Orió (mitologia)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Il·lustració de la constel·lació d'orió de la Uranometria de Johann Bayer (1603). Biblioteca de la Observatori Naval dels Estats Units.

Orió (en grec antic: Ὠρίων ó Ωαρίων) era un gegant de la mitologia grega.

Les fonts clàssiques recullen diverses versions diferents sobre ell. Hi ha dues versions principals sobre el seu naixement i d'altres quant a la mort. Els episodis més importants de la seva vida són el seu naixement a Beòcia, la visita que va fer a l'illa de Quios on trobà Mèrop i fou cegat pel seu pare Enopió, la recuperació de la vista a l'illa de Lemnos, la caceria amb Àrtemis a Creta i la seva mort per una fletxa llançada per Àrtemis o per un escorpí gegant i la seva elevació als cels per Àrtemis, o per Zeus: la constel·lació d'Orió.

A la literatura grega apareix com un gran caçador a L'Odissea, d'Homer, on Odisseu veu la seva ombra a l'inframón. La llegenda bàsica d'Orió és narrada per recopilacions de mites hel·lenístics i romans, però no hi ha una versió literària de les seves aventures comparable, per exemple, a la de Jàson a les Argonàutiques d'Apol·loni de Rodes o la Medea d'Eurípides. Al poema Fastos, d'Ovidi, el mes de maig, es cita el naixement d'Orió. Els fragments llegendaris supervivents han proporcionat un camp adobat per a la imaginació sobre la prehistòria i mitologia gregues.

Orió ha jugat diversos papers en la cultura de l'Antiga Grècia. La història de les aventures d'Orió el caçador és una de les quals han quedat més proves: és la personificació de la constel·lació homònima, fou venerat com a heroi, en el sentit grec, a la regió de Beòcia, i hi ha un passatge etiològic que diu que Orió fou el responsable de l'aspecte actual dels estrets de Sicília.

Literatura[modifica | modifica el codi]

Homer i Hesíode[modifica | modifica el codi]

Orió és mencionat en les més antigues obres supervivents de la literatura grega, que daten dels segles VII i VIII aC. A la Ilíada d'Homer, Orió hi és descrit com una constel·lació, i l'estel Siri com el seu gos. A L'Odissea, Odisseu el veu caçant a l'inframón amb un bastó de bronze. També es menciona com una constel·lació, com l'amant d'Eos, la deessa de l'alba, assassinat per Àrtemis i fins i tot com el més formós dels mortals. A Els treballs i els dies, d'Hesíode, Orió és també una constel·lació els moviments de la qual són emprats per datar les feines agrícoles.

Pintura de Daniel Seiter de Diana sobre el cos d'Orió abans de la pujada als cels (1685).

La llegenda d'Orió fou íntegrament narrada en una obra perduda d'Hesíode, probablement l'Astronomia. Aquesta versió és coneguda a través de l'obra sobre constel·lacions d'un autor hel·lenístic, qui donà un llarg resum sobre l'escrit d'Hesíode sobre Orió.

D'acord amb aquesta versió, Orió era el fill de Posidó i Euríale, filla de Minos, rei de Creta. Orió tenia el don de caminar sobre les aigües, concedit per son pare, Posidó. Anà fins a l'illa de Quios, on s'emborratxà i atacà Mèrope, filla d'Enopió. Com a venjança, Enopió cegà Orió i el n'expulsà. Es dirigí a Lemnos, on Hefest tenia sa forja. El déu digué al seu criat Cedalió que el guiés a l'extrem orient, on Hèlios el curaria. Orió portà a les espatlles Cedalió mentre el guiava. Tornà a Quios per castigar Enopió, però ell s'havia amagat sota terra i escapà de la ira del gegant. Més endavant, Orió passà a Creta, on caçà amb Àrtemis i la seva mare Leto. Durant el curs de la caceria, es jactà que podia matar tots els animals i bèsties de la Terra. Gea s'alarmà i envià un escorpí gegantí per matar-lo. L'escorpí aconseguí fer-lo caure i després de matar-lo les deesses sol·licitaren a Zeus que el posés entre les constel·lacions dels cels. Zeus va complaure la demanda i en memòria de la mort de l'heroi afegí també als cels la constel·lació d'Escorpió.[1]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Orió (mitologia)


  • Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209. Barcelona, octubre del 1997. ISBN 84-297-4146-1, plana 164.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Totes dues constel·lacions tenen la particularitat que quan una comença a veure's al cel nocturn, l'altra s'amaga, mantenint així una persecució celest, reflex de la batalla que tingueren en vida.