Operació Mar Verd

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Operació Mar Verda
Invasió portuguesa de Guinea, 1970
— Guerra de la Independència Guinea-Bissau —
Control del PAIGC. Guerrillers armats amb AK-47 i llançagranades
Control del PAIGC. Guerrillers armats amb AK-47 i llançagranades
Data 22 Novembre 1970
Localitat Conakry, Guinea
Resultat Limitada victòria portuguesa, presoners portuguesos de guerra rescatats, PAIGC i vaixells de Guinea i la Força Aèria actius destruïts, fracàs en la captura o mort d'Amílcar Cabral i Ahmed Sékou Touré.
Bàndols
Portugal Militars de l'Estat de Portugal
Guinea Forces guineanes dissidents
Guinea Milícia Popular de Guinea
PAIGC Partit Africà per la Independència de Guinea i Cap Verd
Comandants en cap
Portugal Alpoim Calvão
Portugal António Spínola
Portugal Rebordão de Brito
Guinea Sekou Toure
Forces
220 Portuguesos
200 Opositors guineans
Desconegut
Baixes
1 Portuguès
7 Guineans
Entre 52 a 500 segons les diferents fonts
Seqüència cronològica de les batalles de la
Guerra de la Independència Guinea-Bissau
Batalla anterior Batalla posterior
Ofensiva d'Spínola 1968-1940 contra la guerrilla del PAIGC Escalada del conflicte per causa de l'ajuda militar internacional al PAIGC

L'Operació Mar Verda (en anglès: Operation Green Sea, en portuguès: Operação Mar Verde) va ser un atac amfibi a Conakry, la capital de Guinea efectuada per 350 a 420 soldats portuguesos i els combatents de la Guinea portuguesa datat al novembre de 1970.[1] Els objectius de l'operació van incloure l’enderrocament del règim d'Ahmed Sekou Touré, la captura del líder del Partit Africà per la Independència de Guinea i Cap Verd (PAIGC), Amílcar Cabral, la destrucció dels actius navals i aeris del PAIGC i els seus partidaris de Guinea, i el rescat de presoners portuguesos de guerra retinguts a Conakry.

Els atacants es van retirar després de rescatar els presoners de guerra i la destrucció d'alguns vaixells del PAIGC i la infraestructura de les forces aèries de Guinea, però no van poder capturar Amílcar Cabral, líder de les guerrilles del PAIGC, o per enderrocar el règim del dictador de Guinea Ahmed Sekou Touré.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

El 1952, Ahmed Sekou Touré, es va convertir en el líder del Partit Democràtic de Guinea (PDG). El 1957, a Guinea hi hagué una elecció en què el PDG aconseguí 56 de 60 seients parlamentaris. El PDG va dur a terme un plebiscit el setembre de 1958 pel qual els guineans majoritàriament van optar per la independència immediata i no per l'associació continua amb França. Els francesos es van retirar i, el 2 d'octubre de 1958, Guinea es va proclamar una república sobirana i independent, amb Touré com a president.[2]

El 1960, Touré va donar la benvinguda i suport a Guinea Amílcar Cabral i la seva organització, el PAIGC, que buscava la independència de la Guinea Portuguesa (actual Guinea Bissau) i Cap Verd, de Portugal.[3] El 1961, el PAIGC va iniciar la Guerra de Guinea Bissau per la Independència.[4]

Atac[modifica | modifica el codi]

Armada Portuguesa desembarcant durant la Guerra Colonial Portuguesa.
Monument guineà que recorda l’atac del 22 de novembre a Conakry.

En la nit del 21-22 novembre 1970 prop de 200 guineans armats vestits amb uniformes semblants als de l'Exèrcit de Guinea i al comandament d'oficials portuguesos-i 220 soldats afro-portuguesos i portuguesos va prendre terra en punts al voltant de Conakry. Els soldats van desembarcar de quatre vaixells sense marcar, inclòs un LST (Vaixell de desembarcament) i un vaixell de càrrega, i van destruir 4 o 5 vaixells de subministrament del PAIGC. D'Altres van desembarcar prop de casa d'estiu del President Touré, la qual van cremar.[5] Touré es trobava al Palau Presidencial en el moment. Altres soldats van capturar a dos llocs militars de l'exèrcit, van prendre el control de la planta principal de subministrament elèctric de la ciutat, capturat el quarter general del PAIGC (però no Amílcar Cabral), i va alliberar 26 presoners de guerra portuguesos que es trobaven detinguts pel PAIGC. les forces de milicians guineans van lluitar contra els invasors amb poc èxit. Atès que tant Cabral i Touré no els van poder trobar, els assaltants es van retirar després de patir baixes menors.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Purgues internes a Guinea[modifica | modifica el codi]

Una setmana després de la invasió, Touré va establir un comitè de deu persones: el Haut-Commandement (alt comandament). Personal amb els membres lleials del Buró Polític, l'Alt Comandament va córrer Guinea per decret. L'Alt Comandament supervisà arrestos, detencions sense judici i execucions. Les accions de l'Alt Comandament van delmar les files dels funcionaris del govern i la policia. Entre les víctimes es trobaven el president del Banc Central de la República de Guinea i el ministre d'Hisenda Ousmane Baldé.[6] Després d'un judici de cinc dies, el 23 de gener de 1971, el Suprem Tribunal Revolucionari va ordenar 29 execucions (dutes a terme tres dies més tard), 33 condemnes a mort in absentia, 68 penes de cadena perpètua amb treballs forçats, i 17 ordres de confiscació de tots els béns. Les tropes afro-portugueses que havien desertat a Guinea van rebre sentències de cadena perpètua amb treballs forçats. 89 dels acusats van ser posats en llibertat, però els dissidents diuen que algunes persones "van desaparèixer" a la presó o van ser executades extrajudicialment. Els condemnats a execució inclosos els membres del partit de govern (incloent els caps de partit del veïnatge a Conakry), el Cap de la Policia de Conakry, un secretari del president, un viceministre d'Hisenda, i almenys cinc soldats guineans. Els que tenien els seus béns confiscats eren francesos o Libanesos. El destí d'altres europeus que van ser arrestats es desconeix.

Al juliol de 1971, Touré va purgar l'exèrcit d'alguns dels seus funcionaris. A l'abril de 1973, va purgar el seu règim d'alguns dels seus ministres.[7]

Condemnes polítiques[modifica | modifica el codi]

El 8 de desembre de 1970, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar la Resolució 290, que va condemnar Portugal per la invasió de Guinea, i va exhortar Portugal a respectar els principis de la lliure determinació i la independència pel que fa a Guinea.[8] L'11 de desembre de 1970, l'Organització de la Unitat Africana (OUA) va aprovar una resolució per unanimitat condemnant la invasió.[9]

Nigèria i Algèria van oferir el seu suport a Guinea-Conakry i la Unió Soviètica va enviar vaixells de guerra a la zona (coneguda per l'OTAN com la Patrulla d'Àfrica Occidental) per evitar altres operacions militars contra el règim de Touré i contra les bases del PAIGC a Guinea.[10]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • (portuguès) António Luís Marinho. Operação Mar Verde - um documento para a história. Lisbon: Temas e Debates, 2006. 8°. ISBN 972-759-817-X
  • (portuguès) 'Mar Verde': revelados documentos sobre operação militar ainda secreta. Manuel Carlos Freire. Diário de Notícias. 17/4/2006.
  • "Guinea Reports Invasion From Sea by Portuguese; Lisbon Denies Charge U.N. Council Calls for End to Attack Guinea Reports an Invasion From Sea by Portuguese" by the Associated Press, The New York Times, 23/11/1970, p1
  • (alemany) Cord Eberspächer/Gerhard Wiechmann : Systemkonflikt in Afrika. Deutsch-deutsche Auseinandersetzungen im Kalten Krieg am Beispiel Guineas 1969-1972 (System conflict in Africa. German-German clashes in the Cold War by the example of Guinea 1969-1972) in : Zeitschrift des Forschungsverbundes SED-Staat, Nr. 23, Berlin 2008, ISSN 0948-9878, ISBN 3-929389-57-6, p. 30-41.
  • (alemany) Adalbert Rittmueller: "Portugal schoss, die DDR gewann, die Bundesrepublik verlor". Die Rolle der DDR beim Abbruch der diplomatischen Beziehungen durch Guineas 1970/1971 ("Portugal shot, GDR won, FRG lost" - GDR's role in cutting diplomatic relations by Guinea 1970/1971), in: Zeitschrift des Forschungsverbundes SED-Staat, Nr. 27, Berlin 2010, ISSN 0948-9878, ISBN 3-929389-57-6 p. 230-147.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]