Olimpíada d'escacs de 1952

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'olimpíada d'escacs de 1952 fou la desena Olimpíada oficial d'escacs, i la segona després de la Segona Guerra Mundial. Es va celebrar entre el 9 d'agost i el 31 d'agost a Hèlsinki, poc després dels Jocs Olímpics d'estiu de 1952. L'única competició disputada fou un torneig obert.[1]

Torneig[modifica | modifica el codi]

Hi varen participar 140 jugadors dividits en 25 equips, formats cadascun per quatre taulers; cada equip podia disposar de fins a dos suplents. Els equips es varen dividir en tres grups de vuit o nou components; els primers tres classificats de cada grup es varen classificar per la final per les medalles, mentre que els següents tres classificats jugaren una Final "B" i els restants una Final "C". Fou la primera participació de la Unió Soviètica.

Primera fase[modifica | modifica el codi]

Als primers dos grups no hi va haver massa lluita; Àustria era molt més feble que abans de la guerra, i fins i tot l'RDA, tot i que acabà quarta, ho va fer amb cinc punts menys que Iugoslàvia (tercera). Al tercer grup, la Unió Soviètica no va perdre cap partida, mentre que Finlàndia, els Estats Units i els Països Baixos es disputaven els dos darrers llocs classificatoris. A la penúltima ronda, encara, els Països Baixos perderen amb Israel, que no podria depassar Finlàndia per classificar-se al seu torn per a la final.

A la taula següent, cada columna representa un grup; en negreta hi ha els equips classificats per a la final, en cursiva aquells que disputaren la Final B.

Segona fase[modifica | modifica el codi]

La Final estigué composta per nou equips; com que cadascun tenia una ronda de descans, la tendència a la classificació no estava massa clara. La Unió Soviètica es trobava en el sisè lloc després de quatre rondes, a tres punts i mig de Iugoslàvia, que anava al capdavant. Tres rondes més tard, tot i un empat doble amb Hongria i Txecoslovàquia, eren tercers, a dos punts i mig de Iugoslàvia, a la qual van superar la següent ronda en guanyar 3,5-0,5 contra la RFA, i Iugoslàvia, tot i superar els Estats Units a l'última ronda, va haver de conformar-se amb la medalla de bronze, després d'haver estat superat per l'Argentina.

La Unió Soviètica i l'Argentina també van guanyar quatre de les medalles d'or individuals (dues per banda); Txecoslovàquia, tot i que comptava amb només quatre jugadors, va reeixir en obtenir el quart lloc mercès principalment a la gran actuació de Kottnauer al quart tauler (12,5/15).[2]

Resultats absoluts[modifica | modifica el codi]

Final A[modifica | modifica el codi]

Pos. Equip Jugadors Punts[3]
Medalla d'or Unió Soviètica Unió Soviètica GM[4] Paul Keres, GM Vassili Smislov, GM David Bronstein, GM Efim Geller, GM Isaac Boleslavsky, GM Aleksandr Kótov 21
Medalla de plata Argentina Argentina GM Miguel Najdorf, MI[5] Julio Bolbochán, GM Erich Eliskases, GM Herman Pilnik, MI Hector Rossetto 19,5
Medalla de bronze Iugoslàvia Iugoslàvia GM Svetozar Gligorić, MI Barslav Rabar, MI Petar Trifunović, MI Vasja Pirc, MI Andrija Fuderer, MI Borislav Milić 19
4  Txecoslovàquia Miroslav Filip, MI Luděk Pachman, MI Jaroslav Šajtar, MI Čeněk Kottnauer, MI František Zíta, František Pithart 18
5 Estats Units Estats Units GM Samuel Reshevsky, MI Larry Evans, MI Robert Byrne, MI Arthur Bisguier, MI George Koltanowski, Hans Berliner 17
6 Hongria Hongria GM László Szabó, MI Gedeon Barcza, MI József Szily, MI Tibor Flórián, József Pogáts, István Molnár 16
7 Suècia Suècia GM Gideon Ståhlberg, MI Gösta Stoltz, MI Erik Lundin, Kristian Sköld, Inge Johansson, Gösta Danielsson 13
8 RFA RFA Rudolf Teschner, MI Lothar Schmidt, Gerhard Pfeiffer, Herbert Heinicke, Wilfried Lange, MI Ludwig Rellstab 10,5
9 Finlàndia Finlàndia MI Eero Böök, MI Kaarle Ojanen, MI Osmo Kaila, Toivo Salo, Aatos Fred, Ilmari Niemelä 10

Final B[modifica | modifica el codi]

Pos. Equip Jugadors Punts[3]
10 Països Baixos Països Baixos MI[5] Theodore Van Scheltinga, MI Lodewijk Prins, MI Jan Donner, MI Nicolaas Cortlever, Haije Kramer, Johan Barendregt 21
11 Israel Israel MI Moshe Czerniak, Menachem Ore, MI Yosef Porath, Izak Aloni, Albert Mandelbaum 19,5
12 Polònia Polònia Alfred Tarnowski, Andrzej Pytlakowski, MI Kazimierz Plater, Bogdan Śliwa, Władysław Litmanowicz, Izaak Grynfeld 16,5

Final C[modifica | modifica el codi]

Pos. Equip Jugadors Punts[3]
19 Brasil Brasil MI Eugênio German, João Souza Mendes, José Mangini, Flávio de Carvalho jr, Oswaldo Cruz Filho, Fernando Vasconcellos 18,5
20 Grècia Grècia Georgios Gaitanaros, Kostantinos Tsiknopoulos, Fotis Mastihiadis, Ioannis Anagnostou, Theodoros Sakellaropoulos, Aristides Zografakis 13,5
21 Noruega Noruega Aage Vestøl, Erling Myhre, Otto Morcken, Ernst Rojahn, Wilhelm Ramm, E. Madsen 13

Resultats individuals[modifica | modifica el codi]

Primer tauler[modifica | modifica el codi]

Jugador Equip Final Punts Partides Percentatge
Medalla d'or GM[4] Miguel Najdorf Argentina Argentina A 12,5 16 78,1
Medalla de plata GM Gideon Ståhlberg Suècia Suècia A 10 13 76,9
Medalla de bronze GM László Szabó Hongria Hongria A 10,5 14 75

Segon tauler[modifica | modifica el codi]

Jugador Equip Final Punts Partides Percentatge
Medalla d'or GM Vassili Smislov Unió Soviètica Unió Soviètica A 10,5 13 80,8
Medalla de plata MI[5] Lothar Schimd RFA RFA A 9 12 75
Medalla de bronze MI Braslav Rabar Iugoslàvia Iugoslàvia A 8 12 66,7

Tercer tauler[modifica | modifica el codi]

Jugador Equip Final Punts Partides Percentatge
Medalla d'or GM David Bronstein Unió Soviètica Unió Soviètica A 8 10 80
Medalla de plata MI Jan Donner Països Baixos Països Baixos B 10 13 79,6
Medalla de bronze MI Robert Byrne Estats Units Estats Units A 10,5 15 70

Quart tauler[modifica | modifica el codi]

Jugador Equip Final Punts Partides Percentatge
Medalla d'or MI Čeněk Kottnauer  Txecoslovàquia A 12,5 15 83,3
Medalla de plata GM Efim Geller Unió Soviètica Unió Soviètica A 10,5 14 75
Bogdan Śliwa Polònia Polònia B 9 12

Cinquè tauler (primer suplent)[modifica | modifica el codi]

Jugador Equip Final Punts Partides Percentatge
Medalla d'or MI Héctor Rossetto Argentina Argentina A 8 10 80
Medalla de plata Dennis Horne Anglaterra Anglaterra B 5,5 9 61,1
Medalla de bronze Wilfried Lange RFA RFA A 5 10 50

Sisè tauler (segon suplent)[modifica | modifica el codi]

Només dos jugadors en aquest tauler varen jugar més de la meitat de les partides i foren per tant inclosos en aquesta classificació.

Jugador Equip Final Punts Partides Percentatge
Medalla d'or Ludwig Rellstab RFA RFA A 6,5 9 72,2
Medalla de plata Izaak Grynfeld Polònia Polònia B 7 10 70

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Generalment denominat masculí, però era en realitat obert a qualssevol jugadors.
  2. «Nota biogràfica de Čeněk Kottnauer» (en anglès). Chessgames.com. [Consulta: 13 de gener de 2013].
  3. 3,0 3,1 3,2 Només a la fase Final.
  4. 4,0 4,1 Gran Mestre
  5. 5,0 5,1 5,2 Mestre Internacional

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]