Orde dels Mínims

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mínims
MinimorumOrdo.jpg
Emblema dels Mínims, amb el lema Charitas, i la corona (per la protecció del rei de França)
Orde dels Mínims
Nom oficial llatí Ordo Minimorum
Sigles O.M.
Altres noms Paulans; primer nom: Eremites de Sant Francesc d'Assís
Hàbit Negre amb caputxa i mànigues amples, cenyit per un cordó amb quatre nusos
Lema Charitas (Amor o Caritat)
Tipus Mendicant
Objectius principals Contemplació, tasques pastorals, apostolat i predicació; apostolat missioner; ensenyament
Fundació 1435 (data tradicional), Paola (Calàbria, Regne de Nàpols, actual Itàlia) per Sant Francesc de Paula
Aprovat per Alexandre VI (modificada i aprovada el 28 de juliol de 1506 per Juli II),
Regla Vita et regula fratrum ordinis Minimorum fratris Francisci de Paula, per Francesc de Paula, basada en la regla franciscana
Constitucions Correttorio, 1506
Patrons Sant Francesc de Paola
Fundacions destacades Santuari de Paola, Catanzaro, Cosenza, Roma (Trinità dei Monti), Milazzo, Palerm; Amboise, Sao Paulo
Fundacions a terres de parla catalana restauració el 1897: Barcelona (Guinardó); abans de 1835: Barcelona, Begur, Hostalric, Granollers, Girona, Valls, Ponts, València, Mallorca, etc.
Persones destacades Beat Gaspar de Bono, Louis Feuillée (1660-1732), Bernat Boïl, Joan Gaspar Roig i Jalpí, Beat Nicolau Barré
Lloc web http://www.ordinedeiminimi.it

L'Orde dels Mínims (en llatí Ordo Minimorum) és un orde mendicant catòlic fundat per sant Francesc de Paula entre el 1435 i 1444. Els seus frares posposen al seu nom les sigles O.M.

Història[modifica | modifica el codi]

Francesc de Paula s'havia retirat a fer vida eremítica a la rodalia de Pàola (Calàbria). Cap al 1435, va admetre la companyia de dos deixebles, amb els quals va començar a viure en comunitat. De mica en mica, més gent s'hi volgué afegir, i va haver de construir-se un monestir i una església que albergués aquest grup. No obstant això, estudis recents endarreixen la data de fundació formal de l'orde. Baldassare de Gutrossi, enviat per la cúria a l'eremitori de Paola, tingué un paper important en la formació d'una comunitat cenobítica.

La comunitat nascuda prengué el nom d'Eremites de fra Francesc de Paula i aviat va estendre's a nous convents a Paterno Calabro (Calàbria, 1444), Spezzano, Corigliano Calabro i Milazzo (Sicília, 1469). En 1470, l'arquebisbe de Cosenza, Pirro Caracciolo, els atorgà l'aprovació diocesana amb la constitució Decet Nos, col·locant la congregació sota jurisdicció directa de la Santa Seu, a la qual cosa Sixt IV va donar la confirmació en 1474.

La regla va ésser aprovada per Alexandre VI en 1493, amb la butlla Meritis religiosae vitae, donant llavors a la comunitat el nom d'Orde dels Mínims. La regla es modificà en 1501 i 1502, i la versió definitiva, en deu capítols, fou aprovada en 1506. L'estil de vida que prescriu és d'extrem rigor, amb abstinència perpètua (vita quadragesimalis o "vida quaresmal", amb total abstinència de carn, llevat de malaltia greu i per prescripció mèdica) i una gran austeritat.

L'Orde va començar a difondre's per Itàlia i el mateix Francesc de Paula la va introduir a França en 1483, on els frares van ésser coneguts com a Bons hommes, per l'apel·latiu que el rei francès donava al fundador, "bonhomme". Arribà a Espanya en 1492 (a Castella se'ls conegué com a Pares de la Victòria, per la predicció de la conquesta de Màlaga que va fer el sant) i a Alemanya en 1497, on són anomenats Paulaner. En 1567 Pius V els va convertir en orde mendicant amb la butlla Apostolicae Sedis benignitas.

Bernat Boïl, que havia estat superior dels ermitans de Montserrat, introduí l'orde a la Corona d'Aragó[1] en 1493. El 1835 foren secularitzats i abandonats tots els convents.

Van tenir una gran difusió a França durant els segles XVII i XVIII, i s'establiren també al Perú. Després de la Revolució francesa va començar un brusc declivi. Després de les supressions dels ordes religiosos a França, Espanya i Itàlia, l'orde va començar a refer-se durant el segle XX. A la segona meitat del segle XX arribà a Hispanoamèrica i Brasil.

Actualitat i difusió[modifica | modifica el codi]

El nom deriva de l'extrema humilitat del seu fundador i que ell volia que fos característica dels frares de l'orde, essent "els més petits de tots els religiosos", remarcant-ne la subjecció a la voluntat de Déu i al servei dels més necessitats, abandonant qualsevol afirmació o satisfacció personal. El lema de l'orde, Charitas, transmet aquesta idea, ja que es tradueix tant per "caritat" o com per "amor".

El mínim reconeix la seva fragilitat i imperfecció i que només coneixent-se a si mateix pot tenir intercanvis positius per a la resta de persones i per a ell mateix. D'aquí la necessitat del retir, la meditació i la pregària. A banda de la contemplació, els mínims treballen en l'apostolat de l'oració, la predicació i l'ensenyament. Al final del 2005, l'orde tenia 44 convents i 180 frares, 105 dels quals són sacerdots.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Corts i Blay, Ramon; Galtés i Pujol, Joan; Manent, Albert. Diccionari d'història eclesiàstica de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 1998, p. 323. ISBN 8439346131. 
  2. Dades de lAnnuario Pontificio per l'anno 2007, Città del Vaticano, 2007, p. 1469

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Orde dels Mínims