Oman

سلطنة عُمان (Saltanat Uman)
Bandera Escut
Lema nacional: Cap
Himne: Ya Rabbana Ehfid Lana Jalalat Al Sultan
Capital		Masqat 23° 36′ N, 58° 37′ E
Major ciutat		As-Si¯b
Idiomes oficials		Àrab
Gentilici		Omanita (masculí i femení)
Govern		Sultanat absolutista
	Sultà	Qaboos bin Said Al Said
Independència
	Expulsió dels otomans	el 1741
Superfície
-	Total	212,460 km2
-	Aigua (%)	0%
Població
-	Est. jul. 2010	2.967.717  (136è)
-	Cens —	—
-	Densitat	13,7 /km2 (167è)
Moneda		Rial (OMR)
Fus horari		(UTC+4)
Domini internet		.om
Codi telefònic		968

El sultanat d'Oman és un estat d'Àsia situat a l'Orient Mitjà, a la punta sud-est de la península d'Aràbia. Fa frontera amb els Emirats Àrabs Units al nord, amb l'Aràbia Saudita a l'oest i amb el Iemen al sud-oest, mentre que a l'est és banyat pel golf d'Oman al nord del cap Ra's al-Hadd i pel mar d'Aràbia al sud d'aquest cap.

Mapa d'Oman (en anglès)

Història

L'arqueologia sembla confirmar que Oman fou l'antic país de Makan o Magan. Al primer mil·leni es van produir emigracions procedents del Iemen amb el domini dels himyarites sobre Aràbia del sud-oest. Des del segle VI aC fins a l'arribada de l'islamisme en el segle VII Oman va estar sota el govern i/o la influència de tres dinasties perses: la dinastia Aquemènida, els parts i els sassànides. Aquests últims succeïren els parts durant el segle III i van governar fins a l'arribada del islam. Els grecs i romans l'anomenaven Omana.

Segle VII

Des de el temps d'Ardashir I, el fundador de la dinastia sassànida, el 226, els perses van exercir un domini polític i econòmic sobre la regió de Mazun, la zona costera del nord d'Oman. El nom de mazun s'hauria donat a la regió i als habitants (principalment als Azd) i era equivalent a uludj (bàrbar) o estranger, als quals es donava un nom a cada país (coptes a Egipte, samuran a Iemen) i tenia caràcter pejoratiu, i a Oman se'ls donava per haver-se sotmès als perses.

El rei Sapor II (309-379) va fer una expedició contra les tribus àrabs instal·lades a la costa oriental i havien ocupat pobles fronterers; aquesta campanya hauria estat de gran crueltat l'eco de la qual va arribar fins a al-Tabari "els van matar a tots de manera que la sang va correr com un riu i va arribar a la mar, i ningú podia salvar-se del rei". Els perses van ocupar el litoral i van fundar al menys una colònia, amb el nom de Batn Ardashir, i una fortalesa anomenada Dastajird prop de Suhar, empenyent les tribus azadites cap a l'interior o cap a les muntanyes. Els Azd, Abd al-Qays, Tamim, Sama ibn Luay ibn Ghalib, i altres instal·lats a la regió de Tuwam es van trobar encerclats; es van reagrupar en diversos oasis i van quedar exclosos del comerç marítim i els recursos naturals com la pesca, i especialment la de les perles, un recurs molt important. Després Sapor II va portar població àrab de la zona del golf cap a l'Iran; una part dels Banu Taghlab foren instal·lats a Darayn que era part de la província d'al-Bahrayn, i a la regió d'al-Khatt; els Abd al-Qays i algunes tribus Tamim foren instal·lades a Hajr; els Bakr ibn Wail al Kirman; els Handala a Tawwj a Fars; els Banu Umara (parents dels al-Djulanda que després veurem) foren instal·lats a l'illa de Didkan, a la costa del golf Pèrsic. L'historiador al-Thalibi diu que es tractava de presoners i que cada grup fou instal·lat a una regió similar a aquella d'on venia, però més aviat sembla que els traslladats eren els àrabs lleials i hauria estat per raons estratègiques, per servir de defensors. Després de l'expedició la regió va ser governada per un filarca àrab natiu de la regió, assistit i de fet controlat per un governador persa. Els filarques d'Oman foren escollits entre la família dels Djulanda, del clan dels Banu Mustakbir, tribu principal dels Azd, i els de Bahrayn entre els al-Mundhir Ibn Sawa, del clan d'Abdullah Ibn Zayd dels Tamim.

Sota Cosroes I (531-578), la regió de Mazun va passar a un control més estret dels sassànides amb un acord amb els al-Djulanda que va permetre a la instal·lació d'una guarnició de 4.000 homes segurament a la regió de Suhar, manats pel governador persa, i una extensió cap a l'interior del país a les muntanyes i estepes (badiyya), i els límits del país (al-atraf), segons informa el historiador al-Izkawi. Llavors Oman tenia dos ports principals, Suhar i Daba; al-Yakubi esmenta una fira (suq) que es feia a Oman. Els sassànides van autoritzar als al-Djulanda a cobrar el dime o impost als comerciants així com de tot el relacionat amb la fira de Suhar i la de Daba que es feia una vegada a l'any al més de setembre i on acudien comerciants del Sind, Índia, Xina i Occident. Per controlar el comerç oriental, els perses necessitaven assegurar la tranquil·litat del rere país i la pau de les tribus àrabs i per això van desenvolupar un sistema de reg conegut com a falaj, ampliant els espais agrícoles, i explotant el coure assegurant així una activitat econòmica que superava al àmbit estrictament comercial; però aquesta millora de la situació de les tribus també va ocasionar que si be en general eren fidels, hi hagués grups que en diversos moments van buscar l'ocasió per fer-se independents o guanyar autonomia (aquestos grups són els que van buscar l'aliança amb els musulmans després del 630). un altre grup a considerar eren els asbadhites.

La regió en conjunt estava subjecte a la influència d'altres tribus que es repartien el territori i el poder polític i econòmic: els Azd, Rasib, Yahmad, Huddan i Najiya. La zona costera centrada a Suhar, coneguda com Mazun, era la que estava sota influència sassànida; l'interior, Badiyya al-Rif, més o menys la cadena muntanyosa del Djabal al-Akhdar, poblada per les tribus Azd Shanua, i amb centre a la vila de Tuwan (moderna Buraimi); a l'altra costat de les muntanyes (més a l'est i més al sud) estava centrada a Nizwa i la ruta cap a Suhar estava controlada per Tuwna a través del uadi al-Djizzi, que era el pas cap aquesta ciutat; i al sud-est els Banu Salima dirigits pels al-Djulanda (en la persona d'al-Djulanda ibn Karkar). Altres tribus, els Tamim, els Bakr ibn Wail, els Abd al-Qays, Banu Malik ibn Fahm, i al-Atik estaven disperses; la majoria eren de religió cristiana o jueva, i hi havia una part de la població mazdeista i també pagans.

La família al-Djulanda pertanyia al clan dels Banu Mustakbir de la tribu dels Banu Maawil (dels Azd) de Suhar i tenia enfrontament amb altres tribus del interior dirigides per la dels al-Atik, sota la direcció de Lakit ibn Malik al-Atiki. El relat tradicional simplificat sobre que va passar diu que els al-Djulanda estaven a punt de perdre el poder quan el 629 (o 630 en altres fonts) el general musulmà Amr ibn al-Asi fou enviat a la zona i va expulsar a les tribus atacants i va restablir als germans Djayfar i Abd al-Djulanda, caps de la dinastia governant, en tot el seu poder. Així que aquestos van afavorir l'islam.

Una versió més detallada resultat de la lectura del intercanvi epistolar del moment, situaria l'arribada del company del Profeta, Amr ibn al-Asi el 631, per via marítima probablement, i es va dirigir per carta als dos germans Djulanda que en aquell moment cogovernaven Oman i que residien a l'interior, a Tuwan (Buraimi) o a Nizwa. El Profeta els convidava a adoptar el islam i serien confirmats com a reis, o a rebutjar l'adhesió i serien eliminats. Els dos germans van demanar un temps de reflexió i van convocar a uns notables: Wujuh al-Nas i Kab ibn Barsha al-Awdi, aquest darrer cristià. Els dos reis demanaven quina era la posició d'Heracli dels rum (l'emperador bizantí) i del rei d'Axum, dos estats amb els que comerciaven. Finalment els dos reis van refusar, i l'enviat fou expulsat cap a Medina. També les tribus cristianes, jueves i la comunitat persa van refusar. Però poc després una delegació dirigida per Salama Ibn Iyad al-Azdi, al front de algunes tribus Azd es va dirigir a la Meca; hi van haver de fet diverses delegacions en poc temps i finalment els notables omanites es van sotmetre al islam.

Al-Masudi fixa la data de la conversió d'Oman el 632 i diu que poc abans de morir Mahoma va enviar a Amr ibn al-As (o al-Asi), però sembla ser el únic que allarga fins tant avançat en el temps aquesta delegació. Els motius dels al-Djulanda per canviar l'estat medinenc pel sassànida no són molt clars però sembla que l'autoritat musulmana permetia als sobirans d'Oman un paper més protagonista en la recaptació de la dime a les fires de Daba i Suhar. Els dos germans van sol·licitar als representants sassànides, el marzuban i els asawira, a adoptar el islam o marxar en pau, però els perses van refusar les dues coses i es van retirar al fort de Dastajird, prop de Suhar, i es van preparar per una guerra contra els àrabs; la batalla de Salut al sur de Djawf, a la regió de Suhar, fou guanyada pels àrabs; la lluita es va saldar amb la mort del cap sassànida Maskana i la resta van acabar cedint la costa després d'un forta resistència que hauria durat fins el 633. El seu paper durant la rida és desconegut. Djayfar al-Djulanda va enviar emissaris a Shihr i Mahra i aquestes regions es van convertir al islam; només els militars perses i els asbadhites van resistir a adoptar la nova religió.

Mort Mahoma el vincle personal es va trencar i per això es va produir la rida o apostasia; el primer efecte fou la negativa a pagar el zakat però també la manca de fe una vegada desaparegut el únic que s'acceptava que tenia el do de la profecia; però la causa principal era que els clans de l'interior, incloent els clans Azd, volien conservar el poder en front d'altres clans sovint propers. Els al-Djulanda van reconèixer a Abu Bakr i els musulmans del interior (fins i tots clans propers als al-Djulanda), van canviar llavors de bàndol i van fer apostasia. Les tribus es van revoltar sota la direcció de Lakit ibn Malik al-Atiki o al-Azdi (perquè era d'un clan dels Azd) conegut pel malnom de Dhu al-Taj (l'home de la corona) que es declarava a si mateix profeta (nabi); ancestres de Lakit havien exercit el poder i havien estat investits per Cosroes i segons al-Tabari havia perdut la sobirania en els darrers anys (en vida del Profeta Mahoma) i la mort del cap de Medina era l'ocasió per tornar al poder. Lakit va atacar a Djayfar i va ocupar Mazun agafant el govern; el seu germà Abd i els soldats van fugir cap a les muntanyes o en vaixells. Un enviat del califa, Hudhayfa ibn Mihasan fou assetjat a Daba; amb el suport dels Azd els rebels controlaven la costa nord entorn a Daba; la rida es va estendre cap a Mahra i Hadramaut, en cadascuna de les regions hi havia una facció oposada a la tutela musulmana, o a la dels al-Djulanda com interposats (com els kinda a Hadramaut sota al-Ashath ibn Qays). La divisió aparentment religiosa era de fet política. Abu Bakr va enviar reforços manats per Ikrima ibn Abi Djahl i es va lliurar una forta batalla prop de Daba, amb uns deu mil morts, que va acabar amb la victòria musulmana i de les tribus lleials al islam. En aquest temps de guerra es suposa que els perses estaven assetjats a la seva fortalesa de Dastajird prop de Suhar i a les ciutats de la costa i els perses no haurien estat expulsats fins que acabada la guerra, totes les tribus d'Oman van lluitar contra ells.

Després de la guerra civil i religiosa, els que havien estat lleials als musulmans van mantenir els seus càrrecs i privilegis. El govern va quedar en mans dels al-Djulanda i la família va exercir un paper més o menys destacat fins al temps dels buwàyhides. Els apostates foren excloses del botí (fay) en les futures conquestes musulmanes.

En temps del califa Uthman, va pujar al tron Abbad ben Abd al-Djulanda que va governar fins a la seva mort el 686 en lluita contra els kharigites de la Yamama, i el van succeir els seus fills Said i Sulaiman ibn Abbad al-Djulanda. Aquestos dos germans foren expulsats d'Oman per al-Hadjdjadj ibn Yusuf (governador d'Iraq el 694) i el país unit al califat.

Segles VIII i IX

Oman fou terra d'acollida per alguns dissidents com els kharigites. El general al-Hajjaj ibn Yússuf fou enviat a la regió el 705 però tot i el seu govern inflexible el kharigisme es va desenvolupar ajudat per ser lloc de desterrament del opositos als omeies. Al-Djulanda ibn Masud, de l'antiga família reial, havia adoptat les doctrines kharigites ibadites i el 749, en la part final de la guerra civil que va posar fi a la dinastia omeia i va portar al tron als abbàssides, fou escollit com a primer imam ibadita esdevenint un estat independent. Un intent similar a l'Hadramaut per part dels ibadites locals havia fracassat l'any anterior. La política abbàssida fou hostil ja que no acceptava un estat independent a Oman.

Va morir el 751 a la batalla de Djulfar (al costat de la moderna Ras al-Khaymah) a mans del tamimita Khazim ibn Khuzayma, general enviat per califa as-Saffah; durant uns anys el país fou teatre d'una virtual guerra civil entre el governador abbàssida i els al-Djulanda i els ibadites. Finalment el 793 els ibadites van triomfar però van escollir un nou imam fora de la família al-Djulanda, imam que va tenir residència a Nazwa (Nizwa), i va pertanyer (excepte en algun cas aillat) al clan dels Yahmad o Yahmadi, un clan del Azd. El primer imam fou Muhammad ibn Abi Afflan

A partir del 844 van esclatar noves lluites civils entre els al-Djulanda i els ibadites a les que es van afegir les rivalitats tribals entre els Azd Uman i els Nizar (entre les tribus ibadites nizarites del nord i les iemenites del sud); els imams eren generalment debils degut a la seva avançada edat; hi va haver moments que hi havia dos imams diferents, un del nord i un del sud; les lluites van afectar a l'economia del país. El 892 la tribu dels Banu Sama b. Luayy va cridar en ajut contra els ibadites al califa abbàssida Al-Mu'tadid (892-902); un general i governador hi fou enviat (Muhammad ibn Nur, governador de la província de Bahrayn o Aràbia Oriental) i el darrer imam Azzan ibn Tamim fou derrotat per les forces abbàssides el 893 i Nazwa ocupada. El 895 els ibadites van nomenar un nou imam a Nazwa, però el seu poder es limitava de vegades només a l'interior.

Durant quatre segles l'imamat va lluitar per subsistir mentre el país seguia sota domini abbàssida; els buwàyhides i després el seljúcides en van exercir el control. Al segle XV hi havia un imam de la dinastia nabahnita al nord i un altra elegit a Nazwa, mentre el litoral depenia d'Ormuz.

Història medieval i moderna

Oman és des de fa segles una base per a comerciants. El 1508 Masqat, la seva principal ciutat portuària, passà a mans portugueses així com altres ciutats costeres. A Masqat van construir els forts bessons de Djalali i Marani (1587 i 1588) dominant Suhar i Kalhat. El 1617 l'imamamt del interior va caure en mans de Nasir ibn Murshid de la dinastia yaribita o yarubita que va establir la seva capital a Rustak; va pacificar el interior i va combatre amb cert èxit als portuguesos. Però fins el 1650 els portuguesos no van abandonar Musqat expulsats per l'imam Sultan ibn Sayf, cosí i successor de Nasir. Sultan va construir una flota i va encoratjar el comerç marítim. Va fer algunes expedicions cap a l'Índia i l'Àfrica oriental dirigides principalment contra els portuguesos. Posteriorment, el 1659 Masqat va passar a control dels otomans. L'imam Sayf (1692-1711) va assolir una gran potència marítima i els portuguesos foren constantment fustigats allà on fossin. Sayf va fer expedicions a l'Índia i Pèrsia i el 1698 una a l'Àfrica oriental on va aconseguir la decisiva victòria de Mombasa (1698) i va establir el domini omanita a Pemba, Zanzíbar i Kilwa. A la seva mort (1711) la dinastia yarubita es va enfonsar aviat; van esclatar lluites entre els seus membres i una guerra civil entre tribus (els hinawis contra els ghafiris de Nizar) fins la caiguda final el 1749.

L'actual línia de soldans començada per Ahmed Ibn Said, elegit imam el 1741 al expulsar als otomans, va iniciar la dinastia Al Bu Said encara al tron. Va reprendre les activitats comercials i les expedicions marítimes cap a l'Àfrica oriental, Mombasa, Kilwa i Zanzíbar, on es van establir governadors omanites. A la mort d'Ahmad el 1783 el va succeir el seu fill segon Said ibn Ahmad que va conservar el títol d'iman, però al cap de tres anys va deixar el govern de Masqat al seu fill Hamid o Ahmad ibn Said, i es va retirar a Rastak on va actuar com a cap religiós sent el darrer imam, ja que cap altre membre de la família posteriorment va portar el títol (van potar el de sayyid i foren coneguts com a sultans) i se l'esmenta en vida per darrer cop el 1811. A la mort d'Ahmad el 1792 el va succeir el seu oncle Sultan ibn Ahmad, que va ocupar Kuwait, Bàssora, la costa del Balutxistan, i temporalment Bahrain; Pèrsia els va cedir finalment de manera oficial Cahbar i Bandar Abbas, possessions que van ajuntar a Gwadar (cedit pel khan brahui de Kalat poc després de 1792), i el 1798 Sultan va signar un tractat amb els britànics que els autoritzava a establir una factoria a Banda Abbas i prohibia als francesos i holandesos establir factories als seus dominis mentre estiguessin en guerra contra Anglaterra. Als darrers anys del seu regnat va haver de lluitar contra els wahhabites; va morir en un combat naval prop de Lingah el 1804 i el va succeir el seu nebot Badr ibn Sayf ibn Ahmad que tenia el suport wahhabita però al cap de poc fou assassinat per Salim ibn Sultan que va pujar al tron i va associar al seu germà Salim ibn Sultan; aquest darrer va morir el 1821 i llavors Said ibn Sultan va quedar sol.

Said ibn Sultan fou el sultà més important de la dinastia. Al començament del seu regnat moltes de les possessions d'Oman que havien obeït als yarubites s'havien perdut i van haver de ser reconquerides; al inici només conservava fora d'Oman les illes de Zanzíbar, part de Pemba, Mafia, Lamu i Kilwa (i aquesta darrera fou perduda sota Said, però al cap de pocs anys ell mateix la va recuperar); un conflicte familiar va portar a la separació temporal de la regió de Suhar sota un parent, probablement Azzan ibn Kays ibn Ahmad i el seu fill Kays ibn Azzan. Said fou un sòlid aliat britànic als que va ajudar contra els Kawasim del golf Pèrsic. Sota pressió britànica va fer limitar el comerç d'esclaus (1822) i la venda d'esclaus fou prohibida definitivament el 1847. Said va desenvolupar la potencia marítima i les possessions africanes van esdevenir centre d'un imperi comercial amb possessions a Balutxistan, i l'Àfrica oriental. Progressivament va imposar la seva autoritat a la costa de Mogadiscio (Benadir) i fins a Cap Delgado, amb l'única oposició seria de Mombasa, i va rebre el tribut de les principals tribus. Vers 1850 la costa entre Vanga i Pangani excepte Tanga era governada conjuntament per Said i el rei d'Usambara, els representants del qual eren confirmats pel sultà. Un intent d'annexionar Nossi Be va fracassar per l'acció dels francesos. El 1854 va cedir a Gran Bretanya les illes Kuria Muria.

Va morir el 1856 i el van succeir el seu fill Thuwayni ibn Said a Mascat i l'altre fill Madjid ibn Said a Zanzíbar. A la seva mort el 1866 va pujar al tron Salim (II) ibn Thuwayni. El poder va caure en mans del imam Azzan ibn Kays de Suhar del 1868 al 1871; mort Azzam, va pujar al poder Turki ibn Said (1871-1888). El seu fill Faysal ibn Turki va ser el següent (1888-1913). El 1891 esdevingué un protectorat britànic. Taimur ibn Faysal (1913-1932) i Said ibn Taimur (1932-1970) foren els següents. El soldà Said ibn Taimur, molt conservador i tradicional, que va viure quasi sempre a Salala, va ser enderrocat pel seu fill Qabus ibn Said, partidari d'una major modernització sota el qual el país va esdevenir independent (1971) i va prosperar empés pels beneficis del petroli, tot i que resta una monarquia absoluta.

Política

El cap d'Estat i de govern és el sultà (Qabus ibn Said, de la dinastia Al-Bu Said, qui va arribar al poder mitjançant un colp d'Estat contra el seu pare, l'antic cap d'Estat. En la dècada de 1990, el sultà va instituir un consell assessor electe, el *Majlis ash-Shura', la Cambra baixa de 83 membres, del com un grup de 190.000 ciutadans podien votar en 1997, i el sultà tenia poder de veto o aprovació. En 1996 es va instituir la Cambra alta o el Majlis ad-Dawla, de 41 membres, triats pel sultà.

No existeix una Constitució i la justícia està repartida entre la Cort Suprema i les Corts Tradicionals Islàmiques.

Les funcions del sultà són bàsicament les d'un monarca absolut, sense democràcia ni institucions.

Geografia

Congost desertic en el centre d'Oman.

Darrere del fort Najal, al nord d'Oman, les muntanyes d'Al Hajar.

Oman, situat al sur-est de la península aràbiga amb una costa de prop d'1.600 km i quatre regions naturals: la plana costanera; un vast i pla desert que cobreix gran part del centre d'Oman; el Dhofar, al sud, on es troba la ciutat de Salalah; i les cadenes muntanyenques sobre la costa nord, el bec del qual més alt és el Jabel Sham, amb 3.000 m d'altitud muntanyes que deixen una franja plana en la costa nord on estan localitzades les principals ciutats del país, Masqat (la capital), Matrah i Sur en el nord, i en el sud. El clima d'Oman a l'interior és calent i sec, però en les costes és humit.

La península de Musandam, que té una posició estratègica en el estret d'Ormuz, està separada de la resta del país pels Emirats Àrabs Units. No totes les fronteres d'Oman amb aquest país estan definides. Oman té un exclavament dins dels EAU, la ciutat de Madha. El sultanat és considerat un dels quinze estats que són denominats Bressol de la Humanitat.

Divisió administrativa

Subdivisions d'Oman

Mapa amb les regions i governacions i les seves subdivisions

Oman està dividida en cinc regions (mintaqah) i quatre governacions o províncies (muhafazah).

Al seu torn les regions i governacions estan subdividides en un total de 61 districtes (wilayat). Cada regió o governació té al menys un centre regional i en total hi ha 12 centres.

Número en el mapa	Subdivisió	àrab	Ciutat principal	Àrea km²	Població Cens del 2003	wilayat
Regions (mintaqah)
1	Ad-Dakhiliyah	منطقة الداخلية	Nizwa	31,900	267,140	8
3	Al-Batinah	منطقة الباطنة	Suhar	12,500	653,505	12
5	Al-Wusta	المنطقة الوسطى	Haima (Hayma)	79,700	22,983	4
6	Ash-Sharqiyah o al-Sharkiyya	المنطقة الشرقية	Sur	36,800	313,761	11
2	Ad-Dhahirah	منطقة الظاهرة	Ibri	Plantilla:Sort)	130,177	3
Governacions (muhafazah)
9	Governació de Musqat	محافظة مسقط	Seeb	3,500	632,073	6
8	Governació de Musandam	محافظة مسندم	Khasab	1,800	28,378	4
7	Governació de Dhofar (Zufar)	محافظة ظفار	Salalah	99,300	215,960	10
4	Governació d'al-Buraymi	محافظة البريمي	al-Buraymi	7,000	76,838	3
Total	Oman	سلطنة عمان	Masqat	309,500	2,340,815	61

Demografia

El Ministeri de l'Economia estimava que en la meitat del 2006 la població total del país era 2.577.000 habitants. D'aquests, 1.844.000 eren nascuts al país. La població va créixer de 2.018.000 habitants en el cens 1993 per 2.340.000 en el cens 2003.

Articles relacionats

• Imamat d'Oman
• Economia d'Oman
• Imamat ibadita d'Oman
• Al-Bu Said

Bibliografia

• Dridi Moez, «Entre foi et compromis tribal  », Chroniques yéménites (en línia), 14/2007, 18 març 2009, [Consulta 31 octubre 2010]