Orde Sacerdotal

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ordenació sacerdotal

L'Orde Sacerdotal és un sagrament de l'església catòlica que inclou tres graus: episcopat, presbiterat i diaconat. Segons el Catecisme de l'Església Catòlica editat l'any 1993, l'Orde és el sagrament gràcies al qual la missió confiada pel Crist als seus apòstols continua a ésser exercida en l'Església fins a la fi dels temps: és per tant, el sagrament del ministeri apostòlic.[1]

La paraula Orde, en l'antiguitat romana, designava uns cossos constituïts en el sentit civil, sobretot el cos dels governants. Ordinatio designa la integració en un ordo. En l'Església, hi ha uns cossos constituïts que la tradició, no sense fonament en la Bíblia anomena des dels temps antics amb el nom de taxeis (en grec), Ordines (en llatí): així la litúrgia parla de l' ordo episcoporum de l' ordo presbyterorum i de l' ordo diaconorum. Altres grups reben també aquest nom d'ordo,: els catecumens, les verges, els esposos, les viudes.[1] (CEC 1537).

Així, doncs, el catecisme afirma que l'orde sacerdotal és una institució divina, volguda per Déu i exercida per homes. L'episcopat, del grec episkopos, (bisbe o dirigent) és el grau més alt al qual arriben homes escollits entre els presbyteros (preveres) i el diaconat, del grec diakonos (servidor). Aquest últim grau pot ser exercit per homes casats, idonis, que hagin donat mostres clares de saber administrar la seva llar i la seva família. El diaconat, en grau permanent, va ser reinstaurat després del Concili Vaticà II, perquè fins aleshores només era conferit als candidats al presbiterat.

La paraula “sacerdotal” ve de molt antic. Ja a la narració de l'Èxode (Ex 19,6) es troba que el poble hebreu fou escollit per ser constituït per Déu com un «reialme de sacerdots i una nació sagrada». Però a l'interior del poble d'Israel, Déu escollí una de les dotze tribus, la de Leví, posada a part per al servei litúrgic (Nm 1,48-53). Van ser consagrats amb un ritu propi els orígens del sacerdoci de l'Antiga Aliança (Ex 29,1-30; Lv 8). Els sacerdots hi són "constituïts en pro dels homes en les coses que són de Déu, per oferir dons i sacrificis pels pecats". (He 5,1). (CEC 1539).[1]

Però en l'església catòlica, Crist és l'únic sacerdot perquè totes les prefiguracions del sacerdoci de l'Antiga Aliança troben acompliment en Jesucrist, constituït «únic mitjancer entre Déu i els homes» (1Tm 2,5). Així gràcies a aquesta assumpció del sacerdoci del Crist, tots els batejats de l'Església cristiana són participants com a fills de l'església d'un «reialme de sacerdots per al Déu i Pare seu». (Ap 1,6). Tota la comunitat dels creients és sacerdotal. Els fidels, pel mateix fet, exerceixen el seu sacerdoci baptismal a través de la seva participació, cadascú segons la vocació pròpia, en la missió del Crist, Sacerdot, Profeta i Rei. Pels sagraments dels Baptisme i de la Confirmació, els fidels són «consagrats per a ser (...) un sacerdoci sant».

Els graus tradicionals de l'orde sagramental al catolicisme
Els ordes menors Porter Lector Exorcista Acòlit
Els ordes majors Sotsdiaca Diaca Prevere Bisbe

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Orde Sacerdotal Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 1,2 Església Catòlica. Catecisme de l'Església Catòlica. Barcelona: Coeditors catalans del Catecisme, 1993. ISBN 8460465314. 

Bibliografia complementària[modifica | modifica el codi]

Sartore, Domenico; Achille M Triacca, J M Canals Casas. Nuevo diccionario de liturgia. Madrid: San Pablo, 1984.