Operació Market Garden
De Viquipèdia
| Operació Market-Garden | |||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Front Occidental de la Segona Guerra Mundial | |||||||||||||||||
 |
|||||||||||||||||
| Paracaigudistes aliats descendint sobre els Països Baixos | |||||||||||||||||
| Data | 17 al 25 de setembre de 1944 | ||||||||||||||||
| Localitat | Països Baixos | ||||||||||||||||
| Resultat | Victòria tàctica alemanya | ||||||||||||||||
 |
|||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||
L'Operació Market Garden fou una operació empresa pels Aliats amb l'objectiu d'assegurar ponts en els principals rius en els Països Baixos ocupats per Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, mitjançant l'ús a gran escala de paracaigudistes, conjuntament amb l'avanç d'unitats blindades per carretera, amb l'objectiu estratègic de permetre la travessia del riu Rin, la darrera gran barrera natural per l'avanç cap a terres alemanyes. L'abast de l'operació Market Garden és comparable amb la del Desembarcament de Normandia; i estava planejada per a donar un cop definitiu a Alemanya, que posés final a la guerra al 1944.
L'operació inicialment va ser un èxit amb la captura del pont del riu Waal a Nimega el 20 de setembre, però va ser un fracàs perquè el pont final sobre el Rin a Arnhem mai va ser pres, i la 1a Divisió Aerotransportada britànica va ser destruïda durant els combats, a més de provocar entre els aliats més baixes que les que van tenir a la invasió de Normandia. El Rin es mantindria com una barrera fins les ofensives aliades de març de 1945. Aquesta derrota aliada es considera la darrera gran victòria d'Alemanya en el Front Occidental, i provocà que la guerra a Europa s'allargués gairebé un any més.
[edita] Antecedents
Després de la gran derrota a Normandia entre el juliol i l'agost de 1944, la resta de les forces alemanyes es retiren cap a la frontera alemanya travessant els Països Baixos i la França oriental. Al nord, els britànics, amb el 21è Grup d'Exèrcits comandat per mariscal de camp Bernard Montgomery avançava a tota velocitat des d'Anvers cap a la frontera nord de Bèlgica. Al seu sud, les tropes americanes del 12è Exèrcit comandat pel general Omar Bradley s'apropava a la frontera alemanya i se li havia ordenat buscar el forat d'Aquisgrà amb el 1r Exèrcit.
Al sud, el 6è Exèrcit del general Jacob Devers avançava cap Alemanya després de l'Operació Drac, al sud de França
A finals d'agost de 1944, per problemes de logística, els aliats van aturar l'ofensiva perquè l'únic port important amb possibilitats de ser usat era el de Cherbourg en la península de Cotentin. El gran port d'Anvers estava en mans britàniques però l'estuari de l'Escalda, que duu cap a l'interior, va quedar controlat pels alemanys.
La manca de transport a les línies del front des de la costa va crear un coll d'ampolla. L'efectivitat dels bombardeigs anteriors a la invasió havia deixat la zona sense ferrocarrils, que no es van restablir des de Normandia de manera limitada fins l'agost de 1944. Problemes amb 1.500 camions britànics van obligar moltes tropes a anar a peu, per poder usar els seus vehicles per servir material a les tropes en combat
El dilema aliat era buscar una solució logística (netejant la costa fins a Anvers) o una decisiva acció tàctica (destruir les tropes alemanyes). La majoria dels comandants aliats estaven per una acció agressiva contra els trencats exèrcits alemanys. Tant Bradley (i el seu subordinat Patton) com Montgomery van demanar prioritat en els subministraments per creuar el Rin en una empenta, en oposició al pla d'Eisenhower d'un avenç ampli, dissenyat abans de la batalla de Normandia
La decisió per emprendre la Market Garden va estar influïda per molts factors. Després de Normandia, les forces aerotransportades s'havien retirat a Anglaterra, formant el 1r Exèrcit Aliat Aerotransportat composat per tres divisions americanes i dues britàniques, amb una brigada polonesa, i el general Eisenhower havia estat pressionat pels americans per usar aquestes tropes l'abans possible, i ja s'havien cancel·lat 18 operacions.
[edita] Les tropes alemanyes
L'exèrcit alemany va patir grans pèrdues durant el desembarcament de Normandia i les batalles que van seguir-lo. En només dos mesos de combats a França van tenir més de 20.000 morts, gairebé 200.000 desapareguts o capturats i gairebé 70.000 ferits, veient com les seves forces d'infanteria quedaven reduïdes a menys de la meitat. Les forces supervivents es van retirar a través dels Països Baixos i l'est francès, pretenent arribar a la frontera alemanya a finals d'agost de 1944.
Durant la retirada, els alemanys van tractar de reorganitzar-se sobre la marxa, pensant que l'enemic els perseguia de ben a prop. Travessar França no era senzill, doncs els partisans francesos feien tot el possible per dificultar la retirada alemanya, amb estratègies que anaven des de posar un cable a la carretera per a fer caure als soldats, o omplir la via amb claus, fins a emboscades organitzades a on els soldats alemanys eren capturats o morts. A més, les tropes alemanyes tenien dificultats en aconseguir aliments a França. La retirada a través dels Països Baixos va ser menys difícil, doncs la població era menys hostil i les tropes avançaven més de pressa.
La ruta de les tropes alemanyes durant juliol i agost va fer creure als aliats que els alemanys no podien reconstruir les seves forces escampades, però no és el què semblava. La fallada del 21è Exèrcit per tallar el Scheldt va permetre als alemanys moure el 15è Exèrcit amb 86.000 homes i 600 peces d'artilleria de nou cap als Països Baixos, directament al camí d'atac. L'arribada del Mariscal Gerd von Rundstedt com a comandant en cap de la Wehrmacht a principis de setembre va ajudar a estabilitzar el front alemany. Rundstedt, va reemplaçar Walther Model, detestat per Hitler, però respectat per les seves tropes. Rundstedt immediatament va planejar la defensa contra el que els espies deien que eren 60 divisions completes
A més, al coronel general Kurt Student, pioner dels paracaigudistes de la Wehrmacht, se li va ordenar que obtingués posicions al Canal Albert amb el que es va anomenar eufemísticament 1r Exèrcit de Paracaigudistes, 3.000 estudiants paracaigudistes, recollits de tot el Reich, i probablement eren les úniques tropes de reserva preparades en tot Alemanya. A més, el tinent general Kurt Chill, comandant l'escampada 85a Divisió, va establir els punts de rebuda en els ponts de creuaments dels Països Baixos. Les accions de Chill van crear el que semblaven unitats militars i van permetre als estudiants crear una línia de defensa. La 719a Divisió d'infanteria es va afegir a les tropes.
Model havia ordenat al 2n Cos Panzer SS sota el comandament del tinent general Wilhelm Bittrich, descansar i aprovisionar-se a la reraguarda. Un lloc tranquil era Arnhem. Això volia dir uns altres 9.000 homes ben entrenats i dirigits, i amb blindats a la zona d'atac
[edita] Les tropes aliades
Al centre de França, l'exèrcit estatunidenc s'apropava a Alemanya en dos fronts: un, el 12è Grup d'Exèrcits estatunidenc del general Omar Bradley, que s'apropava a la frontera alemanya prop d'Aquisgrà i l'altre, el 6è Grup d'Exèrcits del general Jacob Devers, que avançava des de la costa sud francesa. Al nord, el 21è Grup d'Exèrcits britànic del Mariscal Montgomery avançava en un front que anava des d'Anvers fins a la frontera nord de Bèlgica.
Tot i que els alemanys pensaven que l'enemic retallava distàncies a la persecució pel nord, en realitat la situació era diferent per qüestions d'organització, doncs els successos no havien anat com s'havien planejat. El General Dwight Eisenhower, Comandant Suprem de les Forces Aliades, esperava que els alemanys es defendrien a cadascun dels accidents naturals que es trobessin en la seva retirada a través de França, i els planificadors aliats havien calculat que es trigarien 11 mesos en arribar fins a la frontera alemanya. Per tant, tota la previsió es va desmuntar quan van veure els seus plans avançats 7 mesos, doncs el 4 de setembre (Dia D+90) ja havien arribat a Anvers. Aquest avanç inesperat va portar problemes de subministraments, doncs no s'havia planejat un subministrament d'aliments, munició i gasolina per a un avanç tan veloç: només els tancs i els transports necessitaven 3,5 milions de litres de gasolina diaris, que no arribaven amb rapidesa a la seva destinació.
El subministrament d'aliments només es podia fer des dels ports Mulberry, construïts a les platges de la invasió a Normandia i des del port proper de Cherbourg. Alemanya controlava altres ports que haurien pogut facilitar l'arribada de subministraments, així com l'estuari del riu Escalda, que donava accés a Anvers. Tot i que els subministraments arribaven a temps als ports, era necessari portar-los terra endins fins a on estaven les tropes, cada vegada més lluny. S'arribà a l'extrem de tenir 70.000 tones de provisions a Cherbourg esperant transport terrestre que els portés al front. El transport ferroviari era pràcticament nul, doncs moltes vies havien estat destruïdes durant els bombardeigs. A més, els aliats tenien més de mil camions de càrrega espatllats, i els transports de tropes van ser fletats per a substituir-los. Peces d'artilleria pesada van haver de ser abandonades a l'oest del riu Sena per alliberar els seus transports.
Per a continuar amb el seu avanç cap a Alemanya tal i com estava planejat, els Aliats van haver de triar entre buscar una solució als seus problemes logístics, netejant l'accés per canals cap a Anvers; o trobar una estratègia mitjançant la qual es destruís l'exèrcit alemany, que se suposava ferit i desmoralitzat, obrint així un corredor d'accés al Reich per a les tropes aliades. Entusiasmats per les victòries recents, molts comandants aliats es van pronunciar en favor de la possibilitat de perseguir a l'exèrcit alemany mentre es retirava, al·legant que podrien acabar la guerra si se'ls concedien les provisions necessàries. Cadascun a la seva manera, tant Bradley com Patton o Montgomery recolzaven la idea de donar un cop únic que travessés el Rin i esclafés l'exèrcit alemany, mentre que preferia Eisenhower un avanç lent però més ampli, seguint amb els plans fets abans del desembarcament.
[edita] Alternatives plantejades al pla d'avanç aliat
El 4 de setembre de 1944, Bradley i Patton van suggerir a Eisenhower que es capturés la ciutat de Metz i que es penetrés cap a l'est, a la regió industrial del Sarre, travessant la Línia Sigfrid i continuant cap al Rin, i van proposar que Montgomery ataqués des del nord, ocupant la vall del Ruhr.
Montgomery va argumentar que aquest pla separaria a les forces aliades sense necessitat, i que els problemes de subministrament serien encara més greus si s'hagués d'atendre a dos fronts simultàniament. En comptes d'això, el general britànic va suggerir l'Operació Cometa, consistent en un assalt mitjançant tropes aerotransportades, reforçades per forces terrestres. Durant l'agost, Montgomery ja havia suggerit en diverses ocasions una operació semblant, de manera que aquesta era una nova temptativa per convèncer a Eisenhower. El Comandant Suprem preferia dedicar les seves forces a assegurar que tots els ports del Canal de la Mànega eren capturats, així com que els canals cap a Anvers quedaven nets d'enemics.
[edita] Dubtes d'Eisenhower i concepció de Market Garden
Montgomery estava convençut que l'Operació Cometa seria fatal per a Alemanya, i que seria l'únic que necessitarien els Aliats per derrocar al Reich. La primera reacció d'Eisenhower va ser pensar que el pla de Montgomery "no era realista, sinó fantasiós. No hi ha ningú que pensi que sigui factible, llevat de Montgomery". La disputa entre el Comandant Suprem Aliat i el General britànic més popular era evident.
No obstant això, el 5 de setembre Eisenhower decidí acceptar el pla de Montgomery, però donà instruccions per a no executar-lo immediatament:
| « | Estic d'acord amb la seva concepció d'un cop únic i poderós que ens porti cap a Berlín... però no immediatament, doncs no s'ha de fer a expenses de la resta de les maniobres ja planejades. De moment, no podem redistribuir els nostres recursos militars per recolzar una maniobra sobre Berlín | » |
|
—Dwight Eisenhower, 5 de setembre |
||
Aquella mateixa tarda, Eisenhower envià el missatge, que arribà a mans de Montgomery 36 hores després. Aquest, sentint que l'Operació Cometa havia estat rebutjada un cop més, requerí una reunió urgent amb el Comandant Suprem que se celebrà a Brussel·les el 10 de setembre.
A la reunió, Montgomery propugnà furiosa i porfiadament el seu pla. Al seu favor es trobava el fet de què Londres havia estat atacada amb coets V-2 dos dies abans, i com que se sospitava que les bases dels V-2 estaven als Països Baixos, la invasió d'aquests era necessària per eliminar aquella amenaça. A més, va adduir que les seves tropes no estaven rebent la prioritat adequada en la distribució de subministraments, mentre que s'estava donant preferència a Patton amb el seu pla d'atacar el Sarre, a expenses de les tropes britàniques.
[edita] Concepció de l'Operació
Davant la nova negativa del Comandant Suprem, Montgomery descartà l'Operació Cometa i presentà un pla encara més ambiciós, que necessitava el triple de soldats. Aquest pla era l'Operació Market Garden.
En essència, el pla consistia en què forces aerotransportades desembarcarien a l'est de l'Holanda ocupada, capturessin 5 ponts sobre la carretera principal que unia Eindhoven i Arnhem, obrint un "passadís" de 103km de longitud fins que poguessin arribar les tropes terrestres del 2n Exèrcit britànic des de les seves posicions actuals a la frontera belga-holandesa. Així s'envoltaria la Línia Sigfrid pel nord i es travessaria el Rin, atrapant al 15è Exèrcit alemany entre Arnhem i la costa de Ijsselmeer. Posteriorment, les tropes aliades podrien irrompre a la vall del Ruhri avançar cap a Berlín.
Eisenhower estava sota la pressió dels Estats Units perquè fes servir les nombroses tropes paracaigudistes que havien estat reagrupades a Anglaterra després del Dia D i de la Batalla de Caen. Totes aquestes tropes formaven el Primer Exèrcit Aerotransportat Aliat, consistent en 3 divisions aerotransportades estatunidenques (la 17a, la 82a i la 101a) i dues britàniques (la 1a i la 6a).
Aquest exèrcit ociós, juntament amb la 1a Brigada Paracaigudista Independent Polonesa, esperava participar en alguna operació militar, després de 18 missions cancel·lades. El renovat pla de Montgomery prometia donar sortida a aquest dilema, al necessitar a la majoria dels paracaigudistes. A més, el pla tenia d'altres avantatges: aïllaria les bases de llançament dels coets V-2, revitalitzaria el lent avanç aliat i, en envoltar la línia Sigfrid, evitaria un enfrontament directe amb les tropes nazis, que se suposava es dirigien a la seguretat de la línia.
Eisenhower quedà impressionat amb el nou pla: era un pla audaç i imaginatiu, exactament la mena de pla que necessitava pels seus paracaigudistes. Però si l'aprovava, seria necessari aturar temporalment l'obertura del port d'Anvers i retirar els subministraments a Patton. No obstant això, l'aprovà i sol·licità que s'executés d'immediat. L'audaç pla del previngut Montgomery va sorprendre a tots. Bradley, un dels principals crítics de Montgomery, afirmà que
| « | si el pietós i abstemi Montgomery hagués entrat trontollant al SHAEF pels efectes d'una borratxera, no m'hagues sentit més astorat... Tot i que mai em vaig reconciliar completament amb la idea d'una operació tan arriscada, admeto, no obstant, que va ser una de les més imaginatives de la guerra | » |
El pla d'acció consistia en dues operacions coordinades:
- Market: Les forces aerotransportades del 1r Exèrcit Aliat Aerotransportat, del General Brereton haurien de conquerir una sèrie de ponts i altre terreny clau darrera les línies enemigues, i mantenir-los durant 3 ó 4 dies, mentre que arribaven els reforços de Garden, sota el comandament tàctic del general Browning, i
- Garden: Tropes terrestres del 2n Exèrcit britànic es mourien cap al nord, per arribar fins als ponts capturats pels paracaigudistes, reforçar les unitats d'aquests últims i establir un corredor sota domini aliat que, travessant el territori ocupat per l'enemic, permetés un accés segur cap a Alemanya.
[edita] Desenvolupament del pla
Montgomery fixà la data per a executar l'Operació Market Garden pel diumenge 17 de setembre de 1944. La part aerotransportada del pla va ser concretada per un equip de 27 oficials, encapçalats pel tinent general Lewis Brereton, reunit al seu quarter general a Sunninghill Park, prop de Londres, el 10 de setembre de 1944.
Brereton i el seu equip només tenien una setmana per a planejar els detalls de la major operació aerotransportada de la història. L'equip inicià els treballs amb la confiança de què en el passat s'havien planejat nombroses operacions (inclosa l'Operació Cometa) que, tot i que menors, proveïen d'una base sòlida per començar. Brereton tenia una gran experiència en operacions aèries, tot i que mai no havia participat abans en una operació paracaigudista. La seva assignació anterior havia estat comandar el 9è Exèrcit de l'USAAF.
[edita] Obstacles físics per a arribar fins al Rin
Entre les tropes aliades i la riba nord del Rin hi havia 8 grans obstacles fluvials. Així doncs, era necessari capturar i retenir els ponts que els travessaven, gairebé de manera simultània. En cas de què els ponts no poguessin ser assegurats, els enginyers militars podrien construir petits ponts per passar els canals més petits; però els rius Waal (a Nijmegen) i Rin (a Arnhem) i no podrien ser travessats d'altra manera que sobre els ponts ja existents.
L'autopista 69 (després anomenada "L'autopista de l'infern") travessava la ruta proposada de sud a nord. Estava elevada sobre el terreny aproximadament un metre. El terreny que envoltava l'autopista era massa feble per a suportar el transport de maquinària militar. A la ruta, prop de Groesbeek, hi havia un solitari turó de 100 metres d'alçada. La conquesta i defensa d'aquest turó es considerà vital per a retenir els ponts de l'autopista.
[edita] Market
Tal i com va ser concebut, Market faria servir 3 de les 5 divisions del 1r Exèrcit Aliat Aerotransportat:
- La 101a Divisió Aerotransportada estatunidenca, a les ordres del General Maxwell Taylor, es llançaria en dos llocs diferents: just al nord del XXX Cos Britànic, per capturar els ponts que estaven al nord d'Eindhoven en un espai de 25km, a Son en Breugel i a Veghel.
- La 82a Divisió Aerotransportada estatunidenca, a les ordres del Major General James Gavin, que es llançaria al nord-est, per a capturar els ponts de Grave i de Nijmegen, en un tret de 16km. El general britànic Frederick Browning participaria en el primer salt, per a establir el seu quarter general prop de i poder així comandar el front.
- La 1a Divisió Aerotransportada Britànica, comandada pel Major General Roy Urquhart, juntament amb la 1a Brigada Paracaigudista Independent Polonesa del Major General Stanislaw Sosabowski, es llançarien a l'extrem nord de la ruta, per a capturar el pont d'Arnhem i el pont ferroviari d'Oosterbeek . El pont d'Arnhem, de 600 metres de longitud, era l'objectiu més important de tota l'operació. Sense la seva captura, la travessa del Rin no estaria assegurada pels aliats i tota l'operació hauria estat en va. El desafiament addicional per a Urquhart i per a Sosabowski era que els seus soldats haurien de passar 3 ó 4 dies sense que els reforços de Garden arribessin.
Un cop a terra, cadascuna de les divisions hauria d'establir contacte amb la Resistència holandesa per a proveir-los d'armes i subministraments i integrar-los a l'ofensiva.
Per a transportar durant 500 kilòmetres a gairebé 35.000 paracaigudistes (pràcticament el doble dels que van intervenir a la invasió de Normandia), era necessari preparar una complicada logística aèria, que involucrava avions de transport, avions de protecció i de subministrament. El cor de la flota consistia en avions que transportaven tropes i, amés, remolcaven els planadors. Els planadors aterrarien amb la seva càrrega d'artilleria, jeeps i un terç dels soldats. La resta dels soldats haurien de llançar-se en paracaigudes. Es necessitarien més de 1.500 caces per a protegir els transports. Es van necessitar 24 camps d'aviació anglesos (Balderton, Fulbeck, Langar, Balkston Heath, Saltby, Cottesmore, Spanhoe, Folkingham, Broadwell, Brize Norton, Fairford, Chalgrove, Down Ampney, Blakewell, Keevil, Membury, Ramsbury, Welford, Greenham Common, Chilbolton, Tarrant Rushton, Boreham, Chipping Ongar i Aldermaston) per als enlairaments, i les rutes aèries entre aquest i els Països Baixos haurien de ser traçades curosament per evitar les cruïlles i les col·lisions, així com per evitar les zones protegides amb foc antiaeri. Aquest detall era especialment important, doncs els planadors no comptaven amb cap mena de blindatge, i els transports aeris C-47 Skytrain usats no estaven equipats amb tancs de combustible que s'autosegellessin.
La decisió més important que es necessitava prendre era l'hora del llançament. Anteriorment, totes les operacions de paracaigudistes importants sempre havien estat executades de nit per a maximitzar el sigil i la sorpresa de l'enemic. no obstant, la penombra també havia causat problemes perquè era fàcil que hi hagués confusió, tropes perdudes i baixes innecesàries. Amés, la setmana en què s'havia programat Market Garden hi havia lluna nova, la qual cosa feia pràcticament impossible que els planadors poguessin aterrar. Brereton decidí doncs que l'operació seria a plena llum del dia. Amés, també decidí que Market seria comandat pel Tinent General britànic Frederick Browning, qui anterioment ja havia estat nomenat comandant de l'avortada Operació Cometa. Aquesta designació significava que, per primera vegada, tropes paracaigudistes estatunidenques estarien sota el comandament d'un general britànic.
Browning ja coneixia el pla, doncs després de la reunió del 10 de setembre amb Eisenhower, Montgomery li va fer un esbós de l'operació. La reacció de Browning en saber quants ponts s'haurien de capturar i quants dies s'haurien de conservar figura entre les frases més populars de la II Guerra Mundial:
| « | Podem conservar-ho durant quatre dies. Però, senyor, crec que potser estem anant a un pont massa llunyà | » |
[edita] Garden
Garden, principalment es composava de les forces del XXX Cos, que eren el cor del 2n Exèrcit del Tinent General Brian Horrocks. El XXX Cos estava reforçats per la brigada neerlandessa Princesa Irene i pel Grup Blindat de la Guàrdia Irlandesa. Les tropes de Garden haurien de partir per terra des d'un pont al front aliat situat prop de Neerpelt, a la frontera oriental de Bèlgica. Aquest pont, sobre el canal del riu Mosa-Escalda, havia de ser capturat per la Guàrdia Irlandesa un dia abans de l'inici de l'operació.
Garden es dissenyà perquè el XXX Cos arribés en 3 ó 4 dies màxim fins a on es trobaven els paracaigudistes de Market, assegurant així els ponts capturats. El pla contemplava que el primer dia arribessin a l'extrem sud del tret controlat per la 101a Divisió; el segon dia contactessin amb la 82a, i al final arribessin fins a Arnhem, on estava la 1a britànica. A més, s'aprofitaria per a reforçar amb unitats d'infanteria les posicions defensives dels paracaigudistes, alliberant-los per a d'altres operacions.
Horrocks esperava que entrant als Països Baixos, podria arribar a Eindhoven en dues o tres hores. El trajecte posterior des d'Eindhoven fins a Arnhem significava que els tancs i les tropes de Horrocks haurien de recórrer 103km en 3 ó 4 dies sobre l'autopista 69. S'esperava que 20.000 vehicles aliats transitessin fins a Arnhem en 60 hores, convertint l'autopista 69 en una via d'un únic sentit.
Per a que Horrocks tingués èxit, era essencial que els paracaigudistes capturessin i conservessin intactes tots els ponts que hi havia en el trajecte. En cas de què els alemanys reaccionessin ràpidament i destruïssin els ponts, els enginyers haurien de construir ponts provisionals per a permetre que el XXX Cos continués la seva cursa vers Arnhem. Per a fer front a aquesta contingència, Garden va ser proveïda amb 9.000 enginyers militars.
[edita] Situació a la setmana prèvia a la batalla
[edita] Forces alemanyes
Els alemanys estaven sorpresos pel sobtat final de la persecució. Tot i que no podien explicar-se perquè l'exèrcit aliat s'havia aturat, la setmana del 10 al 17 de setembre va ser decisiva per a que els alemanys poguessin reorganitzar-se i proveir-se novament d'equipament. Diversos batallons i companyies es van reorganitzar per complert, dividint-se i integrant-se a d'altres unitats, d'acord amb les possibilitats de la situació.
Dies abans, i sense saber res de l'atac que rebria a Arnhem, el comandant del 2n Cos Panzer SS, Wilhelm Bittrich, ordenà a la 10a Divisió Panzer SS Frundsberg que establís la reraguarda a l'oest de Maastricht. Durant el seu trajecte, la divisió trobà un tren abandonat carregat amb 40 peces d'artilleria pesada, i a Maastricht reuní diverses unitats de soldats alemanys que havien estat desbandades. Bittrich ordenà a la divisió dirigir-se cap a Arnhem, a on van arribar amb els seus nous reforços humans i materials. La 9a Divisió Panzer SS Hohenstaufen va tenir activitats semblants prop de Nijmegen, reunint-se finalment amb la 10a també a Arnhem. Entre les dues divisions sumaven entre 6 ó 7.000 homes.
El 15 de setembre, la Wehrmacht capturà l'espia doble neerlandès Christiaan Lindemans. Aquest informà als alemanys que el 17 de setembre tindria lloc un atac aliat per terra. La notícia no va sorprendre als alemanys, doncs per a ells l'atac era imminent. L'espia, tot i que no coneixia els plans aerotransportats, informà també que aquell mateix dia tindria lloc un atac amb paracaigudistes a Eindhoven. Els alemanys no van trobar-li el sentit a aquesta afirmació, doncs Eindhoven podia ser capturat pels Aliats amb una simple operació terrestre, així que van desestimar la informació.
[edita] Forces aliades
El 10 de setembre, la Resistència holandesa informà sobre moviments detectats a les forces alemanyes que indicaven que la Wehrmacht s'estava reagrupant després de la seva retirada. A través del Comandant , mariner neerlandès a l'exili a Londres i principal contacte militar amb els Països Baixos, la resistència envià als aliats dos informes separats, informant de l'arribada d'una columna amb com a mínim 20 ó 30 tancs Tigers que es dirigien cap a Arnhem. Els aliats van fer diversos vols de reconeixement que van mostrar tancs alemanys a 15km d'on aterrarien els paracaigudistes britànics, però se suposà (erròniament) que estaven espatllats i que, per tant, no representaven un perill.
L'exèrcit dels Estats Units tenia a la seva disposició 1.545 transports aeris i 478 planadors. Els comandants de divisió van demanar efectuar l'operació en dos salts el primer dia. No obstant això, Brereton programà un únic salt durant cadascun dels tres dies previstos per a aquesta operació, amb l'objectiu de programar manteniments i donar descans a les tripulacions. Això implicava que la 82a estaria sense artilleria fins a un dia després del salt, la 101a ho estaria dos dies i que la 1a britànica estaria sense una brigada sencera durant 3 dies. La selecció inicial dels llocs pel salt no va ser la ideal: donat al temor dels pilots de què els ponts estarien altament protegits per foc antiaeri, es van triar zones de llançament fins a 15km dels ponts que havien de ser capturats, o els terrenys triats eren massa pantanosos com per resistir l'aterratge segur dels planadors.
Brereton revisà el pla, buscant com els subministraments poguessin estar a disposició dels paracaigudistes en el menor temps possible i que els ponts fossin capturats de manera tal que les forces aliades no se separessin innecessàriament. Els salts van ser programats de sud a nord, per a facilitar l'avanç del XXX Cos.
Mentre que els plans de la invasió de Sicília i Normandia s'havien madurat durant mesos, el pla de Market Garden es va enllestir en una setmana, amb els previsibles errors i llacunes.
[edita] Execució de l'Operació Market Garden
[edita] Primer dia: Diumenge, 17 de setembre de 1944 - L'Assalt
La nit del 16 i la matinada del 17 de setembre, els aliats van enviar uns 1.400 bombarders per atacar les defenses antiaèries que els alemanys tenien a les zones on hores després es produiria l'assalt.
Des de les 9:45 del matí, i durant dues hores i quart, van sortir d'Anglaterra 1.545 transports aeris motoritzats C-47, remolcant 478 planadors, protegits per 1.131 caces i bombarders Spitfire, Thunderbolt, Typhoon, Mustang i d'altres. L'enorme flota aèria formava una "catifa" de 16km d'ample i 150km de longitud.
[edita] Èxit inicial
Les primeres hores de l'operació van ser un èxit pels Aliats. Tot i alguns problemes en els enlairaments i el trajecte, la majoria de les tropes van arribar a destí sense problemes: el 89% dels paracaigudistes de la 82a Divisió i el 84% dels seus planadors van aterrar en un radi d'1km del seu objectiu (en altres operacions aerotransportades s'havien donat casos de fins a 20km d'error). Les baixes causades pel foc antiaeri alemany van ser molt poques:
- Al sud, els 7.000 paracaigudistes de la 101a Divisió no van trobar molta resistència, capturant 4 dels 5 ponts que se li havien assignat. No obstant això, al apropar-se després de diversos combats al pont de Son, els alemanys el van fer explotar. Els estatunidencs van establir contacte amb la Resistència holandesa i d'immediat els integraren a les seves tropes.
- Més al nord, els 7.277 paracaigudistes i 48 planadors de la 82a Divisió van aterrar sense inconvenients i van establir contacte amb la Resistència, tal i com s'havia planejat. La divisió va capturar el pont de Grave en 3 hores i el pont Heumen, a un canal del Waal, en 6. El turó que dominava els boscos propers a Groesbeek, i que era l'única prominència del terreny, també va ser capturat. El 508è Regiment de Paracaigudistes va ser enviat a capturar el pont de Nijmegen, però va ser detingut per tropes alemanyes del 9è Batalló SS, deixant el pont en mans alemanyes durant el primer dia.
- A l'extrem nord, de l'operació, la 1a Divisió Britànica (anomenada "Els Diables Vermells" – "Red Devils") va aterrar sense majors incidents. D'acord al pla, només la meitat de la divisió havia fet el primer salt. Seguint instruccions, la divisió se separà: mentre que una part avançava cap al pont d'Arnhem, l'altre es quedava a les zones d'aterratge durant la nit per a defensar-les, doncs el salt del dia següent tindria lloc allà mateix. L'Esquadró de Reconeixement va ser enviat en jeeps com a avançada cap a Arnhem per a retenir el pont mentre que arribava el gruix de les forces. No obstant això, l'Esquadró no va poder avançar molt després de trobar diversos punts de resistència alemanys al seu camí. Dos dels tres batallons de la 1a Brigada van ser emboscats per unitats alemanyes. El 2n Batalló, encapçalat pel Tinent Coronel John Frost, va poder esquivar la resistència alemanya prenent una ruta cap al sud i rodejant les rutes obvies cap a Arnhem. Els alemanys van volar un pont de ferrocarril abans que Frost pogués capturar-lo, i un petit pont de pontons més endavant va resultar ser inútil, però el seu objectiu principal (el pont de la carretera) estava intacte. Frost i el seu batalló van aconseguir arribar a l'extrem nord del pont d'Arnhem quan començava a fer-se fosc i van establir posicions defensives a les cases que dominaven ambdós costats de la llarga rampa de l'accés nord. El batalló va revisar el pont, desactivant les càrregues explosives posades pels alemanys. Van haver dos intents britànics per a capturar el pont totalment, però van resultar infructuosos i Frost es va mantenir aïllat a l'extrem nord. Tot i que Wolters es trobava amb les forces britàniques, no es contactà amb la resistència neerlandesa durant el primer dia.
- A les 14:35, en quant es rebé l'avís de què els paracaigudistes havien aterrat i pres posicions, el General Horrocks donà l'orde de començar l'avanç per terra. Horrocks no havia volgut avançar abans per a no córrer el risc de trobar-se sol, en cas de què l'operació aerotransportada hagués estat cancel·lada, com ja havia succeït en diverses ocasions anteriors. El Grup de Guàrdies Irlandesos obria la marxa del contingent terrestre, sota les ordres del tinent coronel Joe Vandeleur. Van obrir foc abans d'avançar, recolzats per caces Typhoon, per a netejar l'inici del camí, abans de començar la seva cursa blindada, a 13km/h. Gairebé immediatament van travessar la frontera dels Països Baixos i es van trobar amb resistència alemanya, que va ser destruïda a costa de baixes i retarda. Al capvespre, a les 17:00, encara es trobaven a 15km d'Eindhoven.
[edita] Problemes de comunicació
Gairebé en el moment d'arribar, les tropes britàniques d'Arnhem van notar que la comunicació per radio era dolenta. Era previsible una certa pèrdua de comunicació si les ràdios s'usaven a més de 8km entre elles, i les distàncies entre els diferents grups britànics van arribar a ser fins de 12km. Però després es comprovà que els aparells tampoc funcionaven dins del seu radi d'acció, una situació greu que tindria un considerable efecte en el curs i el resultat final de la batalla. Les unitats de la 1a Divisió no podien comunicar-se entre sí, motiu pel qual el combat seria terriblement confús, sinó que tampoc tenien contacte exterior, especialment amb els bombarders britànics que els podrien haver ajudat contra la defensa alemanya.
[edita] Reacció alemanya
Inicialment, l'exèrcit alemany estava confós, doncs l'atac els havia pres per sorpresa, les dimensions de les forces aliades eren impressionants i els objectius aliats no estaven clars. Hi havia informes de combats a tot arreu i sense connexió aparent entre sí. Per a augmentar la confusió, la RAF deixà caure ninots paracaigudistes a les rodalies d'Utrecht amb el propòsit de desviar tropes alemanyes. També hi havia rumors de què els aliats havien realitzat salts a Varsòvia, que es demostraren ser falsos.
Els alemanys van reaccionar improvisant davant de la situació local i sense entendre quin era l'abast de l'assalt. Sepp Krafft, era un SS-Hauptsturmführer que estava fent exercicis amb el 16è Batalló d'Entrenaments i Reemplaços a una zona propera a les zones d'assalt properes a Arnhem. Quan els paracaigudistes van començar a aterrar, Krafft organitzà la resistència amb les forces de què disposava, aconseguint bloquejar els dos accessos principals a Arnhem, impedint així l'accés a dos dels tres batallons britànics a la zona. Aquesta acció donà temps per a que, entre les 20:00 i les 00:00, arribés el SS Kampfgruppe Spindler per a reforçar la resistència alemanya. El Kampfgruppe es disposà a l'entrada d'Arnhem, facilitant el replegament de Krafft.
Al sud, a Vught, el Coronel General de la Luftwaffe Kurt Student va veure passar als aliats per damunt del seu quarter, sentint admiració cap a una força aerotransportada molt major de les que ell havia encapçalat com a comandant dels Fallschirmjäger. Aquella tarda, un planador Waco va ser abatut prop d'on estava Student. Allà trobaren diverses ordres escrites sobre el pla Market:
| « | ... La 101a Divisió Aerotransportada haurà de capturar els ponts sobre els obstacles fluvials a Son-St. Oedenrode i a Veghel. També haurà de retenir-los fins a l'arribada de les forces terrestres britàniques, la Divisió Blindada i les divisions d'infanteria 43a i 50a[1] | » |
.
Aquest missatge, tot i que parcial, va ser suficientment clar per a Student, qui havia executat operacions semblants quatre anys abans. Com que les vies de comunicació havien estat tallades, Student envià un missatger al seu superior, el Mariscal Model.
Durant les primeres hores de l'assalt, Model pensà que els Aliats tenien el propòsit de capturar-lo a ell, fugint cap a Doetinchem, fent diverses parades al camí i canviant la seva ruta per a despistar. Aquests moviments van provocar que el missatger de Student trigués 10 hores en trobar-lo. No obstant això, el missatge era tan precís en la seva descripció de l'operatiu que Model va dubtar de la seva autenticitat i no el comunicà als seus superiors.[2]
A les 15:00, Model i Bittrich es van trobar al quarter d'aquest darrer a Doetinchem. Un cop al quarter de Bittrich, van trucar al seu superior, el Mariscal von Rundstedt per a dissenyar un pla de defensa i sol·licitar reforços. Von Rundstedt havia sigut nomenat comandant del Oberbefehlshaber Westun mes abans. Coneixia bé a Montgomery i a Patton, i estava convençut de què la major amenaça pel Reich eren les forces de Patton que amenaçaven el Sarre. Al tenir coneixement dels informes de Model i de Bittrich se sorprengué del moviment aliat, ordenant a les forces alemanyes que esperaven a Patton a Aquisgrà que es desplacessin fins al nord per a envoltar la Línia Sigfrid i que s'unissin a l'exèrcit de Model. Aquesta arriscada maniobra desprotegia la línia de defensa que von Rundstedt havia preparat, a més de què dites unitats trigarien unes 48 hores en arribar als Països Baixos. No obstant això, von Rundstedt estava convençut de què Patton podria esperar.
Entre els alemanys, Model es destacava per la seva capacitat d'improvisació i de poder prendre decisions encertades en temps de crisi. Amés, tenia reputació de tenir uns nervis d'acer. Tot i a la seva confusió inicial sobre els primers fets de l'assalt, en poques hores dissenyà juntament amb Bittrich l'estratègia defensiva, dividint la zona en tres sectors. A les 23:15, Model ordenà l'organització de 3 forces de resistència amb les tropes que tenia disponibles:
- A Eindhoven, el Kampfgruppe Chill, la 107ª Brigada Panzer i la 59a Divisió d'Infanteria, comandats pel General Student
- A Nijmegen, la unitat Wehrkreis VI reforçada per la 10a Divisió Panzer SS Frundsberg, comandats pel General Meindl
- A Arnhem, el II Panzerkorps-SS, que ja havia estat enviat per Bittrich; comandats pel Tinent General von Tettau. Inicialment no se sabia que les forces de Sepp Krafft ja estaven en la zona, però aquestes s'uniren al grup de von Tettau, anomenat Kampfgruppe Tettau.
[edita] Segon dia: Dilluns, 18 de setembre de 1944 - L'Alliberament de Nijmegen
Al matí del 18 de setembre, cap comandant de Market Garden (incloent a Montgomery) sabia quin era realment l'estat de l'operació. Les tropes tampoc no tenien una certesa complerta de l'estat de les demés unitats, i per tant, cadascuna actuava de manera independent tractant de seguir com fos amb els plans fets.
[edita] El Front Britànic Aerotransportat
A l'alba, els batallons paracaigudistes 1r i 3r seguien aturats en batusses amb els alemanys, els quals estaven delmant als britànics lenta però curosament. Es desconeixia on estava el General Urquhart, qui, frustrat per les fallades del seu enllaç per radio, havia abandonat el quarter general de la divisió a la zona de llançament el dia anterior i se'n havia anat amb jeep a veure què succeïa amb les seves unitats. Va arribar a temps per trobar-se amb el segon al comandament, el brigadier Latgbury, comandant de la 1a Brigada, que avançava amb el 3r Batalló. Però en aquell moment esclatà per tots costats una prolongada lluita urbana que va impedir als dos generals de la divisió exercir cap mena de control general en un moment crític de l'operació. Lathbury, ferit en una cama, va ser fet presoner; i Urquhart va haver d'amagar-se a unes golfes durant diverses hores. Sense el seu comandant, cada batalló va haver de seguir endavant amb el pla. Urquhart va sentir en aquell moment que començava a perdre el control de l'assalt. Durant aquella nit, alguns soldats britànics van aconseguir arribar al sector nord del pont d'Arnhem, però van ser ràpidament detinguts pels alemanys, que llançaven freqüents i ferotges atacs per a expulsar-los d'allà. A l'albada, Fost calculà que tindria 600 ó 700 homes en aquell sector del pont. Durant el dia n'arribaren 200 més. Els Batallons 1r i 3r havien estat reduïts a la sisena part de la seva força original. Aquell mateix dia es va fer el segon assalt, que consistia en la 4a Brigada de paracaigudistes.
Cap a les 09:30 del matí, els alemanys llançaren un dels atacs més ferotges, quan una columna blindada de 22 vehicles del 9è Batalló de Reconeixement Panzer, a les ordres del capità Paul Grabner, intentà travessar el pont des de l'extrem meridional. No obstant això, la majoria dels vehicles van ser destruïts o incendiats (12 dels 22 vehicles sobre el pont), i el propi capità Grabner morí en l'acció.
[edita] La zona de la 82a Divisió
Grave estava ben defensada pels alemanys. Tot i que la 82a havia capturat el turó proper a Groesbeek, a l'est de Nijmegen, la pressió alemanya no disminuïa i la divisió es mantenia a la defensiva a Horst, Grafwegen i Riethorst. Pel matí, els alemanys van capturar les zones just per on s'havien programat els aterratges dels segon salt per a les 13:00. La 82a aconseguí rescatar les zones d'aterratge a les 14:00, capturant 16 canons FlaK i 149 presoners. La segona onada de paracaigudistes no va arribar fins a les 15:30, portant elements de 3 batallons i recursos mèdics.
[edita] La zona de la 101a Divisió
Després de perdre el pont de Son, la 101 intentà capturar un pont similar que es trobava a uns quants kilómetres al nord, a Best, però l'accés estava bloquejat. Quan llavors es dirigiren cap al sud arribaren a Eindhoven, a on es trobaren amb unitats de reconeixement del XXX Cos. A les 16:00 van aconseguir avisar que el pont de Son havia estat destruït i que es necessitava instal·lar un pont prefabricat. El XXX Cos va arribar poc després a Eindhoven, a on esperà que els Enginyers Reials britànics muntessin el pont.
Després de dos dies, l'avanç del XXX Cos anava amb un retard de 36 hores respecte al programa, i els ponts de Nijmegen i d'Arnhem encara es trobaven en mans alemanyes.
[edita] Tercer dia: Dimarts, 19 de setembre de 1944 – La conquesta de Grave
[edita] Arnhem
Abans del matí del dimarts 19, 1r i el 3r batallons de la 1a Brigada van intentar capturar de nou el pont d'Arnhem. Un cop més van ser detinguts abans d'arribar i dispersats amb 150 baixes. Al veure's superats numèricament, van començar a replegar-se cap a Oosterbeek. El 2n Batalló encara continuava en possessió de l'accés nord del pont, i resistí durant tot el dia tot i als repetits atacs alemanys. Al final del dia, el 2n Batalló seguia sent l'única força aliada resistint a Arnhem.
A les 7:45, arribà a Oosterbeek el General Urquhart, de qui se suposava que estava mort o capturat després d'una absència forçosa de gairebé 40 hores. Durant tot aquell temps havien succeït moltes coses, i gairebé totes dolentes: la segona onda, que havia de portar la resta de la 1a Divisió Aerotransportada, s'havia vist retardada pel mal temps a Anglaterra. Quan finalment arribà a Arnhem a les 16:00 els alemanys, gràcies a l'exemplar del pla que havien trobat, sabien què havien d'esperar i havien preparat una ruda recepció. A més, hi havia molt poca coordinació entre les unitats aerotransportades molt pressionades, escampades en una zona molt ample, algunes de les quals intentaven defendre's del tancs Panther i Tiger i contra l'atac de canons autopropulsats amb fusells, subfusells i granades. Però el més decebedor era que no se sabia res del II Exèrcit, la punta de llança del qual (la Divisió Cuirassada de la Guàrdia) hauria d'estar apropant-se a Arnhem si la part Garden de l'operació es desenvolupava d'acord amb el pla. De fet, la única noticia que el podia animar era que el 2n Batalló d'en Johnny Frost encara dominava l'extrem nord del pont, encara que les seves baixes eren greus.
Al nord, la 4a Brigada de Paracaigudistes arribada el dia anterior va intentar trencar el front alemany. També sense comunicacions i davant d'una ferotge resistència alemanya, la brigada va haver d'aturat l'atac després de patir baixes considerables. A causa de l'excessiva dispersió i d'estar totalment envoltats per l'enemic, havien perdut tant la seva capacitat ofensiva com les seves possibilitats d'auxiliar a Frost i al seu 2n Batalló. Es van replegar cap a una zona defensiva a Oosterbeek, creant un baluard a la riba nord del Rin. Segons l'esquema de l'operació, la Brigada de Paracaigudistes Polonesa havia d'arribar aquell dia, però no van poder enlairar-se per la densa boira del matí. Els planadors de transport antitanc i vehicles si que van tenir sort i van aconseguir sortir a temps, però van aterrar enmig del foc creuat quan la 4a Brigada de Paracaigudistes s'estava batent en retirada. Com que les zones de llançament havien estat capturades, Urquhart va transmetre repetidament la petició de què els avions que arribaven deixessin anar la càrrega dels seus contenidors prop de l'Hotel Hartenstein. No obstant això, la seva radio encara funcionava malament i els missatges no van arribar. Amb gran valor, pilots de la RAF van volar a través d'una barrera de foc antiaeri per a lliurar la seva preciosa càrrega, la major part del qual va caure en mans alemanyes: de les 390 tones de munició, menjar i subministres mèdics, la 1a Divisió Aerotransportada només en van rebre 31 tones.
Urquhart, que se n'adonava de què els seu comandament estava fragmentada i patia grans pèrdues, va arribar a una decisió dura però inevitable: el batalló aïllat de Frost s'ho hauria d'arreglar per sí mateix mentre que el que quedava de la divisió es replegava per formar una bossa defensiva a l'hotel Hartenstein. Allà els supervivents intentarien repelir els atacs alemanys fins que arribés el II Exèrcit, que de fet només es trobava a 16km al sud.
[edita] Nijmegen
A les 08:20, el 504è Regiment establí contacte amb el XXX Cos a Grave. Això va permetre al Regiment moure's cap a d'altres missions i situar al 3r Batalló a la reserva del Batalló. Al vespre del 19 de setembre, les unitats d'avançada del XXX Cos estaven arribant a Nijmegen (tot i que en aquells moments, d'acord al pla original, ja haurien d'estar a Arnhem).
Es realitzà un atac combinat per capturar el pont de Nijmegen mitjançant dues companyies de la Divisió Blindada de Guàrdies Britànics i el 2n Batalló del 505è Regiment de Paracaigudistes. L'atac només van arribar fins a 400 metres del pont abans de ser aturats, continuant les batuses durant la nit. Es preparà un pla per atacar la punta sud del pont de nou mentre que el 3r Batalló del 504è Regiment de Paracaigudistes travessaria el riu Waal en boots 2km més enllà i atacaria el costat nord. Els bots necessaris, demanats per a darrera hora del vespre, no van arribar. Una altra vegada el XXX es trobava aturat davant d'un pont.
El 1r i el 5è batallons del Guàrdies de Coldstream van ser incorpotats a la divisió. Es va provar enviar subministraments mitjançant 35 C-47, però fracassà: els subministraments van ser llançats des d'una gran alçada i no es van poder recuperar.
Les primeres noticies que es van rebre del front britànic a Arnhem no van arribar dels aliats, sinó que de la propaganda alemanya, que afirmava que Urquhart estava mort i que la 1a Divisió Aerotransportada havia sigut destruïda.
[edita] Wijchen
A les 09:50, el 504è Regiment de Paracaigudistes va avançar cap a Wijchen, per atacar el Edithbrigde des de la seva pota sud. El pont estava assegurat. Després d'un combat ferotge, s'aconseguí assegurar el pont.
[edita] Eindhoven- Veghel
Al sud, unitats de la 101a enviades a capturar Best el dia abans va ser forçades a retirar-se pels contraatacs alemanys durant el matí. Els tancs britànics arribats durant el dia van ajudar a fer retirar-se als alemanys a darrera hora del vespre. Posteriorment, un petit grup de tancs Panther van arribar a Son i van començar a disparar sobre el pont Bailey, però van ser rebutjats pels canons anti-tanc que havien arribat feia poc, i s'aconseguí assegurar el pont.
[edita] Quart dia: Dimecres, 20 de setembre de 1944 – Canvis a Arnhem i Nijmegen
[edita] El pont d'Arnhem
El 2n Batalló britànic aconseguí comunicar-se amb la resta de la 1a Divisió a través de telèfons públics. Les males notícies que van rebre van ser que la Divisió no estava en condicions de rescatar-los o de recolzar-los, i que el XXX Cos encara no havia arribat. Per la tarda, la situació del Batalló de Frost era crítica. Les baixes, principalment ferits, eren altes pel bombardeig constant. La manca de munició, especialment l'anti-tanc, permetia als blindats enemics demolir les posicions britàniques des de molt a prop. El menjar i els subministraments mèdics eren reduïts, i molts edificis estaven en flames i en un seriós perill d'enfonsar-se. Davant la situació, el batalló negocià un alto el foc de dues hores per a traslladar als ferits, incloent al Tinent Coronel Frost, cap a hospitals sota control alemany. El comandant del batallo passà a ser Frederick Gough.
A mida que avançava el dia, l'exèrcit alemany va anar dominant un per un els focus de resistència, recuperant el pont. Això va permetre que els soldats alemanys es desplacessin cap al sud per a reforçar les seves unitats a Nijmegen. Tot i que la resistència britànica va continuar en zones aïllades, de vegades només armats amb els ganivets, a primeres hores del dijous pràcticament tots van ser controlats i els supervivents van ser fets presoners. El darrer missatge emès des del pont "Sense munició, Déu salvi al Rei" ("Out of ammo, God save the King"), només va ser escoltat pels interceptadors alemanys.
El pla original de Market Garden estimava que la 1a Divisió Aerotransportada britànica, consistent en 10.000 homes, seria capaç de capturar el pont d'Arnhem i mantenir-lo sota el seu control durant 4 dies. En realitat, només van ser necessaris 740 homes per a capturar-lo i retenir-lo, tot i que per molt menys temps i davant d'un enemic el doble de poderós que el inicialment estimat. Mentre que 81 soldats britànics van morir defensant el pont d'Arnhem, les pèrdues alemanyes no poden establir-se acuradament, tot i que van ser molt altes; 11 de les unitats que van participar als combats van informar un 50% de baixes després de la batalla. Al 1977, en record a la lluita que hi tingué lloc, el pont va ser redenominat "Pont John Frost".
La tenaç resistència de Frost i el seu batalló està considerada una de les majors proeses militars de la guerra.
[edita] Oosterbeek
A l'oest d'Arnhem, els soldats que restaven de la 1a Divisió es van reunir a Oosterbeek per a la resistència final. Durant el dia no es van rebre atacs de consideració, però les forces aliades que s'estaven replegant cap allà van rebre l'atac constant dels alemanys i, especialment, de la seva artilleria. La 4a Brigada va patir greus baixes, arribant només 60 homes del 10è batalló sans i estalvis per la tarda.
El 156è Batalló de paracaigudistes va veure el seu nombre reduït a 150 soldats abans de veure's atrapats amb el seu accés a Oosterberk bloquejat per tropes alemanyes, restant 8 hores a una clariana del bosc. En un desesperat atac amb baionetes al capvespre, 75 homes van aconseguir traspassar la línia alemanya i refugiar-se a Oosterbeek. Els soldats que es refugiaren allà no van saber de la sort dels seus companys a Arnhem fins a uns dies després.