Onil

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca


(En detall)	(En detall)

Localització

Municipi de l'Alcoià

Estat
• CCAA
• Província
• Comarca
• Mancomunitat
• Partit judicial Espanya
Comunitat Valenciana
Província d'Alacant
Alcoià
Manc. Foia de Castalla
Ibi

Gentilici Onilenc/a o Colivenc/a (pop.)

Predom. ling.

Valencià

Superfície 48,40 km²

Altitud 697 msnm

Població (2011^[1])
• Densitat 7.753 hab.
160,19 hab/km²

Coordenades

38° 37′ 45″ N, 0° 40′ 28″ O / <span class="geo-dec geo" title="Mapes, fotos aèries i altres informacions de 38.62917 Error de l'expressió: Operador * inesperat">38.62917, Error de l'expressió: Operador * inesperat(i) 38° 37′ 45″ N, 0° 40′ 28″ O / <span class="geo-dec geo" title="Mapes, fotos aèries i altres informacions de 38.62917 Error de l'expressió: Operador * inesperat">38.62917, Error de l'expressió: Operador * inesperat

Distàncies 39 km de Alacant

Organització
Nuclis
Ajuntament
• Batlle: 1
9 PP, 3 PSPV 1 Compromís
Elisa Crescencia Ribera Ferri (PP)

Codi postal 03430

Festes majors Moros i Cristians
Del 22 a l'1 de maig

Web

http://www.onil.es/

Onil és una població de la comarca de l'Alcoià, a la subcomarca de la Foia de Castalla.

[modifica] Història

Malgrat que el seu nom puga identificar-se amb l'Onice grec o l'Onix llatí, no se'n tenen evidències d'una ocupació anterior a l'època musulmana. L'explicació més plausible és que el nom d'Onil prové de la transformació de la paraula conill, ja que antigament se solien criar conills en conilleres anomenades covils. Aquesta activitat de cria de conills en covils va poder donar origen al topònim Onil i el gentilici colivenc (com a evolució de covilenc).^[2]

Durant la conquesta de Jaume I, Onil (documentat com Unill) fou pres pel Sayd Abu-Zaid, antic rei de València, qui, després de convertir-se al cristianisme es va declarar vassall del monarca aragonès i obté el reconeixement del seu domini de la població el 1244. El matrimoni de la filla del Sayd Abu-Zaid amb el cavaller Ximén Pérez d'Arenós permet a aquest adquirir el senyoriu d'Onil que, el 1251, és entregat a Jaume I a canvi de Xest i Vilamarxant per a ser cedit posteriorment a Albert de Lavania el 1268, Des d'aqueix moment el senyoriu d'Onil i Castalla, enlairat a baronia per Pere IV el 1364, fou passant per diversos amos fins acabar en poder dels marquesos de Dosaigües. Obté el títol de vila per la seua adhesió a Felip d'Anjou durant la guerra de Successió i és inclòs en la Governació d'Alcoi el 1707. Els 1.080 habitants (onilencs o onilers) del 1715 es converteixen en 2.700 el 1794; 2.663 el 1860; 3.020 el 1910; 6.974 el 2003, quan el 74 % de la població activa estava dedicada a la indústria. L'origen de la jogueteria d'Onil, principal sector de la seua economia, es remunta al 1878. Entre el 1900 i 1950 hi existien tres empreses de nines, 38 en els anys 60 i 35 el 1970, any en què la producció arribava al 60 % de la totalitat espanyola del sector. L'empresa més reeixida del sector és Famosa.

El seu terme té 48,4 km².

[modifica] Demografia

Té una població de 7.622 habitants (INE 2007). Un 7,0% de la població d'Onil és, segons el cens del 2007, de fora de l'estat.^[3]

Evolució demogràfica d'Onil^[4]
	1900	1910	1920	1930	1940	1950	1960	1970	1981	1991	2000	2006	2007	2008
Població	2.918	2.920	2.897	2.948	2.877	2.919	3.185	4.733	6.144	6.550	6.829	7.466	7.622	8.068

[modifica] Festes

Imatge nocturna d'Onil durant la Nit de les Fogueres

Entre les seues festivitats destaquen les festes de "Moros i Cristians". Del 22 d'Abril a l'1 de Maig, les festes dels Moros i Cristians en Honor a la seua Patrona la Mare de Déu de la Salut són sens dubte, la festivitat que més volen els colivencs i en la que, amb més entusiasme participa tot el poble.

Tenen el seu origen allà pel 1648. En aquest any, la pesta va assolar el poble. Llavors, el 22 d'Abril, tres regidors cada un per separat tenen un somni pel que se li'ls aconsella recórrer a la Mare de Déu , que en una ermita quasi oblidada, existia en els afores del poble. La idea és acceptada tant pel rector com pel Consell de la Ciutat, traient l'endemà 23 a la Mare de Déu de la seua ermita i recorrent amb ella tots els carrers del poble. A partir d'eixe dia ja no va haver-hi més morts per pesta a Onil.

Posteriorment van cremar tots els mobles i robes possiblement infectades per a evitar més contagis. A partir d'este dia la pesta ja no va afectar els colivencs, mentre que en els pobles de les rodalies, la pesta continuava activa. És per este fet que el 22 d'Abril s'inauguren les festes amb la Nit de les Fogueres.

[modifica] Personatges il·lustres

Eusebi Sempere, escultor, pintor i artista gràfic nascut a Onil el 3 d'abril de 1923 i mort a Onil en 1985, és el pintor més representatiu del moviment cinètic a l'Estat.

Jose Javier Arqués Ferrer, esportista, velocista de 100 i 60 metres nascut a Onil el 16 de maig de 1960.

Miguel Payá i Rico, (Beneixama,1811-Toledo,1891) Arquebisbe de Santiago de Compostel·la, sota el seu pontificado es "redescubriren" les restes de l'Apòstol Santiago que van ser amagats en el segle XVI per temor a les incursions del pirata Francis Drake en les costes gallegues. Se li considera l'impulsor del Camí de Santiago en els nostres dies. Arquebisbe de Toledo i primat d'Espanya, va batejar al rei d'Espanya Alfonso XIII.

Carlos Sahagún Beltrán,(Onil, Alacant, 4 de juny de 1938) és poeta, premi Nacional de Poesia en 1980. També va aconseguir el premi Adonais en 1957 i el premi Boscán en 1960.

[modifica] Política local

Corporació municipal durant la II República 6 de juny de 1931:

D.Simón Sanchis Cerdá, Alcalde Republicà
D. José Merín Domínguez, Primer Tinent Alcalde
D. José Tortosa Bernabeu, Segundo Tinent Alcalde

Regidors corporació local:

Antonio Vilaplana Pons. “Tònic el del palau”, Regidor
José Amat Paya, Regidor
Emilio Sempere Bernabeu, Regidor
Santiago Molina Sempere, Regidor
Candido A. Corts Juan, Regidor
Antonio Rico Molina, Regidor
Rafael Castelló Gisbert, Regidor
Antonio Poveda Juan, Regidor

Alcaldes durant la dictadura franquista:

Manuel Paya Pérez 1939-1940, Falange
Agustín Calvo Mira 1940-1941, Falange
Santiago Molina Sempere 1942-1950, Falange
Isidro Rico Juan 1951-1955, Falange
José Tortosa Juan 1955-1978, Falange

Alcaldes després de la dictadura:

José Navarro Laosa 1979-1983, PSPV-PSOE
Vicente Juan Sánchis 1983-1987, PSPV-PSOE
Vicente Juan Sanchis 1987-1991, PSPV-PSOE
José María Rozalén Ros 1991-1995, PP
José María Rozalén Ros 1995-1999, PP
José María Rozalén Ros 1999-2003, PP
Amando Fernando Picó Juan (2003-2005) i Mercedes Mira Reig (2005-2007), PSPV-PSOE
Elisa Crescencia Ribera Ferri 2007 PP

A les municipals de 2007 es presentaren 4 llistes municipals; el PP va obtindre 9 regidors 2.658 vots 61,54%, 3 el PSPV amb 1.000 vots i el 23,15%,1 Compromís per Onil (Coalició del Bloc i EUPV) amb 485 vots i 11,23% i ERPV 176 vots i 4,08%.

En 2011, el PP va obtindre 7 regidors, 4 el PSOE, 1 BLOC-Compromís i 1 EUPV.

[modifica] Referències

↑ «Padró municipal a data d'01-01-2011» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 16-12-2011. [Consulta: 19-12-2011].
↑ S’hauria de diferenciar entre el topònim Onil (de data molt antiga, segons sembla i explica la investigació en toponímia; vegeu, per exemple, Abelardo Herrero Alonso, "Toponimia premusulmana de Alicante a través de la documetación medieval", Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval, 3 [1984], pp. 7-56; i "Toponimia premusulmana de Alicante a través de la documetación medieval, II", Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval, 4-5 [1986], pp. 9-48) i el gentilici popular colivenc (d’origen molt posterior). Són dues qüestions diferents, perqué, per bé que puga extranyar, es tracta de dues paraules que, en termes estrictament lèxics, no estan emparentades l’una amb l’altra, tot i la similitud fònica entre ambdues; és a dir, en aquest cas l’adjectiu gentilici (el que s’aplica als habitants) no deriva lèxicament del toponímic (del nom de lloc), tal como és la relació normal: Alcoi-alcoià, Xixona-xixonenc, Sagunt-saguntí, París-parisenc, encara que la relació s'haja establert entre formes aparentment discrepants, com ara Lleida-ilerdenc (gentilici que es forma a partir de l’antiga designació de la ciutat en qüestió, la Iltirta llatina). Quant al gentilici colivenc, estem davant d’un terme de formació relativament recent (en tot cas, d'època romànica; per tant, en el cas valencià, és lògicament posterior al segle XIII; de fet, presumiblement és una formació no anterior al segle XVII: documentació d'aquesta centùria fa servir encara la fòrmula perifràstica "los vehins de Onil"), i es forjà probablement per etimologia popular. Abans d'això, es va plantejar ja un primer exemple d'etimologisme popular per tal d'indicar l'origen del nom Onil: un text semidocte del segle XVII vol explicar ingènuament el topònim Onil per simple permutació de la -v- de la paraula ovil ('cobertís per al bestiar') per una -n-, seguint la peregrina argumentació segons la qual, donat el fet que Onil era un lloc on es guardava bestiar boví, el nom va nàixer in illo tempore –"quant fundaren a Onil"– per deformació del substantiu llatí ovīle o potser a partir de la forma ja romànica ovil. (L'etimologisme popular relacionaria més tard –segurament, en forjar-se el gentilici colivenc– el nom Onil amb la idea de conill o d'una suposada abundor especial d'aquests animals.) Ara bé, existeix una discrepància anòmala entre el topònim Onil i el gentilici colivenc (sense que en aquest cas es puga recórrer a l'explicació del cas Lleida-ilerdenc o en castellà Cabra-egabrense, on el gentilici deriva del nom llatí de les ciutats), si més no perqué l'últim presenta una forma peculiar, amb una inopinada c- inicial que l'allunya del topònim, que és la paraula de la qual teòricament hauria de derivar lèxicament, és a dir, compartint la mateixa arrel. El gentilici colivenc pogué sorgir per associació merament fònica (i lògicament també instrumental: el gentilici es vincula funcionalment amb el topònim corresponent, independentment de la seua forma) 1) amb Onil (que intuitivament es veia, per suggestió popular –però erròniament–, relacionat amb la idea de conill) i 2) amb conceptes i paraules afins como ara covil, entés amb la significació de 'cau' i particularment amb la de 'cau de conills' (del llatí cubīle, -is, 'cau, amagatall', que ha donat per exemple en italià covile i coviglio, 'cau d'animals selvàtics'), i 3) potser també amb el mot valencià ovil ('corral', 'estable', del llatí ovīle, -is, que donà en italià per exemple ovile, 'cobertís per a recollir el bestiar', de significació anàloga a ovil). Colivenc està format pel suffix gentilici característic -enc, afegit a la base lèxica coliv-, on pogué tenir lloc abans un canvi –una metàtesi, se'n diu tècnicament– de covil- a coliv-. De *covilenc (no testimoniat) es degué passar, per tant, a colivenc. És difícil copsar la raó de la metàtesi, del canvi que portà de la forma hipotètica *covilenc a la forma colivenc. Podria pensar-se en raons de comoditat articulatòria o en el desig de separar-se del mot covil i les seues connotacions animals. Seria potser que el gentilici *covilenc sorgí com a designació burlesca de caràcter forani i es volgué modificar lleugerament en la forma colivenc per tal que se'n pergués el caràcter irrisori? (Dit entre parèntesi –i amb tot el respecte–: la forma colivenc, si no fos per l'arrel sentimental del terme, podria entendre's igualment com a adjectiu si més no curiós, format per una c- protètica, afegida a la forma olivenc, és a dir, 'relatiu a les olives', el que es prestaria segurament a més d'un acudit. Però ahí estaríem davant d'una nova etimologia popular.) El fet és que el gentilici colivenc (no sabem ben bé si també, en una fase prèvia, la forma *covilenc) es va fer servir lògicament com a complement adjectival del topònim Onil, que, com s’ha dit, se sentia, també en raó d’una etimologia popular, vinculat amb la idea de conill. Ara bé, el topònim Onil és de data molt més antiga. Segons han demostrat sòlides investigacions en toponímia comparada, no és –passant la línia del temps a l’inrevés– ni d’època romànica, ni d’època musulmana, ni d’època mossàrab, ni d’època visigòtica, ni d’època romana. Segurament és de temps prerromans, d’època ibèrica concretament (corresponent, per tant, a una llengua no indoeuropea d'origen incert i que a més no ha pogut ser completament desxifrada), i de significació encara fosca, si bé és probablement un orònim, un nom que designava en origen alguna peculiaritat geomorfològica (però –alerta– no la del cau de conills!), un accident orogràfic, un hidrònim; i no necessàriament degué sorgir com a designació per a un poblat estable i d'existència ininterrompuda des de temps dels ibers. Es tracta, per tant, d'una paraula sense cap vinculació causal amb el concepte de conill, tot i la similitud fònica que convida a pensar tant còmodament en la idea d’aquell animal i que explica el sorgiment de l’etimologia popular i la seua acceptació natural. (No hi ha però en toponímia res còmode i rutinari; de fet, aquesta nota podria titular-se perfectament 'els paranys de la toponímia'. I amb tota seguretat no se n'haurà dit encara l'última paraula.) A més, el nom Onil ha perviscut en forma extranyament inalterada, ja que les formes Unil o Unill de documents en llatí són formes llatinitzades no anteriors al segle XIII, i no formes llatines pròpiament dites (de temps romans, vol dir-se). En tot cas, quan es degué forjar el nom de lloc Onil (si en efecte data d'època ibèrica) encara no s’havia pogut extendre pel territori en qüestió el terme llatí vulgar (llatí parlat) cunīculu(m), que donà efectivament els termes romànics conill, conejo –en castellà–, coniglio –en italià– o coelho –en portugués–, segons els respectius condicionaments d’evolució fonètica. De manera que, dit amb la cautela exigida pel cas, no hi ha probablement res en el remotíssim –i encara obscur– terme Onil que justifique en rigor qualsevol filiació lèxica amb la paraula conill o amb estadis previs en l’evolució d'aquest mot (i tampoc naturalment amb ovil com postulava el text semidocte del segle XVII). Però ahí es troba la raó de ser de l'etimologia popular: allò que sembla obscur i inintel·ligible es tracta d'explicar instintivament mitjançant una derivació fàcil i accessible a tothom. En el cas d'Onil, una suposada abundància especial de conills al seu voltant, si més no en el seu passat, o bé el fet que existiren estables per als ramats (ovils) explicarien satisfactòriament el naixement del nom del lloc, reforçat (o reforçant-se recíprocament ambdues fal·làcies, no se sap ben bé) per un gentilici que ha sorgit d'una àrea nocional molt afí (basant-se també en l'atribuïda relevància especial de les conilleres locals, dels covils, d'existència incontestada, això sí). La intuició popular no sempre atina, i amb colivenc ha forjat un terme probablement ja inabdicable, allà on la forma estrictament correcta –correcta des d’un punt de mira estretament filològic, s’entén– hauria hagut de ser onilenc. Però és clar que l’adhesió sentimental al terme colivenc farà ja comprensiblement imborrable l’adjectiu tradicional. L'errada és consubstancial a la història de les paraules (i més a la dels noms de llocs i habitants), i els errors també són filologia. Si es parla en termes més o menys doctes o amb una mínima pretensió de crítica, no té sentit, però, seguir insistint en fer derivar de conill o conceptes variants, o afins, el probablement antiquíssim Onil, encara que haja arrelat per càndida confusió un gentilici que s’apropa ingènuament a aquelles suggestions zoològiques que resulten òbviament més familiars i complaents que no l'enigma, encara irresolt, del seu origen.
↑ Fuente: Explotación estadística del censo según el Instituto Nacional de Estadística de España. Población por sexo, municipios y nacionalidad (principales nacionalidades).
↑ Fuente: Población de hecho según el Instituto Nacional de Estadística de España. Alteraciones de los municipios en los Censos de Población desde 1842, Series de población de los municipios de España desde 1996.

[modifica] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Onil

Ajuntament d'Onil.
Web de Notícies d'Onil.
País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
Institut Valencià d'Estadística.
Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat.
Guia d'ajuntaments d'Espanya (Onil)
Dades meteorològiques d'Onil.

[0] «Padró municipal a data d'01-01-2011» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 16-12-2011. [Consulta: 19-12-2011].

[1] S’hauria de diferenciar entre el topònim Onil (de data molt antiga, segons sembla i explica la investigació en toponímia; vegeu, per exemple, Abelardo Herrero Alonso, "Toponimia premusulmana de Alicante a través de la documetación medieval", Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval, 3 [1984], pp. 7-56; i "Toponimia premusulmana de Alicante a través de la documetación medieval, II", Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval, 4-5 [1986], pp. 9-48) i el gentilici popular colivenc (d’origen molt posterior). Són dues qüestions diferents, perqué, per bé que puga extranyar, es tracta de dues paraules que, en termes estrictament lèxics, no estan emparentades l’una amb l’altra, tot i la similitud fònica entre ambdues; és a dir, en aquest cas l’adjectiu gentilici (el que s’aplica als habitants) no deriva lèxicament del toponímic (del nom de lloc), tal como és la relació normal: Alcoi-alcoià, Xixona-xixonenc, Sagunt-saguntí, París-parisenc, encara que la relació s'haja establert entre formes aparentment discrepants, com ara Lleida-ilerdenc (gentilici que es forma a partir de l’antiga designació de la ciutat en qüestió, la Iltirta llatina). Quant al gentilici colivenc, estem davant d’un terme de formació relativament recent (en tot cas, d'època romànica; per tant, en el cas valencià, és lògicament posterior al segle XIII; de fet, presumiblement és una formació no anterior al segle XVII: documentació d'aquesta centùria fa servir encara la fòrmula perifràstica "los vehins de Onil"), i es forjà probablement per etimologia popular. Abans d'això, es va plantejar ja un primer exemple d'etimologisme popular per tal d'indicar l'origen del nom Onil: un text semidocte del segle XVII vol explicar ingènuament el topònim Onil per simple permutació de la -v- de la paraula ovil ('cobertís per al bestiar') per una -n-, seguint la peregrina argumentació segons la qual, donat el fet que Onil era un lloc on es guardava bestiar boví, el nom va nàixer in illo tempore –"quant fundaren a Onil"– per deformació del substantiu llatí ovīle o potser a partir de la forma ja romànica ovil. (L'etimologisme popular relacionaria més tard –segurament, en forjar-se el gentilici colivenc– el nom Onil amb la idea de conill o d'una suposada abundor especial d'aquests animals.) Ara bé, existeix una discrepància anòmala entre el topònim Onil i el gentilici colivenc (sense que en aquest cas es puga recórrer a l'explicació del cas Lleida-ilerdenc o en castellà Cabra-egabrense, on el gentilici deriva del nom llatí de les ciutats), si més no perqué l'últim presenta una forma peculiar, amb una inopinada c- inicial que l'allunya del topònim, que és la paraula de la qual teòricament hauria de derivar lèxicament, és a dir, compartint la mateixa arrel. El gentilici colivenc pogué sorgir per associació merament fònica (i lògicament també instrumental: el gentilici es vincula funcionalment amb el topònim corresponent, independentment de la seua forma) 1) amb Onil (que intuitivament es veia, per suggestió popular –però erròniament–, relacionat amb la idea de conill) i 2) amb conceptes i paraules afins como ara covil, entés amb la significació de 'cau' i particularment amb la de 'cau de conills' (del llatí cubīle, -is, 'cau, amagatall', que ha donat per exemple en italià covile i coviglio, 'cau d'animals selvàtics'), i 3) potser també amb el mot valencià ovil ('corral', 'estable', del llatí ovīle, -is, que donà en italià per exemple ovile, 'cobertís per a recollir el bestiar', de significació anàloga a ovil). Colivenc està format pel suffix gentilici característic -enc, afegit a la base lèxica coliv-, on pogué tenir lloc abans un canvi –una metàtesi, se'n diu tècnicament– de covil- a coliv-. De *covilenc (no testimoniat) es degué passar, per tant, a colivenc. És difícil copsar la raó de la metàtesi, del canvi que portà de la forma hipotètica *covilenc a la forma colivenc. Podria pensar-se en raons de comoditat articulatòria o en el desig de separar-se del mot covil i les seues connotacions animals. Seria potser que el gentilici *covilenc sorgí com a designació burlesca de caràcter forani i es volgué modificar lleugerament en la forma colivenc per tal que se'n pergués el caràcter irrisori? (Dit entre parèntesi –i amb tot el respecte–: la forma colivenc, si no fos per l'arrel sentimental del terme, podria entendre's igualment com a adjectiu si més no curiós, format per una c- protètica, afegida a la forma olivenc, és a dir, 'relatiu a les olives', el que es prestaria segurament a més d'un acudit. Però ahí estaríem davant d'una nova etimologia popular.) El fet és que el gentilici colivenc (no sabem ben bé si també, en una fase prèvia, la forma *covilenc) es va fer servir lògicament com a complement adjectival del topònim Onil, que, com s’ha dit, se sentia, també en raó d’una etimologia popular, vinculat amb la idea de conill. Ara bé, el topònim Onil és de data molt més antiga. Segons han demostrat sòlides investigacions en toponímia comparada, no és –passant la línia del temps a l’inrevés– ni d’època romànica, ni d’època musulmana, ni d’època mossàrab, ni d’època visigòtica, ni d’època romana. Segurament és de temps prerromans, d’època ibèrica concretament (corresponent, per tant, a una llengua no indoeuropea d'origen incert i que a més no ha pogut ser completament desxifrada), i de significació encara fosca, si bé és probablement un orònim, un nom que designava en origen alguna peculiaritat geomorfològica (però –alerta– no la del cau de conills!), un accident orogràfic, un hidrònim; i no necessàriament degué sorgir com a designació per a un poblat estable i d'existència ininterrompuda des de temps dels ibers. Es tracta, per tant, d'una paraula sense cap vinculació causal amb el concepte de conill, tot i la similitud fònica que convida a pensar tant còmodament en la idea d’aquell animal i que explica el sorgiment de l’etimologia popular i la seua acceptació natural. (No hi ha però en toponímia res còmode i rutinari; de fet, aquesta nota podria titular-se perfectament 'els paranys de la toponímia'. I amb tota seguretat no se n'haurà dit encara l'última paraula.) A més, el nom Onil ha perviscut en forma extranyament inalterada, ja que les formes Unil o Unill de documents en llatí són formes llatinitzades no anteriors al segle XIII, i no formes llatines pròpiament dites (de temps romans, vol dir-se). En tot cas, quan es degué forjar el nom de lloc Onil (si en efecte data d'època ibèrica) encara no s’havia pogut extendre pel territori en qüestió el terme llatí vulgar (llatí parlat) cunīculu(m), que donà efectivament els termes romànics conill, conejo –en castellà–, coniglio –en italià– o coelho –en portugués–, segons els respectius condicionaments d’evolució fonètica. De manera que, dit amb la cautela exigida pel cas, no hi ha probablement res en el remotíssim –i encara obscur– terme Onil que justifique en rigor qualsevol filiació lèxica amb la paraula conill o amb estadis previs en l’evolució d'aquest mot (i tampoc naturalment amb ovil com postulava el text semidocte del segle XVII). Però ahí es troba la raó de ser de l'etimologia popular: allò que sembla obscur i inintel·ligible es tracta d'explicar instintivament mitjançant una derivació fàcil i accessible a tothom. En el cas d'Onil, una suposada abundància especial de conills al seu voltant, si més no en el seu passat, o bé el fet que existiren estables per als ramats (ovils) explicarien satisfactòriament el naixement del nom del lloc, reforçat (o reforçant-se recíprocament ambdues fal·làcies, no se sap ben bé) per un gentilici que ha sorgit d'una àrea nocional molt afí (basant-se també en l'atribuïda relevància especial de les conilleres locals, dels covils, d'existència incontestada, això sí). La intuició popular no sempre atina, i amb colivenc ha forjat un terme probablement ja inabdicable, allà on la forma estrictament correcta –correcta des d’un punt de mira estretament filològic, s’entén– hauria hagut de ser onilenc. Però és clar que l’adhesió sentimental al terme colivenc farà ja comprensiblement imborrable l’adjectiu tradicional. L'errada és consubstancial a la història de les paraules (i més a la dels noms de llocs i habitants), i els errors també són filologia. Si es parla en termes més o menys doctes o amb una mínima pretensió de crítica, no té sentit, però, seguir insistint en fer derivar de conill o conceptes variants, o afins, el probablement antiquíssim Onil, encara que haja arrelat per càndida confusió un gentilici que s’apropa ingènuament a aquelles suggestions zoològiques que resulten òbviament més familiars i complaents que no l'enigma, encara irresolt, del seu origen.

[2] Fuente: Explotación estadística del censo según el Instituto Nacional de Estadística de España. Población por sexo, municipios y nacionalidad (principales nacionalidades).

[3] Fuente: Población de hecho según el Instituto Nacional de Estadística de España. Alteraciones de los municipios en los Censos de Población desde 1842, Series de población de los municipios de España desde 1996.

[1]

[2]

[3]

[4]

Onil

Taula de continguts

[modifica] Història

[modifica] Demografia

[modifica] Festes

[modifica] Personatges il·lustres

[modifica] Política local

[modifica] Referències

[modifica] Enllaços externs

Eines personals

Espais de noms

Variants

Vistes

Accions

Cerca

Navegació

Comunitat

Imprimeix/exporta

Eines

En altres llengües