus corbs i llops.

Odín té com a sèquit diferents animals. Els més coneguts són els seus dos corbs anomenats Hugin i Munin, els quals envia cada matí a volar, en adreces oposades, envoltant el món perquè quan tornin a la tarda es posin sobre les seves espatlles i li murmurin a cau d'orella el que han vist. També posseeix dos llops anomenats Geri i Freki, als quals els dóna el que li correspon com a esmorzar en el Valhalla, ja que ell s'alimenta exclusivament de hidromiel i vi.

Buri

Bolthorn

Bor

{{{i}}}

Bestla

Vili

{{{VEU}}}

Odín

Jörd

{{{i}}}

Odín

{{{i}}}

Frigg

Meili

Thor

Hermod

Höðr

Baldr

Gríðr

{{{i}}}

Odín

{{{i}}}

Rind

Odín

{{{i}}}

Gunnlod

Vidar

Vali

Bragi

Gera ok Freka esðr gunntamiðr hróðigr Herjaföður; en vaig veureð vín eitt vápngöfugr Oðinn æ lifir. Huginn ok Muninn fljúga hverjan dag Jörmungrund yfir; óumk ek of Hugin, at hann aftr né komi-t, þo sjámk meir of Munin.

19 Geri i Freki nodreix, el guerrer famós, el gloriós Heriaföðr. i solament amb vi, el déu de les armes, Odín, viu per sempre. 20 Hugin i Munin volen tots els dies al voltant del món temo menys per Hugin que no torni, encara més temo per Munin.

Edda poètica - Grímnismál, estrofes 19 i 20.[29][36]

La relació existent entre Odín amb els corbs, a més de ser habitual per a un déu de la guerra, també ho és per a un déu de la mort, ja que els corbs generalment s'alimentaven dels cadàvers dels camps de batalla. Es creu que el estendard del corb que alguns caps tribals nòrdics portaven en combat era un símbol del déu, perquè els protegís i inspirés temor en els enemics.^[37] Els llops igual que els corbs també es relacionaven amb la batalla; alguns dels kenningars, que es van utilitzar en la poesia escáldica per fer referència a aquesta són "festí de corbs" o "festí de llops".

Un altre animal que sempre es troba associat a Odín és el seu cavall gris de vuit potes, anomenat Sleipnir, que li permet viatjar veloçment per la terra, l'aire i el març Va ser un obsequi de Loki i va néixer com a fruit de la unió de Loki (momentàniament convertit en egua) i Svadilfari, el cavall del gegant que va construir part de les muralles de l'Asgard.^[38]

[edita] Noms

Els nòrdics li van donar a Odín molts àlies la qual cosa, d'altra banda, era part de la tradició de l'ús de kenningars per part dels escaldos i era un mètode poètic de referència indirecta. El nom Alföðr ("pare de tots") apareix en l'Edda poètica de Snorri Sturluson. Probablement a l'origen feia referència a Tiwaz, ja que es relaciona millor la idea d'un "déu del cel" amb l'epítet de "pare de tots". D'acord a Bernhard Severin Ingemann, es coneix a Odín en la mitologia dels wendos com Woda o Waidawut.^[39]

Odín també és la divinitat nòrdica amb el major nombre de noms, fins al punt en què de vegades no és fàcil distingir entre el nom veritable i els epítets. En molts casos s'ignora l'etimologia d'algun dels noms. En la Edda prosaica, en l'estrofa 19 hi ha una extensa llista dels seus noms, presos del poema éddico Grímnismál 46-50 i 54:

Hétumk Grímr, hétumk Gangleri, Herjann ok Hjalmberi, Þekkr ok Þriði, Þundr ok Oðr, Herblindi ok Hár; Saðr ok Svipall ok Sanngetall, Herteitr ok Hnikarr, Bileygr, Báleygr Bölverkr, Fjölnir, Grímr ok Grímnir, Glapsviðr ok Fjölsviðr; Síðhöttr, Síðskeggr, Sigföðr, Hnikuðr, Alföðr, Valföðr, Atríðr ok Farmatýr; einu nafni hétumk aldregi, síz ek emð folkum fór. Grímni mik hétu at Geirröðar, en Jálk at Ásmundar, enn þá Kjalar, er ek kjálka dró; Þrór þingum at, Vaig veureðurr at vígum, Óski ok Ómi, Jafnhár ok Biflindi, Göndlir ok Hárbarðr emð goðum; Sviðurr ok Sviðrir er ek hét at Sökkmímis, ok dulðak þann inn aldna jötun, þá er ek El meuðvitnis vark ins mæra burar orðinn einbani. Oðinn ek nú heiti, Yggr ek áðan hét, hétumk Þundr fyr þat, Vakr ok Skilfingr, Váfuðr ok Hroftatýr, Gautr ok Jalkr emð goðum, Ófnir ok Sváfnir, er ek hygg, at orðnir sé allir af einum mér.	46. Em dic Grímr, em dic Gangleri, Herian i Hiálmberi, Þekkr i Þriði, Þoðr i Oðr, Helblindi i Hár; 47. Saðr i Svipall i Sanngetall, Herteitr i Hnikarr, Bileygr, Báleygr Bölverkr, Fiölnir, Grímr i Grímnir, Glapsviðr i Fiölsviðr; 48. Síðhöttr', Síðskeggr, Sigföðr, Hnikuðr, Allföðr, Valföðr, Atríðr i Farmatýr; amb un sol nom no em dic més quan viatjo entre la gent. 49. Grímnir em van cridar a la casa de Geirröðr, i Iálkr en la d'Ásmundr, i també Kialarr, quan tirava un trineu, Þrór en l'assemblea Vaig veureðurr en la batalla, Óski i Ómi, Iafnhár i Biflindi, Göndlir i Hárbarðr entre els déus; 50. Sviðurr i Sviðrir sóc cridat en el de Søkkmímir, i vaig enganyar a aquell vell gegant quan del pròdig fill del meuðvaig veureðnir em vaig convertir en el seu únic matador. 54. Oðinn em dic ara, Yggr em vaig cridar abans; encara abans vaig ser anomenat Þundr, Vakr i Skilfingr, Váfuðr i Hroptatýr, Gautr i Iálkr entre els déus, Ofnir i Svafnir, crec que tots es van fer un solament en el meu.	Odín en el seu cavall, Sleipnir. Il·lustració d'un mansucrito islandès del segle XVIII.
		Odín transportant el cos de Sinfjötli al Valhalla. Il·lustració de 1893 per Frederik Sander.
Edda poètica - Grímnismál, estrofes 46-50, 54[29][36]

[edita] Culte

[edita] Orígens

La adoració d'Odín data del paganisme protogermánico. L'historiador romà Tàcit en la seva obra D'Origini et situ Germanorum esmenta que els germans adoren i fan sacrificis a Mercuri.^[40] Pablo el Diácono, a la fi del segle VIII en la seva Història gentis Langobardorum relata que Odín (Guodan) era el déu principal dels lombardos i identificava a Odín també amb Mercuri.^[41] A més s'han associat certs paral·lelismes entre Odín i el déu cèltic Lug: ambdós són déus intel·lectuals, dominant la màgia i la poesia; ambdós tenen corbs i una llança; i ambdós són bornis. Julio César en De Bell Gallico esmenta que Mercuri és el déu principal de la religió cèltica.^[42]

El motiu pel qual se'ls associava és que igual que Mercuri, Odín era considerat com un psicopompos, "capdavantera de les ànimes".^[43] Era comú que els historiadors de l'època creguessin que les deïtats d'altres pobles i cultures eren els seus propis déus baix diferents noms.^[44]

Un context que podria haver donat lloc a la difusió d'elements de rituals cèltics en la cultura germànica va poder haver-se donat al poble chatti, que va viure a les fronteres entre els celtes i els germans, en Hesse durant els primers segles de l'era cristiana. Odín en la seva forma protogermánica no era la d'un déu cap, sinó que gradualment va ser substituint a Tyr durant el període de les grans migracions.^[45]

El nom de Oðinn pot trobar-se en il·lustracions, deixants rúnics i bracteatos pertanyents al període de les grans migracions, durant la era Vendel descrivint escenes que poden ser comparades amb els textos i il·lustracions del medioevo nòrdic. El context de noves elits emergint en aquest període concorda amb el relat de Snorri Sturluson que els Vanir, autòctons, van ser reemplaçats pels Æsir, intrusos continentals.^[46]

Alguns erudits han relacionat a Odín amb les característiques d'un "Déu de la Mort". Alguns d'ells com Jan de Vries i Thor Templin, relacionen a Loki i a Odín com un sol individu fins al començament del període nòrdic.

D'acord al que es relata en la saga dels Ynglings, el Asgard era un lloc de solemnes sacrificis que eren presidits per dotze sacerdots (anomenats díar o drótnar) els qui eren al mateix temps encarregats de les decisions i dels judicis.^[47] Des d'un punt de vista evemerista podrien haver estat sacerdots o caps tribals que després van ser divinitzats, però això és impossible de provar. En el cas d'Odín es diu que sentint-se proper a la mort, va abandonar Suècia i va tornar al seu antic país d'origen, anomenat Goðheimr ("país del déu"), i els seus seguidors van creure que en realitat havia tornat al Ásgarðr per viure eternament.^[48]

A pesar que en l'imaginari popular de vegades Odín és considerat com el déu principal del panteó nòrdic, aquest paper ho adquireix als últims segles d'auge del politeisme en el nord d'Europa. Es presumeix que el culte a Odín es va originar a Dinamarca al voltant del segle IV i que després es va difondre per la península escandinava, amb molta major incidència en Suècia que en Noruega.

No obstant això, és més difícil trobar mostres del culte en Islàndia (encara estudiant la toponímia) on el culte a Thor era el prevalente. Una de les sospites és que els emigrants escandinaus que van colonitzar Islàndia eren més devots a Thor i a divinitats relacionades amb l'agricultura com Freyja i Njörðr.^[49] Això marca un contrast entre els qui van abandonar la península, poblant Islàndia, i el causant d'aquestes migracions,^[50] el primer rei de Noruega, Haraldr Hárfagri (Harald "Cabellera Bella"), fervent adorador d'Odín.^[51]

En general, en ser Odín un déu de la guerra i de les arts màgiques, era particularment important per a guerrers i per a alguns individus marginals de la societat. Els grangers i pescadors preferien a divinitats com Thor, Njörðr o de la fertilitat com Freyja o Freyr. Odín era particularment venerat durant els començaments de la època víking durant el període dels saquejos i pillatges de les costes del nord d'Europa.

[edita] Sacrificis

En algunes ocasions, abans o després dels combats, es realitzava el sacrifici d'alguns presoners en honor a Odín. És probable que el home de Tollund, trobat en Jutlandia, nu i penjat juntament amb uns altres sigui un cas d'aquest tipus de sacrificis.^[52] En el cas particular dels sacrificis a Odín, les tècniques utilitzades eren ahorcamientos, empalamientos amb llances afilades o cremacions. La saga Orkneyinga és una de les fonts que cita un ritual molt poc usual cridat "àguila de sang", i que consistia en la separació i successiva obertura de les costellas en la columna vertebral.^[53]

[edita] Blóts

Article principal: Blót

Es testifica en fonts primàries que es feien sacrificis a Odín durant els blóts. Adán de Bremen relata que cada nou anys, la gent de tota Suècia es reunia per realitzar sacrificis en el Temple d'Uppsala. Homes presos com a esclaus i mascles de cada espècie eren sacrificats i penjats en les arboledas sagrades prop dels temples recordant el sacrifici que realitzés el déu per obtenir les runas.

Atès que els suecs tenien el dret no solament de triar al seu rei sinó també de deposar-ho, les sagues relaten que tant el rei Domalde com el rei Olof Trätälja van ser sacrificats en honor a Odín després d'una sèrie d'anys de fam. S'ha argüido respecte a que el matar a un oponent en la batalla era també una forma d'oferir un sacrifici. La inconstancia del déu en la batalla està molt bé documentada i en Lokasenna, Loki es burla d'Odín per la seva actitud canviant.^[54]

De vegades s'oferien sacrificis perquè canviés les circumstàncies del moment. Un exemple notable d'això és el sacrifici del rei Víkar que és detallat en la Saga de Gautrek i per Saxo Grammaticus. Els mariners d'una flota el rumb de la qual estava sent canviat pel vent van començar a jugar-se a l'atzar quin membres de la pròpia tripulació sacrificarien a Odín perquè abatés els vents. El mateix rei va tirar sorts i va ser penjat.^[55]

Els sacrificis a Odín probablement es realitzaven al principi de l'estiu, ja que la saga dels Ynglings afirma que uns dels més grans festivals del calendari era at sumri, þat var sigrblót "a l'estiu, per a la victòria". La saga dels Ynglings també dóna detalls dels sacrificis realitzats pel rei suec Àdhuc, a qui se li va revelar que estendria la seva vida si sacrificava un fill cada deu anys. Segons la saga, nou dels seus deu fills ja havien mort sacrificats, però quan era a punt de sacrificar al seu últim fill, Egil, els suecs ho van detenir.^[56]

[edita] Proscripció pel cristianisme

Durant la cristianització, l'adoració de divinitats nòrdiques, i entre elles a Odín, no es va extingir completament i l'adoració pagana en privat va continuar durant molt temps sent tolerada.^[57] L'estratègia utilitzada en el procés de cristianització va ser convertir les deïtats paganes en íconos malignes i el reemplaçament gradual amb figures cristianes.

Una mostra clara de la continuació de les tradicions de la mitologia nòrdica són els conjurs de Merseburgo, l'únic text en antic alt alemany amb exemples de creences paganes i on se cita a Uuôdan que és identificat com Wodan.^[58]

[edita] Similituds entre Odín i Jesús

Un reporti éddico del segle XIII conté elements d'una possible similitud entre el déu i la figura central del cristianisme. Alguns estudiosos comenten que el relat de quan Odín va penjar del freixe Yggdrasil pot ser comparat amb la crucifixión de Jesús, un altre element que fa possible aquesta comparació és la llança que el déu va enterrar en el seu ventre i que podria ser identificada amb la "Llança Sagrada". Aquesta història també posseeix algunes similituds amb les de la il·luminació de Buda. Travessar el axis mundi, o sigui superar la barrera entre el món terrenal i l'espiritual per després tornar amb més coneixements o sota una millor forma és un patró comú en molts mites i religions.

A pesar que ambdós mites es van desenvolupar de forma independent, és probable que les primeres comunitats cristianes escandinaves i germàniques els troben connectat barrejant característiques de la imatge de Jesús amb la d'Odín i viceversa, un fet que ho demostra és el poema anglosaxó El somni de la creu de Cynewulf que retrata a Jesús com un déu i rei guerrer germànic.^[59]

La història del sacrifici d'Odín segons es relata en l'Hávamál, posseeix algunes similituds amb la del sacrifici de Jesús, que sofreix i després derrota a la mort, segons ho descriu Pablo de Tars, i aquest al seu torn presenta certs paral·lelismes amb el mite del déu de la mitologia egípcia Osiris i el modern kemetismo.

[edita] Actualitat

Article principal: Ásatrú (religió)

Des de la segona meitat del segle XX una nova religió neopagana sorgeix rememorant l'antiga tradició nòrdica i germànica. Els que van seguir la tradició nòrdica van cridar a aquest culte Ásatrú (en islandès "Fidelitat als déus"), els que van seguir el paganisme germànic ho van cridar odinismo pel rol central que compleix Odín en aquesta religió.

Els orígens de l'odinismo es remunten al treball del australiano Alexander Rud Mills qui en la dècada de 1930 va fundar la primera "Església Anglicana d'Odín".^[60]

El primer país on l'Ásatrú va ser reconegut com una religió, va anar en Islàndia en 1972, després dels esforços del poeta islandès Sveinbjörn Beiteinsson. Aquest va fundar el grup Ásatrúarmenn ('Els homes que confien en els déus'), actualment anomenat Ásatrúarfélagið ('Associació dels quals confien en els déus'). Aquest corrent espiritual busca recuperar les tradicions i religió dels pobles nòrdics.^[61]

Avui dia aquesta religió és reconeguda oficialment en Islàndia, Noruega, Dinamarca, Suècia i Espanya però el culte està present i organitzat en Gran Bretanya, França, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Itàlia, Estats Units i altres països.

[edita] Cultura popular

Amb el ressorgiment víking romàntic de començaments a mitjan el segle XIX, la popularitat de la figura d'Odín va augmentar novament.^[62] Odín (Wotan) és un dels principals protagonistes de la sèrie de òperas èpiques de Richard Wagner, Der Ring donis Nibelungen. Aquesta representació en particular va influir en molts escriptors de ficció i ha resultat en variades referències i al·lusions en diferents mitjans.

[edita] Toponímia

[edita] Escandinàvia

En el nord d'Europa es troben molts topònims que recorden a la divinitat nòrdica. El text en cursiva indica el nom antic:

Dinamarca:

• Odense (Odins Vaig veure, "santuari d'Odín")
• Odinshøj: (pujol d'Odín)
• Onsbjerg: (pujol d'Odín)

Finlàndia:

• Udensö: ("illa d'Uden", cridada de manera alternativa fins a 1785 "illa d'Odín")

Noruega:

• Onsøi: (O?insøi - illa d'Odín), nom d'una península (i nom d'una parròquia i d'una municipalitat antiga) al comtat de Østfold.

Suècia:

• Onsala (Halland), Odensala (Uppland, Sigtuna kommun): Sala d'Odín.
• Odensåker (Västergötland): Camp d'Odín.
• Odensvi (Småland), Odensvi (Västmanland): santuari d'Odín.
• Onslunda (Skåne): arboleda d'Odín.

[edita] Resta d'Europa

França:

• Audinghen (Odingham),
• Audembert (Odinberg)
• Vatan igual a Wotan

Anglaterra (relacionat amb Wodan):

• Wednesfield
• Wednesbury

Alemanya:

• Odenwald: (bosc d'Odín)
• Godesberg:
• Wodenesberg
• Odisheim
• Wodensbolt

[edita] Resta del Món

Austràlia:

• Woden Valley, un districte de Canberra

Canadà:

• Mount Odin, a la Illa de Baffin Nunavut

Rússia:

• Odin, El nombre1

[edita] Bibliografía

• Branston, Brian. Gods & Heroes from Viking Mythology. Eurobook Limited, 1978. ISBN 0-85654-029-3. 
• O.E.G. Turville-Petre. Myth and Religion of the North: The Religion of Ancient Scandinavia. Weidenfeld and Nicolson, 1964. ISBN 0-8371-7420-1. 
• Gianna Chiesa Isnardi. I miti nordici. Milano, Longanesi, 1991. ISBN 88-304-1031-4. 
• Mercatante, Anthony S.. Dizionario universale dei mitie delle leggende. Newton & Compton, Roma, 2001. ISBN 88-8289-491-6. 
• Kershaw, Kris. Odin, 2004. ISBN 3-935581-38-6. 
• Obleser, Horst. Odin, 1993. ISBN 3-926789-14-X. 
• Pigott, Grenville. A Manual to Scandinavian Mythology, 2001. ISBN 0-89875-539-5. 
• Colum, Padraic. Nordic Gods and Heroes, 1996. ISBN 0-486-28912-5. 
• Sawyer, Peter. The Oxford Illustrated History of the Vikings, 1997. ISBN 0-19-285434-8. 
• Niedner, Heinrich. Mitología Nórdica. Barcelona: Edicomunicación, 1997. ISBN 84-7672-781-X. 
• Neil Philip, The Illustrated Book of Myths, 1995, ISBN 0-7894-0202-5
• Sturluson, Snorri; Jean I. Young, trad.. Edda prosaica, 2002. ISBN 0-520-23477-4. 
• Sturluson, Snorri; Carolyne Larrington, trad.. Edda poética, 1999. ISBN 0-19-283946-2. 
• Sturluson, Snorri. Textos Mitológicos de las Eddas. Madrid: Miraguano Ediciones, 1987. ISBN 84-85639-91-X. 
• H. R. Ellis Davidson. The Battle God of the Vikings. York, 1972. ISBN 0-904157-00-8. 
• Bagge, Sverre. Society and Politics in Snorri Sturluson's Heimskringla, 1991. ISBN 0-520-06887-4. 

[edita] Referències

[edita] Vegeu també

• Hold Nickar

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Odin

• The Children of Odin por Padraic Colum (1920)
• Teutonic Myth and Legend, capítol 3, The Deeds of Odin por Donald A. Mackenzie (1912)
• A. Asbjorn Jon's "Shamanism and the Image of the Teutonic Deity, Óðinn"
• W. Wagner's "Asgard and the Home of the Gods" e-book

v • d • e Mitologia germànica Llista dels déus germànics  •  Aesir  •  Vanir  •  Gegants  •  Elfs  •  Gnoms  •  Valquíries  •  Einherjar  •  Les Nornes  •  Odin  •  Thor  •  Freyr  •  Freya  •  Loki  •  Balder  • Tyr  •  Yggdrasil  •  Ginnungagap  •  Ragnarök Fonts Edda poètica  •  Edda prosada  •  Les Sagues  •  Cicles dels Volsungs  •  Cicles de Tyrfing  •  Crònica anglo-saxona • Beowulf  •  De temporum ratione •  Historia ecclesiastica gentis Anglorum  •  Gesta Danorum  •  Nibelungenlied  •  Pedres rúniques  • Nòrdic antic  •  Ortografia  •  Influència posterior Societat Era vikinga  •  Poesia escàldica  •  Kenning  •  Blót  •  Seiðr  •  Felag  •  Völva  •  Números Els nou móns de la mitologia germànica  •  Personatges, llocs i objectes