Oratori (música)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'oratori és una composició d'estructura narrativa en què intervenen solistes vocals, cor i orquestra. Sempre es basen en textos de caràcter religiós, i per tant és un dels gèneres de la música religiosa. Fou conreat especialment durant l'època barroca, que és quan es va originar. Normalment, s'interpreten en versió de concert, sense escenificació ni vestuari.

Història[modifica | modifica el codi]

Es desenvolupà a partir de la Contrareforma per obra de Felip Neri, que en les reunions pietoses escenificava fragments de les escriptures. La primera composició que pot ésser considerada com a oratori són les Rappresentazione di anima e di corpo, d'Emilio de' Cavalieri (1600). S'ha interpretat que, en certa manera, el gran auge que va tenir arreu, especialment al segle XVII fou degut al fet que va actuar com una mena de resposta de l'església a l'enorme èxit que havia tingut l'òpera, el gènere de música escènica dedicat quasi exclusivament a la narració escenificada d'històries profanes. Per contra, l'oratori, gairebé sempre va optar per les històries bíbliques, ja fossin de l'Antic o del Nou Testament, amb predilecció per uns o altres segons els moments.

L'estructura resultant, que va quedar plenament fixada a la segona meitat del segle XVII, en la majoria dels casos fa que l'obra comenci amb un moviment en què intervé només l'orquestra o el grup instrumental encarregat de l'acompanyament instrumental; segons els moments, aquest va rebre diversos noms: obertura i simfonia es troben entre els més usuals. A partir d'aquí, la major part de l'obra conté una alternança entre recitatius i àries. Atès que no hi ha representació escènica, l'oratori necessita sempre -si més no en la seva forma barroca- un narrador, que invariablement recau en una veu masculina i que s'expressa amb recitatius. Entre les àries i els recitatius s'hi intercalen les intervencions dels cors; cada un dels números o passatges cantants pel cor s'anomena, també, cor.

Una de les figures més destacades del barroc i que va sobresortir especialment pels seus oratoris fou Georg Friedrich Händel. Els seus oratoris més coneguts són El Messies (Messiah, 1742) -el text del qual no té, realment, una estructura narrativa- i Solomon (1749).

Durant el classicisme es destacà, a la darreria del segle XVIII, Franz Joseph Haydn amb oratoris com La Creació (Die Schöpfung, 1798) i Les Estacions (Die Jahreszeiten, 1801), ambdós amb un rerefons molt marcadament maçònic.

Al segle XIX Ludwig van Beethoven va compondre l'oratori Christus am Ölberge (1803) i Felix Mendelssohn Paulus (1838) i Elias (1846). Robert Schumann, Franz Liszt, Hector Berlioz i César Franck (Les Béatitudes, 1879) són els autors més destacats que cultivaren l'oratori en la segona meitat del segle XIX. A principis del segle XX van sobresortir els oratoris de Lorenzo Perosi.

L'oratori com a tècnica compositiva[modifica | modifica el codi]

Fragment d'un recitatiu de l'evangelista en la Passió segons Sant Joan, de Johann Sebastian Bach

Aproximadament des de principis del segle XVIII les tècniques de l'oratori es van aplicar a molt altres textos religiosos que es posaven en música habitualment, en especial pel que fa a textos d'una certa llargada i que rebien una música de grans dimensions, especialment pensada per celebracions litúrgiques d'una marcada solemnitat. Entre aquests, les diverses parts de la Missa, els salms que es musicaven per a les vespres de festivitats especialment destacades de l'any litúrgic, el Stabat Mater, etc. Concretament consistia a fragmentar aquests textos estàndard de la litúrgia per uns punts que acostumaven a ser sempre els mateixos. Cada un dels fragments era tractat com una composició separada, amb unes veus o unes altres, amb solistes i/o cor, amb un acompanyament de tot el grup instrumental o només amb una part, etc., però també amb una tonalitat, una mètrica i un tempo diferenciat i sovint contrastant amb els dels fragments immediatament anteriors i posteriors.

Segueixen aquesta tècnica compositiva la majoria de misses dels compositors dels segles XVIII i XIX, entre molts altres obres religioses. En el cas de les passions, el narrador pren el nom d'evangelista, i sovint recau en la veu d'un tenor.

Llista d'oratoris remarcables[modifica | modifica el codi]

(ordenats cronològicament segons l'any d'estrena)

L'oratori a Catalunya[2][modifica | modifica el codi]

Alguns autors catalans que van escriure oratoris (en alguns moments aquest gènere s'anomenà drama sacro) foren:

Segle XVII

Segle XVIII

Segle XIX

Segle XXI

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bukofzer, Manfred F. Music in the Baroque Era. New York, NY: W.W. Norton and Co., Inc, 1947. 
  • Carreras Bulbena, Josep. El oratorio musical, 1906. 
  • Smither, Howard. The History of the Oratorio. vol. 1-4. Chapel Hill, NC: Univ. of N.C. Press, 1977-2000. 
  • Deedy, John. The Catholic Fact Book. Chicago, IL: Thomas Moore Press, 1986. 
  • Macy, L. (editor). Grove Music Online. Accés a grovemusic.com, per subscripció
  • Hardon, John A. Modern Catholic Dictionary. Garden City, NY: Double Day and Co. Inc., 1980. 
  • New Catholic Encyclopedia. New York: McGraw-Hill, 1967. 
  • Randel, Don. «Oratorio». The Harvard Dictionary of Music.. The Belknap Press [Cambridge, MA], 1986.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Bertold Hummel work commentaries».
  2. Carreras Bulbena, Josep. El oratorio musical, 1906. 
  3. Daufí, Xavier. Estudi dels oratoris de Francesc Queralt (1740-1825): fonaments de la història de l'oratori a Catalunya al segle XVII [tesi doctoral]. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1994 [Consulta: 1 d'abril del 2014]. 
  4. Vilar, Josep M. La música a la Seu de Manresa en el segle XVIII, 1990. 
  5. Cuscó i Clarasó, Joan. Els goigs a Sant Fèlix: música, festa i tradició. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000 (el3devuit). ISBN 848415226X. 
  6. Vilar, Josep M. Les simfonies de Carles Baguer: fonts, context i estil. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1995. ISBN 8449002230.