Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coord.: 50° 52′ 34.16″ N, 4° 25′ 19.24″ E / 50.8761556°N,4.4220111°E / 50.8761556; 4.4220111

North Atlantic Treaty Organization
Organisation du Traité de l'Atlantique Nord
Abreviació OTAN / NATO
Formació 4 d'abril de 1949 (1949-04-04) (65 anys)
Propòsit/focus Aliança militar
Seu Brussel·les (Bèlgica)
Membres 28 estats membres
Llengües oficials Anglès, francès
Secretari general Anders Fogh Rasmussen
Web nato.int

L'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, OTAN (en anglès, NATO: North Atlantic Treaty Organisation, i en francés, OTAN: Organisation du Traité de l'Atlantique Nord), a vegades coneguda també com a l'Aliança Atlàntica, és una organització internacional establerta en 1949 amb l'objectiu de col·laborar en la defensa en els camps polític, econòmic i militar. Va néixer arran d'un acord denominat Tractat de l'Atlàntic Nord que va ser signat a Washington DC el 4 d'abril de 1949. Els països signants van ser els del Tractat de Brussel·les (Bèlgica, França, Luxemburg, Països Baixos i el Regne Unit), Estats Units i Canadà, així com altres cinc països d'Europa Occidental convidats a participar (Dinamarca, Itàlia, Islàndia, Noruega i Portugal).[1] Fou dissenyat per a ser una garantia de seguretat dels estats d'Europa Occidental davant la Unió Soviètica i els seus aliats. El Pacte de Varsòvia es va crear més tard, en 1955, per a contrarestar a l'OTAN després de l'admissió i el possible rearmament de la República Federal d'Alemanya. Com li era propi a la conjuntura de la guerra freda, les forces de l'OTAN van actuar només com força dissuasiva. Després de la desintegració de la Unió Soviètica, l'OTAN ha reformulat els seus objectius i activitats, centrant-se en la seguretat de tot l'hemisferi nord. En aquest marc, es va desenvolupar l'única operació d'atac a un país de l'OTAN en tota la seva història: l'atac contra Iugoslàvia del 1999. L'atac estava destinat a aturar la neteja ètnica a Kosovo per part de Sèrbia. L'ús per part de forces de l'OTAN d'armament radiactiu de baixa intensitat (els projectils d'urani empobrit) fou polèmic. Des de llavors, l'OTAN ha participat en les invasions de l'Afganistan i l'Iraq.

La seu de l'OTAN es troba en Brussel·les i la del seu comandament militar (SHAPE) a Mons, Bèlgica.

Mitjançant els mitjans logístics dels països aliats, l'OTAN cohesiona i organitza els països aliats en matèria política, econòmica i militar. El Secretari General és Anders Fogh Rasmussen, l'ex primer ministre de Dinamarca. Aquest va ser elegit el diumenge 4 d'abril del 2009 durant la cimera del 60 aniversari d'aquesta organització i va prendre possessió l'1 d'agost de 2009

Història[modifica | modifica el codi]

Gènesi de l'OTAN[modifica | modifica el codi]

El 1949, en plena postguerra de la Segona Guerra Mundial, a Occident es veia amb preocupació la política expansionista que estava seguint la Unió Soviètica. Era evident que l'ONU no podria ser capaç per si sola de mantenir la pau al món, ja que els nombrosos vetos soviètics ho impedien. La imposició de governs no democràtics i l'eliminació de molts dels drets humans a Europa Central i Oriental per influència soviètica augmentaven la pressió a Europa Occidental. Entre el 1947 i el 1949, una sèrie d'esdeveniments, més dramàtics pel fet de la recent marxa de les tropes nord-americanes i canadenques que encara es trobaven a Europa des de la fi de la Segona Guerra Mundial, van marcar el punt més alt en la tensió que s'estava experimentant. Aquests successos foren amenaces a la sobirania de Noruega, Grècia, Turquia i Txecoslovàquia, entre d'altres, sent el cop de Praga interpretat com un atac directe a la democràcia europea. A més a més, amb el Bloqueig de Berlín, que va començar l'abril de 1948, la situació va empitjorar.

La necessitat d'una associació de països cada vegada era més manifesta, de manera que el març de 1948, França, Bèlgica, Holanda, Luxemburg i el Regne Unit van signar el Tractat de Brussel·les, pel qual creaven una aliança militar, l'Aliança Atlàntica.

Davant la creixent amenaça soviètica, es va decidir ampliar l'Aliança, per la qual cosa es van dur a terme negociacions entre els Estats Units, el Canadà i l'Aliança Atlàntica, a les quals es va decidir convidar el Canadà, Dinamarca, Islàndia, Itàlia Noruega i Portugal. Les negociacions van girar al voltant de la creació d'una aliança militar que tingués una base en l'article 51 de la Carta de les Nacions Unides, i van tenir com a resultat la signatura del Tractat de Washington, el 4 d'abril de 1949, segons el qual s'establien les bases de la creació de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord.

Una de les dificultats sorgides durant les negociacions van estar relacionades amb la integració dels EUA en l'Organització. Els països europeus, devastats després de la guerra, estaven interessats a aliar-se amb els Estats Units per així assegurar una defensa eficaç, però als Estats Units no es compartia aquesta voluntat. Tanmateix, el cop de Praga, el 12 de març de 1948 i el bloqueig de Berlín a 1949 van fer augmentar la reivindicació per part dels europeus, especialment de França, de la creació d'una aliança militar amb els Estats Units: en secret, al Regne Unit es va signar un acord, anomenat Pentagon Papers, pel qual s'establia un esbós de com havia de ser una aliança a l'Atlàntic Nord.

L'últim element a tenir en compte en el procés de la integració dels Estats Units va passar per la necessitat de superar la dificultat que suposava la prohibició per part de la Constitució dels Estats Units d'aliar-se militarment en temps de pau. El senador Vandenberg va promoure la votació de la Resolució 239, que l'11 de juny de 1948 va donar llum verda a la unió dels Estats Units a l'Aliança. Sota petició del Senat dels Estats Units es va fer constar en el tractat de Constitució de l'aliança (article 5) que les mesures a prendre en cas d'agressió a algun país membre fossin resultat de la lliure elecció de cada país. El Senat volia mantenir així el poder d'elecció del Congrés en matèria militar.

Després de la Constitució de l'OTAN, nous països es van anar adherint a ella. El 1952 es van unir els dos primers, Grècia i Turquia. La República Federal d'Alemanya va accedir-hi el 1955 i el 1982 Espanya va signar també el Tractat, malgrat el rebuig social. La República Txeca, Hongria i Polònia es van convertir en membres el 1999.

Inicis[modifica | modifica el codi]

Teòricament destinat a ser una garantia de seguretat dels estats d'Europa Occidental davant la Unió Soviètica i els seus aliats. El Pacte de Varsòvia es va crear més tard, el 1955, per contrarestar a l'OTAN després de l'admissió i el possible rearmament de la República Federal d'Alemanya. Com li era propi a la conjuntura de la guerra freda les forces de l'OTAN van actuar només com força dissuasiva.

La incorporació d'Alemanya Occidental a l'Organització el 9 de maig de 1955 va ser descrita com "un moment decisiu a la història del nostre continent" pel Ministre d'Afers Exteriors de Noruega del moment, Halvard Lange.[2] De fet, una de les conseqüències immediates va ser la creació del Pacte de Varsòvia, signat el 14 de maig de 1955 per la Unió Soviètica i els seus estats satèl·lits. Aquest pacte es considera la resposta formal a l'OTAN, posant de manifest els dos bàndols oposats de la Guerra Freda.

L'any 1954, la Unió Soviètica va proposar la seva unió a l'OTAN, amb l'objectiu de mantenir la pau a Europa,[3] però els països aliats van rebutjar la proposta.

La unitat de l'OTAN ha estat posada en evidència ja des dels seus principis. En 1958, De Gaulle va protestar pel paper hegemònic que tenien els Estats Units en l'Organització, i per la qual cosa, a entesa del president, era una relació especial entre Estats Units i el Regne Unit. En un memoràndum enviat al president Eisenhower i el primer ministre Macmillan el 17 de setembre de 1958, argumentava a favor de la creació d'una direcció tripartida, que posés a França en igualtat de condicions que els Estats Units i el Regne Unit, advocant també per l'expansió de l'OTAN a les àrees geogràfiques d'interès per a França, com Algèria, on França intentava eliminar les forces insurgents i necessitava l'ajuda de l'OTAN.

De Gaulle va considerar les respostes donades com insatisfactòries, de manera que va decidir construir una defensa independent per al seu país. L'11 de març de 1959, França va retirar la seva flota en el Mediterrani del comandament de l'OTAN; tres mesos després, en juny de 1959, De Gaulle va prohibir l'entrada d'armes nuclears estrangeres en territori francès. Això va provocar que els Estats Units van transferir 200 avions a França i tornés al control, entre 1950 i 1967, de les deu més grans bases aèries que havien operat a França. L'última base retornada va ser la de Toul-Rosieres, base de la 26a Ala de Reconeixement, que va ser traslladada a la base aèria de Ramstein, a Alemanya Occidental.

Mentrestant, França havia iniciat independentment el seu propi programa nuclear, anomenat Force de frappé. França va provar la seva primera arma nuclear, Gerboise Bleue, el 13 de febrer de 1960 a l'Algèria francesa

Encara que França va mostrar solidaritat respecte a la resta de l'OTAN durant la Crisi dels míssils de Cuba a 1962, De Gaulle va continuar amb el seu propòsit de constituir una defensa independent retirant de la comanda la flota francesa de l'Atlàntic i del Canal de la Mànega. En 1966, les forces armades franceses van ser retirades del comandament integrat de l'OTAN, i es va ordenar que totes les tropes no franceses abandonessin el territori gal. Tot això també va provocar que el 16 d'octubre de 1967 es traslladés la Caserna Suprema de l'Aliança a Europa (SHAPE) de París a Casteau, al nord de Mons, a Bèlgica. França va continuar essent membre de l'aliança, i va ajudar en la defensa d'Europa d'un possible atac soviètic amb les seves tropes estacionades a Alemanya Occidental. França va tornar a unir-se al Comitè Militar a 1995 i el seu president Nicolas Sarkozy ha anunciat la seva imminent reintegració al comandament integrat en coincidència amb la cimera del 60è aniversari de l'Aliança del 3 i 4 d'abril del 2008, que se celebrarà entre Estrasburg i Kelh, a la frontera franco-alemanya.

Desintegració de la Unió Soviètica[modifica | modifica el codi]

Després de la desintegració de la Unió Soviètica, l'OTAN ha reformulat els seus objectius i activitats fins a apropiar-se de la seguretat de tot l'hemisferi nord. En aquest marc, es va desenvolupar l'única operació d'atac per part de l'OTAN en tota la seva història, l'atac contra Iugoslàvia a 1999. Inicialment, l'atac estava destinat a aturar la neteja ètnica a Kosovo, on es va realitzar una gran quantitat de crims contra la població civil, a més de suposar el camp de proves de l'armament nuclear de baixa intensitat (els projectils d'urani empobrit).

El 2004 els antics estats satèl·lit de la Unió Soviètica Bulgària, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània i Romania s'uneixen a l'OTAN com a membres de ple dret.[4]

Després de l'11S[modifica | modifica el codi]

Logo de la ISAF. Escrit en paixtu: کمک و همکاری (Komak wa Hamkari), que significa Ajuda i Cooperació.

Després de la invasió de l'Afganistan per part dels EUA, l'OTAN ha portat una missió encarregada per l'ONU anomenada Força Internacional d'Assistència per la Seguretat (ISAF). A l'Iraq, simplement s'ha limitat a entrenar a les forces de seguretat d'aquest país. Les negatives de nombrosos països europeus que l'OTAN actués en Iraq, encapçalats per Alemanya, va dissuadir a aquest organisme d'involucrar-se directament en una guerra iniciada per EUA i el Regne Unit.

El setembre de 2006, l'OTAN va posar en marxa l'Operació Medusa en el sud de l'Afganistan, amb l'objectiu d'acabar amb els reductes talibans a Panjwai i Zhari, a Kandahar, on els insurgents posseïen una forta presència. Fins al 10 de setembre de 2007, s'estima que han mort uns 400 suposats talibans, i 20 soldats estrangers a Kandahar.

Per petició de l'OTAN al govern colombià l'any 2008, es va sol·licitar la presència de tropes de l'Exèrcit colombià i experts en anti-mines i anti-narcòtics per participar en aquesta tasca que es desenvolupa el la regió sota la jurisdicció de l'Exèrcit d'Espanya, a causa de la seva gran experiència en aquests temes, major a la de la resta de països que conformen l'OTAN. El 20 de febrer de 2009 va ser aprovada la participació de l'Exèrcit colombià a la ISAF sota bandera espanyola com ho afirma el comandant de les FF.MM. de Colòmbia; inicialment s'enviaran 150 homes experts en anti-mines, anti-narcòtics, i possiblement en operació de forces especials; encara no s'ha confirmat la data de l'enviament d'aquestes tropes. Colòmbia per qüestions de no pertànyer geogràficament a la regió de l'Atlàntic Nord i, alhora, ser un país sud-americà, seria l'únic a pertànyer a aquestes forces de suport i aliança militar en el món.

Operacions militars[modifica | modifica el codi]

Guerra de Bòsnia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra de Bòsnia

La Guerra de Bòsnia comença el 1992 com a resultat de la dissolució de la República Federal Socialista de Iugoslàvia. La intervenció de l'OTAN data del 12 d'abril de 1993 i s'encaminà a establir una zona d'exclusió aèria sota el mandat de l'ONU fins al desembre de 1995.

Guerra de Kosovo[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra de Kosovo

La intervenció a Kosovo consistí en una campanya de bombardejos aeris que comença el 24 de març de 1999 fins al final de la guerra l'11 de juny de 1999.

Guerra de l'Afganistan[modifica | modifica el codi]

Els atacs de l'11-S provocaren que s'invoqués per primer cop l'article 5 de l'OTAN que estableix que un atac en qualsevol dels seus membres serà considerat un atac en tots ells. La invocació entrà en efecte el 4 d'octubre i provocà diverses operacions militars a gran escala en el context de la guerra.

Guerra de Libia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Revolució líbia de 2011

Igual que en casos anteriors durant la Guerra Civil a Líbia l'OTAN establí una zona d'exclusió aèria per protegir els civils dels atacs de Muammar Gaddafi.

El Tractat de Washington[modifica | modifica el codi]

En el tractat s'observa com es pretenia que Europa dugués a terme la seva pròpia defensa militar, ja que en l'article 3 es permet que Estats Units ajudi al desenvolupament militar d'Europa, a manera de Pla Marshall en l'àmbit militar.

Estats membres[modifica | modifica el codi]

Expansió de l'OTAN
Expansió de l'OTAN a Europa

Els membres i anys d'ingrés es llisten a continuació:

Grècia i Turquia es van unir a l'organització al febrer de 1952. Alemanya es va unir com República Federal d'Alemanya en 1955 i l'Alemanya unificada de 1990 va estendre la seva membresía a les zones de l'extinta República Democràtica Alemanya. Espanya va ser admesa el 30 de maig de 1982 i els països que formaven part del Pacte de Varsòvia: Polònia, Hongria i la República Txeca van fer història en ingressar el 12 de març de 1999. França és encara un membre de l'OTAN però es va retirar del comando militar en 1966. Islàndia, l'únic membre de l'OTAN que no posseïx força militar pròpia, es va unir amb la condició que no es veuria forçada a participar en cap esdeveniment bèl·lic.

Futurs estats membres[modifica | modifica el codi]

L'article 10 del Tractat de l'Atlàntic Nord permet que nous estats formin part de l'OTAN:[5]

« Les parts poden, per acord unànime, convidar a entrar a qualsevol Estat europeu que estigui en condicions d'afavorir el desenvolupament dels principis del present Tractat i de contribuir a la seguretat de la zona de l'Atlàntic Nord. Qualsevol Estat que sigui així convidat pot ser Part del Tractat dipositant l'instrument d'adhesió corresponent davant el Govern dels Estats Units d'Amèrica. Aquest Govern informarà a cada una de les Parts d'haver efectuat el dipòsit d'aquest instrument d'adhesió. »

Aquest article posa dues condicions a l'ingrés de nous estats:

  • Només països d'Europa poden ser nous membres i
  • És necessari l'acord unànime de la resta d'estats membres.

Aquest últim criteri implica que els estats membres poden posar una sèrie de condicions de cara a l'ingrés de nous països. Tanmateix, en la pràctica l'OTAN posa una sèrie de condicions comunes.

Debat sobre la incorporació[modifica | modifica el codi]

Ucraïna Ucraïna Aquesta república de l'Europa oriental va començar el seu procés d'adhesió el gener de 2008, en ser presentada a Brussel·les, la sol·licitud d'ingrés a l'aliança, que serà recolzada popularment a través d'un referèndum.

Geòrgia Geòrgia La república de Geòrgia va celebrar un referèndum el 5 de gener de 2008, en el qual va ser aprovat pel 72,5% de la seva població, la incorporació d'aquest país a l'aliança atlàntica.

Macedònia Macedònia L'únic obstacle que té aquest país per entrar a l'Aliança Atlàntica és superar els problemes derivats del nom de la pròpia república, ja que Grècia reclama com a patrimoni hel·lènic aquest nom. Quan Macedònia arribi a un acord amb Grècia serà convidada formalment a pertànyer a l'OTAN.

Colòmbia Colòmbia, per la seva situació geogràfica a l'Amèrica del Sud no pot ser membre actiu de l'organització, però participa com a membre observador, i fins i tot va autoritzar l'enviament de tropes a l'Afganistan al març de 2009 sota comandància de Forces Militars d'Espanya membre de la OTAN.

Estructura i organització[modifica | modifica el codi]

Estructura política[modifica | modifica el codi]

Secretaris Generals de l'OTAN[modifica | modifica el codi]

Article principal: Secretari General de l'OTAN

El Secretari General de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord és el president del Consell de l'Atlàntic Nord, el més alt representant de la direcció política de l'OTAN.

Des de la creació de l'OTAN, els Secretaris Generals han estat:

Secretaris Generals[6]
1 General Lord Ismay Regne Unit Regne Unit 4 d'abril de 195216 de maig de 1957
2 Paul-Henri Spaak Bèlgica Bèlgica 16 de maig de 195721 d'abril de 1961
3 Dirk Stikker Països Baixos Països Baixos 21 d'abril de 19611 d'agost de 1964
4 Manlio Brosio Itàlia Itàlia 1 d'agost de 19641 d'octubre de 1971
5 Joseph Luns Països Baixos Països Baixos 1 d'octubre de 197125 de juny de 1984
6 Lord Carrington Regne Unit Regne Unit 25 de juny de 19841 de juliol de 1988
7 Manfred Wörner RFA RFA 1 de juliol de 198813 d'agost de 1994
8 Sergio Balanzino Itàlia Itàlia 13 d'agost de 199417 d'octubre de 1994
9 Willy Claes Bèlgica Bèlgica 17 d'octubre de 199420 d'octubre de 1995
10 Sergio Balanzino Itàlia Itàlia 20 d'octubre de 19955 de desembre de 1995
11 Javier Solana Espanya Espanya 5 de desembre de 19956 d'octubre de 1999
12 Lord Robertson of Port Ellen Regne Unit Regne Unit 14 d'octubre de 199917 de desembre de 2003
13 Alessandro Minuto-Rizzo Itàlia Itàlia 17 de desembre de 20031 de gener de 2004
14 Jaap de Hoop Scheffer Països Baixos Països Baixos 1 de gener de 20041 d'agost de 2009
15 Anders Fogh Rasmussen Dinamarca Dinamarca 1 d'agost de 2009 – Octubre 2014
16 Jens Stoltenberg[7] Dinamarca Dinamarca Octubre de 2014 – ???

Estructura militar[modifica | modifica el codi]

Comitè Militar[modifica | modifica el codi]

L'estructura militar de l'OTAN és dirigida pel Comitè Militar, que al seu torn es troba sota l'autoritat del Consell de l'Atlàntic Nord. El Comitè s'encarrega d'assessorar a l'Aliança en matèria militar, podent reunir per això els Caps d'Estat Major, sent el més comú la reunió a nivell de Representants Militars.

Estat Rang Número Presa de possessió
Bèlgica Bèlgica General August Van Daele 1 de gener de 2003
Canadà Canadà General R.J. Hillier 4 de febrer de 2005
Dinamarca Dinamarca General Hans Jesper Helsø 2002
Estats Units Estats Units Almirall Mike Mullen 1 d'octubre de 2007
França França General Jean-Louis Georgelin 4 d'octubre de 2006
Islàndia Islàndia Ministre de Afers Exteriors Thórir Ibsen 2007
Itàlia Itàlia Almirall Giampaolo di Paola 10 de març de 2004
Luxemburg Luxemburg Coronel Nico Ries 26 de gener de 2002
Noruega Noruega General Sverre Diesen 2005
Països Baixos Països Baixos General Dick L. Berlijn 24 de juny de 2004
Portugal Portugal General Luis Valença Pinto 5 de desembre de 2006
Regne Unit Regne Unit Tinent General Sir Jock Stirrup 28 d'abril de 2006
Grècia Grècia General Dimítrios Grapsas
Turquia Turquia General Yaşar Büyükanit 30 d'agost de 2006
Alemanya Alemanya General Wolfgang Schneiderhan 1 de juliol de 2002
Espanya Espanya General de l'Aire José Julio Rodríguez Fernández juny de 2008
Hongria Hongria General András Havril
Polònia Polònia General Franciszek Gągor 3 de maig de 2006
República Txeca República Txeca General de Divisió Vlastimil Picek 1 de març de 2007
Bulgària Bulgària General Zlatan Kirilov Stoykov 2006
Eslovàquia Eslovàquia General Ľubomír Bulík 21 de desembre de 2004
Eslovènia Eslovènia General de Divisió Albin Gutman 2006
Estònia Estònia General de Brigada Ants Laaneots 5 de desembre de 2006
Letònia Letònia General Juris Maklakovs
Lituània Lituània General de Brigada Valdas Tutkus 30 de juny de 2004
Romania Romania Almirall Gheorghe Marin 13 de setembre de 2006

El Comitè, complint el seu objectiu d'assessorar en matèria militar, dóna directrius als dos Comandaments Estratègics de l'organització: el Comandant Suprem Aliat de Transformació (SACT) i el Comandant Suprem Aliat a Europa (SACEUR).

Comandant Suprem Aliat de Transformació[modifica | modifica el codi]

SACLANT[modifica | modifica el codi]
SACT[modifica | modifica el codi]

Comandant Suprem Aliat a Europa[modifica | modifica el codi]

La funció del SACEUR és la de preservar la pau, la seguretat i la integritat territorial de tots els països que conformen l'OTAN. El SACEUR, en qualitat de Comandant Suprem, s'encarregarà de repel·lir, mitjançant les oportunes mesures militars, qualsevol atac que succeeixi o amb risc que succeeixi.

També s'encarrega de planificar les campanyes militars, incloent-hi el reclutament de les forces militars necessàries per dur a terme les missions de l'OTAN, que inclouen la promoció d'estabilitat, ajuda en crisi i provisió d'una defensa efectiva allà on sigui necessari. D'altra banda, s'encarrega de fer les pertinents recomanacions a les autoritats polítiques i militars respecte a qualsevol assumpte militar que es trobi dins de la seva responsabilitat. El SACEUR també té accés directe als representants militars de cada país, així com, si ho troba necessari, amb les autoritats pertinents, per facilitar el compliment de les missions.

En qualitat de President del Comitè Militar, el SACEUR té un perfil públic molt important, sent el portaveu de la Caserna Suprema de l'Aliança a Europa (en anglès, Supreme Headquarters Allied Powers in Europe, SHAPE). Mitjançant els seus actes públics i el personal del seu gabinet, manté contacte regularment amb la premsa i porta a terme viatges pels països pertanyents a l'OTAN, així com amb els que s'està portant a terme programes de diàleg, cooperació i associació. El SACEUR també es responsabilitza de desenvolupar els contactes militars amb els països pertanyents al programa Associació per la Pau.

El SHAPE és el centre de comandament militar del SACEUR. Fins al 1967 estava situat a França, a Rocquencourt, en l'actual seu del Institut National de Recherche en Informatique et en Automatique, prop de París. Com a conseqüència del recés de França de l'estructura militar de l'OTAN, l'SHAPE va ser traslladat a Bèlgica, en el territori de les antigues comunes de Casteau, Maisières i de Masnuy-Saint-Jean. Després de la fusió de les comunes, tot el territori del SHAPE va passar a ser part de Mons, a la província de Hainaut, Bèlgica.

Banderes dels països de l'OTAN a l'entrada de la Caserna Suprema de l'Aliança a Europa.
Nom Inici Final
1. General de l'Exèrcit Dwight D. Eisenhower 2 d'abril de 1951 30 de maig de 1952
2. General Matthew Ridgway 30 de maig de 1952 11 de juliol de 1953
3. General Alfred Gruenther 11 de juliol de 1953 20 de novembre de 1956
4. General Lauris Norstad 20 de novembre de 1956 1 de gener de 1963
5. General Lyman Lemnitzer 1 de gener de 1963 1 de juliol de 1969
6. General Andrew Goodpaster 1 de juliol de 1969 15 de desembre de 1974
7. General Alexander Haig 15 de desembre de 1974 1 de juliol de 1979
8. General Bernard W. Rogers 1 de juliol de 1979 26 de juny de 1987
9. General John Galvin 26 de juny de 1987 23 de juny de 1992
10. General John Shalikashvili 23 de juny de 1992 22 d'octubre de 1993
11. General George Joulwan 22 d'octubre de 1993 11 de juliol de 1997
12. General Wesley Clark 11 de juliol de 1997 3 de maig de 2000
13. General Joseph Ralston 3 de maig de 2000 17 de gener de 2003
14. General James L. Jones 17 de gener de 2003 7 de desembre de 2006
15. General Bantz J. Craddock 7 de desembre de 2006 Actualitat

Comandaments regionals[modifica | modifica el codi]

La zona Atlàntica la componen cinc comandaments regionals: el de la zona occidental atlàntica (RC Weat), a Norfolk, el de la zona oriental (RC East) a Northwood (Regne Unit), el de la sud-oriental (RC Southeast), a Oeiras (Lisboa, Portugal); el Strike FLTLANT, situat a Norfolk (Estats Units), de forces navals, i el SUBACLANT, de forces submarines, amb base a Northwood. La zona europea consta de dos comandaments regionals, un en el Nord (RC North), que controla el nord i centre d'Europa, i es troba ubicat a Brunssum (Països Baixos) i un altre al sud (RC SOUTH), que controla el sud, inclòs tot el Mediterrani, amb base a Nàpols (Itàlia). La zona del comandament Regional del Nord té al seu torn cinc casernes sota la seva responsabilitat: tres de categoria subregional dividits per zones en nord (Stavanger, Noruega), centre (Heidelberg, Alemanya) i nord-oest (Karup, Dinamarca); i dos comandaments, un naval (Northwood, Regne Unit) i un altre aeri (Ramstein, Alemanya).

La zona sud d'Europa, sota la direcció del Comandament regional del Sud, situat a Nàpols (Itàlia), té quatre casernes generals subregionals, també dividits per zones: sud-oest (Madrid, Espanya), sud (Verona, Itàlia), sud-centre (Larissa, Grècia) i sud-est (Esmirna, Turquia). A més compta amb dos comandaments components, un de forces aèries i un altre naval, ambdós amb base a Nàpols. Els comandaments components s'encarreguen de la coordinació de les operacions aèries i navals amb els comandaments subregionals de la seva zona.

A més d'aquests dos comandaments aliats, existeix un Grup de Planificació Regional Canadà-EUA, la funció és la de coordinar les forces de defensa de l'OTAN, en ambdós països.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (en castellà) OTAN: Una aliança per la llibertat, Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales
  2. BBC On This Day "/ 2519979.stm1955: West Germany accepted into Nato "bbc.co.uk
  3. / news / background / nat / Fast facts (Canadian Broadcasting Corporation)
  4. «[Seven new members join NATO http://www.nato.int/docu/update/2004/03-march/e0329a.htm]» (en anglès), 29/3/2004. [Consulta: 6/11/2011].
  5. Tractat de l'Atlàntic Nord, Washington DC - 4 d'abril de 1949.
  6. NATO Who's who? - Secretaries General of NATO
  7. Forès, Laia. «Jens Stoltenberg serà el nou secretari general de l'OTAN». Diari Ara, 29/3/2014 [Consulta: 7 abril 2014].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]