Ortografia del castellà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'ortografia del castellà resumeix les regles per a l'escriptura del castellà en els casos on no hi ha correspondència entre so i grafia. Es basa en l'assignació de fonemes a cada lletra de l'alfabet llatí i algunes regles que regulen les ambigüitats, sorgides per motius històrics. Es recullen en l'Ortografia publicada per la RAE, la darrera edició de la qual data de 1999.

B i V[modifica | modifica el codi]

La distinció entre les lletres B i V s'ha perdut a gran part del domini lingüístic i ambdues lletres es pronuncien com [b] o el seu al·lòfon [β]. La decisió de com escriure una paraula ve del seu origen etimològic i per tant no hi ha una regla absoluta que desfaci l'ambigüitat ortogràfica, tanmateix hi ha una sèrie de combinacions que acostumen a portar una de les dues grafies.

S'escriuen amb B

  • els dígrafs BL i BR (cable)
  • la terminació dels verbs d'imperfet d'indicatiu (cantaba)
  • els prefixos bi- bio- sub-
  • la majoria de paraules que comencen per al (albaricoque)
  • les paraules que tenen MB (cambio)

S'escriuen amb V

  • les terminacions d'adjectius -voro, -avo -evo -ivo i els seus femenins
  • les paraules que contenen NV (enviar)
  • els pretèrits indefinits irregulars (tuve)

C, Q, Z, K[modifica | modifica el codi]

Aquests grups de lletres designen només dos sons: [k] i [θ]. Per designar l'oclusiva velar sorda s'usa C davant de a, o, u i el dígraf QU davant de les lletres e, i. Només alguns préstecs porten la grafia K originària, com kilómetro o káiser. Per contra, per representar la fricativa dental sorda s'usa Z davant de les vocals a, o, u i C davant de les altres dues. En algunes zones aquest so s'assimila a [s], fenomen conegut com a "seseo", però que no afecta a l'ortografia.

G i J[modifica | modifica el codi]

La G pot representar dos fonemes diferents, davant d'a, o, u es llegeix com a [g] i davant de les altres dues com a [x], so que sempre representa la J. Si es vol reproduir [g] davant de les lletres e, i, cal escriure el dígraf GU (guerra) on la U és muda. I si es vol que soni aquesta U es col·loca una dièresi per trencar el dígraf (paragüero).

Els problemes ortogràfics vénen, doncs, en el so [x] de les lletres e, i, que poden anar amb G o J segons l'etimologia de la paraula. Hi ha poques regles que guiïn l'escriptura, entre elles les següents.

S'escriuen amb G:

  • mots començat amb in- excepte injerto
  • terminacions -gen, -gión, -logía
  • el prefix geo-

S'escriuen amn J:

  • les terminacions -aje -eje -jero (excepte ligero)
  • els al·lomorfs de verbs que no portin ni G ni J a l'infinitiu (traje)
  • mots d'origen bíblic

H[modifica | modifica el codi]

La H és muda i es conserva només per motius històrics, la majoria de mots que la porten corresponen aleshores a l'anomenada ortografia arbitrària. Hi ha, però, algunes normes que indiquen quan s'ha d'escriure:

  • paraules que comencen amb hue- hie- hum- (escepte umbral i umbilical)
  • els prefixos hecto- hidro- homo- hetero-

LL i Y[modifica | modifica el codi]

A la major part del domini lingüístic s'ha perdut la distinció fonètica entre Y i LL (fenomen anomenat "yeísmo"), per això poden sorgir confusions a l'hora d'escriure paraules amb aquestes lletres. Algunes regles útils per col·locar la LL són les següents.

  • en les terminacions -illo, -ello i els seus femenins quan designen adjectius
  • verbs de la primera conjugació acabats en -llar (hallar)

R i RR[modifica | modifica el codi]

El so [ɾ], anomenat R simple o fluixa, s'escriu sempre amb una sola r (cara). Per indicar el so [r], el de la vibrant alveolar sonora, s'escriu RR entre vocals i una sola R en la resta de casos. En alguns mots compostos hi ha vacil·lació entre l'ús de les dues grafies en alternança amb el guionet (greco-romano o grecorromano), tot i que es tendeix progressivament a la unificació amb els altres mots.

Accentuació[modifica | modifica el codi]

L'accent en castellà té tres tipus d'ús: la norma general, trencar un diftong i l'accent diacrític. La norma general indica que s'accentuen gràficament una paraula aguda acaba en vocal, n, s, una paraula plana que no tingui aquestes terminacions i totes les esdrúixoles. Sempre es col·loca un accent agut.

Es posa accent sobre la vocal feble (u, i) quan es vol trencar un diftong format per vocal forta i feble (reír), de manera que la combinació es torna un hiat. Els accents diacrítics es posen per distingir paraules de diferent sentit, usualment monosíl·labs (-te) o paraules de diferent categoria gramatical (este-éste).

Els adverbis amb la terminació -mente conserven l'accentuació de l'adjectiu del qual deriven, per aquest motiu s'escriu fácilmente però audazmente, per exemple.