Orde de Sant Blai

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Orde de Sant Blai
Stblaise2.jpg
Gravat del s. XVIII amb un hipotètic hàbit dels cavallers de l'orde, mostrant-ne la creu grega amb la imatge de Sant Blai al centre
Orde de Sant Blai i la Mare de Déu
Hàbit Desconegut
Tipus Militar i religiós
Objectius principals Lluita contra l'heretgia i defensa de Terra Santa; apostolat i evangelització dels infidels i heretges
Fundació ca. 1191, Acre (Israel)? per Lleó I de la Cilícia Armènia
Regla Regla de Sant Basili
Patrons Sant Blai de Sebaste
Supressió ca. 1274, potser integrat a l'orde dels Hospitalers de Sant Joan o altra de similar
Fundacions a terres de parla catalana No n'hi ha hagut mai

L'Ordre de Sant Blai o Orde de Sant Blai i la Mare de Déu fou un orde militar fundat a Palestina cap al 1191 pel rei de la Cilícia Armènia, desaparegut cap al 1274 i potser integrat en un altre orde; fou creat per defensar el territori de Terra Santa i lluitar contra l'heretgia. De fet, no se sap realment si l'orde existí o és una mala interpretació posterior de les dades.

Indicis de l'existència de l'orde[modifica | modifica el codi]

Sense més documentació al respecte, només alguns indicis permeten de conjecturar l'existència de l'orde, però no pas la seva trajectòria. L'historiador Caleb Bach esmenta l'existència d'una pintura a una columna de l'església de la Nativitat de Betlem, restaurada en 1130 pels croats, i on es representa Sant Blai i, al costat, la Mare de Déu: la coincidència només es dóna en el nom d'aquest orde i en serien els sants patrons.

Innocenci III, en una carta de 6 de juliol de1206 al rei d'Armènia Lleó I[1] fa referència a la incompatibilitat entre el clergat i la imposició per la força, com es dóna en els ordes militars, la qual cosa fa pensar que el rei n'era responsable d'algun.

El testimoni més clar és el de sant Nercès de Lampron, arquebisbe armeni de Tars (Cilícia) entre 1153-58 i 1198, diu en una obra seva (Consideracions sobre les institucions de l'Església) que al seu temps hi havia a Armènia corporacions religioses regides per diverses lleis, on s'associaven institucions monàstiques i l'hàbit militar, i que tenien com a objectiu "la guerra contra els enemics de la fe".

Història[modifica | modifica el codi]

Segons algunes fonts, i partint del fet que realment hagués existit, l'orde fou creat pel rei Lleó I, de la Cilícia Armènia a Palestina cap al 1191, potser arran del setge d'Acre. Era un orde militar i religiós alhora, seguint el model dels templers, i Prengué el nom de Sant Blai de Sebaste, patró del regne d'Armènia. Estava dividida en dues branques: la religiosa, encarregada dels oficis litúrgics, la pregària pels soldats i l'apostolat entre els infidels, i la militar, per lluitar contra els heretges (entenent llavors els cismàtics ortodoxos grecs) i, després, els musulmans. Estava posat sota la Regla de Sant Basili, la més comuna a l'Imperi d'Orient.

Aquesta dada es va trasmetre i apareix a l'obra de Léon Alishan, historiador armeni, Léon le Magnifique (Venècia, 1888), indicant que l'orde existia al nord de Síria, però sense donar-ne fonts. És recollida, igualment, per altres textos del segle XIX, que diuen basar-se en documents dels segles XVII i XVIII.

Desaparició[modifica | modifica el codi]

La data de desaparició de l'orde és igualment desconeguda. Cap al 1274, Terra Santa és atacada pels mamelucs i hi ha temptatives de reunir els diferents ordes militars i grups dels croats per fer-se més forts. La temptativa no reeixeix, però, i encara es planteja en 1291, ara pe Nicolau V.

És possible que l'arribada dels mamelucs fés desaparèixer l'orde, o que els seus cavallers s'integressin en altres com els Hospitalers de Sant Joan o els templers, amb els que mantenien bones relacions.

Alguns pseudo-ordes de cavalleria moderns, apareguts al segle XX, han pres el nom d'aquest orde.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Doc. Reg. Vat. 7A,u XII Fol 105 n 45: «cum vim vi repellere omnes leges et omnia jura permittant, ab iis maxime qui vim repellendo irregularitatem non contrahunt cum clerici non eitant, videtur plerisque quod contra te offendentem se possint defendere tibique, impugnanti valeant repugnare».

Bibliografia[modifica | modifica el codi]