Orde de Frares Menors Conventuals

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Franciscans, o
Franciscans Conventuals
FrancescoCoA PioM.svg
Emblema dels Frares Menors Conventuals (i, en general, de la família franciscana)
Orde dels Fares Menors Conventuals
Nom oficial llatí Ordo Fratrum Minorum Conventualium
Sigles O.F.M. Conv.
Altres noms Framenors, franciscans, franciscans conventuals, frares menors conventuals, conventuals, franciscans claustrals, minorites, cordelers, frares grisos
Hàbit Originàriament, gris de cendra, cenyit per una corda; avui, a Europa, negre, amb caputxa i escapulari, cenyit per corda
Lema Pax et bonum (Pau i bé)
Tipus Mendicant
Objectius principals Apostolat i predicació, sobretot a nuclis urbans; apostolat missioner
Fundació 1209, Assís (Itàlia) per Sant Francesc d'Assís; l'orde actual, constituït per Lleó X el 29 de maig de 1517
Aprovat per Innocenci III, en 1209 (aprovació verbal); Honori III, 29 de novembre de 1223 (Regla butllada)
Regla Primera regla (1209, perduda); regla no butllada (1221); regla butllada (1223), les tres per Sant Francesc
Constitucions Constitucions de Narbona, 1260, per Sant Bonaventura de Bagnoregio
Branques i reformes Branca de l'orde unificat dels Frares Menors, de la qual se separa el 1517; Frares Franciscans de la Immaculada (1965)
Primera fundació Santa Maria de la Porciúncula (Assís), 1208
Fundacions destacades Basílica de Sant Francesc (Assís), Basílica de Sant Antoni (Pàdua)
Fundacions a terres de parla catalana Convent de Sant Francesc de Barcelona (1211), Sant Francesc (Palma de Mallorca)
Persones destacades Sant Bonaventura de Bagnoregio, sant Antoni de Pàdua, Luca Pacioli, Guillem d'Occam, Joan Duns Escot, sant Josep de Copertino, Maksymilian Maria Kolbe
Lloc web http://www.ofmconv.org/


L'Orde dels Frares Menors Conventuals (en llatí: Ordo Fratrum Minorum Conventualium, que fa servir les sigles O.F.M.Conv.), és un dels tres ordes mendicants masculins de dret pontifici que avui constitueixen el primer orde de la família franciscana i que van néixer com una branca dintre de l'Orde dels Frares Menors original, fundat per Sant Francesc d'Assís el 1209. Es pot considerar el tronc original de l'orde, a partir del qual van néixer els diferents grups reformats.

Els religiosos d'aquest orde són anomenats també framenors, minorites (Minoriten als països germanòfons), frares grisos (Grey Friars en anglès) o cordelers (cordelier en francès).

Història[modifica | modifica el codi]

Orígens i fundació de l'orde[modifica | modifica el codi]

L'orde va néixer el 1209, quan Sant Francesc d'Assís va decidir presentar a l'aprovació de l'Església la seva nova manera de vida evangèlica: Escrigué una breu regla monàstica i va presentar-la al papa Innocenci III, que l'aprovà verbalment i encarregà als frares la predicació penitencial. A diferència d'altres ordes mendicants o que volien una vida en la pobresa, Francesc no qüestionava l'autoritat de l'Església, sinó que la considerava com a "mare" i li oferia sincera obediència. Francesc era la persona ideal per al papa, que podria finalment canalitzar les inquietuds i el desig de participar en l'Església dels sectors més humils. D'aquesta regla no se'n conserva el text, però: es pensa que podia consistir en citacions i fragments dels Evangelis.

El 1217 va tenir lloc el primer capítol general de l'orde a l'església de la Porciúncula d'Assís, primer establiment de l'orde. S'hi establí la primera divisió de l'orde en províncies, com també les primeres missions: més enllà dels Alps (França i Alemanya especialment) i més enllà del mar (a Terra Santa).

El 1220 Francesc va renunciar al govern de l'orde i nomenà vicari Pietro Cattani, que va morir un any després; el capítol general va nomenar el frare Elies vicari i va aprovar la Regla no butllada (Regola non bollata), que Francesc havia escrit el 1221. En ella, la fraternitat ja és anomenada Religio dels Germans Menors.

El 1223 Francesc es va retirar a Fonte Colombo, on redactà una nova regla perquè fos aprovada pel papa. Discutida al capítol general de l'11 de juny d'aquell anys, va ser aprovada el 29 de novembre per Honori III amb la butlla Solet annuere. Només llavors, l'orde va ser oficialment reconegut per l'església de Roma. Aquesta regla, definitiva, és coneguda com a Regla butllada (Regola bollata), per contraposició a l'anterior.

Divisions[modifica | modifica el codi]

A la mort de Francesc, el 1226, l'orde va passar una difícil fase de transició. El 1258 va ser elegit ministre general Sant Bonaventura de Bagnoregio que és considerat com un segon fundador de l'orde, que llavors ja s'havia estès per bona part d'Europa. En 1274, a la seva mort, es van aprofondir les divisions que es venien manifestant entre els germans "de la comunitat" o conventuals, que privilegiaven la presència de la comunitat en els nuclis urbans per tal facilitar la predicació de l'Evangeli i el servei als pobres, i els germans "espirituals" o observants, que tenien ideals de pobresa absoluta i donaven més importància a la dimensió ascètica i eremítica de la vida comunitària.

La interpretació més o menys rígida de la Regla butllada, que ja no va ser mai modificada, va originar, a partir del segle XIV, els diversos corrents i divisions de l'orde: els frares menors observants, els frares menors descalços, els frares menors caputxins, etc. El tronc originari continuava essent el dels conventuals.

Separació de 1517[modifica | modifica el codi]

A l'inici del segle XVI, el papa Lleó X, consta la impossibilitat de fer conviure sota una mateixa regla i constitucions els observants i els conventuals; amb la butlla Ite vos (29 de maig de 1517), va reunir els grups reformats de tendència observant a l'Orde dels Frares Minors de la Regular Observança. Els altres grups van formar l'Orde dels Frares Menors Conventuals, sota la direcció d'un Mestre General. El papa va concedir als observants la primacia jurídica de l'orde, que havien tingut fins llavors els conventuals. En aquell moment, els conventuals eren uns 30.000 membres, igual que els observants.

Possiblement, en proclamar la butlla, Lleó X no pensava en la pervivència dels conventuals, sinó en una tolerància provisional mentre els conventuals adoptaven la reforma. Pius V volia, el 1568, unir les dues famílies, però va trobar oposició al projecte. Sixt V, antic general dels conventuals, va treballar per a la reforma interna de l'ordde.

Els franciscans conventuals van anar adoptant algunes reformes i van estabilitzar-se, sense entrar en el procés de reforma contínua de la família observant.

La separació entres els dos grups va ser confirmada per Lleó XIII, que amb la butlla Felicitate quadam (4 d'octubre de 1897) va reorganitzar els ordes franciscans.

Personalitats de l'orde[modifica | modifica el codi]

Els Frares Menors Conventuals es consideren continuadors històrics i espirituals de l'Ordo Minorum original fundat per Sant Francesc. S'inspira en les figures santes que l'orde encara unificat havia originat, la majoria vinculats a la tradició conventual i de predicació: Antoni de Pàdua, els protomàrtirs de l'orde Berard, Otó, Pere, Acursi i Adiut, Bonaventura de Bagnoregio o els beats Egidi d'Assís, Tomàs de Celano, Joan Duns Escot, entre d'altres.

Després de la divisió de 1517, l'orde ha comptat amb nous sants i beats, com Josep de Copertino, Maksymilian Maria Kolbe, Francesco Antonio Fasani.

Actualitat de l'orde[modifica | modifica el codi]

Un Franciscà Conventual al Brasil

Els Frares Menors Conventuals porten avui un hàbit negre amb caputxa i escapulari, als països on va haver-hi supressions; a les terres de missió (Amèrica, Àsia i Àfrica), han recuperat l'antic color de l'hàbit franciscà original: gris de cendra.

Són els custodis de la Basílica de Sant Francesc d'Assís i el convent annex, i tenen com a principal centre cienfífic la Facoltà Teologica di San Bonaventura a Roma. La cúria general de l'orde és a Roma, al Convento dei Santi XII Apostoli.

En començar 2005, l'orde comptava amb 4.639 religiosos (dels quals 14 bisbes, 2.914 sacerdots i 10 diaques permanents), en 654 cases agrupades en 36 províncies de 60 estats (5 d'africans, 17 americans, 8 asiàtics, 29 europeus i Austràlia).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]