Figuera de moro
 |
||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
|
Domesticat
|
||||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||||
|
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
| Opuntia ficus-indica (L.) Mill. |
||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||
|
Opuntia vulgaris |
||||||||||||||||
La figuera de moro (Opuntia ficus-indica, del grec Opûs, Opûntos -una ciutat grega-, i del llatí ficus indica -figuera de l'Índia-) és una planta autòctona americana però ara estesa per altres àrees del planeta. A Eivissa es dit figuera de pic.
Taula de continguts |
[modifica] Morfologia
És un arbust de tiges carnoses, molt ramificat, amb les branques constituïdes per articles de forma el·líptica, aplanats, de 20 a 50 cm de llargada per uns 10 a 30 cm d'amplada i uns 2 o 3 cm de gruix, de color verd, anomenades pales o cladodis, que es troben superposats els uns als altres. En aquesta planta els cladodis prenen la funció fotosintetitzadora ja que les fulles són molt menudes, d'uns 3 mm, i cauen aviat. En el seu lloc, dins una petita àrea circular, apareixen les espines, 1 o 2, llargues i rígides, envoltades d'altres de molt petites, fines i corbades, que gairebé no es veuen però que si es toquen amb els dits es trenquen i queden clavades a la pell.
Les flors són grogues, grosses i molt vistoses, amb nombroses peces florals. La floració s'esdevé entre maig i juliol.
El fruit, anomenat figa de moro, és una baia espinosa ovoide, de 5 a 9 cm, vermellosa quan és madura. La fructificació s'esdevé entre els mesos de juny i agost.
[modifica] Localització
Plantada en talussos i marges assolellats, sovint per a fer tanques, a gairebé tot el litoral mediterrani. Ha esdevingut subspontània des de la costa nord fins al migjorn valencià. És comuna a les Illes Balears.
[modifica] Època de recol·lecció
A la darreria de l'estiu i a la tardor. Cal anar proveït de guants per a fer-ne la collita.
[modifica] Ús gastronòmic
Les figues de moro, un cop pelades, es mengen fresques, però també se'n prepara xarop i arrop, formes en què s'eviten els pinyols.
[modifica] Bibliografia
- Duran, Núria; Morguí, Mercè i Sallés, Mercè: Plantes silvestres comestibles. ECSA, Barcelona, juny del 2004. Col·lecció Pòrtic Natura, núm. 20. ISBN 84-7306-467-4, plana 84.
[modifica] Enllaços externs
